M. Assumpta Baig

APRENDRE A APRENDRE

2011-07-12T18:01:00.002Z

Ahir a l’Escola d’estiu, de Rosa Sensat, va participar-hi el ministre Àngel Gabilondo en el Tema General, que enguany dediquem a tractar el tema: “Aprendre a aprendre”. Aquest és el resum que es publica, en el diari d'EE, escrit per David Altimir i Jordi Navarro.

“En la seva intervenció el ministre d’Educació, Ángel Gabilondo, va mostrar-se a favor d’un model de mestre coratjós i potent com a profes¬sional, que integri coneixement i ètica, i que tingui el deure de millorar la societat a partir del desenvolupament de les potencialitats de tots els infants i joves que té al davant.
Gabilondo, que no en va és catedràtic de Filosofia, va dir que millorar l’educació vol dir començar millorant-nos nosaltres mateixos, i va defensar que, per ser bon professor, s’ha de ser primer bona persona i tenir curiositat. «Ser professor vol dir tenir la necessitat de canviar, de millorar, amb humilitat, i que mai es coneix prou, i educar és acceptar que un mateix no està del tot educat». Per això, en l’ofici de mestre hi ha la necessitat de continuar aprenent.
En la mateixa línia, el ministre va dir que «aprendre no és un lloc de pas, sinó un lloc per viure-hi, per instal•lar-s’hi tota la vida», i que aprendre no és buscar el sentit de les coses, sinó que és donar sentit a les coses.
Pel que fa a la tasca dels mestres i professors, Gabilondo va expressar que el mestre té una tasca molt humil, que és sortir del davant, però saber estar al costat. «El bon mestre és qui diu ‘fes-ho amb mi’ i no ‘fes-ho com jo’», i també el que sap motivar, mobilitzar emocio¬nalment l’alumne.
De fet, pel professor i ministre Gabilon¬do, ensenyar és molt difícil perquè vol dir deixar aprendre, i deixar aprendre és una acció. No és no fer res, és donar pro¬tagonisme a l’altre i, per tant, paraules com esforç, treball i exigència no tenen propietari.
Finalment, Ángel Gabilondo va acabar fent una referència a la gestió política, tot dient que les con¬viccions s’han de re¬flexar als pressupostos i que, en aquest sentit, es necessiten més recursos per a l’educació”

La política, ostatge de la banca

2011-06-03T13:33:00.001Z

Els governs han d'actuar enfront de la crisi sense culpar-ne les víctimes i sense reformes oportunistes
Dijous, 2 de juny del 2011

Anton Costas

Aquesta crisi deixarà ferides profundes que trigaran a cicatritzar. Les destrosses econòmiques, poc o molt, se superaran. Però hi ha un altre tipus de mals que seran duradors. Un és la pèrdua d'independència i sentit moral de la política. He pogut comprovar aquest mal en gent diversa. L'última vegada, la setmana passada en una xerrada a l'Ateneu de Sant Cugat. Al col•loqui, un dels assistents em va fer la pregunta que he sentit nombrosíssimes vegades en aquests dos últims anys: «Si la causa de la crisi van ser els excessos dels financers, la complicitat de les agències de control i la negligència dels supervisors públics, ¿per què, llavors, tots ells viuen tan tranquils i els polítics ens fan pagar a nosaltres la factura, mitjançant reduccions de salaris i pensions, augments d'impostos i retallades de despeses socials?».
És una pregunta justa i necessària. La resposta me la va donar el meu bon amic, el prestigiós notari i intel•lectual, Juan-José López Burniol. Després de demanar la meva opinió sobre la capacitat de la política per fer passar per l'adreçador la banca, va acabar dient amb paraules sàvies i santes: és a dir, el que la política li diu a la banca és «heus aquí l'esclava del senyor, faci's en mi segons la teva paraula».
Dit De manera menys evangèlica, molts ciutadans veuen la política com a ostatge de la banca; i els governs, com a portaveus dels banquers. Aquest sentiment ciutadà està molt estès. Ha impulsat l'onada d'indignació que ha portat molta gent a ocupar les places de les nostres ciutats. Molts dels cartells que es podien llegir denunciaven aquesta complicitat entre política i banca.
Però és un sentiment compartit per molts altres ciutadans que sense haver ocupat les places se senten igualment indignats per aquesta servitud de la política. Això explica la tolerància amb aquestes ocupacions i la dificultat dels responsables de l'ordre públic per desallotjar-los.
Mala cosa aquesta de la falta d'independència de la política. No deixarà de tenir conseqüències a llarg termini, en termes de pèrdua de legitimitat dels governs, independentment del seu color polític.
El moviment ciutadà de signe conservador del Tea Party als Estats Units va tenir l'impuls inicial en la indignació amb les ajudes del Govern de George W. Bush a la banca. Barack Obama es va beneficiar electoralment d'aquest rebuig, però ara els seus partidaris l'estan acusant del mateix. El Govern laborista de Gordon Brown al Regne Unit va resultar perjudicat per aquest sentiment i va perdre les eleccions. Però el del conservador David Cameron ha hagut d'expressar la seva impotència política per controlar la banca. A Espanya, aquest sentiment ja ha passat factura al president Rodríguez Zapatero. I, a Catalunya, les mobilitzacions contra les retallades de despesa s'alimenten de la mateixa font.
¿Que potser estic dient que els nostres governs no han d'enfrontar-se als efectes de la crisi, com és el dèficit públic? De cap manera. Siguin quines en siguin les causes, ara s'ha d'actuar per evitar mals majors. El que no pot fer, no obstant, un Govern són dues coses.
La primera, culpabilitzar les víctimes. Això és afegir humiliació al dolor. La causa de l'actual dèficit públic no van ser ciutadans pidolaires o governs malgastadors, com de manera irresponsable diu la cancellera alemanya Angela Merkel. Irlanda o Espanya tenien superàvit abans de la crisi. El dèficit va sobrevenir com a conseqüència de les ajudes públiques a la banca, de les despeses soials més grans i del descens dels ingressos públics que va portar la recessió econòmica. Però la majoria de ciutadans són conscients que ara l'esforç l'hem de fer entre tots; el que els indigna és que se'ls culpabilitzi.
La segona és no vendre gat per llebre. És a dir, no actuar de manera oportunista, aprofitant la crisi per fer reformes que tenen una altra justificació; o per anar al desballestament de polítiques socials o del sector públic només per beneficiar interessos privats. És el cas de la Big Society de Cameron. Hi ha reformes com les de les pensions que no tenen res a veure amb la crisi, i que, no obstant, és necessari abordar. Però s'han d'explicar sense mals oportunismes.
Un cas paradigmàtic en el nostre cas és el de les caixes d'estalvi. Han estat durant més d'un segle unes institucions financeres exemplars i exitoses. Però la negligència dels seus gestors durant el període de vaques grasses i la deixadesa de la supervisió pública les han portat a la situació actual. Els fons públics que s'han d'utilitzar i les decisions polítiques que s'han de prendre han de servir per mantenir l'essència de les caixes, no per entregar-les a aquells que les han portat a aquesta situació. Contràriament, seríem davant del descontrol financer més gran de la nostra història. Seria un exemple clar de com la política ha acabat sent ostatge de la banca.
És necessari i urgent rescatar la política de la situació d'ostatge en què està. En aquest sentit, és encoratjador veure com el moviment dels indignats espanyols el que busca és una regeneració moral de la política democràtica.
Catedràtic de Política Econòmica (UB

Editorial de Nou Cicle: L’àgora té drets!

2011-05-20T14:57:00.002Z

Arran de la obtusa resolució de la Junta Electoral Central, i per si no era prou clar, els portantveus dels concentrats han declarat públicament que no figura entre les seves intencions la de demanar el vot per ningú ni contra ningú; ni tampoc cap activitat destinada a impedir o dificultar la votació de la ciutadania. La seva intenció és tan sols la de fer constar, mitjançant la concentració o la manifestació, la situació dramàtica en què es troba la gent que està rebent les pitjors conseqüències de la crisi econòmica, entre els quals una joventut més preparada que mai però condemnada a viure a precari.
La transparència d’aquestes intencions ha estat captada per la immensa majoria de la ciutadania, que no cessa de donar mostres de solidaritat amb els concentrats, des del qui participen a les cassolades nocturnes o ofereixen la seva col•laboració especialitzada en un o altre tema, fins als bars veïns o els particulars que aporten aliments al llarg del dia.
La Junta Electoral Central ha de revisar la seva resolució o bé els governs encarregats d’aplicar-la n’han de forçar la interpretació, de manera que el dret de concentració i de manifestació que no interfereix en el procés electoral sigui plenament garantit.
L’assemblea no és la democràcia. La democràcia ha de tenir totes les garanties formals necessàries perquè no esdevingui l’imperi dels clàssics “culs de ferro” assemblearis, perquè l’opinió de tots i cadascun dels ciutadans i ciutadanes, arribat el moment decisiu, valgui exactament igual, rics o pobres, homes o dones, joves o vells, obrers o pagesos, savis de l’acadèmia o savis de la vida, artistes o artesans, religiosos o agnòstics o ateus, llestos o no tan llestos, xerraires o meditatius…. Aquesta és precisament la grandesa de la democràcia.
L’assembla, però, és l’àgora del comú, és la deliberació lliure i oberta de la qual va néixer la democràcia. I és, segurament, on la democràcia es regenera, en la mesura que promou la implicació col•lectiva de les persones, la seva solidaritat amb els altres i la reflexió necessària per poder enriquir el debat. L’àgora és el bressol de la democràcia. Respecte per l’àgora. L’àgora té drets.
Nou Cicle

ALERTA A LES CRISIS

2011-05-04T10:35:00.003Z

fa un cert temps que parlem, des de tots els àmbits, de la crisi econòmica, molts sense entendre-hi gaire; però personalment començo a estar més preocupada per la crisi política.

Vull desenvolupar la meva tesi amb el màxim respecte i solidaritat amb tots aquells (homes i dones) que pateixen la crisi econòmica, des de l'atur, o que subsisteixen per la col·laboració de familiars, amics o coneguts.

Tinc el ple convenciment que en un periode de temps raonable, els més experts, ja que no està tan en les nostres mans com en la d'ells (i poques elles), aconseguirem de nou una estabilitat entre treball i economia que ens faci avançar per surtir de la cris econòmica. Tot vaticina que no tornàrem a ser "los nuevos ricos" com semblavem aquests darrers anys però sense comparacions amb l'abans podrem viure amb dignitat.

Em preocupa més la crisi política perquè la seva superació està en mans de tots i totes i sembla que no hi dediquem la importància necessària quan algun grup polític utilitza de la manera més barroera i cínica les seves intervencions per evidenciar els governants, sense donar-se en compte,o potser sí, que el que posen en entredit és la política i els homes i dones que en aquests moments representem els nostres electors i electores.

De mica en mica es van laminant les institucions, els partits, els procesos electorals..., i fins hi tot el món associatiu, deixant la societat sense mitjans i medis per encarar processos democràtics forts i fiables, imprescindibles i necessaris en una societat democràtica.

A aquest trist panorama cal afegir-hi un ingredient, possiblement encara més preocupant, que es el poc interès per fer viure la democràcia als infants i joves a l'escola, a casa, en la societat.

Si ningú vetlla i cuida la democràcia com podrà subsistir i/o avançar la democràcia amb participació i creació amb noves formes per adaptar-nos a la societat del coneixement?.

14 D'ABRIL

2011-04-14T09:41:00.001Z

De Antonio Machado:

" Unos cuantos hombres honrados, que llegaban al poder sin haberlo deseado, acaso sin haberlo esperado siquiera, pero obedientes a la voluntad progresiva de la nación, tuvieron la insólita y genial ocurrencia de legislar atenidos a normas estrictamente morales, de gobernar en el sentido esencial de la historia, que es del porvenir. Para estos hombres eran sagradas las más justas y legítimas aspiraciones del pueblo; contra ellas no se podía gobernar, porque el satisfacerlas era precisamente la más honda razón de ser de todo gobierno. Y estos hombres, nada revolucionarios, llenos de respeto, mesura y tolerancia, ni atropellaron ningún derecho ni desertaron de ninguno de sus deberes".

Salut i Republica!!!

GRÀCIES CHIQUI PER LA SALUTACIÓ QUE M'HAS ENVIAT AQUEST MATÍ I PEL PERMÍS PER PENJAR-LA AL BLOG

HISTORIA DE UNA MAESTRA

2011-04-13T16:40:00.002Z

Feia uns quants dies que volia dedicar un espai a Josefina Aldecoa, una dona que admirava pel seu recorregut com a mestra i com escriptora. Avui he trobat aquest article que m'ha agradat.

Cuando yo tenía ocho años, vivía en una casa en el campo, una casa perdida en las montañas de León, la casa en que nací. Para ti es imposible imaginar lo que supone esto, el aislamiento y la libertad, la dureza y la debilidad, la valentía y el miedo de los niños en el campo”. Así arranca Cuento para Susana, que Josefina Aldecoa escribió para su hija y que hoy se continúa leyendo, mejor dicho, dictando, en las aulas de primaria del colegio Estilo, que fundó a finales de los años cincuenta –una isla en pleno franquismo–.

Estas palabras, que siguen explicando tan bien la infancia de aquellos que buscábamos renacuajos en el patio del colegio y acabamos criando a nuestros hijos entre moles de cemento, reverberaron ayer en el Círculo de Bellas Artes de Madrid durante el homenaje a la que fue escritora, pedagoga y, por encima de todo, una mujer elegante. No me refiero tan sólo a sus collares de perlas ni a la media melena rubia y lacia que lució hasta su muerte. Se trata de otra cualidad que interioriza la firmeza y la tolerancia, la curiosidad y la prudencia, capaz de desplegar un sentimiento confortable a su alrededor. Lo recordaban ayer algunos padres de alumnos, como Jorge Valdano o Joaquín Estefanía: no hubo mejor ejemplo de refinamiento estético y progresismo intelectual que ella. Victoria Prego habló de la obra magna que Aldecoa tejió a lo largo de cincuenta años, la que no genera derechos de autor pero deja huella. “Y eso que el colegio le costaba dinero”, recordó. Padres y alumnos, por un día, nos sentamos mezclados y muy cerca, lejos de debates desalentadores y conscientes del peso de ese motor social llamado escuela.

Heredera de los principios educativos de la República, Josefina Aldecoa se hizo mayor el día en que fusilaron a su profesor de la Escuela Preparatoria. A pesar de la censura, simultaneó sus dos pasiones: literatura y educación, y dado que conseguir libros era una tarea ardua en los cuarenta, estableció una buena red con sus compañeros de juventud: José María Valverde, los Sánchez Ferlosio, Alfonso Sastre, Jesús Fernández Santos, o posteriormente con el que sería su marido, Ignacio Aldecoa. Miembro de la generación de los 50, la joven Josefina iba a visitar a Pío Baroja y veía pasar a Azorín por la calle de la Montera. Su ideario educativo, inspirado en el de la Institución Libre de Enseñanza, insistía en tratar a cada niño como una persona, estimular su creatividad, exigirle lo mejor de sí mismo, desarrollar su sentido crítico e imponer pautas: “Pocas, pero muy claras”, solía decir, consciente de que nada desconcierta más a un niño que la ausencia de normas.

Desde hace dos años, Josefina dejó de ir a diario a la escuela y se refugió en su casa de Santander, Las Magnolias, donde falleció antes de llegar la primavera. A pesar de que la tentaran para entrar en política, se resistió a abandonar las famosas puertas correderas de su despacho. “Nunca castigaba”, recordaron los alumnos, pero bastaba una mirada suya, cuatro palabras, para saber qué límite se había traspasado. En los últimos tiempos intervino en algunos debates actuales: aseguraba que era una barbaridad separar a niños y a niñas; también sostenía que, si bien era imprescindible que los padres dedicaran tiempo a los hijos, había comprobado que los niños cuyos dos progenitores trabajaban respondían mejor. Defendía la cultura del esfuerzo, pero sin disociarla de su principal prioridad: “Lo más importante es que los niños sean felices”.

Tal vez por ello, en las aulas se escucha su aria preferida, con la que se le despidió, el dueto de las flores de Lakmé, ahora que el jazmín se entrelaza a la rosa.

JOANA BONET

La gran cortina de fum d’Artur Mas

2011-04-01T08:11:00.002Z

Posted: 31 Mar 2011 05:21 AM PDT del blog d'en MIQUEL ICETA

El govern de Convergència i Unió està creant una gran cortina de fum per emmascarar la seva política de retallades socials.

Ara s’inventen unes preteses noves exigències del Govern d’Espanya per reduir la despesa. No hi ha cap nova exigència, el cert és que el Consejo de Política Fiscal y Financiera (un dels pocs organismes de tipus federal que tenim) va aprovar el 2010 –amb el vot favorable de la Generalitat de Catalunya– uns criteris de contenció del dèficit que fixen un objectiu concret per a l’any 2011. En aquest exercici, els pressupostos de la Generalitat no poden incorporar un dèficit superior a l’1,3% del PIB. És una exigència que es van autoimposar el conjunt d’administracions públiques espanyoles.

Correspon al Govern de Catalunya presentar uns pressupostos conforme a aquest objectiu. Si el Govern de Catalunya decidís no complir-lo, seria sota la seva responsabilitat i hauria d’afrontar la penalització que patiria la credibilitat de les finances de la Generalitat.

L’altre argument del govern Mas és que l’Estat no s’ha compromès a abonar a la Generalitat 1.450 milions d’euros acordats en el Fons de Competitivitat incorporat al nou model de finançament vigent des de l’any 2009. Els socialistes hem exigit, abans des del govern i ara des de l’oposició, el pagament d’aquesta quantitat. De fet, aquest compromís està també recollit en la moció d’ERC aprovada aquesta setmana al Congrés dels Diputats amb els vots favorables del Grup Socialista. Des del nostre punt de vista en el Govern de Catalunya ha d’incorporar aquesta partida com a previsió d’ingressos en el projecte de pressupostos de la Generalitat. Si el govern espanyol no abonés aquesta quantitat abans del 31 de desembre, l’increment del dèficit que en resultaria seria responsabilitat exclusiva de l’Administració General de l’Estat.

El govern Mas ha de deixar de jugar amb les xifres i parlar de maquillar-les, i presentar d’immediat un projecte de pressupostos de la Generalitat per permetre un debat transparent i rigorós sobre la qüestió.

Els socialistes, que som partidaris de polítiques d’austeritat i reformes, ens oposem a la política de retallades socials indiscriminades impulsada pel govern, especialment en els terrenys de la salut i l’educació públiques. Es poden complir els objectius de dèficit de manera ben distinta i, sobretot, renunciant a eliminar el que queda de l’impost de successions i donacions, ja suficientment reduït pel govern anterior, per no reduir encara més els ingressos de la Generalitat en una conjuntura econòmica tant adversa.

Tampoc no podem acceptar l’intent de CiU de defugir responsabilitats, demorar problemes i justificar retallades per la via de reivindicar el pacte fiscal. L’any 2013 s’haurà de revisar el sistema de finançament vigent tal com el propi acord preveu, cosa que CiU havia oblidat d’incorporar en l’acord de finançament del 2001. CiU està en el seu dret de plantejar al govern d’Espanya sorgit de les eleccions generals de l’any vinent l’obertura de negociacions, però fins llavors correspon al Govern de Catalunya defensar el model vigent i extreure’n el màxim rendiment.

Ara parlarem dels UNIFORMES

2011-03-30T09:06:00.003Z

La Consellera Irene Rigau, per anar despistant a la gent de les grans preocupacions del món educatiu i pedagògic, i poder “anar fent bullir l’olla” ha llençat el debat dels uniformes escolars i ràpidament ha matisat que és un tema que han de decidir els consells escolars de cada centre.
Sorprèn aquesta nova manera de governar, jo us marco agenda en temes delicats de decisió i entretant no es tracten temes pedagògics, de l’aprenentatge de l’infant i/o jove, de la comprensió i aprofundiment dels temes, de l’organització i planificació per atendre a cadascú des de les seves necessitats, i...
Naturalment que els centres han de tractar de quina és, i ha de ser ,la forma correcta de vestir-se per anar a l’escola, ja que a cada feina correspon un vestuari adequat, que no necessàriament ha de ser un uniforme.
Crec que la Consellera ha formulat la proposta més fàcil, tots iguals, i, a la vegada més semblant a l’escola privada i concertada d’elit. No és nou, doncs fa pocs dies, ens la feia en l’escola segregada de nens i nenes.
Jo estic més d’acord en la visió que he llegit en algun mitjà de la directora de l’Institut Superior d’Estudis Psicològics (ISEP) Clínic de Granollers, Lourdes Nadal, que diu : “Hem d’educar en la diversitat perquè l’escola no és una bombolla diferent a la societat”. En aquest sentit, Nadal aposta per “potenciar la cohesió, treballant les diferències individuals de cadascú”.
Decidir diàriament quina és la roba que l’infant o el jove es posarà, segons l’activitat que es realitzi, ha de ser un treball educatiu: de diàleg i acord entre infants i joves amb els adults, de saber escollir i d’ armonització estètica, entre altres. Si ho fem des de que són petits serà més senzill dialogar i raonar de més grans.

El mes de març, el mes de les DONES

2011-03-22T19:28:00.001Z

Enguany hem celebrat el centenari de la celebració del dia de la dona treballadora- el 8 de març- i, darrerament més que la celebració d’una data, que també, es va allargant gairebé durant tot el mes de març.
Durant aquest mes vaig formular una pregunta oral en el Ple del Senat a la ministra Leire Pajín per conèixer les intencions del govern per incrementar les denúncies de maltractaments i violència de les dones des del principi de la falta de respecte dins la parella.

Vaig formular la pregunta des de la indignació, preocupació i impotència, no sols meva, sinó que la comparteixo amb altres dones, quan escoltem, que una dona ha estat assassinada pel seu marit o company sense que hi hagués denúncia.
A hores d’ara coneixem que des de les primeres agressions fins a l’assassinat acostuma a passar prou temps; però malauradament, en masses casos, no hi ha denúncia a l’agressor, malgrat conèixer que sense denúncia prèvia no hi ha protecció possible.

La ministra en la seva resposta va continuar demanant a les dones que fessin les corresponents denúncies per poder actuar, reconeixent que es un pas difícil però que cal fer-lo.

Dijous passat vaig poder llegir com a notícia que la ministra de sanitat, política social i Igualtat anunciava que s’ampliava l’ús dels telèfons mòbils de teleassistència per a les víctimes de violència de gènere encara que no hagin fet la denuncia a comissaria. La proposta l’havia fet en la reunió amb els consellers de les CCAA.

Crec que és un pas endavant per ajudar a les dones víctimes de mals tractes, i, que ben aviat es creïn els passos o procediments perquè les dones que s’adrecin als ajuntaments o als Instituts de les Dones de les CCAA se’ls hi entreguin els dispositius i pugui ser una mesura eficaç, encara que serà molt difícil d’avaluar.

En el ple següent vaig tenir la possibilitat d’intervenir en la moció que va presentar el Grup Socialista per a incentivar projectes que tinguin com a finalitat la participació activa de les dones grans en tots els àmbits de la societat. De fet era una continuació del congrés que s’havia clausurat el dia abans sobre les dones grans.

Aquesta va ser la meva intervenció pel grup de l’Entesa Catalana de Progrés:

Vull començar reconeixent el valor de la lluita de moltes dones per la igualtat, per la visibilitat d’aquestes dones, la majoria anònimes, i el treball callat i discret que han fet les dones grans en aquesta societat. Vull també felicitar la ministra. Crec que enguany ha estat un encert dedicar el Dia Internacional de la Dona Treballadora (a mi encara m’agrada dir «dona treballadora») a les dones grans. M’atreveixo a dir que possiblement el treball per la igualtat de drets i deures d’homes i dones és la transformació de més gran importància duta a terme en el nostre país en les últimes dècades. Espero, desitjo i treballaré per complir el títol del manifest del Partit Socialista de Catalunya amb motiu del 8 de març, que es diu «Ni un pas enrere».
Aquesta setmana, a l’entorn del 8 de març, són moltes les qüestions que es publiquen sobre l’avanç i allò que encara ens resta per fer. Jo avui em vull referir a l’estudi de la retribución laboral por géneros, perquè és on jo crec hi ha en aquest moment més diferències. Diferències que calculen que, fins i tot, no podrem estar en una igualtat salarial fins dins d’una dècada. Déu n’hi do! Tot i així, l’estudi té unes notes optimistes, com que la desigualtat salarial és més petita entre els més joves. De fet, diu que entre 18 i 25 anys la diferència és de 1 554 euros, però aquesta es dispara a partir dels 65 anys, amb una diferencia de 12 364 euros anuals.
Aquesta és la realitat, forma part de la nostra història i de la nostra cultura. La majoria de dones que avui estan entre els 65 i els 75 anys van haver de deixar els estudis sense haver-los acabat per anar a treballar i per treballar sense Seguretat Social. Fins i tot hi havia les grans empreses que feien plegar les dones en el moment que es casaven, perquè poguessin dependre dels seus marits. Algunes, no pas totes, després s’han pogut incorporar al món del treball i de les cotitzacions a la Seguretat Social. Però ara, quan són grans, els arriba la jubilació i el que cobraran, evidentment, és molt diferent del que continuaran cobrant les seves parelles o els homes, en general.
Són una generació, però, que ha lluitat per tants temes que tampoc vol compassió. I així ens ho van deixar molt clar ahir en el manifest del Congrés. No volen compassió, volen ser considerades ciutadanes de ple dret i que se’ls faciliti l’envelliment actiu i participatiu, perquè les seves aportacions són una ajuda a la cohesió social, al coneixement i a la cultura.
M’ha agradat aquesta iniciativa del Grup Socialista, perquè la societat, i sobretot els seus governants, tant els de l’Estat espanyol com els de les comunitats autònomes, han de reconèixer el saber, l’experiència, el treball voluntari, el suport emocional i econòmic que la gent gran aporta a les famílies i en conseqüència a la societat. El nostre grup considera excel•lent l’exposició de motius de la moció, però des del primer moment va tenir la impressió que els dos punts que presenta la moció —punts que també compartim— es fonamenten molt en el treball, l’esforç i la voluntat de les dones d’una generació que s’ha implicat i ha treballat molt per ser actives i fer avançar la família i la societat. Per això nosaltres vam proposar unes esmenes que avui hem vist que s’han transaccionat. La primera perquè s’insti el Govern a actuar, però que es faci també conjuntament amb les comunitats autònomes, perquè a Catalunya l’Estatut de Catalunya considera una competència de la Generalitat totes les polítiques adreçades a dones i polítiques d’igualtat. Per això ens sembla important fer aquest pas i deixar-ne constància a la moció. I nosaltres també hi volem afegir un punt. Un punt per la implicació també del Govern de l’Estat, conjuntament amb les comunitats autònomes, per continuar —i fixem-nos que diem «continuar», conscients com som que en temps de crisi no ens podem permetre grans alegries— impulsant les polítiques de salut, de serveis a les persones, de l’habitatge, igual com l’accés a la cultura a l’esport i al temps de lleure.
Insisteixo en la necessitat de continuar amb aquest impuls, perquè en aquest temps que es parla tant de retallades, cal tenir en compte que seria injust fer retallades en polítiques adreçades a les dones grans. I per això també vull deixar constància en aquest moment de la meva estranyesa que Convergència i Unió que va dient i demanant i fent un ambient d’inestabilitat econòmica a Catalunya i de retallades, i va dient que retallarà i retallarà i retalla serveis a Catalunya, faci propostes amb cost econòmic al Govern de l’Estat. Compartim les seves demandes però ens sembla que ara no és el moment, que és en cada moment quan hem de veure quan hem de demanar el pas per poder-lo fer en positiu. Ens congratulem, però, que hi hagi hagut aquesta transaccional, que contempla les nostres dues esmenes i que avança també amb el pas que Convergència i Unió demanava. Jo des d’aquí també li demano que sobre tot a Catalunya no es facin retallades a les dones grans, i deixar també potser constància que en els moments que estem vivint, de situació de crisi, cal no retallar, cal continuar impulsant polítiques, però també hauríem de començar a tenir en compte que en temps com els actuals les polítiques que hem de fer també han de tenir en compte la gran heterogeneïtat que hi ha entre les dones, o també entre homes i dones, i aquesta heterogeneïtat comporta situacions diferents i necessitats també diferents. Potser ja no es el moment de dir que ens agradaria que tot fos per a totes les dones, sinó que comencéssim a considerar que unes i altres necessiten polítiques diferents, perquè les situacions que viuen també són diferents.

En el món educatiu de l'ESPLAI hi ha diversitat d'opcions

2011-02-28T17:38:00.003Z

Massa sovint tendim a homogeneitzar l'escola, l'educació, les famílies, els nens i nenes i..., sortosament, sota de cada concepte hi ha diversitat d'opcions igual com cada persona i nen i nena és única i diferent de l'altre.
Us copio el comunicat que han publicat avui alguns esplais, que el practiquen des de l'associacionisme educatiu i voluntari, farts ja de que se'ls vulgui encasillar amb una oferta més mercantilista.
Quina llàstima que en dues legislatures, com a mínim, del Parlament de Catalunya, treballàrem, sense èxit, per a promoure una llei de l'associacionisme educatiu i el món del lleure. Avui continua faltant-nos per a poder prioritzar polítiques en aquest camp

Esplais Catalans, Esplac critiquem el tractament que rep l'esplai per part d'alguns mitjans de comunicació, associant-lo a criteris mercantils i de prestació de serveis.
L'inici de la setmana blanca a les escoles catalanes ha portat a què diferents mitjans de comunicació, entre ells els de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, se'n fessin ressò. Les diferents notícies que han aparegut en els mitjans, han anat estretament lligades a la paraula 'esplai' com a 'serveis' educatius de lleure per distreure els infants durant tota aquesta setmana. A més a més, s'han fet declaracions on es vinculava directament la viabilitat del que s'anomenava 'esplai' a la conjuntura econòmica de crisi. Aquest tractament, lligat a la diversitat de moviments d’educació en el lleure al nostre país, porta a la coexistència de models i objectius diferents sota l’empara d’una mateixa denominació: l’esplai.

Tot i així, Esplais Catalans entenem que la prestació de serveis socioeducatius i l’associacionisme educatiu són dues coses que cal diferenciar. No concebem cap altra manera d'entendre l'esplai, sinó com a part d'aquest associacionisme educatiu de base, voluntari i popular. Els esplais treballem a partir dels valors de l’educació en drets dels infants, la laïcitat, el voluntariat, l’associacionisme, l’internacionalisme i l’amistat. Construïm una participació activa i democràtica de les persones en la presa de decisions, per esdevenir una escola de ciutadania compromesa amb la transformació social i el país.

Amb aquest comunicat, Esplais Catalans, volem fer arribar tant als mitjans de comunicació com a la societat en general, el nostre malestar pel tractament i la vinculació directe de l'esplai a criteris econòmics sense cap més funció que la prestació d'un servei. Demanem obrir espais de debat als mitjans de comunicació per explicar la vinculació històrica de l'esplai al moviment associatiu, educatiu i juvenil.

En cap cas volem desmerèixer o criticar la prestació de serveis socioeducatius, que entenem com a quelcom important i amb una funció social cabdal per a la societat, però que cal diferenciar de la tasca voluntària.

Aprofitem també per emplaçar als mitjans de comunicació a fer ressò de la Monifesta't, la Trobada de Monitors i Monitores d'Esplais Catalans, que celebrarem a Canet de Mar els propers 26 i 27 de març, on l'eix central girarà al voltant dels esplais laics, associatius i voluntaris.

CiU aplica el programa del PSC en la flexibilització del 80 Km/h

2011-02-07T18:51:00.005Z

Les vacilacions de CiU amb el tema del 80 Km/h han estat a l'ordre del dia aquestes darreres setmanes, i fins i tot el temps metereològic se li ha posat en contra.

Dissabte a la C-32 anunciaven que diumenge a partir de les 22 hores hi hauria canvi de senyalització i avui ha estat el dia que en més trams de l'autopista la senyalització ens ha fet anar a 80 km/h. És o no un tema de contaminació?

El conseller Felip Puig ens va dient que no servia per reduir la contaminació, ni tampoc la siniestralitat d'accidents, per tal de donar la raó al president Mas quan en campanya deia “CiU suprimirà aquesta limitació ja que no obeeix al sentit comú ni a la prioritat de reduir accidents” I, resulta que els primers dies que posa en marxa la proposta, que fa ara, que és precisament la contemplada en el programa del PSC, la metereologia li demostra que és una mesura per reduir la contaminació, mostra que el govern tripartit treballava amb sentit comú.

NO VOLEM SEGREGAR A LES ESCOLES

2011-01-26T18:24:00.001Z

Ahir va ser noticia en els mitjans de comunicació visuals, i , avui ho és en els escrits, que el president de la Generalitat, Artur Mas, la consellera d’ensenyament, Irene Rigau, i el conseller de cultura, Ferran Mascarell es van reunir amb representants d’entitats de la societat civil com Òmnium Cultural, el Centre Unesco de Catalunya o la Plataforma per la Llengua, de la que en forma part Rosa Sensat, per fer front comú en la defensa del model lingüístic actual de l’escola catalana.

Davant de la premsa Rigau va assegurar que “mai no se separaran els alumnes per raó de llengua” i que no es farà “ni un pas enrere” en un model que fa trenta anys que funciona i que té el recolzament majoritari de la societat. Chapeau!, que dirien els gavatxos i tot el meu recolzament perquè així sia. Amb la llengua i la cultura d’un poble no s’hi juga ni es fa electoralisme. Aquesta és una premissa que vaig “mamar” a casa i al llarg de la meva trajectòria, tan política com ciutadana, mai l’he oblidat ni traicionat. D’aquí la meva satisfacció quan dimarts passat vaig poder parlar en català al Senat.

Estic totalment d’acord amb la Consellera que “mai no se separaran als alumnes per raó de llengua” però crec que s’ha quedat curta en l’afirmació, ja que, molts i moltes, el que volíem escoltar és que “mai no se separaran els alumnes a Catalunya per cap raó ni de llengua, ni de sexe, ni de procedència, ni de res” ja que malauradament fa uns pocs dies afirmava, també a la premsa, que no sols acceptava, de bon grat, que hi haguessin escoles que separen per sexe, sinó que obria la porta a dóna’ls hi el concert., tal com ja va fer en el seu moment la consellera, Carme Laura, en els governs de Pujol. És de justícia recordar, que els governs presidits per Maragall i Montilla no van incrementar els concerts amb escoles que separessin nens i nenes.

CATALÀ AL SENAT

2011-01-19T12:29:00.002Z

Dia 18 de gener del 2011. Quin gran dia pels senadors i senadores que ens expressem habitualment amb llengües diferents a la castellana però que també són llengües oficials. Personalment el vaig viure com un dia molt emocionant.

Ahir el nostre Estat plurilingüístic va donar un pas més a l’estrenar una modificació del reglament del Senat que ens dona el dret a expressar-nos en les llengües catalana, valenciana, gallega, euskera i en castellà (naturalment) en els debats de les mocions en el Ple del Senat.

Malauradament l’emoció i l’alegria no va ser plena ja que el Grup Popular (que ja no havia votat aquesta modificació) no va fer ús d’aquest dret, i el seu rebuig va portar a que molts d’ells, i d’elles, no es posessin els auriculars (els “pinganillos” que els hi diuen per depreciar l’eina) .

Aquesta sensació agredolça també l’he tingut avui al llegir en alguns mitjans de comunicació aspectes com “capricho político”, “pinganillos de oro” i altres, remarcant el cost econòmic de la mesura i titllant-ho de frivolitat en temps de crisi. Pocs han estat els que han donat a la notícia l’avanç com a respecte i protecció d’unes llengües que són de tot l’Estat espanyol.

Voler situar aquest debat des del cost econòmic és no tenir cap altre argument ja que cal conèixer que no ha incrementat el pressupost del Senat sinó que ha fet un exercici de restitució d’altres despeses per donar viabilitat a una realitat del nostre Estat.

El meu desig és que el pas de poder expressar-nos cadascú en la nostra llengua ajudi a l’entesa d’aquesta realitat plurilingüística per part de tots els pobles d’Espanya i a convertir el Senat com autèntica cambra territorial de cooperació entre els territoris dotant-la de majors competències en el procés legislatiu.

2011 : anem enrera en l'educació? i en l'ensenyament?

2011-01-07T12:24:00.003Z

Avui s'ha publicat en el DOG l'estructura del Departament d'ensenyament i per tant confirmo algunes qüestions que ahir havia llegit en algun diari dels que vaig fullejar.
Primera qüestió: el canvi de nom del departament que passa a ser d'ensenyament i no d'educació. El canvi no és baladí sinó que respon a diferents visions d'interpretar el paper de l'escola, la família i la societat en la formació i educació de la persona. CiU retorna al seu model d'ensenyar.
Segona qüestió:la separació en dues direccions generals, una per a les escoles públiques i una altra per a les escoles concertades i privades. Sorpresiu que CiU després de tant insistir per fer-nos canviar el model educatiu com a servei públic pel d'interés públic per tal que englobés les escoles públiques i les privades sostingudes amb fons públics, ara estableix la gestió separant-les en dues direccions generals.
Tercera qüestió: en moments de crisi i després d'insistir en la reducció de càrrecs m'ha semblat que hi ha més direccions generals que en l'anterior departament.
Així podria anar incidint en aspectes que en el pas del temps hi trobarem explicacions o que podrem anar comentant.

PSC: Congrés tàctic o congrés estratègic? Les tensions entre la ideologia, l'estratègia, l'organització i la pedagogia

2010-12-29T19:01:00.006Z

AQUESTA ÉS UNA REFLEXIÓ D'EN FABIA MOHEDANO PENJADA EN EL SEU BLOC. EM VA AGRADAR I LI HE DEMANAT PERMÍS PER POSAR-LA AL MEU BLOC I VEURE SI M'ANIMO DE NOU A ESCRIURE I PUC SUPERAR UNA SENSACIÓ QUE M'IMPEDEIX ACABAR D'EXPRESSAR-ME.

Què li passa al PSC? Probablement el que li estaria passant a CiU si hagués perdut les eleccions. És ben fàcil, un dels dos grans partits entrava en el túnel i posava en crisi l'equilibri entre els diferents marcs que configuren el seu adn: el marc ideològic, el marc organitzatiu, el marc estratègic i el marc pedagògic. L'aparició de tensions entre els diferents marcs en el cas de CiU s'hagués expressat ideològicament a través d'una crisi entre sectors independentistes i sectors més moderats, moviments per decapitar els Mas, Madí, Puig, etc. (marc organitzatiu). I ara al carrer Còrsega s'estaria posant data a un nou congrés (marc estratègic) que plantegés els reptes de la federació enterrant definitivament el relat (marc pedagògic) del pujolisme.
Com que res de tot això no ha passat, cal tornar a la pregunta inicial: què li passa al PSC? El Partit dels Socialistes de Catalunya ha fet uns esforços sensacionals en els darrers anys per renovar el seu discurs, prova d'això és el treball al voltant del Programa Marc i de Catalunya Causa Comuna. L'esperit d'obertura i la capacitat d'interpretar la realitat així com la voluntat de renovació i d'innovació programàtica ha de seguir el seu curs. El marc ideològic (Declaració de Principis i Programa Marc), el marc estratègic (XI Congrés) i el marc organitzatiu (nova Executiva i nou Consell Nacional) estan condemnats a l'entesa si es vol recuperar la centralitat de la política catalana. Efectivament, amb aquests tres marcs en armonia, el marc pedagògic (relat a través de formació i comunicació) serà molt més fàcil, tant internament com de cara la ciutadania.
Perquè hi ha formacions polítiques que han avançat o s'han mantingut el 28N? No només hi ha conciliació entre els marcs ideològic i estratègic, sinó també amb el marc organitzatiu. Algunes formacions com ICV han fet la renovació i amb temps prou suficient discurs, dirigents i allà on es vol arribar van de la mà. D'altres, com CiU també han sapigut armonitzar els diferents marcs. I a més han sigut capaços de generar confiança en l'electorat perquè han treballat el marc pedagògic (relat) fabulosament millor que ningú.
Com fer o com s'estava fent la renovació en el PSC? Des de la 4a planta de Nicaragua s'havia plantejat uns plans de renovació dels quadres que va començar pel territori. En les eleccions de 2007 es va impulsar una onada de canvi força interessant al capdavant del lideratge municipal. Es va valorar molt positivament tant per la forma com per l'objectiu final. Posteriorment, arrel del darrer congrés, emergia la figura de Jaume Collboni i l'esmentat Programa marc que va ser capaç d'apropar al Partit a dos mil persones noves. Es desplaçava el protagonisme de la dupla Iceta-Zaragoza en benefici de figures emergents com Bonet, Martínez-Sampere, etc. L'admiració evident en el model de renovació del PSC tant pels mitjans de comunicació com per les altres forces polítiques. Una renovació del marc ideològic d'acord a una renovació del marc organitzatiu. Idees i persones en la construcció de noves estratègies. El relat fluïa sol com el curs d'un riu.
Què ha passat per canviar el rumb? Els plans no han sortit com estaven previstos. A voltes amb el desequilibri dels diferents marcs. Crisi en el marc ideològic i acusació i retrets entre les maleïdes dues ànimes. Tensió en el marc organitzatiu per administrar (accelerant o relentint) la renovació. Excès de tacticisme sobre el moment de fer el Congrés. I pèrdua absoluta amb el relat que s'havia construïnt en els darrers quatre anys.
Com sortir de l'atzucac en el que està immers el PSC aquesta setmana? En primer lloc no dubtant en els terminis del Congrés. Cal realitzar-lo havent passat el cicle electoral municipal de manera que es reconegui la força de cadascú. Cal un congrés estratègic i no pas tacticista. En segon lloc seguint apostant per les figures emergents de manera que es faci el tancament del relat que va començar a Sitges i que ha portat al PSC a les altes cotes de representació institucional. De retruc assegurar la complicitat d'alguns mitjans de comunicació que sempre accepten el benefici del dubte sobre els nouvinguts. A més, s'hauria de reforçar el marc pedagògic amb una autèntica formació de quadres que assegurés el traspàs de coneixement d'una gran generació de polítics que han estat al capdavant del PSC.
I el lideratge natural? La qüestió no es resol únicament donant pas a una nova generació de dirigents i la seva empenta programàtica. Fa falta també generar il•lusió entorn a un nou candidat. No es pot determinar ara perque és massa aviat. No cal avançar-se ni tallar l'evolució natural del curs dels fets. Un cop superat el test de les municipals naturalment apareixeran noms. Uns s'il•lusionaran al voltant d'una persona, d'altres entorn a una altra. Serà bona prova de la salut democràtica del socialisme català. Homenatge sense precedents en un partit als presidents Pasqual Maragall, José Montilla, i a tota la generació que han fet de consellers al llarg d'aquests set anys de governs d'esquerres a la Generalitat.
De cap de les maneres el nou líder pot ni ha de ser identificat amb una o altra ànima. En el cas que així sigui, el projecte del PSC haurà fracassat probablement de forma definitiva. Tant pel fet que mai tornin el mig milió de vots perduts des de l'any 1999 amb el tàndem Maragall-Montilla, com perquè les noves generacions de dirigens inconscientment acabin creient-se hereus d'alguna. Per tot això cal fugir d'un congrés tacticista, cal plantejar un congrés estratègic, de renovació, d'evolució. Sino es fa així, per que el partit o els dirigents no hagin madurat prou el relleu i els canvis, una davallada d'aquí a quatre anys ens pot portar a una renovació traumàtica, generacional, perdent gent pel camí. A voltes amb Sitges. Res haurà servit la bona feina feta fins ara. La meva aposta? Un congrés estratègic sense precedents

La campaña mediática contra el tripartito en Catalunya (y en España)

2010-11-08T18:55:00.001Z

En Catalunya y en España hemos estado viendo durante estos meses una campaña mediática en contra del tripartito (PSC, ERC, ICV- EUiA) que gobierna la Generalitat de Catalunya. Los medios de mayor difusión en Catalunya (incluyendo paradójicamente la televisión y radio públicas catalanas, TV3 y Catalunya Ràdio) han estado generando un clima de rechazo al tripartito detrás del cual están los poderes fácticos de siempre, desde la patronal al capital financiero, a la Iglesia y sus asociaciones, y un largo etcétera. Para aquellos que consideren esta observación exagerada, les aconsejo que hagan una revisión de artículos publicados en los cuatro mayores rotativos que se distribuyen en Catalunya y verán que en el último mes han aparecido 42 artículos negativos sobre el tripartito. En cambio, sólo 6 a favor, y ello no se debe a que no existan, sino a que no se han publicado. La diversidad ideológica en los medios catalanes (y en los del resto de España) es muy limitada. Ni que decir tiene que esta campaña está encaminada a desacreditar lo que el tripartito ha hecho, presentándolo como una jaula de grillos, que ha significado una época perdida para Catalunya, tal como lo definió el Sr. Durán i Lleida. El objetivo de esta campaña ha sido desacreditar a las izquierdas y destruir las posibilidades de que las izquierdas puedan gobernar de nuevo en Catalunya, exiliándolas del poder durante muchos años.
Tal campaña parece haber impactado sobre algunos sectores de las izquierdas, que han tomado una postura defensiva que se ha utilizado maliciosamente por las derechas como el reconocimiento del fracaso del tripartito. Nada menos que el Presidente del Gobierno catalán, y dirigente del PSC, el Sr. Montilla, ha indicado que aunque consiguieran sumar la mayoría, el PSC no se aliaría con ERC e IC-EUiA para reconstruir el tripartito. Ni que decir tiene que tal declaración ha sido aplaudida por las derechas y, paradójicamente, por el gobierno Zapatero y grandes sectores del socialismo español. La causa de la alegría, sin embargo, varía. Para las derechas esta renuncia significa el fin de las políticas de izquierda en Catalunya, pues no hay otra suma que pueda construir una alianza de partidos de izquierda en el gobierno de Catalunya que la que ha existido durante el periodo 2003-2010. Sin tripartito no se pueden hacer políticas de izquierdas en el gobierno de la Generalitat.

La alegría que las declaraciones del Presidente Montilla, renunciando a reproducir el tripartito, ha producido en el gobierno Zapatero, responde, sin embargo, a otras consideraciones, aún cuando hay un elemento de tal alegría que coincide con la alegría de las derechas. Los equipos económicos de los gobiernos PSOE (de sensibilidad liberal en su mayoría) se encuentran más cómodos y tienen mayores afinidades políticas con CiU que con el tripartito. De ahí su deseo de sustituir el tripartito por la socio-convergencia, es decir, la alianza del PSC con CiU.

Pero otro motivo de satisfacción de grandes sectores del socialismo español hacia las declaraciones del Presidente Montilla es consecuencia del temor de ver a ERC –el partido que pide la independencia de Catalunya- en el gobierno catalán, pues les preocupa que el independentismo catalán (además de crear grandes tensiones con el resto de España) vaya resquebrajando la unidad de España. Entiendo, pero no comparto esta preocupación. Creo que no hace falta aclarar que mi biografía es muestra de que mi profundo compromiso con el bienestar de las clases populares catalanas va acompañado con un idéntico compromiso de mejorar la calidad de vida de las clases populares de toda España. Pero lo que debieran entender mis amigos socialistas españoles, es que es mucho mejor para las clases populares de Catalunya y también, por cierto, para las clases populares de España, aliarse con un partido minoritario independentista de izquierdas, por ser de izquierdas, que aliarse con una coalición nacionalista, CiU, (hegemonizada por CDC, que ha ido mostrando crecientemente lo que siempre fue: un partido con claras tendencias independentistas) mayoritaria de derechas. Los que se inquietan sobre los nacionalismos debieran recuperar el entendimiento de que el eje principal de debate político en Catalunya y en España (aún cuando no se presente como tal) es el de izquierdas versus derechas, y CiU es claramente de derechas. En España y en Catalunya los nacionalismos, tanto los centrales jacobinos, como los periféricos, siempre se utilizan para ocultar los conflictos de clase que se expresan en el mundo político. Mis amigos del PSOE nunca deberían olvidarse de ello, pues, para el bienestar de las clases populares, la variable determinante es quien gobierna: las derechas o las izquierdas. Y lo que ha ocurrido en Catalunya muestra lo acertado de este diagnóstico. Las izquierdas han hecho mucho más que las derechas para el bienestar y calidad de vida de las clases populares de Catalunya. Y los datos así lo demuestran.

¿Qué ha hecho el tripartito?

El gasto público social (que cubre las transferencias y servicios públicos como sanidad, educación, escuelas de infancia, servicios domiciliarios, servicios sociales y otros) por habitante (en euros estandarizados que permitan comparar la capacidad adquisitiva del euro en periodos distintos), subió mucho más rápidamente durante el periodo de gobierno tripartito (26.2% por año) que en el periodo de gobierno CiU equivalente a los ocho años de tripartito (17.7%). Un tanto semejante ocurre en los otros componentes del estado del bienestar.

En sanidad, el crecimiento del gasto público sanitario por habitante subió un 46% durante el periodo CiU (1996-2003), incrementándose a un 54.7% en el periodo equivalente 2003-2010 (gobierno tripartito). Como consecuencia, el número de profesionales sanitarios (médicos y enfermeras) creció significativamente, disminuyendo el número de pacientes por profesional. Resultado de ello es que aumentó el tiempo de visita al médico general. Estos y otros cambios explican que el grado de satisfacción del usuario con el sistema nacional de salud fuera mayor al final del periodo tripartito que al final del gobierno CiU. Este aumento del gasto sanitario se benefició de las medidas racionalizadoras del gasto, que liberaron fondos para dedicarlos a la atención sanitaria. Catalunya ha sido la CCAA que ha disminuido más el capítulo de farmacia, permitiendo un ahorro considerable. Durante estos años se han hecho mayores reformas sanitarias que durante el mismo periodo de CiU. La actividad legislativa en el área sanitaria ha sido muy marcada, resultado de la clara vocación reformadora del gobierno tripartito.

Un tanto semejante ha ocurrido en educación. El gasto público educativo por habitante, que había crecido un 7.7% por año en el último periodo de CiU, subió a 12.8% en el periodo tripartito. Una consecuencia de ello es que el número de horas lectivas en la escuela pública ha ido convergiendo con el número de horas lectivas en la privada concertada. La Ley de Educación ha significado una reforma sustancial, aún cuando ha sido excesivamente condescendiente con la escuela concertada.

Lo mismo ha ocurrido en los servicios sociales y en transferencias a las familias. El gasto en servicios a las familias con dependencias pasó de incrementarse 3.9% por año y por habitante en el periodo CiU, a 8.2% en el periodo tripartito. Lo mismo ocurrió en las transferencias monetarias y servicios a los ancianos, que pasó de aumentar 4.1% por año y por habitante en el periodo CiU, a 6.5% en el periodo tripartito. Una situación similar ocurrió en la vivienda, donde el gasto público descendió un 6% por año y por habitante en el periodo CiU, aumentando un 15% en el periodo tripartito.

Este enorme crecimiento de la inversión social (responsable de que disminuyera el enorme déficit social de Catalunya medido por la cantidad de euros per cápita en gasto público social entre Catalunya y el promedio de la UE-15), fue acompañado de un enorme crecimiento en inversión en infraestructuras físicas, quintuplicando estas inversiones durante el periodo 2003-2010.

Mírese como se mire, pues, los datos muestran que para la Catalunya Social y para la Catalunya de infraestructuras físicas, el gobierno tripartito ha sido mucho mejor para las clases populares de Catalunya que los gobiernos de la derecha CiU, que fueron, en parte, responsables del enorme retraso del estado del bienestar en Catalunya.

Ni que decir tiene que el tripartito también ha cometido errores, siendo el mayor el de perpetuar al personal de los medios públicos de comunicación (TV3, C33 y Catalunya Ràdio) que, con notables excepciones, han ido promoviendo una visión nacionalista conservadora carente de sensibilidad social. El intento de la Generalitat de crear una BBC catalana, independiente, fue un fracaso, pues tales medios continuaron lo que se ha definido como la “costra nacionalista”, (a la cual habría que añadir la “costra neoliberal”), creando su propia audiencia. El desfase entre la dirección de tales medios (de nacionalismo conservador) y la opinión popular ha sido muy marcada. Ésta, según muestran las encuestas, se sitúa claramente en el centro-izquierda y en las izquierdas, mientras que los medios públicos estaban claramente en el lado nacionalista conservador (con notables excepciones). Son los únicos medios autonómicos existentes en España muy influenciados por la oposición. De ahí el silencio sobre estas reformas.

Por lo demás, se requiere un cierto sentido del humor, que la derecha catalana se presente como la favorecedora de cambios progresistas, pues sus dirigentes son todos ellos los mismos que gobernaron Catalunya durante el periodo responsable del enorme retraso social de Catalunya.

Vicenç Navarro es Catedrático de Políticas Públicas. Universidad Pompeu Fabra, y ex Catedrático de Economía. Universidad de Barcelona

TREMOLEM COMPANYS I COMPANYES

2010-10-11T12:18:00.002Z

Los planes de Arenas si es presidente de la Junta de Andalucía
"Pondré uniformes en los colegios y los alumnos llamarán al profesor Don José"
EL PLURAL / ANDALUCÍA
Solo restaría cantar el "Cara al Sol" en el patio del instituto para reproducir y rescatar del pasado una escena ya casi olvidada en las aulas. No llegaría a tanto pero si se acerca la propuesta de Arenas. El candidato del PP a la Junta ha desvelado su idea en materia de educación: niños que deban ir uniformados y que se dirijan al profesor con el "Don" por delante.
Todo ello lo ha incluido el líder del Partido Popular andaluz, Javier Arenas, dentro de lo que él califica como preocupación por una supuesta "pérdida de respeto al profesor en los colegios".

Uniformes y "Don José"
Arenas afirmó ayer en un foro de su partido que de gobernar la Junta su partido y en el caso de que él la presidiera "pondría los uniformes en los colegios". Amplió más su propuesta añadiendo otra guinda a tan caduco planteamiento ya que trabajaría para que los alumnos llamaran al profesor Don José".

Establecer distancias
Ello lo enmarca Arenas en un política educativa donde pretende que se establezca una distancia entre el maestro del alumno, lo que significa para el líder del PP una de las "claves" de la reforma educativa.

La madre del cordero
La educación es "la madre del cordero" sin las que es "imposible conquistar el futuro", ha manifestado Arenas quien ha recordado que la formación asume "el 80% de todos los males" de Andalucía.

Sembla que no pugui ser però massa sovint la dreta no té idees i les seves propostes són tornar a temps passat. En aquesta ocasió és així mateix. No ens podem creure que la autoritat i reconeixement del mestre o la mestra sigui com l'anomenen. Amb notícies com aquesta entenc que el PP no vulgui acord en el Pacte per l'educació.

PROJECTE PRESSUPOST 2011 de l'Estat

2010-10-01T17:11:00.003Z

Ja ho sabíem que els pressupostos, de qualsevol administració, pel 2011 serien de gran austeritat. Els temps, la globalització, els mercats, els governants… tots ho havien advertit, i, com cada any els primers que arriben són els de l’Estat, i comença immediatament la polèmica.
A Catalunya, ràpidament i molt més en any electoral, comença el ball de xifres respecte la inversió i si aquesta correspon, o no, al que està contemplat en l’ Estatut de Catalunya (aquest que tenim afectat pel Tribunal Constitucional) i, dona tota la impressió que pels diners tots defensem l’Estatut però després som pocs els que el continuem defensant.
Reprodueixo la constatació que ha fet Francesc Vallés, coordinador de diputats i senadors del PSC:
“Valoro molt positivament la inversió de 3.134,3 que els Pressupostos Generals de l'Estat destinaran l'any que ve a Catalunya. Vallès ha constatat que aquesta inversió compleix “estrictament i una vegada més” amb la Disposició Addicional Tercera. “Gràcies a l’Estatut”, ha explicat, “i en un context de dificultat econòmica, de necessitat de reducció del dèficit públic i de retallada de la inversió en infraestructures, Catalunya té garantida la inversió que li correspon”.
Ja he escoltat que per CiU i altres grups polítics no els satisfà aquest projecte de pressupost i que no el votaran- de fet ja ens ho deien abans – no és nou, doncs CiU no n’ha votat cap dels pressupostos que, els hi agradi o no, han portat més inversió a Catalunya.
Sols unes dades, amb els set pressupostos aprovats amb els governs socialistes, s’ha invertit a Catalunya 22.300 milions d’euros i amb els vuit dels governs d’Anar sols es va invertir 12.000 milions d’euros.
En Francesc Vallés ha formulat molt bé la demanda “CiU haurà d’explicar per què va donar suport durant vuit anys als Pressupostos d’Aznar, que van provocar la major desinversió de l’Estat a Catalunya, i en canvi es nega a aprovar uns comptes que compleixen amb l’Estatut i amb Catalunya”
Un altre aspecte, que em satisfà i cal donar a conèixer, és que en uns pressupostos restrictius hi ha conceptes que s’incrementen, com és el cas de les beques i ajudes a l’estudi, s’ha pressupostat 1.430 milions d’euros, mostra del compromís d’aquest govern amb el progrés i el convenciment que la millor inversió de present i de futur és l’educació i la formació de les persones.
També en el camp de la investigació, el desenvolupament i la innovació (I+D+i) es mantén sense retalls pressupostaris els fons dedicats a subvencionar beques i contractes en les universitats i centres d’investigació i els crèdits a les empreses que s’han compromès en programes concrets. Un esforç que any rere any s’ha anat portant a terme per mantenir una inversió que en aquests anys de govern socialista s’ha triplicat. Oidà!.

Educació i formació per combatre la misèria i la ignorància

2010-09-17T11:37:00.002Z

Ahir vaig assistir a l’esmorzar que europa press va organitzar amb el Ministre Gabilondo i no em puc estar de manifestar que vaig gaudir-hi, ja que la seva capacitat de comunicar, ben diferent de molts polítics, i el seu compromís amb l’educació i la formació t’ajuda a aprendre i educar-te. Ell ho va dir, l’educació és un dret tota la vida i l’educació i la cultura són antídots per combatre la misèria i la ignorància d’aquest món.

El seu va ser un clam en demanda de la màxima formació possible i, si és universitària millor, ja que està demostrat que a més formació hi ha menys atur i més persones lliures. Cert és que cal potenciar els Cicles Formatius de Formació Professional però en cap cas es pot estar d’acord en que hi hagi excés de títols universitaris.

Va qüestionar, amb gran encert, que hem viscut massa temps pendents de les dades estadístiques, dels rànquings i de les classificacions fent-ne una lectura per enfrontar-nos i trencar consens en contraposició a ser un estímul col•lectiu de millora. Ell continua convençut de la necessitat d’un pacte o consens social i polític en educació, i malgrat no arribar-hi perquè es van creuar altres temes que no el feren possible, la tasca feta la considera positiva i un dia ho altre, més tard o més aviat, arribarà.

El seu optimisme el va reflectir fent-nos saber que enguany hem aconseguit arribar al 5’12% del PIB en els diners destinats a educació i, confia que juntament amb la resta de les Comunitats Autònomes es podran, malgrat les retallades pressupostàries per la crisi, mantenir els pressupostos pel 2011, ja que en el camp de l’educació no hi ha despesa sinó inversió, tal com ha donat a conèixer l’OCDE : per cada euro destinat a l’educació hi ha un retorn de 2 ó 3€ segons si es dediquen a educació obligatòria o universitària.

Malauradament, en educació, estem massa acostumats a mirar aspectes concrets, aquest curs, aquest trimestre, aquesta classe... i no valorem trajectes més amplis que correspondrien millor la realitat i a l’ avanç, que en aquests darrers temps hem tingut, en aspectes com les beques, que són polítiques d’igualtat i de solidaritat.

UN RESCAT A MUNTANYA...amb final feliç

2010-09-10T09:30:00.003Z

Com cada estiu, que estem al càmping d’Enveitg, ens plantejarem pujar un cim per a comprovar les nostres forces i preparació per fer muntanya.

Feia uns mesos, que havia trobat una descripció per l’excursió als pics de Fontfreda de (2.738 m), un mirador de la Cerdanya i de bona part dels Pirineus. El situem en el mapa i ens adonem que les corbes de nivell estan molt juntes, de fet, la descripció ja ens adverteix “que per realitzar aquesta ascensió el desnivell que cal remuntar no arriba ni als set-cents metres, el seu ascens és prou costós, ja que en tot moment ens movem sobre un terreny força costerut i dominat per grans blocs de granit que dificulten la pujada”. No donem massa importància a aquest text, ja que la qualificació global és de fàcil, i de bon matí anem per feina.

A dos quarts de nou del matí emprenem, en Pere i jo, la marxa des del llac de l’Estanyol (2045m) on hem aparcat el cotxe davant el restaurant La Tramuntana.

Sense dificultats hem vençut una forta pujada que ens ha dut fins al collet del Roc de les Ombres (2351m) A la nostra dreta la cresta que baixa de l’espectacular pic de l’Estanyol i la cresta que l’uneix amb els pics de Fontfreda. Estudiem el camí però com que la descripció ens diu que trobàrem fites tirem endavant.

Un cop hem baixat, creuem el torrent, i intentem encaminar-nos cap a la cresta que baixa des de l’oest dels mateixos pics, comencem a trobar les fites de les que ens parla la descripció, però aviat les anem perdent, i, en un moment determinat decidim tirar pel dret i pujar per una canal (que després és realment dreta) directament cap al cim.

En el cim (un d’aquells que podem dir de “vaques”) ens trobem una colla d’ovelles que ens donen la benvinguda. En aquella planícia hi ha dues petites antenes alimentades amb plaques solars, els dos pics (l’oriental i l’occidental) i una vista fenomenal: el Carlit, el Coma d’Or, el Puigmal, el Canigó i el Cadí, així com el Puigpedrós i, més allunyada les Maladetes. En gaudim, esmorzem, fem fotos... i ens disposem a empendre el descens.

Ens sorgeix la primera dificultat ja que no podem baixar per la canal que hem pujat i no hi ha manera de trobar l’itinerari, la descripció ja ens deia “que calia seguir l’únic camí marcat que hi ha entre tantes pedres”. Les fortes pendents ens obliguen a baixar amb cautela i intentem sense perdre alçada anar girant per si podem trobar el camí que per la carena ens portes al petit coll en la cresta que baixava del cim. El nostre esforç va ser inútil, doncs després de pujar una canal (no tant forta com la del matí) ens trobàrem de nou on havia començat el nostre descens.

Mirem el mapa, observem el paisatge i arribem al consens que podem baixar fins al fons de la vall, i tot travessant la morrena de roques i neret encaminar-nos fins a la llunyana pista d’esquí, que ha de ser la pista llarga de Porté- Puimorent.

Anem fent el descens per la forta pendent suavitzant-la amb fortes “S” i just quan som baix em dec relaxar i “crac” se’m torça el turmell. A cop calent em sembla que puc continuar caminant però un cop passada una mitja hora de nou se’m torça i em trobo de nou per terra, fins que a la tercera vegada començo a pensar que haurem de fer un pensament, i coincideixo amb en Pere, de trucar a l’assegurança de la Federació per veure que podem fer,

En el primer intent no hi ha cobertura però després de fer un tros més de camí aconseguim connexió i ens diuen que prepararan el rescat, que en tot cas no ens moguem de lloc. Nosaltres però continuem caminant ja que ens sembla que si el peu es refreda ho passaré pitjor i avancem per un mar de roques de granit immenses i el neret de tant en tant. Tot el que veuen els nostres ulls és ben igual: roques i neret, roques i neret...

Passada una estona ens comuniquen que surt un helicòpter i que ens posem en lloc ben visible. Insisteixen que estiguem lluny d’arbres. Arbres no en veiem un fins dues hores més tard; però també ens donem compte que l’helicòpter no serà la nostra solució ja que la part alta es troba emboirada. Són cap a les cinc de la tarda quan escoltem el soroll dels motors de l’helicòpter, jo em poso la capelina vermella i en Pere fa voltejar el seu jersei verd; però l’esforç és inútil no ens poden veure i ens fan saber que el rescat haurà de ser per terra.

Trobar-nos en aquell mar de roques es com buscar una agulla en un paller, per això continuem caminant vers la pista d’esquí. Camino amb precaució i malgrat l’ajuda del braç d’en Pere se’m va torçant una i altra vegada el turmell. Cridem per si algú ens sent però des de dos quarts de nou del matí que no hem vist cap persona. Tota la nostra companyia han estat les ovelles del cim i un parell de voltors que les vigilaven, i ara els grans blocs de granit i el neret. Cap a les set de la tarda la boira ja ha baixat i no veiem res.

Ens acostàvem a un quart de vuit quan veig un arbret, i cansada i amb l’ànim ja un xic desinflat, li dic a en Pere que d’allà no passaré i que haurem d’anar pensant com passarem la nit.

Aquell arbret ens va donar en pocs segons un tomb al mal tràngol d’aquella tarda. Just en el moment que ens truquen els gendarmes (la bateria del telèfon ja estava en vermell i en pocs segons ens quedàrem sense mòbil), la boira s’aixeca i veiem que ens trobem prop de la pista d’esquí i els veiem la bassa d’aigua per fer la neu. M’animen a continuar com sigui perquè ens estant buscant i si arribem a les pilones de les pistes no haurem de passar la nit a la muntanya.

Després de cinc o deu minuts escoltem un fort crit, que responem amb entusiasme, i tal qual una aparició en mig de la boira descobrim la silueta d’una persona.. Aviat estant amb nosaltres dos forts gendarmes (en Felip i en Vicenç) que em són una gran ajuda per acabar de passar les roques i el neret que encara ens resta passar. Un cop arribem a la part més herbosa (després de 5 hores de caminar amb l’esquinç i esquincets que em diagnostiquen a l’hospital de Puigcerdà) em porten a coll i bé a la seva esquena, primer un i després l’altre uns 100 metres.

Després van a buscar el cotxe 4X4 i baixem la forta pendent de les pistes i ens acompanyen a recollir el cotxe a l’Estanyol quan ja es ben fosc. Són les 9 del vespre i el termòmetre del cotxe ens fa saber que estem a 6º.. El cap em bull de pensaments, uns millors que altres però principalment de la sort que ens poguessin rescatar malgrat la tarda que hem passat de roques, neret i un maleït turmell. Ah! i una bona constatació el número del 112 és un molt bon servei i l’assegurança de la Federació de Muntanya, imprescindible.

LA BONA POLÍTICA ÉS LA QUE UNEIX

2010-07-09T15:12:00.002Z

Avui us recomano un bon article de Raimon Obiols

“Pel que fa als records nacionals, els dols són millors que les victòries; perquè imposen deures, impulsen a l’esforç comú”. Aquestes paraules d’Ernest Renan m’han servit en alguna ocasió per respondre a amics no catalans que em demanàven per què al nostre país hem fet de l’Onze de Setembre la nostra diada nacional.

“Esforç comú”, encara avui. El president de la Generalitat, José Montilla, s’ha compromès a liderar la resposta catalana davant la sentència del Tribunal Constitucional: “El compliment íntegre de l’Estatut xocarà amb resistències i incomprensions. Però res no impedirà que convertim en fets la nostra voluntat d’autogovern“. Interpretant un desig majoritari de la societat catalana, Montilla ha demanat també que els polítics catalans es dediquin a resoldre problemes, i no a generar-ne.

En política hi ha sempre dos tipus d’enfocaments bàsics. Els que cerquen estratègies d’unió i els que tendeixen a dividir, a confrontar. El president Montilla s’ha guanyat un crèdit perquè practica amb discreció, però amb tenacitat i fermesa, el primer d’aquests enfocaments. Seria espantós que en fessin la víctima de confrontacions i afanys electorals. La bona política és la que uneix.

La unitat, que no sempre és necessària, en alguns moments és inexcusable. Ara és un d’aquests moments. Davant de la sentència provocadora del Tribunal Constitucional, el risc immediat no és a Madrid; és a Catalunya: un risc de divisió, fragmentació i descomposició. La dreta espanyola espera que a Catalunya la sentència produeixi un efecte de confrontació exasperada entre els partits i de dispersió creixent de la ciutadania. Ho vol per motius alhora tàctics i fonamentals. Tàcticament, l’electorat català és el bastió que ara per ara impedeix un govern del PP. Des d’un punt de vista més fonamental, el nacionalisme de la dreta espanyola vol frustrar tota perspectiva d’afirmació catalana i de reforma plurinacional de l’Estat. Per un motiu i per l’altre, la dreta espanyola pretén trencar els consensos bàsics de la societat i de la política catalanes. Ningú des de Catalunya els hi hauria de fer el joc.

Els partits i les organitzacions socials han de garantir la unitat de tots per a recuperar totalment el contingut de l’Estatut que el poble de Catalunya va votar en referèndum. Necessitem la unitat al voltant del president de la Generalitat i de les nostres institucions i representants democràtics. Qui vulnerés aquesta exigència assumiria una gravíssima responsabilitat, perquè la unitat és la condició imprescindible per defensar amb eficàcia allò que ens volen negar. Aquesta no és sols una exigència per als propers dies. Ho és també pel que fa a una estratègia nacional per als propers temps. Ho deia Nicolau d’Olwer: “Catalunya dividida no pot guanyar”.

QUAN, COM I ON ?

2010-06-04T08:07:00.003Z

“Jo mateix vaig ser un immigrant. I avui sóc un català. Ho sóc per decisió lliure, per voluntat pròpia”. Per afegir que “el català ha de ser el vehicle preeminent d’acolliment i d’integració, i ha de ser vist i entès com l’eina més útil”

“Trobar una fórmula política que aplegui i reconegui la singularitat i la diversitat, i que integri i sumi en el marc europeu és, sens dubte, el nostre més gran desafiament”, ha sentenciat, deixant molt clar que el debat del burca d’aquests dies no és una qüestió que passarà sense resoldre’s.
(paraules extretes d’un discurs del M.Honorable President de la Generalitat)

Aquests dies, més per raons tàctiques que per voluntat rigorosa de tractar el tema, el debat del burca ens el trobem servit a la taula dels diaris, de les tertúlies radiofòniques i altres, i tothom hi diu la seva, sense cap mena de pudor ni respecte.

La Judith Alberich, companya senadora i alcaldessa de Cunit, va proposar que aquest fos un tema que arribés al Senat, i el guirigall ja va estar servit, com si d’unes paraules per orientar el debat ja n’hem de treure conclusions.

En una democràcia els temes més conflictius han de ser tractats amb diàleg obert, sense pragmatismes i amb voluntat de donar arguments sòlids i de reflexió suficient perquè uns i altres puguem prendre consciència i apropar posicions vers el consens. Consciència i consens per avançar vers un Pacte per a la convivència.

Com arribar-hi, passos i camí per aconseguir-ho, és el problema més difícil de resoldre. Començar per acords municipals no és pas l’adequat, obrir el debat a la premsa o a les institucions tampoc, ja que massa aviat s’han de prendre acords i ràpidament es radicalitza amb posicions polítiques, a voltes pensant més en vots que en cohesió social.
Quan, Com i On són doncs les tres grans preguntes de difícil resposta.

Personalment estic d’acord amb el president de la Generalitat que cal trobar la fórmula política que aplegui i reconegui la singularitat i la diversitat i que integri i sumi i crec que per avançar cal escoltar, dialogar i acordar amb tothom des d’àmbits públics amb transparència, serenor, rigor i voluntat d’acord per la convivència i cohesió social de futur.

ERIK, el belga i el MUSEU BALAGUER

2010-05-21T17:03:00.003Z

Aquesta tarda tot treballant a casa escoltava el programa La Ventana de la Cadena Ser i m’he indignat de la frivolitat en que conversaven amb el exlladre d’art, Erik el Belga. Aquesta mateixa sensació ja la vaig tenir en una altra ocasió amb una llarga entrevista que se li va fer, crec recordar, en el dominical del Diari El País.

L’Erik el Belga, sembla ser que és el que ens va robar en el museu Balaguer, de Vilanova i la Geltrú, ara fa vint-i-vuit anys. Aquell robatori, just després d’unes obres que havíem realitzat, ens va comportar forces maldecaps, entre ells una llarga negociació amb el Museu del Prado pel fons de pintures que hi havia en dipòsit ,entre les que hi havia un Greco que ens havia portat en Victor Balaguer i que estava exposat des de feia més de cinquanta anys a la nostra ciutat. Aquell quadre formava part dels meus rècords d’infància, quan el meu pare m’ensenyava amb orgull comptar amb un quadre d’un artista important a la nostra ciutat.

La meva indignació i malestar físic és perquè em retornava a unes imatges tristes i d’impotència davant un robatori de peces d’art que mai havíem imaginat. L’entrada, aquell dia al museu, per la porta del darrera, amb una Srta. Teresa Besora realment trasbalsada, el president i patrons compartint amb l’Alcalde, i jo, com a regidora de cultura, unes sales regirades amb uns espais buits que t’omplien de dolor.

Sortosament el Greco no l’havia tocat i pensàrem que possiblement era perquè hi havia un aparell de control de la humitat; però avui he sapigut que no el va robar perquè ningú li havia encarregat, o no coneixia la manera de vendre’l.

L’Erik no ens va pendre directament aquell quadre, però si indirectament ja que a través del robatori ens el va qüestionar el museu del Prado i, malauradament vam tenir de cedir-lo .

I, aquest senyor Erik, el Belga, ens ha explicat que, fa 25 anys es va casar, i ja no es dedica a canviar de lloc les obres d’art (jo li deia lladre) i des de llavors sembla que passa a ser un home important que cal entrevistar quan hi ha un robatori en algun museu, com ha passat aquesta setmana en un museu de París.

I, per la memòria col•lectiva, també recordo que va ser l’acció d’Erik el Belga, el que va motivar que el regidor Martin Toribio, llavors d’UCD, demanés la meva dimissió en un ple municipal. Un altre mal tràngol que em va fer viure l’Erik, el Belga.

Educació no sexista ni estereotipada

2010-04-30T10:19:00.002Z

Señorías, subo a esta tribuna para defender esta moción. Como ustedes han podido observar, tres causas nos hacen llegar a su presentación, aunque también les anuncio que hemos logrado una transaccional que nos da la tranquilidad de conseguir unanimidad en un tema respecto del que es importante para la sociedad que todos podamos expresar la misma posición. .)
Así pues, partiremos de esos tres apartados, el primero de ellos referido a las leyes, que nos prestan una aportación específica y cualitativa para tratar sobre valores y educación.
Así lo podemos ver en la Ley 13/2005, de modificación del Código Civil; en la Ley 1/2004, de Medidas de Protección Integral contra la Violencia de Género; en la Ley 2/2006, de Educación; en la Ley 4/2007, de modificación de la Ley de Universidades; y en la Ley 3/2007, para la igualdad efectiva de mujeres y hombres.
Por tanto, hemos hecho muchos cambios legales que sin duda son cruciales para que las mujeres y los hombres nos podamos realizar personal y socialmente, para compartir responsabilidades, en definitiva, para conseguir una igualdad de oportunidades.
Pero sabemos que las leyes no lo son todo. Este es un reto que ha de asumir la sociedad española para hacer efectiva esta igualdad y para superar todos los obstáculos. En lo relativo a la cultura ha predominado siempre una sociedad mucho más patriarcal, con actitudes más machistas en algunas cuestiones que en otras.
La palabra igualdad es interpretada en ocasiones de forma errónea, por ejemplo, cuando se pretenden eliminar las diferencias que hay entre chicos y chicas, niños y niñas, hombres y mujeres y hacerlos idénticos. Esto no es así. La igualdad no consiste en tratar las diferencias para ser idénticos sino precisamente en valorar la diferencia, que es una riqueza; es decir, no queremos la desigualdad para ser tratada como injusticia, violencia, o dominación de un sexo sobre otro, queremos la igualdad para valorar la diferencia.
Y tenemos la firme convicción de que no es posible avanzar si no hay libertad, y la libertad y la igualdad pueden alcanzarse a través de estas reformas legales, o de las estructuras democráticas que garanticen la igualdad de condiciones, de oportunidades; igualdad que en educación se ha conseguido ya, desde mi punto de vista, aunque debemos trabajar para no dar pasos atrás, pero no ocurre así en cuanto a la igualdad en el trato y en la libertad de elección para ambos sexos.
En este contexto es importante la escuela coeducativa, que crea un ambiente de convivencia, para que posteriormente hombres y mujeres tengan la oportunidad de interpretar con libertad su diferencia sexual y avanzar hacia una ciudadanía responsable y democrática, desde la convivencia pacífica y comprometida con erradicar cualquier tipo de discriminación.
Esto se consigue en la escuela de muy distintas maneras: a través de los contenidos escolares, los materiales didácticos, actualmente también desde internet, donde se presenta una concepción del mundo y de la sociedad que incluye conceptos, creencias, valores y actitudes acerca de lo que en diferentes sociedades y épocas históricas se ha considerado que son los hombres y las mujeres y el papel que en ella desempeñan.
Quiero insistir en que estos conceptos no son los mismos en todos los lugares y en todas las épocas porque a través de la historia se han modificado. Por ello, en el marco de la educación es necesario seleccionar y desarrollar los contenidos escolares de forma que se incluyan los saberes y la experiencia que los hombres y las mujeres han aportado al conocimiento humano.
De igual modo, es preciso seleccionar los materiales didácticos con contenidos referidos tanto a hombres como a mujeres, y desde esta orientación, podemos contribuir a este concepto de igualdad, acompañando a las alumnas y alumnos para que elijan de forma responsable y libre entre sus distintas opciones y proyecten el modelo vital que desean, y sean conscientes de la importancia que tiene la corresponsabilidad en la vida privada, el cuidado y el compromiso activo con la sociedad.
En nuestra opinión, en el marco conceptual de la escuela y de la sociedad, todo educa: cada gesto, cada decisión, la forma en la que nos dirigimos, la planificación de actividades, etcétera, todo marca, suponen conceptos y valores que los niños van asumiendo.
En este marco conceptual trataré el segundo punto de presentación de mi moción que enlaza con la campaña Educando en Igualdad, que elaboró FETE-UGT, dentro de un marco de colaboración con el Ministerio de Igualdad y el Instituto de la Mujer. Señorías, les avanzo que considero esta campaña muy positiva y que proporciona un material didáctico muy importante. Pero, sorpresivamente, ha generado polémica sobre si los cuentos clásicos tienen que ser narrados tal cual nos los han contado o no; o si tienen que ver, o no, con la violencia de género o con la perpetuación de roles.
Los cuentos tradicionales difunden valores, y estos valores son asumidos por los niños y las niñas y también los saben analizar, porque es cierto, y tengo el pleno convencimiento, de que son mucho más listos de lo que consideramos los adultos.
Por contextualizar este asunto, les recomiendo un artículo que escribió la señora Gema Lienas, en El País, titulado Érase una vez, y deja muy claro que no es cierto que los cuentos tradicionales tengan una sola versión. Los cuentos tradicionales responden siempre a su época, y así nos dice que Perrault, un académico francés, al pasar de la tradición oral a la escrita, eligió entre estas narraciones las dos versiones existentes: una, para las mujeres y otra, para los hombres. Y ¿qué hizo? Pues adaptar los valores dominantes de su época y de su clase social.
En el siglo XVIII, a partir de las ideas de Rousseau y de Locke, se desarrolla otra vez una literatura juvenil, unos cuentos pensados para dar pautas de comportamientos rígidas, y los hermanos Grimm, como recopiladores, cumplen con estas normas; por tanto, nos podríamos encontrar, y nos encontramos si analizamos históricamente estos cuentos, con que Caperucita Roja puede tener más de tres versiones distintas. O, como manifiesta la misma señora Gemma Lienas, en ocasiones, calificamos de infantiles narraciones que tenían una clara voluntad iniciática para jóvenes, que, como Cenicienta, previene contra el incesto, o que, como Blancanieves, cuenta el suicidio de esa joven embarazada y abandonada por el príncipe; por tanto, todos los cuentos, cualquier parte de la literatura, también los conceptos escolares, los interpretamos de acuerdo con la época.
Señorías, como he dicho al principio de mi intervención, hay unas leyes y una sociedad en la que debemos intentar adaptar todo este material y los currículos escolares en el marco de esta igualdad de trato, de la diferencia como riqueza y como libertad de elección.
Por esto me parece muy acertada una campaña –algunos están en ella- de no más cuentos chinos y sí más cuentos sexistas. Y dice la propia campaña: Consideramos que los cuentos tradicionales son un legado de la literatura infantil importante y valioso. Nuestro objetivo –a pesar de titulares grandilocuentes- no es desterrarlos de la escuela, sino apostar por que las niñas y los niños aprendan a leerlos contextualizándolos en la época y comprendiendo que los personajes existieron en un tiempo en el que las mujeres y los hombres tenían roles muy diferentes y diferentes derechos.
Y llego así a la tercera parte de la defensa de la moción, con el convencimiento –al que hemos llegado todos- de que los cuentos o cualquier material didáctico se puede ver reflejado con valores distintos, de ahí que la voluntad de la moción sea hacer visible que en nuestra sociedad existen otros colectivos que en el marco de la igualdad de trato y deberíamos normalizar su diferencia e incidir en la concienciación y sensibilización social. Por eso la moción prioriza la elaboración de materiales didácticos y de buenas prácticas educativas que ayuden a niños y niñas y jóvenes en la formación en valores y actitudes para una orientación no sexista, que permita una elección profesional y vital de forma libre y no estereotipada.
Supongo que por no querer etiquetar a los niños y niñas como a personas que no todas tenemos las mismas inclinaciones sexuales, heterosexuales, no me ha gustado incidir en ello en el concepto de que hay niños y niñas que cuando son jóvenes y en su adolescencia descubren que son gays o lesbianas, sufren, y sufren mucho porque no se identifican con lo que sucede en los libros ni en los cuentos ni en los currículos escolares, y es a ellos a los que he dedicado esta moción, y también a sus padres y a sus madres, que sufren tanto como ellos en el momento en que el hijo o la hija les expresa su orientación sexual. Y hay poco material. Accedí a través de Google a la Asociación de Madres y Padres de Gays y Lesbianas -que hace ya más de 10 años que existe en Cataluña, ahora también existe en el Estado español- y comprobé que había muy poco material, de hecho hay tres publicaciones y sí que alguna existe en varias lenguas, pero creo que deberíamos ayudar con esta moción como toque de atención en el sentido de que deberíamos priorizar también la elaboración de estos materiales.
Creo que no fue bien entendida la moción en su principio, pero sí que hemos llegado finalmente a acuerdos, y por esto hemos podido hacer con el Grupo Popular –que había presentado una enmienda- una transaccional que recoge una parte de la inquietud que ellos también expresaban en su enmienda, y el punto de la moción que hemos presentado para poder conseguir que realmente hubiera unanimidad y que se produjera este toque de atención general, que se puede hacer desde el Gobierno, desde las comunidades autónomas, desde la sociedad civil –que también pueden ayudar a que las leyes sean realidad-, para conseguir esta igualdad de trato, ayudando a que los jóvenes adolescentes no sufran sea cual sea su orientación sexual.
Muchas gracias.

MENOS CUENTOS CHINOS Y MÁS CUENTOS SEXISTAS

2010-04-22T08:25:00.002Z

"Menos cuentos chinos y más cuentos sexistas" és una campanya que aquests dies està d'actualitat degut a la presentació d'uns materials didàctics del sindicat FETE-UGT anomenats "Educando en igualdad" que ha elaborat dins el conveni marc de col·laboració amb el Ministeri d'Igualtat i el Instituto de la Mujer (ho poso en castellà per tal de no crear cap tipus de confusió)i que la dreta,amb el seu estil més "aguirrista" (d'Esperanza Aguirre) intenta ridiculitzar a la ministra d'igualtat amb frases com "la ministra no dejará explicar La Caperucita Roja, la Cenicienta o la Blancanieves y los siete enanitos".

La polémica, per part d'algunes, s'ha centrat en si s'està a favor dels contes clàssics i/o si aquests es poden modificar per introduir-hi aspectes sublimina'ls (valors ocults)d'igualtat entre gèneres. Polémica bastant absurda ja que als nens i nenes els hi agraden tant els contes, i és tant i tant important explica'ls-hi, que ho podem fer de les dues maneres: el clássic i el modificat i que ells (que són més llestos del que ens pensem ) en treguin les seves conclusions.

Personalment m'adhereixo a la campanya "menos cuentos chinos y más cuentos sexistas" perquè els contes han sigut sols el mitjà per questionar la feina que està fent el ministeri d'igualtat i personalitzar en la ministra Bibiana Aído, sense donar-se compte que atacant a ella, ho fan totes les persones (i dic persones i no dones) que treballem per una societat on els valors de la igualtat siguin una realitat.

En aquest marc he entrat una moció per debatre en el ple del Senat de la propera setmana amb aquest text:

"Prioritzar l'elaboració de materials didàctics, i de bones pràctiques educatives, que ajudin, a nens i nenes i joves, a formar-se en valors i actituds no sexistes, que permeti una elecció professional i vital de manera lliure i no estereotipada".

ELS CONCERTS EDUCATIUS HAN ESTAT ÚTILS PER L'EQUITAT DEL SISTEMA EDUCATIU?

2010-04-09T14:42:00.002Z

Aquest matí m’he llegit el treball de la Fundación Alternativas titulat “Los efectos de los conciertos sobre la eficiencia y la equidad del sistema educativo español” de Maria Jesús Mancebón Torrubia i Domingo Pérez Ximénez de Embún. Els autors demostren amb rigor que els concerts, el nostre sistema d’intervenció públic, vigent des de l’any 1985, amb la Llei Orgànica del Dret a l’Educació (LODE), volien contribuir a que las famílies gaudissin d’igualtat d’oportunitats per elegir l’escola per als seus fills i així fer un sistema educatiu més equitatiu, no han servit pera aconseguir aquest objectiu.

El treball ens evidencia que, des de la perspectiva de l’equitat, els concerts firmats entre l’escola privada i l’administració educativa no han aconseguit equiparar les oportunitats d’elecció d’escola o centre escolar de totes les famílies, sinó que han propiciat que les rendes mitges-altes hagin abandonat el sistema públic d’educació, el qual s’ha convertit en el receptor principal d’alumnes de sectors menys afavorits socialment. Dit d’una altra
manera, l’estudi ens posa de manifest l’existència d’un grau important de segregació “intersectorial” en el sistema educatiu. L’estudi ens clarifica que aquesta segregació no té una base racial ni ètnica sinó que està vinculada de manera preferent a aspectes socioeconòmics i culturals i que el problema es previ al fenomen migratori, malgrat el fort creixement del nombre d’immigrants, del 2003 al 2009,el fa més evident.

Aquest mateix treball desmitifica un tabú del nostre sistema: si el model de gestió privat dels centres concertats garanteix una major eficiència en resultats que el model de gestió pública. Tabú molt estès entre la gent i que sovint llegim quan se’ls hi dona possibilitat d’opinar.

L’esmentat treball entén per eficiència la relació existent entre els resultats educatius que obté cada escola i els recursos de que disposa, no sols els que té l’escola com institució, sinó també les característiques dels seus alumnes, ja que són aquests, és dir nens i nenes i/o joves amb un nivell cultural més alt, el que acaba sent determinant per uns millors resultats acadèmics.

En tot cas, com que, dels estudis, anem arribant a la conclusió que el millor o pitjor rendiment acadèmic no té a veure amb la titularitat pública o concertada, seria un bon moment per millorar l’oferta de centres públics , fer-los més atractius i dóna’ls a conèixer a les classes mitges per tal de superar la segregació i millorar en eficiència i equitat el sistema educatiu.

PACTO SOCIAL Y POLÍTICO DE LA EDUCACIÓN

2010-03-31T17:48:00.003Z

Aquesta va ser la meva intervenció en la comissió d'educació del Senat després de la del Ministre Sr. Gabilondo per exposar-nos els objectius del Pacto Social y Político de la Educación

Ante todo, quiero agradecer, señor ministro, su comparecencia,
que yo personalmente solicité para tratar sobre el
pacto y trabajar sobre él antes de que se cerrara o fracasara.
Debo advertir de que nuestro deseo es que llegue a
buen puerto.
Estamos convencidos de que este pacto es una necesidad
social, y la sociedad nos lo está pidiendo. La sociedad
valorará que un pacto sobre la educación no sea un arma
arrojadiza entre partidos políticos, sino una prioridad para
hacer que avance el sistema educativo y así favorezca a
todos los niños, niñas, jóvenes y ciudadanos en la sociedad
futura. La crisis hace aún más necesario un acuerdo no
partidista sobre la reforma de la educación. Coincido con
usted en que no hay ley que produzca cambios. Por ejemplo,
la LOGSE fue una gran ley, pero solo eso: una gran
ley; no se trabajó para que realmente incidiera en un cambio
cultural, social y comunitario de la educación. De ahí
vienen muchos males. Pero no porque la LOGSE los trajera
a la escuela y a la educación, sino porque no supimos
conseguir el cambio cultural, social y comunitario necesario.
A mi modo de ver, el fracaso escolar no se explica porque
los niveles de exigencia bajen o porque la escolarización
se extienda a más estudiantes y durante más tiempo,
sino porque el modelo educativo vigente hace tiempo que
caducó. Este es para mí el arranque de un análisis que
deberíamos superar para que esta escuela, anclada en contenidos
y métodos del pasado, se quedase en la puerta del
final del siglo XX y apareciese otro contexto diferente
para el siglo XXI.
Dentro de este contexto, nuestro grupo ve que vivimos
en un Estado autonómico donde las competencias educativas
les corresponden básicamente a las comunidades
autónomas. Debemos, pues, encontrar el punto exacto del
trabajo del Ministerio de Educación. Aquí me gustaría
puntualizar lo que ha dicho el portavoz de Convergència i
Unió, porque Estado somos todos. Él ha hablado varias
veces de Estado, y los que somos periféricos nos confundimos
a veces. Nosotros, y también Convergència, hemos trabajado
por un estatuto según el cual todos seamos Estado.
Por eso digo que debemos encontrar cuál debe ser propiamente
el trabajo del Ministerio de Educación. Coincido en
que debería velar por la coherencia y por la calidad del sistema,
y menos por la planificación y la gestión. Sin embargo,
algunas de estas medidas —consideramos que demasiadas—
entran dentro de la planificación y la gestión. El
ministerio debería pensar más en buscar un equilibrio
territorial en el campo de la educación y una mayor cohesión
social.
Para ofrecer una muestra de este aspecto más competencial,
y dentro del apartado de medidas, me voy a fijar en la
educación infantil. Coincido con usted en que debe ser una
etapa educativa. Por eso en el pacto deberíamos poner
mucho más énfasis, no ya en la planificación y en la
ampliación de plazas, que son cuestiones competenciales,
sino en las condiciones de calidad —que no quiere decir
metros cuadrados— para el desarrollo personal de los
niños y niñas y para su madurez psicológica; sobre todo en
la etapa de 0 a 3 años. En cuanto a la de 3 a 6 años, que
antes llamábamos educación preescolar —antes de la
escuela— y ahora llamamos educación infantil, deberíamos
trabajar para que durante esa etapa el niño y la niña
pudieran desarrollar actitudes y valores, y, a través del
juego simbólico, trabajar su lateralidad entre otros aspectos,
en vez de atender únicamente a que aprenda a leer y a
escribir, porque la madurez psicológica del niño y de la
niña a esa edad es distinta en unos momentos y en otros.
Quiero felicitarlo en relación con este punto porque creo
que así avanzaremos hacia una escuela inclusiva, ya que la
escuela inclusiva no se define única y exclusivamente por
disponer de unos planes de atención a la diversidad y por
abordar las diferencias existentes entre el alumnado. La
escuela inclusiva es aquella en la que toda la comunidad
funciona para no dejar que nadie se quede atrás en el proceso
educativo; supone huir de la escuela elitista para
hacer la escuela comunitaria y social, donde todos avancen.
Me parece que todos deberíamos trabajar en este
pacto, porque esto se llama esfuerzo. Me gustaría que este
pacto desterrara la idea de que la escuela inclusiva o cualquier
práctica pedagógica dentro del campo de la pedagogía
activa o de la escuela comprensiva sea la escuela del
todo vale o que haya abandonado el esfuerzo porque es
todo lo contrario, es esta escuela la que trabaja, desde el
esfuerzo de todos, de profesores y maestros, de padres y
de alumnos; es la escuela que hace posible que el esfuerzo
sea necesario para aprender y la que le da sentido al
esfuerzo. Ayúdenos a trabajar para que se destierre la idea
de que el esfuerzo es de una o de otra opción; desde mi
punto de vista, el esfuerzo no es de derechas ni de izquierdas
sino que está en la persona desde el mismo momento
en el que nace y trabaja para conseguir avanzar. Por otro
lado, creo que quien más se esfuerza es el que tiene menos
posibilidades, y esto, nos guste o no nos guste, normalmente
se encuentra mucho más en la escuela pública y en la
escuela que tiene planteamientos pedagógicos concretos.
Agradezco también su sensibilidad hacia las lenguas
españolas, como a usted le gusta definirlas, hacia la riqueza
que estas representan... Vele siempre para que en aquellas
comunidades en las que tenemos lengua propia podamos
realmente brindar esa igualdad de oportunidades que
nos ha ayudado —y esta ya es una experiencia— a la
cohesión social en nuestros territorios. Nadie ha forzado a
nadie para que hable una lengua u otra, pero sí que hemos
dado a todos y a todas la oportunidad de poder hacerlo.
Señor ministro, trabaje para conseguir este pacto y contará
con mi apoyo —y trabajaré para que también cuente
con el apoyo de las tres fuerzas que forman mi grupo parlamentario—,
porque la educación, en todas sus etapas,
desde la infantil hasta la universidad y a lo largo de la
vida, precisa un cambio. Usted ha hablado de la coordinación
realmente imprescindible entre primaria y la ESO,
entre la ESO y el bachillerato, y a mí me gustaría añadir
también a la universidad, no vaya a ser que cambiemos la
forma de aprender y de formar en la universidad dentro del
Plan Bolonia y no adecuemos las etapas anteriores. Además,
ahora que el Ministerio de Educación lo es en el más
amplio sentido, desde la etapa infantil hasta la universidad
y a lo largo de la vida, creo que es el momento de trabajar
en este camino.
Trabaje para priorizar el conocimiento, la formación y
la educación de las personas, partiendo de la idea de que
no son mercancías y que la enseñanza y el aprendizaje no
son meros procesos técnicos ni productivos. Desde nuestro
punto de vista, la educación tiene que ser auténticamente
pública y laica, con un marco legal mínimo, basado
en grandes finalidades y obtenido —y creo que este es el
gran objetivo del pacto y por el que debemos trabajar—
para que alcance el más amplio consenso político y social
posible. Y ya que trabajamos con luz y taquígrafos, si
alguien no quiere entender la necesidad de este pacto,
debemos dejárselo bien claro a la sociedad.

CATALUNYA CAUSA COMUNA

2010-03-30T08:57:00.003Z

Dissabte vam recuperar el plaer per debatre en petit grup com feia molt temps, que no feiem afiliats, simpatitzants i persones convidades, sobre temes d'interés polític i de futur per Catalunya.

Vaig participar en el panel d'educació però vaig poder escoltar també aspectes interessant a joventut i a la proposta federal per l'Estat.

Temps tindrem per anar tractant-los. Avui però reprodueixo la primera declaració que es va fer dissabte.

La nostra iniciativa ha nascut perquè som conscients que una distància creixent entre ciutadania i política pot ser molt perniciosa. Els nostres debats arreu de Catalunya i aquest primer Plenari volen contribuir a crear una dinàmica de regeneració política i social a Catalunya, una renovació democràtica amb nous instruments de deliberació comuna i d’iniciativa ciutadana. La millor manera d'evitar l'empobriment de la política, o el seu segrest per petits nuclis de poder, és socialitzar-la.
O els ciutadans fem política o correm el risc d'una política al marge o en contra dels nostres interessos. La democràcia no és sols cosa dels polítics i dels partits. Per això estem creant espais de deliberació amb gent que compartim idees i valors, sense tenir necessàriament un compromís partidari, en un marc de participació, pluralisme i respecte.

Volem impulsar, des de la base, una xarxa de Consells Cívics de Catalunya Causa Comuna: un conjunt de “cooperatives democràtiques” generant debats, propostes i iniciatives, on col•labori gent sense filiació política amb activistes polítics, socials i sindicals capaços de treballar transversalment. Volem fer-ne una aliança de base per la revitalització democràtica, pel desenvolupament de noves polítiques d’innovació política i de solidaritat social. Volem una democràcia neta i vigorosa que refaci els ponts entre ciutadania i política.

Aquestes són les nostres propostes:

1. Catalunya: la causa comuna cívica i democràtica

Una Catalunya dividida no pot guanyar. Una societat civil activa, diversa i creativa ha d’impedir les lògiques partidistes desarrelades que s’alimenten de personalismes i confrontacions excloents. Volem superar l’excés de divisions polítiques que fomenten la desafecció ciutadana i obren el risc del populisme, el clientelisme i l’abstenció. Més que barallant-se, volem veure els responsables polítics i socials del país debatent democràticament i a fons els millors projectes per a una Catalunya millor i més forta.

Volem lluitar contra la instrumentalització de l’opinió pública. La política de mercat, de propaganda negativa i de desqualificació a través dels mitjans afebleix la democràcia perquè desorienta i allunya els ciutadans. Ens oposem a la manipulació política dels mitjans de comunicació i a la manipulació mediàtica de la política, perquè afavoreixen als més poderosos i degraden la nostra democràcia. Volem informació objectiva, verídica i plural, amb més coincidència entre opinió pública i opinió publicada, tant en els mitjans públics com en els privats.

2. Catalunya: la causa comuna pel progrés econòmic i per la justícia social

La crisi és un repte formidable. La selva global que ens hi ha portat generaria, si no hi féssim front, una economia afeblida i una societat de mercat, amb els nostres béns comuns (de l’educació i la sanitat fins a l’habitatge i el territori) tractats com a mercaderies subjectes a l’especulació, amb més precarització del treball i més deslocalitzacions. Ens cal, per contra, una economia amb més coneixement, creativitat, obertura, diversificació i productivitat. L’impuls de la R+D+I, una formació d’excel•lència, l’ajut a la renovació de la petita i mitjana empresa i el lideratge de Catalunya en el desenvolupament de l’eurorregió i de l’eix mediterrani són objectius estratègics essencials.

Volem una societat prospera i justa, cohesionada i culta, amb més igualtat i millors polítiques socials, amb més qualitat de vida. Vodem una plena igualtat de gènere, especialment en els salaris i en la vida laboral i familiar. Les dones han de tenir la paritat en les institucions i en la societat.
Hem d’impedir que el territori de Catalunya, el seu medi ambient i el seu paisatge tornin a ser l’objecte de l’especulació d’uns pocs, degradant i enlletgint el nostre país. Catalunya no ha de tornar a ser mai més la víctima del capitalisme especulatiu sobre el territori.

3. Catalunya: la causa comuna de la nació i de la cohesió del poble

Volem ser una sol poble, sense discriminacions ni fractures. La unitat civil del nostre poble i la igualtat de drets i deures de tots els que viuen i treballen a Catalunya són una causa sagrada.
Exigim un compromís comú contra la instrumentalització partidista del fet migratori. Som beligerants contra la xenofòbia i el racisme. La força de Catalunya és la seva capacitat de societat-gresol. Les falses dreceres de les afirmacions identitàries excloents, lluny d'enfortir el país, podrien esquinçar-lo amb un xoc d'identitarismes populistes i demagògics enfrontats. Catalunya necessita que s’hi identifiquin tots els ciutadans i ciutadanes que hi viuen i hi treballen. Som un poble fill de moltes llavors, sempre solidari

MANIFEST DEL 8 DE MARÇ DEL PSC

2010-03-08T09:51:00.004Z

Les dones i els homes socialistes commemorem que avui, 8 de març, el Dia
Internacional de les Dones, fa 100 anys que la socialista Clara Zetkin va proposar
aquesta celebració amb l’objectiu de promoure el sufragi universal femení,
30 anys de l’adopció de la Convenció per a l’eliminació de totes les
formes de discriminació contra les dones i 15 anys de la Plataforma d’Acció
de Beijing.
Hem de tenir molt presents aquests cent anys de lluita pels drets de ciutadania
de les dones. Avui hem de reivindicar més fort que mai la importància
de la igualtat d’oportunitats com a condició indispensable per al creixement
sostenible, l’ocupació, la competitivitat, l’excel•lència científica i la cohesió
social. La igualtat entre dones i homes és una qüestió de drets fonamentals i
de justícia social però també una condició prèvia per a la superació de la crisi
econòmica i financera que estem patint.
Les i els socialistes treballem per una transformació de les estructures i els
models tradicionals que persisteixen a la nostra societat. El dèficit que suposa
la baixa participació i representació de les dones, sobretot en el sector
econòmic i financer, significa una pèrdua de talent femení que no ens podem
permetre. D’altra, constatem la pervivència dels estereotips sexistes a la nostra
societat, sent especialment preocupant la reproducció d’esquemes masclistes
entre les generacions més joves.
En aquest context ens comprometem a seguir treballant perquè la igualtat de
gènere sigui una prioritat en totes les agendes polítiques i avalem la feina feta
pel govern d’esquerres a Catalunya que ha aconseguit que en 4 anys s’hagin
duplicat els recursos destinats a la lluita contra la violència de gènere. S’han
posat en marxa protocols sectorials de detecció, atenció i recuperació de les
dones que han patit maltractaments; es disposa de 19 jutjats de violència sobre
la dona i 5 oficines d’atenció a la víctima del delicte; s’han especialitzat
efectius dels Mossos d’Esquadra des dels Grups d’Atenció a la Víctima i s’han
creat espais específics a les comissaries; s’està desplegant la Xarxa d’Atenció
i Recuperació Integral amb nous Centres d’Intervenció Especialitzada (Salt,
Sant Feliu de Llobregat, Amposta i Tarragona); i s’ha dotat de més recursos al
món local pels Serveis d’Informació i Atenció a les Dones.
En l’àmbit de la igualtat d’oportunitats a la feina més de 400 empreses catalanes
han rebut suport i formació per a l’elaboració de plans d’igualtat;
accions com el Jo, directiva, la xarxa Ariadna de mentoria, la incorporació de
dones en el sector del metall i del motor, o els ajuts a les dones rurals per a
l’accés a la cotitularitat de les explotacions agràries han millorat la presència
de dones en sectors molt masculinitzats i en àmbits de presa de decisió. I
més de 3300 dones en situació de vulnerabilitat per l’atur o la violència s’han
beneficiat de diversos tipus d’ajuts.
Des del socialisme seguirem apostant per un nou contracte social que asseguri
el repartiment entre dones i homes de tots els treballs, els remunerats i
els de cura de les persones, així com el repartiment del poder en tots els àmbits.

Intervencion en el ple de la llei de salut sexual i reproductiva i la interrupció voluntària de l'embaràs

2010-02-26T17:30:00.002Z

Aquesta és la intervenció per rebutjar els 3"vetos" que són esmenes a la totalitat del text

La señora BAIG I TORRAS: Muchas gracias, presidente.
(La señora senadora comienza su intervención en catalán,
que se reproduce según el texto que facilita a la Redacción
del Diario de Sesiones.)
«Els partits polìtics que formen el grupo de l’Entesa
Catalana de Progrés rebutjarem els 3 «vetos» ja que
desde fa molts anys que desde les nostres opcions defensem
el dret de les dones a decidir lliure i responsablement
sobre la seva salut sexual i reproductiva.»
Porque, señorías, hoy debatimos sobre un tema ideológico.
Nuestro grupo y también otros avalamos esta ley.
Incluso alguno solicitó en la anterior legislatura que esto
fuera posible. La diputada de Iniciativa per Catalunya,
doña Carmen García, lo había pedido, pero no era aún el
momento oportuno. Hoy nos sentimos realmente cómodos
porque hoy podamos debatir esta cuestión, y se lo agradecemos
a la ministra, a todos sus colaboradores y al Gobierno
en general. ¿Por qué? Porque el actual marco legal, el de
1985, está obsoleto e insuficiente, marco que se limitó a
modificar el Código Penal para despenalizar la práctica de
la interrupción voluntaria del embarazo en los tres supuestos
que ya conocemos.
Afortunadamente, hoy debatimos la garantía plena del
derecho de las mujeres al ejercicio libre y responsable de
su sexualidad, que necesariamente ha de contemplar un
sistema que permita a las mujeres decidir en condiciones
seguras, médica o sanitariamente adecuadas y sin consecuencias
penales sobre un embarazo no deseado.
Entesa Catalana de Progrés votaremos a favor de la ley
porque responde a nuestros principios ideológicos y además
porque nos sentimos cómodos, ya que no es única y
exclusivamente una ley de interrupción voluntaria del
embarazo, sino que va acompañada de la salud sexual y
reproductiva. Esta vinculación de educación, formación,
información y prevención es un aspecto importantísimo,
porque se debe garantizar una adecuada educación en función
de la edad —una información— para saber y trabajar
dentro de la escuela, dentro de la familia y en la sociedad
sobre educación emocional y afectiva, sobre educación
sexual, sobre anticonceptivos, sobre los valores y el respeto
que se ha de tener a cada uno de estos valores para
dar a todos, niños y niñas, jóvenes, chicos y chicas una
educación como personas que les sirva para toda la vida.
Y es este aspecto en el que, estando todos de acuerdo en
que la interrupción voluntaria del embarazo no es buena,
que no es tampoco un anticonceptivo, estando todos de
acuerdo en que debemos reducirla, no entiendo cómo los
que han puesto el veto a la ley no apoyan este aspecto de
la educación. Aquí es donde yo encuentro una gran falsedad.
El señor Casas y la senadora Caballero decían que era
muy importante prevenir embarazos no deseados. ¿Y
cómo tenemos que prevenirlos y ayudar? En el campo de
la educación. Pues en el campo de la educación, en el
Ministerio de Educación, en las consejerías de Educación
o en algunos ayuntamientos es desde donde se promueven
temas de educación sexual o de planificación familiar dentro
de la educación de la ciudadanía. Pero son también los
mismos quienes se oponen a ello. (Aplausos.) Y aquí es
donde yo encuentro la gran falsedad en estos vetos. Porque
me resulta realmente difícil entender cómo aquellos
que están más en contra de los abortos promueven determinadas
políticas publicitarias o nos hacen llegar determinados
documentos donde se muestran unas imágenes de
abortos que en alguna ocasión se han pasado incluso en
escuelas, en edades no adecuadas. Y esto no es educación,
señorías, esto es adoctrinamiento y esto no puede ni debe
ocurrir. (Aplausos.)
Ya que estoy en este tema, me gustaría incidir en que leí
hace poco en la prensa que la Universidad católica de
Navarra —y no descartaban que también sucediera en
alguna universidad pública— por prejuicios morales no
incluía en la formación de los médicos la práctica de un
aborto voluntario.
Al margen del debate —porque no es el campo que yo
conozco— sobre si las técnicas que se usan para un aborto
espontáneo son o no las mismas que en uno inducido,
lo que está detrás de esta cuestión es una batalla ideológi-
ca y moral, como siempre que se discute sobre la interrupción
voluntaria del embarazo.
Para ir terminando, me gustaría recordar también algún
aspecto más propio y personal de las mujeres de mi generación.
Porque hace ya más de treinta años, en el inicio del
despuntar de la democracia en España, participé en un
mitin, hablé en nombre de las mujeres y reivindiqué que
todas las mujeres pudieran decidir libremente sobre su
cuerpo y que el aborto fuera una decisión libre y gratuita.
Porque en aquellos momentos existían grandes diferencias
según la clase social y las posibilidades económicas de la
familia. Unas podían ir a Londres o a Holanda, y a otras se
las relegaba a sistemas clandestinos. (Aplausos.)
Han tenido que pasar muchos años, más de treinta años.
Seguramente tenía y tiene toda la razón un gran político
como Solé Tura, al que se le dice Padre de la Constitución,
un buen ministro de Cultura, un gran político, que escribió
que se necesita más tiempo para hacer reformas que para
hacer la revolución. Y este es un caso bien significativo.
Por esto, creo que hoy, o en el momento en que concluya
el trámite de esta ley y veamos esta ley aprobada, las
mujeres de mi generación, algo mayores que la portavoz
socialista, veremos que también hemos dado un gran
paso, que hemos avanzado con respecto a nuestros principios
políticos e ideológicos, y esto me llena realmente de
satisfacción.
Hemos esperado tiempo. Hemos ayudado a que una
gran parte de la sociedad —no toda, pero una gran parte—
haya podido madurar, e igual que en aquel primer acto
político pedí que la educación, la coeducación, fueran instrumentos
imprescindibles para que la interrupción voluntaria
del embarazo fuera utilizada el mínimo de veces
posible, así como para que todas las mujeres tengan derecho
a decidir sobre su vida sexual y reproductiva, es por lo
que daremos nuestra opción a que esta ley sea una realidad.
Porque ya es hora de que en 2010 las mujeres seamos
consideradas personas. Personas capaces de decidir libremente.
Con derecho a decidir sobre la sexualidad. Con
derecho a decidir cuándo y cómo. Con derecho a decidir
la maternidad y la no maternidad si no es el momento
oportuno. Y con derecho a decidir en igualdad de oportunidades,
sean cuales sean las posibilidades económicas y
sea cual sea el lugar o la comunidad autónoma en donde
viva cualquiera de estas mujeres.
Muchas gracias. (Aplausos.)

Aquesta és la intervenció com a portaveu al final del debat i prèvia a passar a votació d'esmenes i del dictàmen de la llei

La señora BAIG I TORRAS: Muchas gracias, señor
presidente.
A lo largo del debate de hoy hemos hablado bastante de
igualdad en la salud sexual y del derecho a decidir de las
mujeres, pero me parece que en el aire han quedado más
aspectos negativos, como la interrupción voluntaria de un
embarazo, un embarazo no deseado, y ha pesado menos la
voluntad de hablar de esta educación sexual que ha de ir
acompañada del amor y de proporcionarnos felicidad.
Señorías, la aprobación de esta ley, a la que invito a
aquellos que aún no están convencidos para que se lo
replanteen, conlleva un espíritu de solidaridad con las
generaciones futuras porque trabajamos desde el deseo de
una sociedad en la que hombres y mujeres seamos felices
con una relación emocional, afectiva y sexual positiva.
Cuando veamos avanzar esta ley con el paso del tiempo
cumpliremos con nuestros hijos, hijas, y ahora que ya soy
abuela, también con nuestros nietos y nietas, porque hoy
les hemos trillado el camino para que puedan vivir una
vida mejor que la nuestra, más libre, más real, más efectiva
y, sobre todo, más feliz.
Muchas gracias. (Aplausos.)

Ara ja sols falta que sigui publicada al BOE i passi els 4 mesos per ser realitat i les dones serem PERSONES QUE PODEM DECIDIR maternitat si o maternitat no

Avui hem aprovat reivindicacions de la nostra Joventut

2010-02-24T18:43:00.003Z

No vull acabar el dia sense manifestar la satisfacció que he sentit avui amb l'aprovació definitiva de la llei orgànica de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l'embaràs, que garanteix el dret de les dones a l'exercici responsable de la seva vida sexual i reproductiva. L'hem aprovat amb 132 vots a favor 126 en contra i 1 abstenció.

Les dones de la meva generació, que reivindicavem aquest dret des de l'inici de la democràcia, sabem que deixem el camí molt més aplanat per viure una vida sexual més plena, més lliure i més feliç.

Hem aprovat el dret a decidir la maternitat i la no maternitat amb igualtat de condicions sigui quina sigui les possibilitats econòmiques i es visqui en una u altra CCAA.

Com deia la Matilde Fernández, en el passadís, "durant aquest anys totes hem canviat però la que continúa igual, e inamovible, és la dreta espanyola".

Quan tingui la intervenció en el ple la publicaré.

Projecte de llei de salut sexual i reproductiva i interrupció voluntària de l'embaràs

2010-02-22T15:42:00.005Z

En el ple, del Senat, d'aquesta setmana veure'm aquest projecte de llei. Reprodueixo la meva intervenció en la Comissió d'Igualtat en contra dels tres "vetos" que s'hauran presentat de nou per debatre en el Ple.

Nuestro grupo, Entesa Catalana de Progrés, también
está formado por varios grupos, pero los tres o cuatro que
formamos el grupo estamos claramente de acuerdo en
votar en contra de estos vetos. Ya en el Congreso de los
Diputados votamos a favor de la ley porque responde a
nuestros principios de contenido ideológico. Incluso ya
habíamos pedido que se hiciera una nueva ley porque la
actual ya no da seguridad jurídica ni a las mujeres y ni a
los profesionales.
En alguna de las aportaciones anteriores realizadas para
la defensa del veto, hemos oído que se había hecho con
nocturnidad y alevosía, que no respondía a las peticiones
que existen en este momento en la sociedad. Nuestra percepción
es distinta. Nosotros recordamos que hace año y
medio se sacaron y se airearon archivos de clínicas de Barcelona,
un hecho que no debería haber sucedido nunca, y
que puso en entredicho a varias mujeres que tuvieron que
interrumpir su embarazo y que fueron citadas en el juzgado
por este motivo. Esta no es la situación que nosotros
habíamos pensado que debía suceder con a la ley vigente.
Por eso es necesaria una nueva ley, y este proyecto ley
que ahora estamos debatiendo nos da muchos más motivos
para estar confortables, precisamente porque no es única y
exclusivamente una ley de interrupción voluntaria del
embarazo, decidir aborto sí o no —porque esto ya se decidió
en su momento—, sino porque la ley también nos
habla de salud sexual y reproductiva. Para nosotros este
aspecto es muy importante, la educación de niños y jóvenes
en el conocimiento de cada uno de estos aspectos es
importantísimo. Aquí es donde nos parece que hay más
falsedad en la posición de los que pueden defender el veto
porque cuando se dice de que es importante e imprescindible
que haya educación afectiva emocional, que haya
educación sexual, que haya educación reproductiva, que
se hable en las escuelas de anticonceptivos, entonces tampoco
están de acuerdo, incluso hacen propuestas dentro de
asignaturas como la Educación para la Ciudadanía que
hablan del aborto desde una posición que realmente crea
angustia solo de pensar que se hace en determinadas edades.
Este es el aspecto que creemos más contradictorio.
Debemos educar y dar formación para poder discernir
que el aborto no es un anticonceptivo más —creo que
todas y todos estamos de acuerdo en este tema—, pero
antes se ha de dar toda la formación y educación para que
esto sea así. Esta ley no significa que haya que utilizar los
derechos que proporciona, pues parece que en algunos
momentos el aborto sea lo que tiene que hacer todo el
mundo, y todos sabemos, sobre todo las mujeres, lo preocupante
que es tener que llegar a esta decisión. (Rumores.)
La señora PRESIDENTA: Señorías, por favor guarden
silencio.
La señora BAIG I TORRAS: Debemos ser consecuentes
con lo que pedimos, con lo que recomendamos y con
nuestras posiciones ideológicas en el momento de dar
nuestro voto a una ley.
La portavoz socialista nos decía que le parecía que este
debate era de antes de que ella naciera. Hace más de treinta
años, en el primer acto político en el que yo participé,
ya pedí que todas las mujeres pudieran decidir libremente
sobre su cuerpo y que el aborto fuera una decisión libre y
gratuita, porque en aquellos momentos existían grandes
diferencias según la clase social y las posibilidades económicas
de la familia. Hace más de treinta años y aún hoy,
en 2010, estamos hablando de ello. Por eso, cuando aprobemos
esta ley, pensaré que he dado un paso hacia adelante
respecto a mis primeros principios políticos ideológicos.
Hemos tardado muchos años, pero seguramente
también hemos ayudado a la maduración de la sociedad
para que puedan estar de acuerdo. Pero igual que en aquel
primer mitin político, pido la coeducación y la educación
como instrumentos imprescindibles para que la interrupción
voluntaria del embarazo sea factible —pero que sea
utilizado el mínimo de veces posible— para dar mayor
satisfacción a todas las mujeres y a la sociedad en general.

Farà 15 anys de la Plataforma d'Acció de Beijing

2010-02-12T15:47:00.002Z

La declaració de Cádiz:
Recordando la I Cumbre de Mujeres en el Poder celebrada en Atenas en 1992, las declaraciones que se han sucedido en el ámbito de la UE y el actual Pacto Europeo por la igualdad entre mujeres y hombres, nosotras Ministras y líderes políticas de los Estados Miembros de la UE, reunidas en Cádiz, a iniciativa de los Gobiernos de España y Reino Unido, celebramos la II Cumbre Europea de Mujeres en el Poder,
Coincidiendo,
Que estos tiempos de crisis ofrecen una oportunidad única para el cambio, ya que la igualdad entre mujeres y hombres es una condición previa para el crecimiento sostenible, el empleo, la innovación, la competitividad y la cohesión social,
Que en 2010, la Comisión Europea renovará su compromiso de promover la igualdad, adoptando una estrategia que reemplace la actual hoja de ruta para la igualdad entre mujeres y hombres.
Que la Unión Europea aprobará una nueva estrategia de crecimiento y empleo para los próximos diez años,
Que se conmemora el XV aniversario de la Plataforma de Acción de Beijing,
Y que se han cumplido 30 años de la adopción de la Convención para la Eliminación de todas las formas de discriminación contra la mujer.
Constatamos que:
• La participación y representación de las mujeres en los niveles más elevados de responsabilidad y de toma de decisiones se mantiene en niveles muy bajos en todos los campos, pero particularmente en el ámbito económico, financiero y político.
• El aumento del nivel formativo de las mujeres no se ha correspondido con una presencia proporcional en los espacios de toma de decisiones, incluidos los puestos directivos de las grandes empresas y aquellos en los que se genera nuevo conocimiento.
• Este déficit de representación supone una pérdida del talento de las mujeres para la sociedad, sobre todo en el actual contexto de superación de la crisis económica y financiera.
• Las generaciones más jóvenes están reproduciendo comportamientos sexistas en los diferentes ámbitos de de la vida, como muestran los datos sobre violencia de género, sobre la discriminación en el acceso y promoción profesional, o sobre la discriminación en las retribuciones y la protección social.
• Ante el reto demográfico que representa el envejecimiento progresivo de la población europea, las responsabilidades del cuidado siguen estando generalmente en manos de las mujeres.
• Los estereotipos sexistas siguen determinando un comportamiento diferenciado de mujeres y hombres y favoreciendo situaciones de discriminación. Los medios de comunicación juegan un papel decisivo en esta materia.
• A pesar de los progresos en igualdad de género, es necesario continuar avanzando para conseguir una igualdad real para todas las mujeres y hombres.
• La celebración de cumbres como éstas son un importante mecanismo para avanzar en igualdad.
Declaramos que:
• La calidad de nuestras democracias requiere una participación equilibrada de mujeres y hombres en los espacios de representatividad y en todos los ámbitos y niveles de toma de decisiones.
• La violencia contra las mujeres es una violación de los derechos humanos e impide su pleno desarrollo personal y profesional.
• La participación equilibrada de mujeres y hombres es un elemento indispensable para consolidar modelos democráticos inclusivos apoyados en la innovación, en la solidaridad y en la sostenibilidad.
• El acceso de más mujeres a puestos de decisión política favorece la incorporación de la igualdad en todas las acciones de los gobiernos.
• El acceso de más mujeres a puestos de decisión económica contribuye a promover la igualdad de género.
• La igualdad entre mujeres y hombres no es sólo una cuestión de derechos fundamentales y de justicia social, sino que es también una condición previa para lograr los objetivos en materia de crecimiento sostenible, empleo, competitividad, excelencia científica y cohesión social.
• La rentabilidad de las políticas de igualdad entre mujeres y hombres se manifiesta en mayores tasas de empleo, más contribución al PIB, mayores ingresos fiscales, unos índices de natalidad sostenibles y mayor cohesión social.
• La discriminación en función del sexo es estructural y exige en consecuencia cambios estructurales y culturales en todos los órdenes de la vida.
• La igualdad entre mujeres y hombres, como ha demostrado la experiencia, es una respuesta sostenible para los retos del futuro, especialmente aquellos que hay que encarar en la próxima
• Nos comprometemos a trabajar para que los Estados Miembros y las instituciones de la UE aseguren una participación equilibrada de mujeres y hombres en todos los espacios de responsabilidad.
• Nos comprometemos a trabajar para que los gobiernos nacionales y las instituciones de la UE promuevan la corresponsabilidad de mujeres y hombres en el ámbito doméstico y de los cuidados, contribuyendo así a facilitar el acceso igualitario de mujeres y hombres a los puestos de responsabilidad y de toma de decisiones.
• Nos comprometemos a trabajar para que la igualdad de género sea una prioridad en las agendas políticas de los Estados Miembros y de la UE y a intensificar nuestros esfuerzos para identificar y abordar los obstáculos que dificultan, impiden o limitan la participación de las mujeres en los ámbitos de responsabilidad, en particular de decisión política y económica y de generación de conocimiento.
• Nos comprometemos a impulsar en nuestros Gobiernos e instituciones europeas la consideración de posibles cambios normativos, que incorporen la transversalidad de género, medidas de acción positiva, umbrales y metas que promuevan una participación más equilibrada de las mujeres y los hombre en los ámbitos político, público y económico.
• Nos comprometemos a trabajar para incorporar la dimensión de género en las respuestas frente a la crisis económica, financiera y de empleo, teniendo en cuenta el distinto impacto que ésta tiene en mujeres y hombres y para que ello se refleje en la próxima Estrategia 2020.
• Nos comprometemos a poner al servicio de la sociedad nuestra posición estratégica y nuestra experiencia para eliminar y prevenir todo tipo de discriminación.
• Nos comprometemos a explorar con las instituciones europeas y con los Estados Miembros la posibilidad de celebrar periódicamente próximas cumbres de Ministras y líderes políticas.
• Nos comprometemos a promover la igualdad de género en la Acción Exterior y en la Cooperación al Desarrollo de la Unión Europea.
• Nos comprometemos a apoyar la futura entidad de género de Naciones Unidas para avanzar en la capacitación de las mujeres de todo el mundo y respaldar a aquellas que se enfrentan con mayores dificultades.
Hacemos un llamamiento a los Gobiernos de los 27 Estados Miembros, a las instituciones de la UE, a los agentes sociales y económicos, a los medios de comunicación, a las instituciones académicas y científicas y a todos los hombres y mujeres, para que remuevan los obstáculos que impiden la plena participación de las mujeres en todos los ámbitos de la sociedad y su acceso y permanencia en los puestos de toma de decisiones, contribuyendo así a sociedades más justas, más iguales, más inclusivas y eficientes.

Ens hem d'explicar...

2010-02-10T16:13:00.003Z

Ahir el portaveu del grup de l’Entesa Catalana de Progrés,
en Ramón Aleu va formular la pregunta al president del govern
que transcric per l’interés de la mateixa. Ell fa referència a que
és la tercera del mateix tema ja que tant el portaveu del PP com
el de CiU l’havien precedit en el torn de preguntes.

El señor ALEU I JORNET:
Señor presidente del Gobierno, cuando se habla por tercera
vez del mismo asunto es difícil no repetirse, es difícil
presentar cosas nuevas y, por lo tanto, voy a ceñirme bastante
a la pregunta.
El Gobierno aprobó el pasado mes de enero un programa
de consolidación fiscal para llegar al déficit público
del 3% en el año 2013. Este acuerdo es consecuencia del
incremento del déficit que se ha constatado en el ejercicio
de 2009 y del procedimiento abierto por déficit excesivo
por la Unión Europea, que ha provocado la respuesta del
Gobierno en la aprobación de este programa. De todas
maneras, la comunicación de este programa no ha sido la
mejor posible y además se ha centrado en debates muy
parciales, de temas concretos, muy vinculados al sistema
de pensiones de la Seguridad Social, sin una visión de
conjunto, lo cual ha creado un cierto desasosiego y una
cierta inquietud en el conjunto de la sociedad.
Podemos coincidir todos en que el desasosiego no es la
mejor arma para avanzar en la superación de una crisis,
sino que debemos conocer qué es lo que propone el
Gobierno y generar confianza. Por eso creemos que es
oportuno conocer exactamente las medidas que comporta
este programa; la incidencia que se espera que tenga en las
cuentas públicas —muy importante—; la repercusión en
el desarrollo presupuestario, el de este año y el de años
futuros, y —ahora me voy a extender más en esto— el
necesario acuerdo con las comunidades autónomas y los
ayuntamientos. Ya lo ha dicho usted: este acuerdo, esta
propuesta, es más, ninguna propuesta de reducción del
gasto puede surtir efecto si no es con un gran acuerdo con
las comunidades autónomas y los ayuntamientos porque
estos realizan —lo ha dicho también— el 50% del gasto
público en España.
Por lo tanto yo le pregunto por esto y no dejo de alegrarme
de que otros grupos se hayan sumado a esta voluntad,
esperando que este acuerdo que se produce en Cortes
Generales se produzca también en todos los Parlamentos
autonómicos. Porque quiero recordar que los grupos
socialistas de las comunidades autónomas facilitaron la
aprobación de todos los presupuestos en todos sus Parlamentos
para hacer posible la recuperación económica y
desearía que esto se extendiese a todos los Parlamentos
por parte de todos los grupos.
Nada más y espero su respuesta.

El señor PRESIDENTE DEL GOBIERNO (Rodríguez
Zapatero):
Señor Aleu, quiero decirle que en estos momentos son
20 de los 27 países de la Unión Europea los que tienen que
poner en marcha un plan de consolidación fiscal para
reducir su déficit y llegar al 3% en 2013: 20 de 27.
Es una situación absolutamente extraordinaria, desconocida
y que tiene como causa la crisis económica, la crisi financiera
internacional y económica más dura que hemos vivido desde
hace ochenta años.
Nuestro país, como bien conoce su señoría, ha incurrido
en un alto déficit en el ejercicio presupuestario de
2009, que tiene como causa el esfuerzo del juego de los
estabilizadores automáticos en el incremento del gasto en
la protección por desempleo y las medidas de estímulo fiscal
de incremento de la demanda, de inversión pública,
además de la caída de ingresos como consecuencia de la
propia actividad económica.
En efecto, el Gobierno ha presentado un plan de reducción
del déficit de aquí a 2013. Lo vamos a hacer mediante
la suma de las reducciones del gasto de las administraciones
públicas, el incremento de los ingresos, fruto de la
reactivación económica y de las medidas fiscales aprobadas
ya a finales del año pasado.
La reducción del gasto prevista supondrá casi el 80%
del plan para la disminución del déficit, correspondiendo
el 20% restante al incremento de ingresos por subida de
impuestos y por actividad económica.
La reducción del gasto va a ser exigente pero no indiscriminada.
No va a afectar a las prestaciones sociales, a
todas las nuevas prestaciones sociales como la dependencia,
los permisos de paternidad, la renta de emancipación
o las ayudas por natalidad; no va a afectar, lógicamente, a
las prestaciones por desempleo y no va a afectar a la inversión
en educación, en becas y en I+D+i.
Es decir, es un plan de austeridad exigente pero que no
afectará al doble compromiso que asumió desde el principio
el Gobierno en la lucha contra la crisis: preservar la
cohesión social —por ello lamento oír a quienes vienen
hablando de giro o de cambio de rumbo, porque sencillamente
es incierto— y al objetivo de renovar nuestro modelo
productivo para hacerlo más competitivo.
La reducción del gasto se va aplicar del siguiente
modo: este recorte se ha iniciado ya en 2010, donde se ha
acordado una disminución adicional del gasto de 5000
millones que afecta a los ministerios, que se añade al
recorte de 7500 millones ya incluido inicialmente en los
Presupuestos Generales del Estado, un esfuerzo adicional
para corregir la desviación adicional del déficit respecto
de lo previsto.
De cara a 2011-2013 se va a continuar en la misma línea
de consolidación, lo que implicará, primero, la retirada
progresiva de las medidas extraordinarias de estímulo fiscal;
segundo, la retirada ya prevista de la deducción por
vivienda habitual para rentas superiores a 24 000 euros y,
tercero, la máxima austeridad en el gasto público con
reducciones anuales de los Presupuestos Generales del
Estado hasta alcanzar un valor del 2,6% del PIB. Este
recorte comprenderá una reducción de los gastos de personal
mediante la disminución del número de empleados y
la moderación salarial, de las transferencias, de los gastos
de funcionamiento y, en menor medida, aunque también,
de las inversiones públicas.
Con la contención del gasto público del Estado no basta,
España necesita que todos arrimemos el hombro en esta
tarea de reducción del déficit. Es una actitud que deberíamos
poner en marcha un plan de consolidación fiscal para
reducir su déficit y llegar al 3% en 2013: 20 de 27. Es una
situación absolutamente extraordinaria, desconocida y que
tiene como causa la crisis económica, la crisis financiera
deberíamos asumir todas las administraciones públicas, también
las territoriales a las que usted se refería. Por ello, el
Gobierno va a proponer en el Consejo de Política Fiscal y
Financiera un acuerdo marco sobre sostenibilidad de las
finanzas públicas y esperamos que todas las comunidades
autónomas asuman el compromiso de colaborar lealmente
en la recuperación de la estabilidad presupuestaria.
Estoy convencido de que se asumirá el compromiso que
el Gobierno pide a todas las comunidades autónomas y a
los ayuntamientos para cumplir nuestros compromisos
con Bruselas.
Señorías, sin el incremento extraordinario del gasto
público producido por los efectos de la crisis, estos hubieran
sido mucho más negativos, desde luego en la protección
por desempleo, en la actividad económica y en el
mantenimiento de una buena parte del tejido productivo
como, por ejemplo, el sector industrial del automóvil.
Ahora, cuando, en efecto, en 2010 vamos a iniciar la
recuperación, ambas condiciones son necesarias para
enfocar un proceso de disminución del déficit, manteniendo
la cohesión social y sin que afecte a nuestro sistema
productivo.
Ahora, cuando ha pasado la fase más grave de la tormenta,
aunque las secuelas son todavía muy serias, vamos
a hacer todos los esfuerzos para recuperar esa senda de
sostenibilidad.
Y, permítanme que lo diga, el Gobierno puede tener en
esta materia la credibilidad de los hechos, y la credibilidad
de los hechos es que en los cuatro años de la legislatura de
2004 a 2008 conseguimos por primera vez en la historia de
España superávit en nuestras cuentas públicas, y ahora
vamos a conseguir llegar al 3% en 2013.

No sempre hi ha encerts

2010-02-08T18:35:00.002Z

En el dia a dia, vivim situacions, per sort no massa sovint, que el nostre primer pensament és que preferim oblidar-les.
La setmana passada, des d’una visió de política i economia, és un cas del que penses que millor oblidar-la; però vaig escoltar al Secretari General de la UGT, en Cándido Méndez, que deia “Es una semana para olvidar los ciudadanos pero que no debe olvidar el gobierno” i vaig donar-li la raó.
Els ciutadans hem d’intentar oblidar, perqué a la vida no tot són encerts, i possiblement el govern es va explicar malament en el per què va fer una proposta nova per a les jubilacions, en el com es pensa treballar, com a proposta que encara és, i en el per a qui la realitza ja que és important fer-ho amb el temps suficient perquè en el futur no afecti als pensionistes ni l’economia. És un govern, com a mínim agosarat, de plantejar-ho durant una crisi econòmica global, que a més per la crisi immobiliària té un accent més greu a Espanya.
I si aquesta era ja una situació delicada li hem d’afegir les desafortunades comparacions de la nostra economia amb la de Grècia, que passa per un moment bastant més crític que el nostre.
I, el govern no l’ha d’oblidar perquè el pitjor que pot passar en democràcia és perdre la confiança de la ciutadania per no haver preparat suficientment els temes o per no portar una línea de treball cohesionada com a govern.
La ciutadania ens demana a les persones que ens dediquem a la política, i molt més al govern, treballar amb rigor, en cohesió, i explicar-nos amb argumentacions prou sòlides perquè no tinguem de rectificar al cap d’unes hores.
I, si aquesta és una picada a l’esquena al govern , no d’aprovació sinó al contrari d’avís d’una actuació que no ha agradat i que no s’hauria de repetir, l’oposició es mereix no sols una picada, sinó una bona repicada, ja que es queixa quan no hi ha propostes, es carrega quan el govern les fa, i resulta que ells, ni el Sr. Rajoy (PP) a nivell d’Estat ni el Sr. Mas (Ciu) a Catalunya posen sobre la taula altres propostes alternatives.

JUBILATS: QUAN?

2010-02-03T15:17:00.002Z

El tema que més debat i comentaris escoltem aquests dies és la proposta que el govern ha posat, amb valentia, damunt de la taula sobre les jubilacions en el futur.
Va coincidir que just aquell primer dia participava en una tertúlia de Canal Blau ( l’emissora local) i vaig comentar que personalment feia temps que comentava que els nascuts l’any 1951 (com és el meu cas) no ens podríem jubilar als 65 anys ja que feia molts anys que havia vist estudis i sempre contemplaven escenaris fins els nascuts l’any 1950.
Ja tenim la proposta per treballar, per debatre, per consensuar, a ser possible, sobre l’allargament de la vida laboral. Una proposta d’allargar de forma gradual, suaument, des de l’any 2013 fins els nascuts l’any 1959, de dos mesos per any.
Qualifico la proposta del govern feta amb valentia, no per la proposta en sí, que hauria de treballar molt més, però ho mantinc pel moment en que ho fa, ja que com han dit alguns en temps de crisi i/o penúries econòmiques no s’hauria d’haver fet, i jo a aquest els hi dic electoralistes i curts de vista, ja que tots els estudis mostren fortalesa per assumir les jubilacions en els 10 i 15 anys futurs però es responsabilitat del govern i solidaritat dels ciutadans i ciutadanes mirar a llarg termini i preparar els escenaris a 20 i 25 anys vista per tal que també en el futur es puguin pagar les jubilacions.
Vull deixar ben clar, i català (com diu “la dita”) que els actuals pensionistes (homes i dones)tenen assegurada la seva pensió (molt més que molts dels que estan en edat activa per a treballar) i que poden estar tranquils i viure feliçment la seva jubilació.

ERADICACIÓ DE LA VIOLÈNCIA DE GENERE

2009-11-25T10:15:00.003Z

–¿Què s’ha fet malament en 30 anys de democràcia i d’escola teòricament igualitària?
–Hi va haver un temps en què vam pensar que l’educació mixta, basada en els drets d’igualtat, resoldria tots els problemes. Però, com ha passat també en altres àmbits, és clar que ens equivoquem, que cal anar més enllà. No n’hi ha prou d’educar per evitar la violència. Cal incidir en el respecte, en la tolerància, en l’afectivitat. Si a això hi afegim que els models de masculinitat i de feminitat continuen sent els mateixos que als anys 70, que els homes es comporten igual, és evident que encara queda molt per fer.

–¿Els nostres fills encara pensen com els nostres pares?
–Diguem que, tot i que s’ha avançat molt, tenen els seus mateixos estereotips: el noi més dur i més dèspota, el que és més agressiu, el que és un desastre en els estudis, encara és el que atrau més les noies. I viceversa. La dona més submisa i més superficial també és la que més agrada als homes. Són models arcaics, diria que pràcticament els mateixos que hi havia en plena dictadura franquista.

Aquestes són les respostes que dona Alba García Sánchez del programa d’igualtat de la Conselleria d’interior de la Generalitat, avui en el Periódico, en una entrevista un xic més llarga.

Aquesta setmana s’ha incidit des de tots els medis que la violència de gènere és present en la joventut d’avui en uns nivells més alts que els que desitjaríem, i possiblement pel que hem treballat.

Tinc de dir que m’ha copsat igual com quan l’any 95 ó 96 vaig llegir en un estudi que la violència entre joves amb carreres universitàries era alta (ara ja no recordo els percentatges) però es donaven menys morts ja que elles es separaven perquè econòmicament podien tenien més recursos per emprendre la vida que dones dependents del sous dels marits.

Coincideixo amb l’Alba, i així ho vaig dient arreu, que no és el mateix escola mixta que la coeducació a l’escola on es treballa i vivència conjuntament els valors de respecte i tolerància entre infants dels dos sexes, tant per un tracte igual com per un tracte diferent. Som iguals com a persones però diferents de gènere. Ni l’un ni l’altre ha de ser el patró modèlic i en les nostres relacions cal tenir en comú l’eradicació de la violència.

Cada cop és més necessari, per no dir imprescindible, incidir en els conceptes de coeducació i tractament o prevenció de la violència de gènere en la formació inicial i permanent dels mestres, professors i educadors del lleure per anar canviant, encara que sigui a poc a poc, la cultura en els models de masculinitat i feminitat.

CONVENCIÓ DRETS DE L'INFANT

2009-11-20T11:52:00.003Z

Avui és el 20é aniversari de la Convenció sobre els Drets de l’Infant i vull deixar-ne constància amb una part del que Philippe Merieu ens deia dissabte a la II Jornada Marta Mata i amb el pòster que Esplac va anunciar ara fa un any pel seu concurs de contes i que dimecres va donar el premi i va presentar la publicació. Us recomano visitar la seva plana
www.esplac.cat/vetaqui

“El 1876, per primera vegada a França, una dona, Maria Deraismes, utilitza l’expressió dels drets de l’Infant. Es revolta contra el tracte donat als infants i proposa que es redueixi aquest poder patern, que es responsabilitzi els pares i que es declari el dret dels infants, per una banda, de conèixer els seus orígens, i per l’altra, de gaudir d’un entorn familiar positiu, una família i una educació.

El 1924, tenim la primera declaració dels drets de l’Infant, una declaració que insisteix particularment sobre la protecció de l’Infant, sobre la seva salut i sobre la seva instrucció.

Després de la guerra vindrà la Declaració Universal dels Drets de l’Home i el 1959, una declinació particular d’aquesta Declaració Universal dels Drets de l’Home amb una Declaració Internacional dels Drets de l’Infant. Aquesta declaració fou votada per les Nacions Unides, una declaració que al cap de trenta anys, el 20 de novembre de 1989, esdevindrà una Convenció Internacional dels Drets de l’Infant. Una Convenció Internacional que avui ha estat ratificada per tots els països del món, excepte dos: Somàlia, que encara no té el govern necessari perquè això passi, i els Estats Units, que no ha pogut encara ratificar la Convenció atès que encara hi existeix la pena de mort per als menors.

La Convenció del 20 de novembre de 1989, signada i ratificada per tots els països membres de les Nacions Unides, té una importància jurídica excepcional perquè, a diferència d’una declaració, una convenció fa llei, és a dir, que s’aplica a cadascun dels països i que els ciutadans de cadascun d’aquests països poden apel•lar a aquesta convenció davant dels tribunals i també davant de les instàncies polítiques d’aquests països.

La Declaració dels Drets de l’Infant i després la Convenció Internacional dels Drets de l’Infant, proposen dos tipus de drets: el que podem anomenar els drets-crèdits i els drets-llibertats

Els drets-crèdits són els drets “a”: l’Infant té dret a ser alimentat, a ser curat, a tenir un nom, senzillament, a tenir també un entorn que l’ajudi a desenvolupar-se, té dret a ser instruït; té uns drets fonamentals que cal recordar que una gran majoria dels infants del món malauradament no han adquirit.

Al costat d’aquests drets-crèdits, els drets “a”, hi ha els drets “de”: el dret que té l’Infant d’expressar-se, de donar el seu punt de vista, de fer-se escoltar, d’existir, de comunicar informacions, de participar lliurement en reunions, associacions, etc.

I en el fons, reprenent la distinció entre drets-crèdits i drets-llibertats, podem considerar que l’adult té un deure doble: el deure de crear les condicions en les quals l’Infant es pugui desenvolupar (aquestes condicions són materials, l’alimentació; són ambientals, la riquesa de l’estimulació, la seguretat afectiva que li donem a l’infant; tenen a veure amb la instrucció, amb tot el que cal transmetre-li i donar-li; tot això són les condicions materials i objectives sense les quals l’Infant no pot créixer), i després, al costat d’aquestes, en relació amb els drets-llibertats, l’adult ha de crear unes situacions. Les situacions són marcs, projectes pedagògics al si dels quals l’Infant podrà, gràcies a l’adult, investir-se i construir-se com a subjecte progressivament.”

ENS CAL LA PEDAGOGIA?

2009-11-18T12:43:00.003Z

Dissabte ens vam trobar a Saifores, unes vuitanta persones, en motiu de la II Jornada Marta Mata sota el títol Ens cal la pedagogia? Parlem-ne. Aquest és el material que em vaig preparar i que vaig exposar en dos moments diferents al llarg del matí.
El mes de maig es va publicar aquest manifest NO ES VERDAD que us entreguem que hem firmat tant a títol personal com algunes associacions com Rosa Sensat i Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya i que van promoure la REDIRIS a nivell de tot Espanya, segurament des de la preocupació compartida que algun dels mals de l’educació al nostre país prové de la manca de pedagogia de mestres i professors i el que resulta més greu encara i que alguns han anat estenent impúdicament que la LOGSE ha fet fracassar l’educació. Aquests són els que diuen que tots els mals de l’educació d’avui provenen de la LOGSE i de la seva pedagogia que permetia fer el que un volgués. Malauradament la seva tesi s’ha difós i benaventurats els que s’han deixat influir per la mateixa ja que podem dir que són pobres de solemnitat en pedagogia.

Us hem fet arribar prèviament la lliçó magistral que Marta Mata va pronunciar, l’any 99, en l’acte d’investidura com a doctora Honoris Causa de la Universitat Autònoma de Barcelona .

“La tesi és que el compromís dels poders públics per a l’educació, l’acció en la societat per complir aquest compromís, el que anomenem l’educació pública, progressa i s’implanta històricament i geogràficament, aquí i arreu, a través de la concepció i la realitat de l’escola pública que s’erigeix com a resposta al dret a l’educació de tot infant. Que per ser realment escola pública, l’escola ha de tenir els requisits que li permetin afrontar l’educació de tots i cada un dels infants, amb èxit, l’èxit d’ajudar-los a ser persones, ciutadans actius d’aquest món.”

Vocabulari sempre precís el de la Marta èxit, no excel•lència (paraula molt de moda) i persones, ciutadans actius d’aquest món, que vol dir persones amb actituds, valors i coneixements, puntualitzo perquè per alguns, no els que avui compartim el treball, sols donen valor als aprenentatges, a la memorització... i per ells, els que reivindiquem la pedagogia en qualsevol acte educatiu, escola, instituts o món del lleure, creuen, i proclamen, que nosaltres no valorem els coneixements, ni l’esforç.

Aquesta setmana vaig llegir al diari que hi havia hagut una taula de debat sobre valors (crec que promoguda per en Jordi Pujol) amb la Victòria Camps, en Gregori Luri i en Francesc Torralba i, segons el periodista, els tres coincidien que calia recuperar els valors d’abans com l’esforç, el sentit d’autoritat i el respecte.

I jo em pregunto: Com poden pensar que nosaltres no volem valors a l’educació si l’objectiu es aconseguir ciutadans actius. Un ciutadà actiu en el món professional, en el de l’economia, en el món del treball, en el de la política... ho poden ser sense coneixements, sense esforç, sense responsabilitat, sense autoritat, sense respecte...

Perdoneu el que passa és que a cadascun d’aquests valors hi donem significats diferents des d’un sentit de la responsabilitat també diferent.

Fa pocs dies el PP en el Senat va presentar una moció per a constituir una ponència per estudiar les causes de la manca d’autoritat i respecte al professorat a la classe i fora, així com les mesures que s’han d’adoptar per recuperar la autoritat dels docents i l’adequat clima escolar.

La meva intervenció que reprodueixo en castellà en el meu bloc (ja que encara reglamentàriament no la podem fer en català) ja explica la meva indignació en voler trametre i generalitzar que el sistema educatiu no funciona i..., de forma subtil que desitgen una autoritat en les escoles i classes que no comparteixo.

Sovint i així els hi vaig dir confonen, com diuen els clàssics “ Potestas con auctoritas”Ja que l’autoritat ni es dona, ni es concedeix, sinó que s’aconsegueix o s’obté a partir de la capacitat d’influir, a partir de la capacitat de convèncer a las persones, a partir de la capacitat de fer-les raonar, per tal que sense necessitat de recorre al poder, o a la força,
es convenci i s’assumeixin conductes determinades.

Estic convençuda que en el camp de l’educació l’autoritat sols es pot exercir des de l’autoritat moral, ja que des de l’autoritat poder és impossible- diguem difícil- educar persones autònomes, ciutadans actius, capaces de fer funcionar realment la societat.

Però amics i amigues per influir, per convèncer, per ajudar a raonar i a traspuar valors es necessària la pedagogia no el poder ni la força, i cal per tant reivindicar-la.

Així ens ho deia Marta Mata en la seva lliçó Doctora Honoris Causa:

“Així, no és el mateix l’estudi de la pedagogia, de les ciències de l’educació, la formació de mestres generalistes i mestres especialitzats, la formació de tots aquells que d’una manera o altra treballen en educació, si l’educació es considera només un fet psicològic, propi de cada infant, una professió pròpia de cada mestre, que si es considera un fet social que comporta la satisfacció d’un dret de tots i cada un dels infants... continua la Marta Així, reblant el clau, l’educació i l’escola públiques són l’objectiu de cultiu de la pedagogia, de les ciències de l’educació”.

La Marta continua amb una espigolada en la col•lecció de Textos Pedagògics d’EUMO, l’editorial de la Universitat de Vic.

Permeteu-me que enguany que celebrem el Centenari de la mort- injusta- d’en Ferrer i Guàrdia i el 150 aniversari del seu naixement faci una pausa en el que ens hi diu la Marta.

“ M’agradaria que tots poguéssim dir el nostre Ferrer i Guardià-.Una guerra que ell també va viure com a guerra d’escola quan va morir amb el crit de “Viva la escuela moderna!” Ferrer pretenia, a traves d’una escola privada alternativa, l’Escola Moderna, però amb més vocació d’escola pública que la seva contemporània, contribuir al capgirament de la societat, més enllà de l’Estat. Una utopia que li costaria la vida en aquella Espanya i aquesta Catalunya, no sense haver deixat, però, un model amb moltes de les fibres pedagògiques que ben es començarien a teixir a la mateixa muntanya de Montjuïc on va ser afusellat, i que dècades més tard retornarien amb el nom d’Escola Popular i d’escola Moderna, que Celestin Freinet difongué indistintament a partir de l’escola pública, passada a cooperativa, de poble, francesa, tot assumint la crítica de l’escola burgesa feta per Ferrer i Guàrdia, a la recerca, tots dos, del difícil equilibri de la concepció d’escola laica, però no light, no neutre, sinó viva, al servei del poble.”

I sintetitzant diré que la Marta deixa entreveure que

“Però el gran canvi al començament del segle XX ens el dona l’escola nova i l’escola activa, basada sempre en el desenvolupament de l’activitat del nen, és el model d’escola que hem vist estendre’s i arrelar arreu, fins a arribar a creure que entre el model d’escola pública i el d’escola activa s’ha establert una correspondència biunívoca”.

En aquesta II Jornada i ja iniciat el segle XXI en el que l’entorn de l’escola ha canviat tant, amb nous mitjans (TICs i/o TACs o el nom que vulgueu) en una societat del coneixement , una invasió d’informació i múltiples opcions d’aprenentatge voldria remarcar com deia la Marta:

“La consecució de l’escola pública necessita la feina de cada dia, en tots i cada un dels llocs on som a l’escola, a la universitat, a l’administració, però sobretot necessita horitzons conceptuals i geogràfics tan amplis com es puguin abastar, i fins la humilitat i certesa de saber que n’hi ha que no abastem i l’esperança que segurament altres hi arribaran. Per cert Kant ja ho deia”.

“La lliçó de política educativa, d’educació i d’escoles públiques, que ens donen els pedagogs al llarg de la història ens proposa unes orientacions: la del somni, la de la tensió per l’educació, la de la ràbia, la de la justícia per acomplir un dret, la del treball i la il•lusió, la de l’atenta observació, la de la imaginació, la de la col•laboració i la de la bonhomia i el bon humor, la del sentiment del deure envers l’educació de cada infant, en la perspectiva de la realització de la persona, de la comunitat, de la humanitat”.

I acabo, com sempre, citant el meu pedagog preferit en Celestin Freinet i les seves invariants.(principis inatacables o codi pedagògic)

La n. 29

L’oposició de la reacció pedagògica, element de la reacció social i política és també una invariant amb la qual, dissortadament, haurem de comptar, sense que ho puguem evitar o corregir

“Si tants dels nostres són criticats, denigrats, calumniats, si de vegades s’arriba a mobilitzar contra ells la conjunció de d’immobilisme i del conservadorisme, vol dir que això també és un invariant del progrés escolar i social.

No us faci pas estrany. Sapigueu, primer de tot, que cal comptar amb aquesta invariant, que és el preu de les vostres conquestes i que les mateixes dificultats i sofrences estan sempre en el camí dels qui volen anar endavant, perquè s’esforcen per ser educadors de debò, generosos formadors d’homes”.

I dona pas a la n.30

També hi ha una invariant que justifica tots els tempteigs i autentifica l’acció nostra: l’esperança optimista en la vida

La II Jornada Marta Mata va ser un dia fantàstic ja que vam poder gaudir de manera virtual de la xerrada d'en Meirieu, pedagog francès, traduït i gravat gràcies a la col.laboració de la Maria i d'en Marc Lucchetti, d'unes experiències per obrir el debat i de la xerrada de la M.Antònia Canals. Tot el dia va ser d'un bon ambient i de la necessitat i reivindicació de la importància de la pedagogia en qualsevol acció que vol ser educativa.

ESCOLA FINS ALS 18 ANYS POTSER SI PERÒ MÉS DEL MATEIX NO

2009-11-02T17:41:00.002Z

Comença el debat sobre el possible allargament de l’escolaritat obligatòria fins als 18 anys, que ha deixat entreveure en una entrevista radiofònica el ministre Gabilondo.
No se’ns escapa que el llançament de la mateixa és per escoltar opinions i començar a escalfar l’ambient, i de ben segur, que la mateixa està relacionada amb la possibilitat d’aconseguir el Pacte Polític i Social d’Educació a nivell d’estat.
La meva humil aportació i visió és que qualsevol possibilitat d’incrementar l’escolarització pot ser bona però és imprescindible tenir en compte com l’estructurem i com repensem tota l’escolaritat obligatòria i pre-obligatòria ja que estaria totalment en contra si pel únic que serveix “és més del mateix”.
Personalment, i així encara em manifestava el passat dijous en la comissió d’educació del Senat, el que ens demana la societat és un acord o pacte per donar estabilitat al sistema, és a dir, acord de les grans línees o reptes educatius en l’educació del futur sense entrar a debatre, un cop més, una nova llei d’educació.
Avui , després d’una breu reflexió, però sense tenir encara les idees del tot clares, veig difícil resoldre bé aquest puzle solsament fent retocs a la llei ja que es pot convertir “en més del mateix” i per tant també “més fracás” encara que hi hagi “més éxit” .
Des d’una visió d’esquerres i progressista la nostra preocupació ha de ser reduir diferències social des de l’educació, i per tant passa per donar molta més flexibilitat al sistema en l’assoliment d’objectius d’aprenentatge des d’una educació més personalitzada, que els instruments tecnològics i de la comunicació ens hi poden ajudar molt i molt.
Evidentment que un replanteig de les competències bàsiques i un allargament de l’escolarització ens porta a repensar l’educació infantil (de 0 a 6 anys) no com la porta a la primària sinó com una educació pensant en el desenvolupament social, físic i ètic de la infància d’aquesta edat, sense pressionar-los per la lectura i escriptura, perquè com ens deia fa pocs dies en el diari El País, la Irene Balaguer, presidenta de l’associació de mestres de Rosa Sensat “voler avançar forçant l’aprenentatge formal (llegir i escriure) en lloc de reforçar l’aprenentatge fa que el nen o nena s’avorreixi ja en aquestes edats”.

No confondre "POTESTAS con AUCTORITAS"

2009-10-24T10:52:00.002Z

En el ple del senat d’aquesta setmana, el Grup Popular va presentar una moció per a constituir una ponència per estudiar les causes de la manca d’autoritat i respecte al professorat a la classe i fora, així com les mesures que s’han d’adoptar per recuperar la autoritat dels docents i l’adequat clima escolar.

La meva intervenció que reprodueixo en castellà (ja que encara reglamentàriament no la podem fer en català) ja explica la meva indignació en voler trametre i generalitzar que el sistema educatiu no funciona i..., de forma subtil que desitgen una autoritat en les escoles i classes que no comparteixo.

Ante todo, me gustaría explicar por qué estando de acuerdo con la creación de una ponencia presentamos una enmienda al texto de la moción. Lo hicimos porque nos parece que la propuesta partía de unas connotaciones negativas para la educación. Términos como la falta de autoridad y respeto, recuperar la autoridad o el adecuado clima escolar pretendían generalizar una situación del sistema educativo y de la escuela que parecía insostenible. A nuestro modo de ver, esto no es cierto ni es esta la percepción de la sociedad ni de los docentes ni de los alumnos. Ayer mismo, en un artículo, Pedro Uruñuela, catedrático de Filosofía e inspector de Educación, comentaba un amplio estudio que se hizo en centros de secundaria -que es donde seguro que nos pondremos de acuerdo en que hay más dificultades- del Observatorio Estatal de Convivencia Escolar, que se llevó a cabo por consenso de las diecisiete comunidades autónomas y de los representantes del Ministerio de Educación. En ese estudio se concluía que la mayoría del profesorado y del alumnado, entre un 85 y 90%, valora positivamente el clima de convivencia que existe en el centro, las relaciones entre adultos, las relaciones entre profesores y las relaciones entre todos ellos.

Nosotros hemos aceptado esta ponencia y presentamos la enmienda para dar un giro y con el fin de que también veamos las partes más positivas de nuestro sistema, sin querer ocultar que persisten problemas que es preciso abordar a fondo, aunque representen un tanto por ciento pequeño o minoritario, pero buscando la calidad debemos estar atentos a todos los aspectos. Tenemos que acordar que no haya discursos en los medios de comunicación, en la sociedad o incluso en los grupos políticos que generalicen una situación que no es la real.

Nosotros haremos nuestra aportación en esta ponencia sin confundir -y utilizaré términos clásicos- potestas con auctoritas; para nosotros, la autoridad no se otorga ni se concede, sino que se consigue y se obtiene a partir de la capacidad de influir, a partir de la capacidad de convencer a las personas para que, sin necesidad de recurrir al poder, asuman determinadas conductas. Este es un aspecto que no podemos olvidar cuando estamos ejerciendo la docencia en educación y en una sociedad democrática. Debemos trabajar para conseguir un profesorado preparado, que para nosotros quiere decir bien formado, no solo en conocimientos -que también- sino en pedagogía. Debemos trabajar para conseguir un profesorado motivado, que quiere decir que tenga expectativas profesionales, y debemos trabajar para conseguir un profesorado reconocido, que quiere decir valorado socialmente por las administraciones y por la sociedad.

A mi modo de ver, la educación solo es posible desde la autoridad moral del profesorado. Desde el poder es muy difícil -por no decir imposible- educar personas autónomas, que son las que después harán funcionar realmente a la sociedad.

Con este ímpetu y con este espíritu, participaremos en esta ponencia.

A partir de l’esmena del nostre grup hem consensuat un text com a títol per a la ponència més unànime però el debat que podeu llegir complert al Diari de sessions del Ple del Senat número 55 és bastant decebedor.

DAVANT LA RECESSIÓ ECONÒMICA, FORMACIÓ

2009-09-20T19:29:00.002Z

El president de la Generalitat, Josep Montilla, dissabte, en la inauguració d’un centre educatiu va dir “El que permet millorar la condició socioeconòmica de les persones comença, sens dubte, a l’escola amb l’educació” Cert, ben cert que és així, i que es important recordar-ho, i dir-ho en veu ben alta, en moments com ara de recessió econòmica.
Ara bé no sols per dir-ho es solucionen els temes i, molt menys els educatius, que són polítiques que demanen temps per veure’n els fruits.
Per posar les bases de l’educació necessitem en primer lloc que en el nucli familiar hi hagin criteris educatius i es treballi amb confiança i coordinació amb l’escola bressol i l’escola. Igualment és imprescindible que a les escoles hi hagin mestres, amb projectes educatius orientats a educar ciutadans i ciutadanes compromesos i amb una formació amb coneixements per afrontar els nous reptes d’aquest segle. Una formació que prepari persones emprenedores, creatives, cultes, responsables i solidàries.
Les paraules i els conceptes són fàcils de dir i d’escriure però molt difícils com objectius ja que són moltes les qüestions que hi tenen a veure, unes més encadenades que altres però totes elles ajuden o perjudiquen en l’educació dels infants i joves.
Podem començar en la formació de mestres i de professors (homes i dones) per exercir la seva professió, l’assignació de plaça de treball (desconec la valoració de la informatització que s’ha fet enguany, però em costa de creure que una màquina ho resolgui prou bé en tots els casos ja que la fredor en el tracte i algunes particularitats fan perdre entusiasme i il•lusió) i fins hi tot la continuïtat en el lloc de treball (tanta mobilitat no crea arrels ni continuïtat de projectes.
L’arquitectura dels centres educatius també ajuda als professionals i als alumnes per adquirir hàbits de treball i estima i tracte a les infraestructures públiques. Unes classes ben condicionades i amb ordinadors i altres sistemes audiovisuals són una bona ajuda per aprendre a treballar, estudiar, escoltar, parlar, exposar i investigar, entre altres.
I, així podríem anar allargant la llista d’afectacions “per millorar la condició socioeconòmica de les persones des de l’escola” ja que podríem parlar també dels sous dels mestres, dels seus horaris, del estatut de la funció pública i ...

ACORD i COINCIDÈNCIA amb Elvira Lindo sobre la bona educació

2009-09-10T10:26:00.001Z

Tinc un costum, no sé si bo o dolent, però el cert és que el tinc, que quan veig en els diaris un tema que m’interessa el retallo i el guardo, encara que en la majoria de vegades després no en faig res. Ahir es veu que vaig encomanar el costum a en Pere, el meu marit, i ens trobarem els dos amb la intenció de retallar l’article publicat en EL PAÍS de l’Elvira Lindo titulat “Educación”.

Quan li vaig preguntar a en Pere perquè també ell el volia em va respondre per penjar i deixar-lo llegir als nostres fills, i a més gent, ja que sintonitzava amb la proposta que la bona educació és la que hem d’exercir cadascú cada dia i moment, encara que puguem semblar uns estranys i, total coincidència, que la relació entre un pare o mare i els seus fills o filles ha de ser la d’una persona adulta amb un infant o jove que cal educar.

“Exercim” com a pares, ens diu l’Elvira Lindo en el seu article, i fem-ho sense complexos i sense pors a semblar retrogrades perquè la societat ens demana per a poder conviure una bona educació, que no vol dir que sols sigui una responsabilitat de les administracions o de les institucions escolars, sinó, i en primer lloc, de la família.

El respecte vers les persones, el sentit d’autoritat, els valors de l’esforç i de la responsabilitat, que aquesta setmana hem pogut veure que també en parlava el president Obama en una escola a EEUU, cal treballar-ho des del primer dia de vida i no renunciar-hi fins el darrer sospir.

L’Elvira Lindo hi tracta com exemple el fet que no hem d’esperar que s’ensenyi a menjar sa en les escoles ja que ho hem de fer a casa, i jo hi afegeixo, per l’actualitat que està tenint aquests dies, les normes davant la grip nova que són les més elementals que vaig aprendre : rentar-se les mans amb aigua i sabó, posar-se les mans davant quan és té tos...

A veure, si haurem d’admetre, que els nostres pares i avis tenien més educació sense tants anys d’escolarització. Aquesta frase em recorda que en una ocasió vaig llegir que l’escriptor García Márquez va dir, referint-se a ell mateix “Desde muy pequeño tuve que abandonar mi educación para empezar a ir a la escuela”.

El món avançarà si canviem cultures no només si fem lleis"

2009-07-07T09:43:00.002Z

Entrevista a Assumpta Baig, senadora pel grup de l’Entesa Catalana de Progrés del PSC
dimarts 30 de juny de 2009
Realitzada per Laura Remis de Dones en xarxa

Assumpta Baig és senadora pel grup de l’Entesa Catalana de Progrés, en representació dels socialistes. I sóc senadora autonòmica, per tant, el Parlament de Catalunya, m’ha elegit perquè sigui la representant en el senat, això havia estat ja amb l’anterior Estatut que era obligatori ser parlamentari i senador. Això dificultava molt les feines, perquè podies dedicar poc a tot arreu i amb el nou Estatut això ha estat diferent i per tant no és te obligació de ser parlamentari català per ser senador autonòmic.

Quina àrea d’acció treballes?
Com que sóc mestre, i a més a més m’agrada molt dir que sóc mestre, no professora ni aquestes coses. Sóc mestre! Doncs treballo en tots els temes d’educació i universitat, i després el que ha estat un altre dels meus camps de treball ha estat fer avançar els drets de les dones. Ara estic també a la comissió que correspon al ministeri d’igualtat.
Quants anys fa que estàs en el càrrec i com hi vas arribar?
En el càrrec de senadora autonòmica hi vaig arribar al 2004 a partir de que Pasqual Maragall, doncs té responsabilitat de president de la Generalitat. Abans he estat Parlamentària a Catalunya des del 97, vaig fer un petit “treure el nas” l’any 95 però només va ser 7 mesos, i després hi vaig tornar al 97. Abans havia estat regidora de l’Ajuntament de Vilanova del 79 fins al 91.
Quina perspectiva de gènere té?
Bé, la meva perspectiva de gènere sempre ha estat enllaçant amb el moviment feminista de l’època de la transició i fent avançar els drets de les dones per a poder aconseguir una societat que veritablement sigui paritària d’homes i dones. Crec que ho hem d’aconseguir junts perquè aquest 60/40 ballin cap a una banda o cap a l’altra però que sempre es puguin respectar tots dos gèneres.
Al llarg de la seva trajectòria ha tingut contacte directe amb desigualtats de gènere?
Home sí... Amb moltes dones que han tingut problemes i dificultats en el tema de ser dona, de ser dona que ha rebut violència, de ser dona que cobra molt menys fent la mateixa feina que un home, amb dones que no van poder aconseguir en el seu moment la formació perquè només estudiaven els homes, amb dones que van decidir en el moment que van tenir els fills, deixar el lloc de treball i després han tingut grans dificultats per retornar en el seu lloc de treball..
Per tant no només a nivell laboral, sinó en tots els camps quasi no?
En molts camps... ha estat un tema que al tenir molta relació amb la gent, he trobat molts casos diferents que realment la història de la humanitat ens ha tractat malament a les dones, no? i la prova és que no només amb lleis que vam disfrutar molt fent-les en la legislatura passada, avancen. La llei ens dona drets però la cultura matxista és bastant més arrelada que la possibilitat de les lleis. Les lleis donen els drets a nivell d’un marc legal i jurídic i ajuden però el que hem de canviar realment és la cultura. I la cultura masclista són molts anys i per tant, hem d’anar-ho treballant a poc a poc perquè els temes de cultura són molt llargs.
Ho has patit en primera persona. Em refereixo més a nivell laboral?
No. No. He tingut la sort de ser mestre, més o menys de sempre i sempre ha estat equivalent igual en dones i homes. En la política les desigualtats aquestes no m’hi he trobat. Si de cas m’hi he trobat en què en política les dones hem de demostrar que valem. I hi ha molts homes mediocres que estan per sobre de dones que valen molt. I per tant, això és injust i és un aspecte d’aquest tema cultural i que evidentment, aquesta cultura ha fet durant molts anys que molts homes es recolzin en ells mateixos per a poder sobresortir. Les dones hem hagut de demostrar molt més les nostres capacitats o hem tingut que defensar davant d’altres dones la nostra posició. Sempre explico que l’any 79 vaig entrar a l’Ajuntament amb un nen que tenia un mes i mig i moltes dones pel carrer, o fins i tot va ser tema de botigues, com pot ser que amb un nen tan petit pugui combinar la seva vida professional, perquè vaig continuar sent mestre a l’escola, dedicar-se a la política... Pobre nen i tal... El que volia era ser corresponsable amb la meva ètica, amb la meva parella de dir no ens ho hem de compaginar i ens n’hem de sortir. I al cap de 2 anys vaig tenir un altre fill. Però això era mal interpretat fins i tot per les dones. Amb això arribes a la dimensió de dir, home doncs hem avançat. I hem avançat perquè això ara ja no t’ho qüestiona ningú.
Què feu a Vilanova en benefici de la dona? És a dir suposo que al PSC teniu alguna política o organitzeu alguna mena d’activitat pel Dia Internacional de les Dones?
Sí, nosaltres des del grup de dones del PSC d’aquí de Vilanova el que organitzem són unes xerrades, 4 o 5 vegades a l’any. La del 2 de juliol farà 10 anys que estem fent uns sopars xerrades per dones. Organitzat per les dones, i algun home. Nosaltres sempre li diem als homes que nosaltres som les que ho organitzem però que ells hi haurien de ser. No venen amb la mateixa efervescència però sempre hi ha algun home que hi ve. La propera és la del 2 de juliol: Dones i mitjans de comunicació. Estereotips: presències i absències. Fem venir sempre una persona que ens fa la primera intervenció, d’un quart d’hora o 20 minuts sobre el tema. Llavors sopem i a les postres / cafè és quan fem el debat i el diàleg. Això fa deu anys que ho estem organitzant. Sempre temes relacionats, per exemple, l’última que vam fer va ser sobre la Llei d’Avortament, sobre com ho vèiem nosaltres aquest tema i va venir una doctora experta en el tema que a més a més, porta una associació a Barcelona que és “Salut i Família”. I d’aquest mateix grup de dones varem començar fent també un tema que era la cooperació en països sud-americans i d’aquí va sorgir una Associació que es diu cooperació i ens dediquem a fer una mena d’ajuda al Tercer Món.
És la de la Ruta Pacífica?
Sí, som els de la Ruta Pacífica. O sigui que també ens involucrem amb la Ruta Pacífica. I després celebrem sempre el Dia de la Dona i el Dia contra la violència de gènere.
També amb xerrades, o manifestos...?
No. Segons l’any amb temes, manifestos o anades amb altres grups del PSC d’altres llocs. Per parlar amb elles... perquè també s’interessin pels temes de les dones... Fem diferents activitats.
Té un bloc, per tant suposo que utilitza Internet sovint...
Cada dia, com a mínim una hora i mitja.
De quina manera animaria a totes aquelles dones que tinc als tallers que no saben d’Internet o aquelles que no volen apuntar-s’hi perquè ja els hi està bé a que aprenguin a utilitzar Internet?
Bé, jo si pogués parlar amb totes les dones els hi diria que les dones que ja hem patit moltes coses en aquesta ocasió no hauríem de permetre que ens quedéssim amb l’analfabetisme del que són les noves tecnologies de la informació i la comunicació. En algun moment de la història de la humanitat ens van voler analfabetes ara som nosaltres les que hem de dir no, ara és el moment no volem passar per la vergonya de quedar per sota dels homes sinó que podem anar al mateix ritme que ells i si podem un pas endavant, millor!
Al seu bloc parla de les tecnologies i les dones que són com dos dels pilars bàsics de Donesenxarxa. Coneix el nostre projecte?
Sí. El vaig conèixer en una ocasió. Tampoc se moltes precisions però se aquest treball que feu de tallers i treball voluntari per a què més dones es puguin ficar a la xarxa i puguin conèixer els temes que s’animin a poder treballar amb temes de gènere.
Es considera feminista?
Jo sempre he procurat treballar en benefici de que avancin drets de les dones i que les dones estem en igualtat amb els homes i per tant, enllaço amb el feminisme de més de finals de la segona república i el feminisme de la transició. No tant amb el feminisme radical perquè jo crec que avançarem si els homes s’apunten també en aquesta possibilitat i per tant, podem canviar cultures. Si el que fem és només un enfrontament entre gèneres a mi aquest camí no em va interessar mai perquè no vull que els homes pateixin les mateixes condicions que han patit les dones perquè jo crec que no guanyem res. La societat serà realment justa amb uns i altres si sabem repartir-nos el poder públic i el privat. Jo sempre explico que allà on hi hagi dones que avancin el l’espai públic hi ha d’haver homes que avancin en l’espai privat perquè jo tinc molt fixada la meva època jove que vaig llegir a la Rosa Luxemburgo que hi ha algú més oprimit que un obrer que és la dona de l’obrer. I per tant, aquesta sempre ha estat com el meu lema d’intentar sempre que s’entengui. Perquè també hem passat uns anys que els homes, per exemple en el camp polític, volien dones a la seva llista però només perquè quedava molt bé. Per això és la dona la que més canvia en la proporció dels càrrecs polítics, que no pas els homes perquè aquests volien quedar com a moderns, que són els que més canvien això, però després no canvien cap tema d’aquests a casa seva. A mi aquest home no m’interessa, només m’interessa per a poder aconseguir el canvi cultural.
Creu que vivim adormits? Moltes dones es consideren feministes però a l’hora d’actuar és molta “parauleria”... Jo sóc feminista i no faig res i inclús deixo que les coses continuen igual.
És feminista la dona que s’ho crec en la vida pública i la vida privada. Aquella dona que en la vida privada fa com la dona tradicional, de la cultura masclista no és una dona feminista. És una dona que treballa pels drets de les dones però no és feminista. El feminisme és poder aconseguir canvis profunds i jo sempre quan parlo amb dones, i molt més quan estava a la diputació, que treballava en l’àrea de la dona els hi deia no us queixeu en els homes si ho han fet malament. Dieu-li que bé però millor si ho haguessin fet d’una altra manera. I tampoc preteneu que ho facin igual que vosaltres perquè ja com no ho fan igual que vosaltres no us sembla bé. No . Això s’ha d’anar aprenent amb el dia a dia i si el primer dia ja voleu que ho facin com vosaltres i a més, nomes admeteu una forma de fer-ho doncs malament. Per tant, s’ha de compaginar la vida pública i la privada.
Què proposa per a solventar el masclisme? Creu que és possible?
Jo sempre he cregut amb la utopia i és el que em fa avançar. Ara, la utopia és aquell horitzó on no s’arriba mai. Per tant, jo crec que sempre s’ha de continuar treballant perquè costa molt avançar i molt poc retrocedir. I llavors moltes vegades la xerrada :
caminante, no hay camino, se hace camino al andar.
Al andar se hace camino y al volver la vista atrás se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar.
A mi em fa molta por a vegades el tema de dir que només que afluixis una mica tornen a venir tots aquells que no han canviat els seus hàbits ni la seva cultura interna. El món avançarà si canviem cultures no només si fem lleis. Les lleis ajuden però t’ajuden en casos extrems que viu la dona de violència, de maltractaments... ajuden molt perquè també com que eren els homes qui jutjaven... Però el més important és canviar la cultura. Aquest horitzó jo espero arribar-hi. No jo... però sí les dones hi arribaran.

LEC: Llei Catalana d'Educació

2009-07-02T15:40:00.003Z

Finalment ha acabat tot el tràmit parlamentari de la Llei Catalana d'Educació que ha tingut un ampli acord de les forces parlamentàries i un acord més petit del món educatiu.
La tramitació de la llei m'ha comportat personalment un regust amarg ja que crec que ha faltat debat de les diverses posicions que hi ha d'haver en una societat democràtica, inclòs dins una mateixa opció política, i en canvi, s'ha demanat fidelitat absoluta a la direcció empresa des de la Conselleria.
Personalment tinc dubtes sobre l'actitud adoptada, ja que és cert que immillorable com a salut mental, però ara començo a pensar en el que és i en el que podria ser.
Avui tot encara resulta prou confòs, tant confòs com la seva aplicació i desenvolupament, ja que s'insisteix que serà diferent si ho fa PSC o CiU però en els dos casos se li augura llarga durada, mínim una generació. La meva preocupació és si es farà cercant camins pedagògics i innovadors o, amb visió classista i retrògada.
Les lleis ajuden i són necessàries però sabem que és més perdurable el canvi de cultures, d'hàbits i d'actituds. L'elaboració d'aquesta llei no hi ha col.laborat gens malgrat que Catalunya en educació n'havia estat pionera.
El meu desig és que ara que tenim l'eina cerquem camins que beneficiin l'escola pública,catalana, laica, coeducativa, innovadora i arrelada al medi des d'una pedagogia activa i vinculada a les necessitats de la societat del segle XXI

PD aquest article l'escric el dia 2 de juliol just acabada d'aprovar però se'm va quedar com a esborrany i fins avui no ho he vist, tot i així penso que l'haig de publicar per ser fidel a mi mateixa.

LES DONES HEM D'ANAR A VOTAR EN LES EUROPEES

2009-06-01T16:53:00.003Z

Soc de les convençudes que en totes les eleccions s'ha d'anar a votar ja que ens va costar molt aconseguir-ho i és el gran acte de la democràcia, que per empipats que estiguem en la política, en els polítics o amb la crisi... , és el que pot produir canvis pensant amb tothom, l'altre són canvis dictatorials que no tinc paraules per comentar. El canvi més important és l'ideològic i Europa el necessita. Cal que passi d'una majoria de diputats i diputades de la dreta a l'esquerra

Convé que se sàpiga que en aquests moments hi ha una majoria de centre-dreta al Parlament Europeu, a la Comissió Europea i a la majoria dels governs dels països membres de la Unió. El Parlament Europeu tenia 785 membres (ara en tindrà 736), el primer grup és el del Partit Popular Europeu amb 288 eurodiputats, el segon és el del Partit Socialista Europeu amb 217 i el tercer és el dels Liberals Demòcrates amb 100. Estem lluitant per aconseguir que el Grup Socialista sigui el primer.

Convé que se sàpiga que Europa està parada perquè no va poder aconseguir els vots necessaris el Tractat de Lisboa, i, que la candidata socialista MARIA BADIA es la única candidata catalana dels cinc primers llocs de Catalunya que va votar SI a la Constitució Europea i a l'Estatut de Catalunya.

Convé que se sàpiga que va ser des de l'any 1986, quan en Felipe González com a president de govern va fer realitat el somni de ser europeus, les dones aconseguirem programes amb suport econòmic per fer programes d'atenció a les dones, des de punts d'informació, a programes de formació, a programes de conciliació laboral i familiar, a programes d'àmbit local per a promoure la igualtat de drets i d'oportunitats d'home-dona... i tants d'altres.

Convé que se sàpiga que vam fer intercanvis i vam aprendre dels parteneirs, dones d'altres països en diferents àmbits, que ens van ajudar a desvetllar consciència i maneres de treball per ajudar-nos avançar cap a la paritat d'homes i dones. Avui, tant Espanya com a Catalunya, som països capdavanters.

Per aquesta ajuda que vam rebre i per la que podem donar a dones d'altres països i, perquè les dones sabem que no podem restar quietes i indiferents sinò volem aturar-nos i/o retrocedir, hem d'anar a votar.

I convé que se sàpiga que perquè ens defensi i ens representi una dona hem d'anar a votar PSC ja que votem a la MARIA BADIA

ORDINADORS I/O TECNOLOGIES DE LA INFORMACIÓ ?

2009-05-27T17:20:00.004Z

DE Dª. MARÍA ASSUMPTA BAIG I TORRAS, DEL GRUPO PARLAMENTARIO ENTESA CATALANA DE PROGRÉS, SOBRE LAS PREVISIONES DEL GOBIERNO PARA QUE LA INCORPORACIÓN DE LAS TECNOLOGÍAS DE LA COMUNICACIÓN EN LA ESCUELA COMPORTE LA RENOVACIÓN DEL SISTEMA EDUCATIVO PARA AFRONTAR LOS RETOS DE LA SOCIEDAD DEL CONOCIMIENTO. (NÚM. EXP. S. 680/000381)

El señor PRESIDENTE: Pregunta de la senadora Baig.

La señora BAIG I TORRAS: Señor ministro, ante todo, felicidades. Le deseo mucho acierto para todos los asuntos relativos al Ministerio de Educación, pues nos hace falta.
Señor ministro, coincidimos en que las prioridades de la educación - tal y como se recogió en el debate sobre el estado de la nación y en la conferencia sectorial- son la lucha contra el abandono escolar prematuro, la extensión de la educación infantil y la reforma de la formación profesional. Todos ellos son objetivos importantísimos, aunque se haya hablado mucho más de la propuesta del presidente de dar ordenadores portátiles a los alumnos de quinto de primaria de los centros públicos y concertados.
Los que algo conocemos de educación sabemos que la escuela, una institución esencialmente conservadora, no debe mantenerse ajena al instrumento de los ordenadores ni a la innovación tecnológica, ya que se han convertido en herramientas de uso habitual en la sociedad y en cualquier lugar de trabajo se demanda su conocimiento y manejo. Bienvenidos pues a la escuela los ordenadores y cualquier avance tecnológico; y si son para todos, mucho mejor, ya que nos ayudarán a eliminar brechas tecnológicas, siempre respetando el principio de que la tecnología debe estar al servicio de la educación y no al revés. Sin embargo, es necesario que el árbol nos deje ver el bosque, pues siendo imprescindible que un plan de equipamiento tecnológico llegue a todos los centros, no será únicamente esto lo que nos hará mejorar la educación.
Espero que la entrada de estos instrumentos del siglo XXI nos sirva de empuje necesario para la modernización e innovación del sistema educativo, para la renovación pedagógica del modelo, para una enseñanza más personalizada, más individual y que, incluso, posibilite trabajar en red a los alumnos con sus maestros y profesores. En definitiva, que su llegada sea un posibilidad para avanzar hacia otro modo de construir el conocimiento en las aulas.
Y permítame desmitificar el bulo de que maestros y profesores no están al día en conocimientos informáticos. Unos dominan mejor que otros los instrumentos tecnológicos, pero todos comparten una preocupación: que sus alumnos lleguen a los aprendizajes establecidos.
Mi interés es conocer si desde las administraciones educativas se da todo el impulso necesario para la innovación y la renovación de la educación del futuro, si equipamos las escuelas con las herramientas de este ciclo, si incorporamos todos los lenguajes, porque, en mi opinión, gran parte del modelo educativo vigente hace tiempo que ha caducado. Por eso, le planteo esta pregunta, que le formulo en catalán.

_ Quin és el capteniment del govern perquè la incorporació de les tecnologies de la comunicació a l’escola comporti la innovació i renovació del sistema educatiu per afrontar els reptes de la societat del coneixement?

El señor PRESIDENTE: Gracias, señoría.
Tiene la palabra el señor ministro de Educación.

El señor MINISTRO DE EDUCACIÓN (Gabilondo Pujol): Muchas gracias, señor presidente.
Señoría, comparto las prioridades que subraya y sus planteamientos.
El proyecto que hemos denominado Escuela 2.0 persigue la integración de las tecnologías de la información y la comunicación en los centros educativos para generalizar en las aulas lo que ya es una realidad en otros ámbitos sociales y económicos. Es un proyecto integral, un plan, un programa, no se trata simplemente de una distribución de ordenadores, un proyecto con el que queremos dotar de infraestructura tecnológica y conectividad básica a las aulas de nuestro país.
Como ya anunció el presidente del Gobierno, las actuaciones se van a basar, en una primera fase, en el tercer ciclo de Educación Primaria, comenzando en el próximo curso 2009-2010 con 5º de Primaria en todos los centros sostenidos con fondos públicos. Pero en realidad el Gobierno está diseñando un proyecto de futuro, un proyecto para llevar a nuestras aulas los instrumentos tecnológicos y la formación del siglo XXI. Queremos incorporarlos sin eliminar otros modos bien acreditados de aprender. No es solo la presencia de las TIC en las aulas ni su utilización, no consiste simplemente en la incorporación de tecnología, sino que va más allá. Se trata de incorporar nuevas posibilidades en los métodos docentes más convencionales y situar las TIC al servicio de la innovación educativa y de la mejora de las formas de aprender y de enseñar, y de otra cultura de la relación y de la comunicación.
Siempre hay que otorgar un mayor protagonismo a quien aprende, que no es, como ya se sabe, un mero receptor pasivo, y que ha de compartir y contrastar sus conocimientos en un ámbito abierto y plural. Siempre es necesario que los alumnos sean creativos, que tengan iniciativa y motivación de trabajo, siempre hace falta que sean inteligentes y críticos con la información que reciben, así que no buscamos las TIC para hacer de ello un ámbito de aislamiento, las queremos en las familias, en las aulas, las queremos porque pretendemos que las aulas sean un espacio de convivencia, de relación, de trabajo en equipo y de búsqueda en común.
Por eso hay que transformar los centros educativos -este es el objetivo-, para que tengan la tecnología adecuada, dotándoles, además, de ordenadores con conexión a Internet. Estos planes de transformación de los centros van a ser la clave fundamental en el éxito de la iniciativa, y hemos de incidir, como se ha hecho con acierto, en el papel de los profesores como asesores, orientadores y mediadores, más necesarios que nunca en la enseñanza y el aprendizaje, a través de programas de formación específicos. Y necesitamos de los planes de los centros, de la implicación de las familias y de la comunidad educativa.
El Gobierno considera que por sí mismo, con una mera distribución de ordenadores se produce este hecho. Por eso vamos a impulsar acuerdos de colaboración con editoriales y otras entidades, para facilitar el acceso de profesores y alumnos a nuevos materiales didácticos y a nuevos contenidos. No se trata simplemente de otorgar nuevas herramientas, es otra cultura, otro modo de entender y concebir la enseñanza y el aprendizaje.
Para finalizar, quiero dejar constancia en la Cámara que representa la diversidad y cohesión territorial del Estado de mi compromiso de pactar este gran proyecto con todas las comunidades autónomas, algunas de ellas ya tienen excelentes proyectos singulares en esta materia, y este plan viene a sumarse, a integrarse, no a sustituir ni a imponer ningún criterio.
Muchas gracias.

El señor PRESIDENTE: Muchas gracias, señor ministro.

OTRA ESCUELA ES NECESARIA Y ES POSIBLE

2009-05-27T17:10:00.003Z

Las organizaciones y personas que firmamos este Manifiesto estamos profundamente preocupados por la difusión de creencias sobre la escuela que distorsionan la realidad. Por eso afirmamos que:

No es verdad que en la escuela predomine un modelo de enseñanza dife-rente al tradicional. Al contrario, a pesar de que hay muchos argumentos en co-ntra, la cultura dominante sigue basándose en la transmisión de bastantes conteni-dos desfasados, en el aprendizaje repetitivo, en la evaluación sancionadora y en la prolongación de la jornada con abundantes deberes. La mayoría del alumnado, co-mo siempre ha ocurrido, identifica el saber con retener información para el examen.

No es verdad que en la escuela hayan bajado los niveles. Basta observar los libros de texto para comprobar que cada vez se pretende enseñar más contenidos. La idea de que “los niveles bajan” trata de dar una explicación fácil al fracaso esco-lar. Pero los estudiantes fracasan porque el modelo de enseñanza tradicional, y no otro, no provoca aprendizaje duradero y de calidad. Esto siempre ha sido así. No entender muchas explicaciones, estudiar para los exámenes y olvidar lo estudiado son experiencias compartidas. En un mundo donde la información circula por Inter-net, donde los problemas son interdisciplinares, donde las certezas absolutas han desaparecido y nos enfrentamos a un futuro crítico, incierto y complejo, la escuela sigue anclada en contenidos y métodos del pasado.

No es verdad que el alumnado sea peor que el de antes. Es diferente, pero no peor. Los menores son el producto de la sociedad en la que viven. Juzgarlos negati-vamente como colectivo es ocultar la responsabilidad adulta. La incitación al con-sumo, la cultura del triunfo y de la superficialidad, su conversión en objetivos del mercado y la forma de vida de los adultos con los que viven son, entre otras, reali-dades que influyen en su desarrollo. La sociedad tiene una actitud hipócrita: se ve reflejada en el espejo de ellos y, a veces, no le gusta lo que ve, pero, en vez de analizar las causas, arremete contra la imagen que se proyecta. En la escuela esto es especialmente grave. Los “medios” han favorecido una alarma injustificada. La falta de respeto hacia los docentes, el acoso entre iguales, etc., aun siendo proble-mas reales, se han sobredimensionado, convirtiéndolos en productos de consumo.

No es verdad que los docentes tengan un exceso de formación pedagógica y un déficit de formación en contenidos. Todo lo contrario. Los profesores de secundaria después de 5 años de formación en una licenciatura sólo han recibido un curso de dos meses sobre aspectos tan importantes como: la psicología del alum-nado; la importancia de lo afectivo; los modelos pedagógicos; la selección de con-tenidos; el diseño de actividades; el uso de los recursos, especialmente aquellos próximos a los estudiantes; las formas de evaluar y sus repercusiones formativas; las tendencias innovadoras en educación; la dinámica de grupos; etc. En una profe-sión centrada en la práctica, los docentes han tenido una formación muy poco vin-culada a los centros escolares (es de justicia reconocer el esfuerzo de muchos do-centes al intentar responder a los problemas profesionales a pesar de su insuficien-te formación inicial, de la cual, no son responsables). Por eso consideramos necesa-ria una profunda reforma de la formación inicial del profesorado que asuma, por fin, que para enseñar no basta con saber el contenido.

La escuela y la universidad necesitan un cambio. Este cambio no puede venir del modelo tradicional, como reclaman algunos, ignorando que es el responsable del fracaso actual. Tampoco aplicando políticas de mercantilización de lo educativo, ni modelos empresariales de planificación y control de calidad. Las personas no son mercancías. Algunos principios de la escuela que necesitamos son:

1. Centrada en los estudiantes y en su desarrollo integral. 2. Con contenidos vincu-lados a las problemáticas importantes de nuestro mundo. 3. Con metodologías que promuevan aprendizajes funcionales y la capacidad de aprender a aprender. Donde el esfuerzo tenga sentido. 4. Con recursos didácticos modernos y variados. Una escuela que utilice de forma inteligente y crítica los medios tecnológicos de esta época. 5. Con formas de evaluación formativas que abarquen a todos los implicados y que impulsen la motivación interna. 6. Con docentes formados e identificados con su profesión y estimulados para la innovación. 7. Con una ratio razonable y con profesorado ayudante y en prácticas. Con momentos para diseñar, evaluar, formar-se e investigar. 8. Con un ambiente acogedor, donde los tiempos, espacios y mobi-liarios estimulen y respeten las necesidades de los menores. 9. Cogestionada por toda la comunidad educativa. Que promueva la corresponsabilidad del alumnado. 10. Auténticamente pública y laica. Con un marco legal mínimo basado en grandes finalidades y obtenido por un amplio consenso político y social.

/Una de les més de 4000 firmes és la meva.

Gràcies TV3

2009-05-21T17:29:00.001Z

Aquesta mitjanit arranca la campanya electoral, i en els partits polítics estem ja preparant-la. A Vilanova i la Geltrú, els socialistes ens trobàrem a les 9 del vespre per sopar i distreure’ns tots junts, ja que sinó ens podria vèncer la son, per anar a les 23’55 davant la cartellera del capdamunt de la Rambla a enganxar el primer cartell electoral.

Aquest és un acte que forma part de la litúrgia electoral, ja que la ciutadania se n’assabentarà de que ha començat la campanya per les eleccions europees quan escolti el locutor o locutora de torn, de TV3 i/o de Catalunya Ràdio, amb aquella cantarella contrària als blocs electorals que limiten el temps i l’ordre de les informacions, no per un criteri professional sinó polític. M’acabo d’assabentar que han anunciat una vaga parcial, desconec si per substituir la cantarella o com un medi més de forçar una solució.

Avui però no vull entrar en el debat de si vulnera o no la llibertat d’expressió dels periodistes i quin ha de ser el paper dels mitjans de comunicació respecte als partits polítics, ni qüestiono la mesura, ja que crec que en un sistema democràtic totes les opcions són vàlides i respectables. Avui sols ho he comentat com el sistema més cert de que TV3 aconseguirà fer arribar aquesta informació a tots els ciutadans, de totes les edats i sexes, que l’esforç voluntari dels companys i companyes que ens trobarem fins més enllà de les 12.

12 de 14: Endavant Edurne

2009-05-19T15:17:00.001Z

Endavant Edurne Pasabán i moltes, moltes felicitats pel teu esforç en aconseguir el dotzè cim dels 14 cims més alts. La meva felicitació és des de l’admiració com afeccionada a l’alpinisme, i com a dona, ja que igual com en tantes altres coses d’aquesta nostra societat, es fa encara més difícils pel simple fet de ser dona.

Les que per motius d’edat, i corresponent al moment social, polític i econòmic d’aquells anys, ens vam tenir d’ acontentar preparant ascensions als Alps i als Pirineus durant les vacances, fem un seguiment de les expedicions actuals amb una enveja saludable i celebrant cada nou èxit de qualsevol alpinista, i molt més si és català, basc, espanyol, europeu i/o de qualsevol altre lloc; però la satisfacció és plena quan és una dona.

El món de la muntanya, de l’alpinisme i qualsevol altre esport relacionat amb la natura, tots ells esports minoritaris, acostumen a tenir ben poc espai en la premsa, malauradament sols és notícia si succeeix alguna desgràcia, tant en l’oral, com en l’escrita, i igual en els mitjans audiovisuals.

Les que en algun moment hem practicat l’alpinisme sabem de la seva duresa, de les renúncies però de les moltes satisfaccions personals i de la importància que en aquells moments té la pràctica de valors poc valorats en una societat tant individualista i consumista que tenim. Nosaltres sabem que vol dir en profunditat cooperació, solidaritat, exigència, esforç ... i tants altres, per gaudir de la bellesa, solitud i companyia a la vegada, risc i prudència i tants altres.

Endavant Edurne i el meu desig és que poguessis ser la primera dona en aconseguir els 14 cims però sinó és així, continuaré celebrant i felicitant tots els èxits teus i de qualsevol alpinista, homes i dones.

A LA TAREA !

2009-05-13T20:17:00.002Z

Aquest final “A la tarea” es dir, “a treballar”, és com ha tancat el debat de l’estat de la nació el president del govern. Un debat caracteritzat per presentar mesures per pal•liar la crisi i trobar un nou model de creixement econòmic, un debat de present i de futur. Malauradament, no tots els que hi han intervingut ho han volgut així, i s’ha parlat de molts altres temes, principalment dels que interessen a cada CCAA, des del finançament i traspàs de rodalies en el cas de Catalunya, al pacte de PSOE i PP al País Basc, les infraestructures galegues, els aturats i la immigració de Canàries.

En Rodríguez Zapatero ha insistit, en més d’una ocasió, de la necessitat i de la seva voluntat política de canviar el sector productiu per aconseguir un nou model de creixement econòmic per Espanya, i que aquest ha de venir de la mà de l’educació, la formació i la inversió en I+D+i per preparar-nos pel futur.

Els grans trets com objectius en l’educació, que ha dit que impulsaria el nou ministre, seria en primer lloc aconseguir un pacte social de l’educació, i juntament amb les CCAA treballaria per reduir el nombre d’escolars que abandonen els seus estudis, aconseguir pel 2012 places d’educació infantil de 0 a 3 anys per tothom dins el plan Educa3 i concloure la reforma de la Formació Professional. Oidà! la feinada que hi ha per avançar en aquests temes.

Avui però del que més es parla, en el camp educatiu, és la mesura que va proposar pel proper curs: tots els alumnes de 5é de primària, de centres públics i concertats, reverien un ordinador portàtil.

Sempre en el camp educatiu hi ha d’haver aspectes que ens distreuen del debat important, en aquest cas serà l’ordinador (qui el paga, quin sistema operatiu, quina marca...) del debat real: quin ha de ser el seu paper en l’educació (dins i fora de l’escola) i quins programes hi haurà, i ... hem de fer classe com a començament del segle XX amb eines del segle XXI, i... moltes coses més que ens hem de plantejar en la societat del coneixement.

A treballar! ens ha dit el president i té raó perquè feina n’hi ha molta per preparar la ciutadania pels canvis en el sector productiu amb unes empreses i/o autoempreses amb llocs de treball molt més qualificats, amb compromís ciutadà per a col•laborar en els temes públics i col•lectius i amb coresponsabilitat en la feina familiar perquè dones i homes puguin conciliar la seva vida personal, familiar i laboral.

Argument Postmasclista

2009-05-06T18:13:00.004Z

Transcric, ja que m'hi vaig comprometre al parlar d'escola diferenciada, la qüestió que li vaig formular a D. Miguel Lorente Acosta, delegado del gobierno para la violencia de género en la compareixença a la comissió d'igualtat del Senado el dia 23 d'abril de 2009

"Quiero plantear una reflexión y una pregunta. Hace
algunas semanas surgió —y esta semana con más ímpetu
en Cataluña— el tema de la escuela diferenciada. No voy
a entrar en el aspecto de su financiación, ya que corresponde
a otra comisión, sino a las implicaciones que puede
tener en lo que respecta a la violencia de género. Ayer leí
la opinión de los que la quieren impulsar porque ven ventajas
en ella, e incluso opinan que terminaría con la violencia
de género. Mire usted qué fácil ¿Cómo puede ser que
ahora todo sea tan distinto a los años en que, justo al
empezar nuestra Transición, estuvimos valorando la
importancia de la escuela mixta coeducativa —no solo la
mixta, sino la mixta coeducativa?
En este sentido, hemos dado pasos adelante; hemos
conseguido que, tanto en las escuelas de primaria como en
los institutos y en la universidad, la convivencia entre
hombres y mujeres sea lo más normal del mundo, no hacer
distinciones entre unos y otros; incluso hemos tenido que
advertir a las jóvenes que el mundo no será después tan
bonito como en la época estudiantil; pero ahora vuelve a
surgir la escuela diferenciada, que nos dicen terminará con
la violencia de género.
Nos ha dado usted unos datos que considero muy interesantes
respecto a la distinta percepción de hombres y
mujeres; nos ha dicho que algunos hombres han dado
algún paso adelante a este respecto y me gustaría preguntarle
cuál es su punto de vista en cuanto a la escuela
diferenciada.

D. Miguel Lorente Acosta, delegado del gobierno para la violencia de género

En cuanto a la escuela diferenciada, deduzco de sus
palabras que tenemos la misma postura. Creo que es uno
de los grandes argumentos que se pueden utilizar en lo que
denominamos el posmachismo para seguir manteniendo la
desigualdad sobre la diferencia. Es un argumento que nace
de un hecho objetivo: el desarrollo biológico de niños y
niñas, de hombres y mujeres, no es simultáneo. Tampoco
lo es el de todas las mujeres o el de todos los hombres. Y no
sé si, a partir de este criterio, en lugar de la escolarización
por edad vamos a plantear la escolarización por desarrollo
de caracteres sexuales secundarios; o si se van a plantear
diferencias sobre otro tipo de factores, como el cociente
intelectual, el nivel socioeconómico, el origen nacional,
etcétera. Y es que cualquier argumento puede ser útil para
mantener diferencias sobre elementos objetivos que pue-
den facilitar la homogeneidad y, por tanto, el avance
simultáneo, pero perdiendo algo que los niños y las niñas
deben tener a esa edad: referencias para convivir en armonía,
sobre la base del respeto, de la diversidad y de la diferencia,
pero siempre respecto de la igualdad. Como muy
bien ha dicho, pasamos de una escuela diferenciada a una
de educación mixta coeducativa pero con la referencia tradicional
patriarcal, por tanto, monolítica. Por eso, lo que
tenemos que propiciar es la educación mixta coeducativa
sobre la diversidad, sobre la diferencia, a través de la
igualdad. Esa es la clave: socializar para convivir, y no vivir
para diferenciar, que es lo que da lugar a los conflictos de
función y roles que surgen en los hombres que recurren a
la violencia.

VISITA AL CONSELL D'EUROPA

2009-05-04T16:50:00.001Z

Just a l’acabar el ple del senat una delegació de l’Entesa Catalana de Progrés marxarem cap a Estrasburg per a visitar la seu del Consell d’Europa i assistir a l’assemblea Parlamentària del Consell, en la que el dimecres a la tarda hi participà el President del govern, José Luis Rodríguez Zapatero i dijous el Ministre d’Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, que aquest semestre ha ostentat la presidència de torn del Comitè de Ministres del Consell d’Europa. La seva intervenció i les preguntes que li formulàren les seguírem des de la tribuna dels visitants.

La delegació encapçalada pel portaveu Carles Bonet la formàvem, tal com es veu en la foto, les senadores Maite Arqué (per Barcelona), Pepa Celaya (per Girona), Maria Burgués (per Lleida) i jo mateixa, senadora autonòmica igual com el senador Joan Josep Nuet, i en Josep M. Esquerda (senador per Lleida). La visita ens feia molta il•lusió ja que ens l’havia preparat el company de grup, senador per Girona, en Lluís M. de Puig, que durant dos anys va ser elegit com a president de l’Assemblea del Consell d’Europa.

El Consell d’Europa, l’organització política intergovernamental més antiga, ja que va ser creada l’any 1949, acull en aquest moment representació parlamentaria de 47 democràcies pluralistes europees i compta amb representació de 5 observadors (Canadà, Estats Units, Japó, Mèxic i la Santa Seu).

Els seus objectius entre altres són la consolidació de l’estabilitat democràtica d’Europa, protegir els drets humans, promoure la cohesió social i els drets socials, i desenvolupar identitat cultural europea posant atenció a l’educació.

La seva estructura és un òrgan de deliberació, l’Assemblea Parlamentària, una instancia decisòria, el Comitè de Ministres (integrat pels ministres d’assumptes exteriors), el Congrés de Poders Locals i Regionals, el Tribunal Europeu de Drets Humans, el Secretari General i la Secretaria del Consell d’Europa.

Per a més informació és pot connectar amb http://www.coe.int

Seriosament: ESCOLA MIXTA I COEDUCATIVA

2009-04-27T14:46:00.002Z

Aquests darrers dies està sortint a la premsa la polèmica sobre l’escola diferenciada, uns a favor i altres en contra, amb una polèmica al meu veure desenfocada ja que es centra més en la possibilitat o no de tenir concerts educatius (i per tant en un aspecte econòmic) que en conceptes pedagògics i en concepte d’un treball equitatiu per avançar en la igualtat d’homes i dones.

Des d’una vessant pedagògica crec que és errònia qualsevol segregació (i Aixa m’he manifestat sempre , com en el cas dels immigrants) ja que de fa temps m’he possessionat per l’escola inclusiva, l’escola de tots i totes: l’escola pública mixta, plural i coeducativa.

D’ençà que vaig conèixer l’Escola de Mestres de Rosa Sensat, en el meu segon any de carrera, llavors dirigida per Marta Mata vaig valorar la importància que a l’escola hem d’aprendre coneixements però, també hi hem d’aprendre a conviure i a socialitzar-nos, i per fer-ho ens cal conviure tots junts.

I, des del treball equitatiu per a la igualtat entre homes i dones ens és imprescindible la socialització per a conviure, i no la de viure per a diferenciar-nos, com és l’escola diferenciada .

Dijous vaig demanar l’opinió a Miguel Lorente, director estatal de l’observatori per a la violència de gènere, i la seva resposta va ser prou il•lustrativa ja que la va definir com a proposta postmasclista per a continuar vivint amb diferències.

TRENTA ANYS I UN DIA

2009-04-20T18:51:00.004Z

Avui, fa trenta anys i un dia, de la constitució dels primers ajuntaments democràtics, personalment, la vivència política més emotiva no tant, que també, en el ple de constitució que va ser elegit alcalde, el nostre líder i cap de llista, en Jaume Casanovas, com la vivència, aquella mateixa tarda, de la celebració de molts ciutadans i ciutadanes que s’aplegaren a la Plaça de la Vila per donar sentit al nostre eslògan electoral ENTRA AMB NOSALTRES A L’AJUNTAMENT.

Vaig, tenir l’honor de ser regidora de l’ajuntament de Vilanova i la Geltrú, des de l’any 1979 fins el 1991, tres legislatures, però la vivència de la primera, la de l’any 1979 a 1983, és inigualable, ja que per a tots era una experiència nova amb una ciutat per planificar i per encaixar en un projecte més ampli: Catalunya i Espanya. Van ser quatre anys de feina molt intensa, semblava que sols teníem aquella oportunitat, però en la que la participació de la gent voluntàriament ens va ajudar a reflexionar i a fer avançar forces temes. M’agrada mencionar la Comissió de Recerca de la Cultura Popular i Tradicional que va anar configurant el calendari festiu vilanoví i la Comissió d’Escolarització de l’escola pública amb participació de representants de pares, professors i directors, anys abans, que la regularitzes amb una ordre el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.

I fa també trenta anys que va nàixer l’Arcadi, el primer fill, i ho vull esmentar perquè ara es parla molt de la conciliació de la vida laboral i familiar, i, en aquell moment les tres dones del primer consistori vilanoví sumarem a la conciliació de la feina i la família , la vida política en el món local. Ho he volgut recordar com a visió històrica ja que en aquells anys no era ben vist, per força gent, que la dona es dediqués a altres afers que la seva família. La perspectiva del temps m’ho fa veure en positiu.
.

NOVA ETAPA, NOU GOVERN

2009-04-14T16:34:00.004Z

Reiniciem la tasca parlamentària en el Senat, després d'aquest breu descans de Setmana Santa, que ens ha deixat un canvi de govern a l'Estat Espanyol. Un canvi per renovar i reforçar el govern del president Rodríguez Zapatero en un moment delicat per la crisi econòmica internacional, per tenir en portes unes eleccions europees (el proper 7 de juny)i perquè el primer semestre del 2010 Espanya assumirà la presidència de la Unió Europea.

Aquest matí ens hem reunit els diputats i senadors socialistes de les Corts Espanyoles, els diputats socialistes europeus i els ministres, amb el president Zapatero, per obrir aquesta nova etapa, segona fase d'acció política d'execució de mesures contra la crisi a les que és necessari donar un ritme més accelerat per poder arribar amb forces a la tercera fase que ens haurà de permetre superar la situació crítica de l'economia, i que el president dibuixava, amb una situació nova per l'economia, al finalitzar Espanya la presidència europea.

Com és habitual el president ha posat èmfasi en la necessitat, en moments de crisi, de la formació i l'educació demanant un pacte educatiu que ha encarregat al nou ministre d'educació i universitat.

El que, al meu veure, ha restat més clar és la importància de dedicar-nos a treballar començant per les eleccions europees.

CRISI: Unió Europea i cohesió social

2009-04-01T16:29:00.002Z

En el Diari de sessions del Senat en el Ple n.33 del 24 de març del 2009 (pàgines 1511 a 1515) podeu seguir la interpel•lació sobre les conseqüències de la crisi econòmica en la Unió Europea, com espai de cohesió econòmica i de solidaritat que va suscitar un debat, molt interessant, principalment, pels neòfits en matèria internacional i econòmica. L’interpel•lant era el senador del Grup de L’Entesa Lluis M.de Puig i pel govern va respondre el ministre d’economia Pedro Solbes.

La recomano per l’actualitat del tema, pel rigor en que es va tractar i per donar a conèixer la moció conseqüència de la interpel•lació que es tractarà en el proper ple del dia 14 d’abril.

La moció està plantejada amb sis punts:

1. Defensar en tot moment en el si de la Unió Europea, polítiques d'unitat i posició comuna davant la crisi, garantint el manteniment i millora del mercat únic i enfortint la unitat política.
2. Seguir actuant amb mesures immediates en els països de l'est europeu per tal de pal•liar els efectes de la crisi, així com establir polítiques financeres i econòmiques a mig i llarg termini a fi que Europa surti de la crisi sòlidament reforçada.
3. Donar suport i promoure les actuacions orientades a la reforma i millora del sistema financer europeu, amb la fixació d'instruments i noves regulacions que impedeixin derives negatives del sistema tals com els paradisos i frau fiscals, el blanqueig de diners.
4. Establir mecanismes de supervisió dels moviments bancaris en la pròpia Unió Europea per a evitar les situacions de creditors i morosos entre els països membres que creen desequilibris afegits a la crisi.
5. Prioritzar l'element humà actuant de manera que la resposta a la crisi suposi un alleugeriment de caràcter social, amb polítiques de creació de nous tipus de treballs, de millora del mercat de treball, ampliant el Fons d'Ajuda i duent a la reunió extraordinària sobre l'Ocupació propostes sobre l'actual situació de crisi i avançant amb l'Estratègia de Lisboa cap a la nova realitat que arribarà després de la crisi.
6. Promoure i impulsar l'ampliació de la zona euro, element de cohesió i estabilitat, considerat bàsic per al desenvolupament equilibrat i solidari del projecte europeu

Desconec si la moció tindrà els vots necessaris per reeixir però els senadors i senadores que l’escoltàrem en sortirem satisfets. Tant en Lluis M. De Puig, com en Pedro Solbes són dos grans coneixedors de política Europea .

INTERRUPCIÓ VOLUNTÀRIA DE L'EMBARÀS (IVE)

2009-03-20T16:30:00.004Z

En el sopar de dones del PSC d'aquest mes de març vam convidar a ELVIRA MENDEZ, metge, presidenta de l'Associació de Salut i Família i professora de polítiques públiques. Escoltar-la va ser un plaer ja que es gran coneixedora de polítiques de salut i en concret de temes relacionats amb la sexualitat, ús de contraceptius i avortaments.

La intervenció la va desenvolupar a partir de tres eixos:

1. Evolució de la interrupció voluntària de l’embaràs a Catalunya i Espanya

La Llei Orgànica 9/1985 va despenalitzar l’avortament a Espanya als supòsits de risc per a la salut física i/o mental de la dona (sense límit d’edat gestacional) de violació (amb límit de dotze setmanes) i de risc o diagnosi de malformació fetal (amb límit de vint-i-dos setmanes). D’ençà aquesta data, els principals centres proveïdors d’avortament han estat privats i fins l’any 2006 el 97,49% de les IVES declarades a Espanya es van portar a terme a clíniques privades.

Les principals disparitats que presenta la taxa d’IVE a Espanya són el seu augment gradual entre les dones menors de vint anys i les taxes significativament elevades entre les dones d’origen estranger. Malgrat això, la taxa (2006) de 15,04‰ entre les adolescents catalanes es situa al tram baix de l’escala internacional i la taxa (2006) de 28,96‰ entre les dones estrangeres residents a Catalunya es situa al tram mitjà de l’escala internacional.

L’augment progressiu de la taxa d’IVE entre les adolescents espanyoles i catalanes té com a factors determinants l’accés deficient i la manca d’utilització de serveis de consell contraceptiu entre més de la meitat de noies que avorten, la utilització erràtica de mètodes contraceptius i la disminució de l’edat d’inici a la vida sexual.

Mundialment s’estima que el 40% dels embarassos són no desitjats i/o no planejats. En un sentit general, l’embaràs inesperat succeeix quan les parelles fracassen en harmonitzar el seu desig de mantenir relacions sexuals amb les seves aspiracions de no concebir una criatura en un moment donat. Així, des de l’òptica de salut pública, el problema nuclear arreu són els nivells d’ocurrència de l’embaràs no desitjat i/o inesperat.

2. El règim jurídic de la interrupció voluntària de l’embaràs

La principal mancança estructural de la Llei Orgànica 9/1985 és que no reconeix a les dones la capacitat de decidir per sí mateixes sobre la interrupció voluntària del seu embaràs. La possibilitat de realitzar una IVE sense conseqüències penals resta al criteri dels facultatius que fan la indicació, essent les dones situades com a demandants d’una prestació que ha d’ésser autoritzada per tercers. També, existeixen restriccions legals (Llei 41/2002) pel que fa al reconeixement de la capacitat de consentiment d’una IVE legal per part de les noies menors d’edat, quan aquesta capacitat és acceptada per altres procediments de salut.

La inseguretat jurídica que potencialment suposa el sistema legal d’indicacions de la IVE afecta principalment als professionals sanitaris i de retruc, a les dones.

Internacionalment esta ben documentat el paper positiu que juguen les diferents tipologies de regulació de la IVE sobre la seguretat, l’accés i la qualitat de la prestació malgrat que cap regulació té un impacte significatiu sobre l’augment o la reducció de les xifres d’IVE. En aquest sentit, les lleis restrictives no redueixen el volum d’interrupcions de l’embaràs, simplement provoquen que es realitzin de forma insegura i que les dones siguin estigmatitzades o tinguin que desplaçar-se a d’altres països.

L’avantatge d’una llei mixta (sistema de terminis durant el primer trimestre de gestació i sistema d’indicacions per a edats gestacionals més avançades) és, fonamentalment, la millora del reconeixement jurídic de la capacitat de les dones a decidir per sí mateixes sobre la seva maternitat i la reducció de la inseguretat jurídica potencial de dones i proveïdors sanitaris durant el període gestacional emparat pel sistema de terminis

3. Les polítiques de salut reproductiva

Les polítiques de salut reproductiva a Espanya i Catalunya necessiten ésser reestructurades de forma prioritària i rigorosa adaptant l’oferta de serveis a les noves necessitats i perfils de la població de dones. L’equidat del sistema de prestacions contraceptives i d’IVE és un aspecte cabdal ja que les dones amb una salut reproductiva més precària es concentren als grups vulnerables de població, els quals tenen risc de patir un ampli ventall de riscos que van acumulant-se i potenciant-se al llarg de la vida.

Així doncs, les inajornables reformes de caire pragmàtic de les polítiques de salut reproductiva serien:

 Revisar i actualitzar la cartera de mètodes contraceptius finançats pel sistema sanitari públic.

 Augmentar l’oferta de serveis contraceptius culturalment competents adreçats a dones pertanyents a grups vulnerables de població (59,4% de dones amb IVE en 2007 no havien consultat cap centre de planificació familiar).

 Establir un sistema de copagament públic de la IVE adreçat prioritàriament a dones pertanyents a grups vulnerables de població.

 Garantir l’oferta sistemàtica i gratuïta d’atenció contraceptiva immediata post-IVE, posant especial èmfasi a la contracepció reversible de llarga durada.

 Equilibrar la contribució dels proveïdors públics i privats en la realització de la IVE i l’atenció contraceptiva immediata post-IVE.

 Pal•liar els eventuals efectes adverses d’una llei mixta de la IVE augmentant la provisió de serveis públics d’IVE pel segon i tercer trimestre d’edat gestacional.

EL 0`7% DE L' IRPF (Impost sobre la Renda de les Persones Físiques)

2009-03-11T16:09:00.002Z

Avui, el Senat ha donat també, la seva aprovació a l’esmena presentada per l’Entesa, que és la mateixa que ahir es va aprovar al Congrés de Diputats, per adequar el finançament de les ONG a partir de l’assignació del 0’7% del IRPF.

L’esmena és fruit de l’esforç dels socialistes catalans a les Corts, del grup d’ERC_ICV, del govern de l’Entesa de la Generalitat de Catalunya i del Ministeri de Educación, Política Social y Deporte i votat per tots els grups al Senat amb excepció del Grup Popular.

L’esmena aprovada resol la inquietud que es va produir a Catalunya quan l’esborrany del ministeri tancava la possibilitat d’acollir-se a les ONG d’àmbit no estatal a la demanda d’ajuda , i a més ens

• Garanteix que totes les ONG catalanes (i també d’altres CCAA, tal com han manifestat algunes d’andaluses i de Castilla-La Mancha) independentment del seu àmbit d’actuació puguin accedir a la convocatòria del 2009 com ho venien fent els anys anteriors.
• Garanteix que també hi puguin accedir les d’àmbit local i autonòmic
• Garanteix també que les ajudes es dediquin prioritàriament vers les persones més desafavorides econòmicament, ja que són les que estan patint més la crisi
• Garanteix l’adequació normativa definida pels estatuts autonòmics
• Garanteix la creació d’un nou model pel futur amb acord dels partits polítics, govern de l’Estat i de les Comunitats Autònomes i dels representats de les ONG amb l’objectiu de territorialitzar les ajudes i enfortir les estructures i xarxes associatives d’aquestes organitzacions a nivell autonòmic i estatal

BEQUES I COMPETENCIA AUTONÒMICA

2009-02-18T15:51:00.004Z

Fa temps, anys, que vaig fent un seguiment parlamentari sobre el tema de la gestió i distribució de les beques, ja que des de la comissió de política educativa del PSC comprovarem que les famílies i estudiants que vivim a Catalunya quedàvem desigualment tractades. Sota la batuta d'en Josep M.Bas vaig iniciar aquesta feina i ara sembla (toco fusta perquè sigui així)que arribarem aconseguir.
Reprodueixo la pregunta i la resposta de la ministra en el ple de la setmana passada al Senat.

La señora BAIG I TORRAS: Buenas tardes, señora ministra.
(La señora Baig i Torras pronuncia palabras en catalán, que se reproducen según el texto que facilita a la Redacción del “Diario de Sesiones”): “Hem llegit amb satisfacció que en el passat Consell de Ministres del 30 de gener de 2009 s’ha aprovat un presupost per a les beques que incrementa en 4 punts percentuals el creixament d’1,7% al 5,4% que de ben segur sera més quantitat de beques per a tot l’alumnat espanyol.”
Señora ministra, esta senadora viene trabajando desde hace años en distintos ámbitos parlamentarios sobre el tema de las becas. Es para mí un tema recurrente, porque tengo el convencimiento de que el régimen centralizado de las becas y ayudas al estudio no alcanza el objetivo de igualdad de oportunidades ni el fin de que todas las personas disfruten de las mismas condiciones en el ejercicio de su derecho a la educación, con independencia de su lugar de residencia.
Se nos dio la razón por medio de dos sentencias del Tribunal Constitucional, en 2001 y en 2005. El Ministerio de Educación, en la pasada legislatura, resolvió este tema con dos reales decretos que definen los conceptos de becas y ayudas al estudio, distinguiendo entre becas territorializadas, respecto de las cuales el Estado establece la normativa básica y las comunidades autónomas el desarrollo legislativo, y becas no territorializadas, cuya competencia corresponde enteramente al Estado. Cataluña se encuentra en este momento en la situación de cumplir con el nuevo Estatuto de Autonomía y conseguir a la vez la igualdad respecto a los alumnos de otras comunidades autónomas en cuanto al acceso a las becas.
Para conseguir las becas territorializadas este año estamos a falta de un paso muy importante: el traspaso de competencias en la comisión mixta; traspaso que se va retrasando año tras año.
Nos parece que ahora estamos ya en el buen camino. Yo terminé mi intervención en la comisión celebrada en diciembre diciendo que nuestro grupo parlamentario brindaría porque el 2009 fuera el año del traspaso de la competencia.
Por ello ahora le formulo la siguiente pregunta, señora ministra; y permítame que lo haga en la lengua catalana, pues tenemos pocas posibilidades de hacerlo. (La señora senadora continúa su intervención en catalán, que se reproduce según el texto que facilita a la Redacción del “Diario de Sesiones”): “Serà durant l´any 2009, que Catalunya podrà assumir el traspàs dé aquesta competència?
Muchas gracias.

El señor PRESIDENTE: Gracias, señoría.
Tiene la palabra la señora ministra de Ciencia e Innovación.

La señora MINISTRA DE CIENCIA E INNOVACIÓN (Garmendia Mendizábal): Gracias, señor presidente.
Señoría, como muy bien recoge su exposición de motivos, el pasado día 30 de enero aprobamos en Consejo de Ministros un plan de actuación específico para el año 2009 de apoyo y modernización de las universidades españolas. Una muestra más del compromiso del Gobierno de España con la educación universitaria.
Dicho plan contempla medidas destinadas a que las personas y las familias no queden relegadas ni tengan ninguna dificultad, no solo en el acceso, sino también en la permanencia en la Universidad. Con este objetivo el Consejo de Ministros aprobó una partida extraordinaria de 37,9 millones de euros para becas universitarias en el 2009, haciendo, como muy bien ha indicado, que el crecimiento en el presupuesto aumente en 3,7 puntos porcentuales, es decir, desde un crecimiento previsto del 1,7 por ciento hasta un 5,4 por ciento. Esto supone disponer de un presupuesto de 732 millones de euros para este ejercicio. Parte de estos recursos se destinarán específicamente a ampliar la convocatoria para másteres universitarios que nos permitirá duplicar el número de estudiantes becados, pasando de 3.800 a unos 7.700.
En cuanto al traspaso de las competencias de gestión de becas, objeto principal de su pregunta, me gustaría indicarle, señoría, que nos consta el interés por todos expresado, pero de una forma muy concreta por parte del Gobierno de Cataluña, de tratar dicha cuestión en la comisión bilateral Cataluña-Estado.
Tras recibir el formato de acuerdo por parte de la Generalitat, los ministerios implicados estamos elaborando una propuesta a partir de nuestra interpretación de las competencias normativas, así como de la modulación territorial de las becas, aspectos que entiendo están muy bien regulados en el real decreto 1721/2007, de 21 de diciembre, por el que se establece el régimen de becas y ayudas al estudio personalizadas y cuyos criterios de implantación fueron acordados en el marco de la comisión bilateral con Cataluña. Estará de acuerdo conmigo en que este fue un avance y un buen principio para el entendimiento respecto de la política de becas.
Puedo, pues, confirmarle, señoría, que el Gobierno de España está trabajando para lograr que las diferencias interpretativas que actualmente existen entre la Generalitat y el Estado puedan resolverse para llegar a un entendimiento seguro durante los próximos meses de este año 2009. Estoy segura de que la solución que pactemos va a repercutir en una mejora en la eficiencia y en la eficacia de la gestión de las becas que, desde luego, es una política preferente, una política social del ministerio, que, como ha podido comprobar, hemos ido reforzando año tras año en nuestros presupuestos.
Gracias.

NOU CALENDARI ESCOLAR

2009-02-06T17:07:00.001Z

El Conseller Maragall , ens ha ofert una nova proposta: la modificació del calendari escolar, tot aprofitant el dictamen que, preceptivament cada curs escolar, elabora el Consell Escolar de Catalunya. (al menys era així durant els forces anys que hi vaig participar en representació de la Federació de Municipis de Catalunya).
La proposta, enguany, porta implícita la novetat d’avançar una o dues setmanes l’inici del curs escolar i fer cinc o deu dies, segons el cas, de festius el mes de febrer, i/o un altre mes de l’any, per tal de fer uns períodes lectius més equilibrats.
Aquest debat no és nou, ja que en el mateix Consell Escolar de Catalunya, l’hem tingut en més d’una ocasió i, per recordar-ne algun, l’any 1993 es va crear una subcomissió específica que va elaborar un document aprovat per majoria absoluta l’any següent.
Possiblement el que pot resultar un atreviment per part del Conseller és voler contemplar la proposta pel proper curs, ja que és una variació que no afecta sols la vida escolar, sinó que afecta l’organització de la vida familiar, de la conciliació dels horaris de treball i, també, la vida de les ciutats (des de la circulació, a la seguretat…) entre altres … per tant és un canvi que repercuteix a les costums i hàbits de la nostra vida social. És un debat seriós que cal portar amb serenitat, rigor i en profunditat.
La frivolitat de molts és emmarcar-lo en les vacances d’estiu, excessivament llargues pels infants i joves, o pitjor encara aquells que pensen que són les mateixes que fan els mestres i professorat. Tampoc podem situar el debat pensant en la necessitat dels horaris de treball dels pares i mares o de l’organització de les infraestructures de la ciutat i de la seva vida social, i/o de les repercussions econòmiques únicament. Cal dir que en les vàries ocasions que hem entrat en aquestes discussions sempre s’ha frenat per algun d’aquests motius, i el més recurrent, ha estat en qui aporta els recursos econòmics necessaris per donar una resposta positiva d’atenció als infants en la nova organització del calendari.
El Conseller Maragall, al meu veure, ha actuat precipitadament ja que la importància del tema mereix d’un treball acurat per part de tots els estaments i institucions que hi ha de participar.
La reflexió i la nova proposta no pot ser únicament des del Departament d’Educació i ni tant sols del món educatiu.

Un petit problema amb RENFE de fàcil solució

2009-01-28T17:14:00.003Z

Aquesta setmana estic aterrant a la dura realitat del món de la feina, dels problemes, de la crisi, de les propostes difícils d'entendre en el camp de l'educació... Sols fa dos dies que he arribat de les vacances i ja m'agradaria tornar-hi.
Enguany hem tingut la sort, en Pere i jo, de poder arreglar-nos uns quants dies de vacances durant aquest mes de gener i gaudir d'un viatge, somiat durant molts anys: visitar l’Argentina Patagònica i caminar fins a la base de les Torres del Paine, en el parc nacional xilè.
Ahir, primer dia d'anada a Barcelona, vaig tenir la sorpresa d'un control de vigilància de RENFE en el carrer Àncora que no em permetia passar a l'estació per comprar el bono-tren de 10 viatges que normalment utilitzo.
RENFE ens ho posa difícil, als veïns del barri de Mar de Vilanova i la Geltrú, ja que no ens permet l'aparcament al costat de l'estació, sinó utilitzes abonament mensual, no ens instal•la màquina de compra de bitlles en el carrer Àncora i no ens deixa accedir a l'estació sinó tens una targeta de l'Ajuntament, que donaren, gota a gota, fa bastants anys.
Estic d'acord, i dono tot el suport que sigui necessari, a tenir molt més control, per part de RENFE, a que tots els viatgers portem el bitllet, però també es necessari que RENFE tingui les instal•lacions necessàries per donar resposta a la ciutadania que accedim al seu servei des del barri de Mar, ja que reitero no ens deixa aparcar al costat de l'estació.
Una altra possibilitat que podria haver fet servir RENFE és la coordinació amb l'Ajuntament per distribuir targetes a tots els veïns del barri, però no deixar-nos, d'un moment a l'altre, sense la possibilitat d'agafar el tren que un desitja.
Els usuaris habituals sabem que vam donar gran part del nostre temps quan hi va haver els problemes inesperats en la construcció de la línea de l'AVE, però ara és una qüestió de planificació, d'organització i de treball conjunt entre administracions

COMIAT AL SABRI, un bon amic de fa molts anys

2008-12-31T18:57:00.004Z

La Núria Jorba, la dona d'en Sabri, em va demanar que m'encarregués del protocol de la ceremònia de comiat. Hi he donat bastants tombs i finalment m'he decantat cap a un format més de relat de la vida i relació amb ell i la Nùria i anar intercalant les intervencions dels amics. Aquest ha estat el guió ja que crec que he dit algunes coses més com la seva primera anada a peu a Montserrat i la "bellisima cabriola" del campionat d'esquí.

Toc de MATINES

JOSEP RAMON SABRIÀ FERRER, el SABRI

Avui ens hem reunit per acomiadar en Sabri .Tots i totes el coneixíem alguns més d’altres.
Alguns fa forces anys, altres menys.
Ens queda el rècord de la teva mirada franca, el teu somriure sincer, el teu optimisme i la frase ocurrent per a cada moment, la teva lluita davant la vida i sobretot la teva estima.

La teva malaltia va fer que connectéssiu amb l’associació ACMAH i que avui l’Angelina ens vulgui dir unes paraules.

Personalment et recordo quan de molt jove compaginaves els estudis a Can Culapi i la feina, tot arrossegant una carretel•la de treball en algun lloc que no recordem. Eren temps difícils i com a germà gran, d’una família treballadora i nombrosa de ben segur que vas conèixer ben aviat limitacions i renuncies. D’aquells temps et recordem amb una memòria i agilitat mental impressionant que vas mostrar en el teu pas pel programa de televisió Cesta y puntos. La competició i el joc en equip t’havien agradat i com que eres bon company, fort i valent et volíem per jugar, per anar a la muntanya, per passejar ...

Amb el Sabri vaig compartir de joves els petits avanços que fèiem comprant la primera motxilla d’alta muntanya, el piolet, els grampons, els primers esquís, la primera americana per anar a vendre enciclopèdies (crec que no en va vendre cap) i també les primeres corregudes per poder anar amb la Núria de parella en alguna de les moltes marxes de muntanya que havíem participat.

Érem la gent jove de la Talaia d’aquella època. Més endavant, amb la gent del TRUC (el darrer grup de l’escoltisme) vam formar el CADAM ( Col•lectiu Autònom d’Alta Muntanya) i és en la muntanya que travem una amistat tant ferma que ha continuat sempre més.
L’alta muntanya, els rallis d’alta muntanya, les marxes, les sortides d’entrenament per preparar-nos per noves fites, ens han fet viure plegats aventures, unes agradables i altres no,.
De la muntanya seguim amb l’esquí per continuar vivint l’ambient net i pur de la natura.

En Xavier Capdevila del grup d’amics del CADAM ha fet un escrit en el seu bloc ja que avui no podia estar entre nosaltres i ens ho llegirà la Montse Barti.

Són els anys de la creació de la colla de Bordegassos i en Sabri també hi era pujant o fent pinya. Sempre des d’un lloc discret però era constant i puntual a totes les seves aficions igual com en els molts i diferents treballs que va anar realitzant en els anys que la malaltia el va deixar treballar.

La Núria i en Sabri feien amics arreu i en unes vacances vau incorporar l’amistat des dels Països Catalans del Sud , i avui la Pilar ens adreçarà el comiat en el seu nom.

Són els anys que amb la Núria us plantegeu una vida conjunta, més endavant incorporeu en David per viure plegats una vida familiar d’amor i estima immesurable . El resta de la colla també hi anem incorporant els fills i recordem l’estada a Rocacrespa, primer vivint amb el Campillo i la Montse i després allà als pins.

I també l’època de les caravanes i la descoberta de la vida de càmping. És en aquest ambient de càmping d’hivern, un dia d’intensa nevada i d’espessa boira que coneixem que emprens el darrer camí llarg i feixuc, que has tingut de fer molt aviat, massa. I, ha estat a la caravana i en el càmping que durant tants anys hem celebrat el Fi d’Any o l’inici del proper que la colla d’amics hem plorat col•lectivament la teva pèrdua. Colla d’amics que amb el pas dels anys n’hem anat incorporant molt més.

L’escrit d’en Salvador i consensuat amb tots ens l’intentarà llegir ell mateix.

Avui però fent meves les paraules de la Núria ja no hem de mirar enrere sinó endavant cap el futur.
Com fèiem a la muntanya quan la set o el cansament ens feien defallir i volíem fer cim. Amunt ens dèiem i parlàvem del vermut, la cervesa i els calamars a la romana que ens podríem estar prenent a la rambla i que pel nostre mal cap ...

Ens has deixat a les darreries de l’any però com que volem mirar endavant i en Sabri sempre estava disposat a fer alguna o altra celebració us desitjo en nom de la Núria, d’en David, de la família i de tots els amics i amigues un Bon Any ple de solidaritat i de bona convivència.

Toc d’aleta

La Núria m’ha insistit molt que us digui que la seva força l’ha aconseguit gràcies al suport i embolcall dels amics i amigues. Núria, ja ho he dit però l’amistat no genera deutes sinó solidaritat d’uns i altres, tu amb la teva generositat i bon humor també ens has fet créixer a nosaltres. Avui som tots encara més amics i més persones.

Les mostres de condol a la família no tenen perquè acabar avui poden continuar el proper any.

Podem anar sortint tot escoltant la música d’en LLach

El ple dels "vetos" al Pressupost General de l'Estat pel 2009

2008-12-09T17:10:00.004Z

Acabem de votar en el ple del Senat els quatre vetos que s'havien presentat al projecte de Pressupost General de l'Estat pel 2009. Per ser més precisa hem votat tres vetos ja que el presentat per ERC ja ha tingut més de la majoria absoluta de vots i per tant el projecte de pressupost retorna al Congrés tal i com ens havia arribat. No hem tingut ocasió de fer la votació del presentat per ICV-EUiA.
Els vots del veto que ha obtingut la meitat més un del nombre de senadors i senadores corresponen al PP i a CiU més ERC i ICV-EUiA.
Amb aquesta suma tant estranya de vots fa difícil legitimar els principis polítics de cada grup i fa poc creïble les paraules i declaracions que dia a dia escoltem; però en canvi deixa veure de manera precisa i transparent que PP i CiU sols tenen un objectiu: desgastar el govern d'Espanya i de Catalunya.
Com és possible que el PP voti el veto presentat pels senadors d'ERC per incompliment amb l'Estatut de Catalunya pel tema de finançament quan el Partit Popular han presentat un recurs al constitucional per l'Estatut? És que el PP pensa retirar el recurs o és que sols té interès per fer caure el govern presidit per Zapatero? Com és possible que demani que el president Montilla no pugui fer govern amb ERC per unes paraules d'en Tardà i en canvi ell pugui votar el veto d'ERC? És el PP un partit que vol governar algun dia l'Estat o és un partit en el que tot és possible?
Cadascú pot donar resposta a aquestes preguntes i treure les seves conclusions. Jo personalment confesso que no m'agrada que els companys d'ERC i d'ICV-EUiA presentin veto als pressupost pel tema de la finançament ja que tinc el convenciment i la confiança amb els dos governs que més aviat o més tard arribaran a un acord satisfactori, amb renúncies per les dues parts, tal com passa en qualsevol negociació que es vulgui arribar a un acord.
Avui en nom d'un treball i diàleg que han de fer els dos governs hem perdut la possibilitat de fer debat del Pressupost de l'Estat pel 2009, i, qui sap si, la possibilitat d'introduir alguna esmena més en benefici de Catalunya.
Ara el projecte de pressupost retorna al Congrés i el govern ha de cercar els vots per poder aixecar el veto, i, si és així, com desitjo, per l'any 2009 Catalunya rebrà més diners que en cap altre pressupost en compliment de la disposició addicional tercera de l'Estatut.

Violència: Tolerància zero. Solidaritat infinita

2008-11-26T18:55:00.001Z

Dia 25 de novembre: Dia internacional contra la violència de gènere

En el ple d’aquesta setmana hem vist una moció socialista sobre la violència de gènere a les dones immigrants com un dels col•lectius més vulnerables.

La meva intervenció com a portaveu del grup de l’Entesa l’he centrat, tal com havíem acordat en la reunió de grup, sobre la violència de gènere com una lacra que vivim avui en la societat, i com a lacra històrica difícil d’eradicar.
Sortosament tenim una llei, des de l’any 2004: la llei de Mesures de Protecció Integral contra la violència de gènere.
Aquesta llei, aprovada per unanimitat de tots els grups, és un compromís amb la ciutadania, amb les institucions, amb els equips professionals que treballen el tema, i, molt especialment, amb les víctimes d’aquesta violència.
Tenir una llei, és molt important, però és insuficient davant un repte tan greu, ja que no té una procedència jurídica i/o administrativa sinó que les seves arrels són costums culturals difícils d’abordar ja que incideixen en el respecte a la dona pel sol fet de ser dona.
Malauradament són molts encara els homes amb costums masclistes que es creuen que la dona es seva i en poden fer el que volen. D’aquí el meu interès en demanar sempre la possibilitat de treballar conjuntament amb els homes per fer-los adonar de la importància de canviar el seu posicionament.
La llei, sortosament, està incidint en visualitzar el problema i donar forces a les dones víctimes d’agressió que tenen el camí de la denúncia per poder guanyar la seva dignitat. La llei ha aconseguit també que el que fins fa poc era un problema en l’àmbit de la llar o privat sigui ara un problema de l’àmbit públic com a vulneració dels drets humans.
Com a grup he manifestat el nostre suport i solidaritat vers les víctimes i la nostra exigència a l’administració perquè incrementi els recursos per atendre amb rapidesa a la dona agredida.

Contra l'explotació dels infants

2008-11-20T17:11:00.001Z

El 20 de novembre de 1989 l’assemblea general de les Nacions Unides va acordar en 54 articles la convenció sobre els drets de l’Infant que posteriorment va ser ratificada pels diversos estats que en són membres.
Vull reproduir els articles 34, 35 i 36 ja que enguany els blocaires ens hem autocompromés a tractar sobre la explotació infantil.

Article 34 Els Estats membres es comprometen a protegir l’Infant de totes les maneres d'explotació i d'abús sexual. Amb aquesta finalitat, els Estats integrants, en particular, han de prendre totes les mesures nacionals, bilaterals i multilaterals necessàries per impedir: a) La inducció i la coacció a un infant perquè participi en qualsevol activitat sexual il•legal; b) L'explotació d'infants en la prostitució o en d'altres pràctiques sexuals il•legals; c) L'explotació d'infants en espectacles i en material pornogràfic.

Article 35 Els Estats membres han de prendre totes les mesures nacionals, bilaterals i multilaterals convenients per impedir el segrest, la venda o el tràfic d'infants per qualsevol motiu i de qualsevol manera.

Article 36 Els Estats membres han de protegir l'infant contra tota altra mena d'explotació que pugui perjudicar qualsevol aspecte del seu benestar.

Dinou anys després de la seva aprovació segurament és interessant repensar la nostra aportació en aquest afer: com a govern tant de l’Estat com de la Generalitat en aquest món tan global en el que les “màfies” i “la tracta i explotació d’infants i de dones” està a l’ordre del dia.

El meu compromís avui és formular una pregunta oral al govern des del grup de l’Entesa Catalana de Progrés en el Senat.

L'ESCOLA DE LA SOCIETAT DEL CONEIXEMENT

2008-11-13T08:11:00.002Z

Fruit de la interpel•lació que vaig fer en el darrer ple a la ministra d’Educació aquesta setmana hem vist la moció corresponent i, a partir de la transacció amb les esmenes del Grup Socialista i de Convergència i Unió, l’hem aprovat amb els vots favorables de tots el grup amb l’excepció del Grup Popular que hi ha votat en contra.
La moció demana al govern que promogui en la Conferencia Sectorial d’Educació un debat educatiu per afrontar els reptes de la societat del coneixement i de l’educació en valors, i en el segon punt que divulgui, conjuntament amb les CCAA, bones pràctiques i estratègies pedagògiques per avançar en valors de convivència i igualtat d’oportunitats entre dones i homes.
Així mateix s’aprovà que en la comissió d’educació del Senat es creï una ponència d’estudi per fer aquest mateix debat amb professionals de l’educació i altres persones representatives per elaborar un informe de bones pràctiques i estratègies pedagògiques.
Malgrat l’esforç i petició feta al Grup Popular a sumar esforços van voler quedar-se sols amb el debat de l’assignatura i els currículums d’educació per la ciutadania.
Per a la defensa de la moció que havia presentat vaig continuar reivindicant el debat educatiu des del que hem d’aprendre en coneixements i en valors i vaig recorre a unes paraules del premi Nobel d’Economia (Heckman) que havia llegit: “enseñamos más para aprender que para educar porque nos centramos y nos preocupa más enseñar conocimientos (que a veces se olvidan pronto) que educar a las personas en las “virtudes no cognitivas” claves de la educación y del éxito económico”
Vaig voler clarificar, perquè no hi hagués cap dubte, que la demanda en cap cas era un canvi de llei, sinó un canvi, al meu veure, més profund ja que és un canvi cultural, social i ...
En aquesta línea vaig manifestar les meves coincidències amb el Manifest Pedagògic anomenat NO ES VERDAD que s’ha fet públic aquesta setmana.

NO i NO al debat d'ensenyament de TV·

2008-10-31T17:51:00.002Z

Ahir al vespre, just quan vaig arribar de Madrid, em vaig assabentar que hi havia un debat a TV3 sobre l’ensenyament. L’hora, després del Polònia, no era segurament la més encertada, ja que tal com va succeir es va allargar fins molt tard, però malgrat tot vaig quedar-m’hi.

La meva opinió és que el debat va estar molt condicionat per les estadístiques aportades pel Cuní i les qüestions que s’hi havien plantejat eren els temes més clàssics d’escola pública, concertada, privada, immigració i altres. Alguns d’ells fins i tot poc precisos per part dels que ho havien plantejat i dels que havien respost.

En el debat s’hi havia convidat tantes persones i tant representatives que va ser més una suma de frases i conceptes a remarcar per part de cadascú que realment un debat que ens aportés conceptes innovadors o plantejaments pel futur.

Personalment el moment menys encarcarat i més fresc el va aportar en Ferran Ferrer quan aprofitant la intervenció de la representant de la USTEC va suggerir que els funcionaris hauríem d’anar on les necessitats educatives ho demandessin. Posar per davant l’alumne que el mestre o professor en la seva elecció. De ben segur que el gir no ha de ser en un sol sentit però segurament tampoc en la posició en la que ens trobem.

Tinc el ple convenciment, com li deia aquesta setmana en la interpel•lació que li he fet a la ministra, que l’escola ha de canviar molt, i molt, en no massa temps, si volem que els alumnes es preparin per afrontar els reptes de la societat del coneixement, ja que coincideixo amb en Ferran Ruiz en el seu llibre “ La nueva educación” que “el sistema en conjunto funciona, pero lo hace de una manera cansina, sin fuelle para mejorar, sin generar profundas satisfacciones en los alumnos, los padres y los profesores”.

I crec que hem de canviar els continguts, ja que molts d’ells els trobaran en llocs més atractius que l’escola, la manera d’ensenyar-los, la motivació per aprendre... i, sense oblidar que a més de bons professionals han de ser bons ciutadans per una societat més equitativa.

Dimarts vaig acabar la interpel•lació reivindicant l’EDUCACIÓ en el marc de l’escola, única institució universal, amb una frase que havia llegit feia poc.
No vaya a ser que nos ocurriese lo que el escritor García Márquez decía de sí mismo :
“Desde muy pequeño tuve que abandonar mi educación para empezar a ir a la escuela”

CAL REPENSAR L'EDUCACIÓ

2008-10-20T17:14:00.002Z

En el ple de la setmana passada vaig intervenir per desestimar la moció del PP sobre el fracàs escolar i el malament que va el sistema educatiu des de la llei de la LOGSE i ara la LOE. És un tó i una cantarella que ja coneixem, inamovible i que segons ell sols es resoldrà si apliquem la llei que va fer el PP (per cert que ja està derogada igual com la LOGSE).

Pel proper ple estic preparant una interpel·lació a la Ministra respecte a l'aplicació de la Llei Orgànica d'Educació en els valors democràtics de convivència i d'igualtat d'oportunitats entre dones i homes per a la societat del segle XXI

Text de la meva intervenció

Señorías, la moción consecuencia de interpelación que presentó el señor Abejón a la ministra partía de dos premisas para debatir sobre la educación desde su punto de vista -que ya conocemos-, en la que el sistema más tradicional impera en todo, y tenía dos objetivos: uno, a través del inicio de curso escolar tratar de la asignatura de Educación para la Ciudadanía, nos preocupa que a través de ella se esté planteando lo que ustedes mismos critican, 17 modelos educativos distintos, y se esté enfrentando a los ciudadanos con la administración desde aspectos cuya legalidad deberíamos comprobar y, dos, que aún me preocupa más, poner en la cuña del debate educativo el tema de la lengua.

Como ya le manifesté al terminar la interpelación, me sorprendió que utilizara este tema porque creía que lo entendía y se diferenciaba de algunas otras senadoras, como ya han mencionado algunos senadores, porque en la pregunta que se formuló en comisión, en mi opinión, la senadora Cobaleda faltó incluso al respeto a las comunidades que tenemos una lengua propia.

Me sorprendió que utilizara este tema, pero debió ser que aquella semana correspondía hablar de ello, porque se celebró una manifestación convocada por Ciutadans, a la que acudieron muy pocas personas, y en la que vimos a la senadora Sánchez-Camacho que precisamente había hecho unas declaraciones que nos gustaron indicando que no firmaría el manifiesto de una lengua común, pero después acude a una manifestación convocada por otros; repito, me sorprendió que no la utilizara, y se lo agradezco, porque considero que debemos diferenciar el debate de la educación del de la lengua.

Su moción, que está muy bien estructurada, adolece de una visión muy centralista. En muchos aspectos, lo disfrazan con una frase que dice: «con las comunidades autónomas», pero se trata de la misma visión centralista. Si alguien lee la moción, podría pensar que van a dotar de más dinero a las comunidades autónomas, pero las comunidades autónomas -y en Cataluña lo sabemos bien porque estamos trabajando en ello- quieren una nueva financiación, que sabemos incluye la educación, y que no nos lo darán aunque en las mociones figure y vuelvo a repetir: «con las comunidades autónomas».

Por tanto, votaremos en contra de la moción, lo cual no significa que no estemos preocupados por la educación y porque nuestros alumnos no consigan alcanzar el mismo nivel, pero leemos los informes de otra manera, observando cualitativa y cuantitativamente las cifras, y no por ese orden. No es lo mismo decir que se está en el furgón de cola que decir que se está en el grueso; lo que se cambia son unas décimas en el orden en que se está en estos estudios.

Lo que a nosotros nos preocupa es que, aunque el sistema funciona en conjunto, lo hace de una manera cansina, sin fuelle para mejorar, sin capacidad de generar satisfacciones profundas ni en los alumnos, ni en los padres ni en los profesores. Por esta razón debemos actuar. Les recomiendo un libro que he releído estos últimos días, sobre la nueva educación, que ha escrito Ferran Ruiz Tarragó y que reflexiona sobre el agotamiento del modelo escolar de la era industrial y sobre la necesidad de transformar el sistema educativo para afrontar los retos de la sociedad del conocimiento.

El señor PRESIDENTE: Señoría, termine.

La señora BAIG I TORRAS: Realmente, no se trata de repetir siempre lo mismo, sino de buscar nuevas fórmulas para la educación que den lugar a un nuevo papel para los alumnos y para los profesores, y que busquen la complicidad de los padres.

Muchas gracias, señor presidente.

El señor PRESIDENTE: Gracias, señoría.

El president Companys

2008-10-16T09:06:00.002Z

Avui, 15 d’octubre, santa Teresa en el santoral, van assassinar el president Companys ,i, enguany amb la llei de la memòria històrica, la Generalitat de Catalunya juntament amb la seva néta han instat al ministeri perquè iniciï el procés d’anul•lació.

Dimarts en el Senat el ministre de justícia va respondre una pregunta dient que és absolutament solidari amb el cas de Companys, i considera aquest un cas molt especial, d’ assassinat ignominiós del president de la Generalitat de Catalunya i que el Govern d’Espanya tindrà sensibilitat sobrada quan arribi el moment.

Reprodueixo el text exacte que va respondre el Ministre a la pregunta del senador Bofill:

“Señoría, como sabe muy bien, el Gobierno de España es
absolutamente solidario con la cuestión que usted plantea.
Permítame que me adhiera aquí, en nombre del Gobierno,
a la conmemoración que mañana se llevará a cabo de ese
injusto y ruin fusilamiento del presidente Companys. Sabe
su señoría que hemos impulsado una Ley de la memoria
histórica, y le puedo decir que en este momento el decreto
de desarrollo se encuentra en el Consejo de Estado para
el preceptivo informe. Vamos cumpliendo con los pasos
marcados.”

“Es cierto que el presidente Companys es muy especial,
pues fue el único presidente ignominiosamente asesinado
en ese momento. Pero estamos ahí, en el camino hacia la
recuperación de esa memoria, con un reconocimiento
general en la ley de la injusticia de las resoluciones que es
una proclamación solemne, mucho más que simbólica. Y
está también la posibilidad de reconocimientos individualizados
que pilotará el ministerio que dirijo en este instante,
y no le quepa duda de que habrá sensibilidad sobrada
para, llegado el momento —y yo no soy adivino—, estar
en la línea de lo que debe ser, pero con el respeto a lo que
los tribunales y la Fiscalía han de decidir.
Como he dicho, ese decreto de desarrollo está en el
Consejo de Estado, y nos permitirá andar en la dirección
adecuada. He pensado siempre, señor Bofill, que el honor
y la dignidad de las víctimas, de tantas víctimas de aquella
salvajada y de la dictadura que la siguió no menos salvaje,
son inmunes a la injusticia, a la miseria moral y a la
ruindad absoluta de los verdugos. Pero también es verdad
que, aun desde esa inmunidad, en esta ley subyace esa
herramienta para que lo pongamos lo veamos y también
puedan verlo las generaciones venideras. Pero, insisto,
desde la absoluta inmunidad que frente a la ruindad del
verdugo tiene siempre la víctima.”

JA SOM AVIS

2008-10-16T09:01:00.002Z

Eren dos quarts de tres del matí quan el meu fill Arcadi ens feia saber que ja érem avis i que tant la mare com el nen (en Magí) estaven bé. Evidentment podria manifestar la nostra alegria, la d’en Pere i jo mateixa, però el que més em va emocionar és la mostra de sentiments i de responsabilitat de l’Arcadi. Els pares acostumem a veure créixer els nostres fills però ens costa reconèixer que ja són grans i madurs per decidir i responsabilitzar-se del seu projecte de vida.

La matinada del dissabte l’Arcadi se’ns va fer gran i ja pot compartir experiències inoblidables com la de ser mare i/o pare. Gràcies, Anna i Arcadi, per fer-nos viure aquest moment, no sols pel naixement d’en Magí, sinó també per comunicar-nos els sentiments. Res hi ha més bonic que la comunicació entre iguals.

POLÍTIQUES FEDERALS

2008-09-29T17:15:00.004Z

La setmana passada vaig escoltar al president de la Generalitat, l'Hble. José Montilla,la importància de començar a experimentar polítiques per avançar cap a l'estat federal, i, avui, durant la compareixença de la Ministra de la Igualtat, Dª Bibiana Aído, m'ha semblant interessant proposar-li aquesta possibilitat des del seu ministeri, que al ser de nova creació no hauria d'arrossegar velles costums, i, al ser ella una dona jove formada ja en un estat no centralista, seria una bona oportunitat per innovar en la manera de fer política i experimentar-ne per encaminar-nos cap a l'Estat Federal, del que molt en parlem i poc practiquem.
Desconec si ella recollirà o no la proposta de cara el futur però si que he apreciat que fins el dia d'avui ha comptat amb les Comunitats Autònomes per a preparar la Conferència de Presidents per a tractar sobre la violència masclista, que malgrat ser programada en un primer moment pel mes de setembre, els fets la retarden. Esperem que sigui per millorar els seus resultats i poder anar eradicant aquesta lacra que representen tants i tants assassinats de dones en mans de les seves parelles.
Un altre dels aspectes que he tractat ha estat la importància d'un Pla de coeducació a l'escola, a les famílies i a la societat per aconseguir una societat amb igualtat d'oportunitats d'homes i dones en tots els àmbits de la vida des de la pública a la privada, la cultural, la del treball, la social... que és diferent de dir que homes i dones volem ser iguals. Jo reivindico ser dona en una societat que no subordini a ningú perquè sigui dona o home.
I davant la ja polèmica interrupció voluntària de l’embaràs o de la llei de l'avortament he reclamat Educació Sexual, assignatura que en el pas del temps s'ha anat abandonant de les escoles, i, alguns no la volen ni com a matèria en l'assignatura d'educació per la ciutadania, i, tots i totes, sabem que sexe insegur és un embaràs no desitjat. L'any 2006 van avortar unes 14.000 noies menors segons el Ministeri de Sanitat que sols s'explica per una educació sexual pràcticament inexistent, per coneixements erronis de planificació familiar i per un ús escàs de mètodes anticonceptius. La portaveu de CiU i la del PNB demanaven que l'educació sexual és fes principalment en les famílies, mentre jo hi afegia que no podem oblidar la importància i la necessitat de fer-la a l'escola per tal que arribi a tothom ja que les famílies culturalment més pobres, o amb problemes socials o immigrants desinformades, hi tenen dret.

UN CURS POLÍTIC TRANSCENDENTAL

2008-09-05T08:15:00.002Z

“Un curs polític transcendental” així ha qualificat avui Miquel Iceta el començament d’aquest nou curs polític que segons ha dit s’estructurarà sobre quatre pilars fonamentals: el Debat de política general, els pressupostos generals de l’Estat , la nova llei d’educació de Catalunya i el nou sistema de finançament autonòmic.

De ben segur que el debat en tot ells serà intens, ric en matisos tant pels acords com pels desacords però hauríem d’aconseguir el màxim consens possible per legitimar la política i els que ens hi dediquem, ja que el context de l’economia, dels seus efectes en l’ocupació i l’atur ens obliguen a posar “toda la carne en el asador” com diu el refrany castellà.

D’aquests pilars bàsics per la política catalana i haurem d’afegir els de la política a nivell d’estat, que un cop més haurem de parlar de terrorisme, de la crisi econòmica, de l’estat autonòmic i/o federal i de possibles lleis com la de l’avortament que ja es va fent imprescindible per la situació d’indefensió en que es troben les dones en el moment actual.

De tots ells en tindrem temps d’anar-los tractant un a un. El que possiblement ha omplert més planes aquest estiu ha estat el del finançament, possiblement perquè el primer que cal acordar es el de Catalunya, i quan afecta directament a Catalunya la resta d’autonomies i la seva ciutadania hi dona una atenció especial i els mitjans de comunicació influeixen tot el que poden tan en un sentit com en el contrari.

Des de Catalunya se’ns demana “unitat, fermesa i discreció” tres condicions que haurien de ser naturals en política però que malauradament ni els partits polítics ni les persones que ens hi dediquen les assumim i practiquem fàcilment.

LA CATALUNYA QUE SAP ON VA

2008-07-22T05:35:00.003Z

Coincideixo amb gairebé tots els mitjans de comunicació que el Congrés del PSC ha estat molt ben valorat i molt més les intervencions del nostre primer secretari Josep Montilla. En l’informe de gestió i en la rèplica de les intervencions se’l va veure molt còmode i deixant molt clar la posició del nostre partit des d’una òptica ideològica d’esquerres progressista que es vol guanyar la confiança de la ciutadania per ocupar la centralitat en la política de Catalunya. I, ahir en el moment de la cloenda va mostrar la seva ferma decisió per les polítiques que Catalunya necessita. Alguns periodistes han qualificat la intervenció d’en Montilla com la més brillant que se li coneix. Desconec si és així però avui la gent et comenta, que malgrat no ser socialista, els hi va agradar que li digués al president del govern d’Espanya que Catalunya estava per sobre del PSOE i que malgrat els socialistes catalans ens estimem a en Zapatero el faríem patir seguint la dita popular.

Personalment em neguiteja tanta unanimitat ja que ens pot fer oblidar que en tota organització es necessària, per no dir imprescindible, la crítica o l’autocrítica per avançar en el camí de futur. Em sembla que en l’informe de gestió s’hauria d’haver escoltat algunes veus més crítiques però sortint a parlar tants primers secretaris i alcaldes (bastants més homes que dones) . Hi he trobat a faltar veus des de les sectorials, encara que de fa temps en el partit sols compten els territoris, una bona mostra en són les llistes electorals que fins i tot el nombre d’ordre dins la llista és de la federació. I, he escoltat poques veus de dones (tenim encara feina a fer un partit més paritari)

Com a delegada de l’agrupació de Vilanova inscrita en la comissió 1 em va correspondre intervenir per l’esmena de l’autodeterminació que havia aprovat l’assemblea. Just abans d’entrar a la comissió el cap de la delegació, i primer secretari local , ens va fer saber que podríem deixar decaure l’esmena, alguns delegats no hi estarem d’acord i tot buscant un punt en comú vaig proposar explicar en el seu moment la intenció de l’esmena proposada per l’assemblea, desvirtuada per haver sortit a la premsa, i que aquest era el motiu pel que decidíem retirar-la. Crec que aquesta opció és més respectuosa amb els militants que van votar l’esmena en l’assemblea de la nostra agrupació.

Dissabte al vespre vaig estar molt contenta quan el company Montilla ens va fer saber que proposava a Isidre Molas a la presidència del partit i a Manuela de Madre continuar com a vicepresidenta. Una molt bona proposta i un bon reconeixement al treball constant i callat de l’Isidre Molas durant aquests 30 anys de partit. Des de lluny em va semblar que estava molt emocionat, i ho vull ressaltar ja que sembla que la política vagi relacionada amb la premeditació, planificació i fredor d’aquells que hi participen. Aquests darrers anys com a senadora he pogut conèixer de més a prop a l’Isidre i el considero un home catalanista i socialista de cor, que admiro i del que aprenc moltes coses a les sobretaules que fem juntament amb en Lluís M. De Puig, Ramon Aleu i altres senadors i senadores socialistes.

Impuls a l'aprenentatge de llengües estrangeres i al món virtual

2008-06-25T10:34:00.004Z

Ahir en el ple del Senat vaig participar en una moció del grup socialista per a la creació d'un espai educatiu europeu segur amb l'ajuda de paltaformes del món virtual que ajudin a potenciar l' ús de diferents llengües. Aprofitant el tema i com que havia llegit la presentació del "Manifiesto por una lengua común" que m'havia indignat ho vaig manifestar en la intervenció que us acompanyo.

La formación del siglo XXI se caracteriza por la educación de personas autónomas, responsables, críticas, cultas, participativas, democráticas y competitivas en el mundo económico y social en el que vivirán.
Para ello, nos parece muy importante la competencia lingüística de las lenguas oficiales del Estado y de las comunidades autónomas y de las lenguas extranjeras, así como del tratamiento de la información y la competencia digital.
Por este motivo, la moción que ha presentado el Grupo Parlamentario Socialista nos parece muy interesante porque en estos dos campos: el aprendizaje de la lengua extranjera y de las tecnologías de la información y de la comunicación, aún llevamos cierto retraso y ha de existir mucha más dedicación. Es necesario e imprescindible impulsar y estimular el conocimiento de nuevas lenguas que no sean las oficiales en el Estado español para poder ir conociendo desde el campo de las nuevas tecnologías los mundos virtuales, campos de aprendizaje realmente interesantes.
A nuestro grupo le parece que deberíamos impulsar esto, principalmente, en la escuela pública porque todos los estudios demuestran que es allí donde el estímulo resulta más necesario, dado que las familias culturalmente menos favorecidas entienden menos importante el aprendizaje de las lenguas extranjeras e incluso cuentan con menos recursos para descubrir este campo digital y el mundo virtual.
En un estudio sociodemográfico y lingüístico del alumnado de Cataluña en 4 de ESO realizado por el Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu y la Secretaría de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, ante la pregunta de qué idioma es importante para encontrar un buen trabajo, los alumnos respondieron, en una escala del 0 al 10, que el castellano en un 9,2, el inglés en un 8,8 y el catalán en un 8,1. Así demuestran la importancia que dan al castellano y al inglés, por encima incluso del catalán.
Hoy, que se ha conocido un manifiesto por una lengua común que se presentó ayer en Madrid, aprovecho para tranquilizar a los firmantes porque, como pueden darse cuenta, aún es necesario promover las lenguas oficiales, todas ellas, como nos marca la Constitución, y les invito a que no confundan igualdad con equidad. Todavía queda mucho camino por recorrer para que las lenguas oficiales se encuentren en un plano de igualdad. Manifiesto mi gran desacuerdo, y también el de mi grupo, hacia los firmantes por sus falsedades respecto a si coaccionamos o imponemos. Tampoco compartimos aspectos como aquellos que señalan que los rótulos de las calles no podrán expresarse, únicamente, en la lengua autonómica.
En temas educativos, de la información y de la comunicación debemos trabajar con programas coordinados y siempre en estrecha colaboración el Gobierno de España y las comunidades autónomas. Nos parece un buen plan que debemos apoyar, al tiempo que incentivamos que haya más posibilidades de incidir en nuestros jóvenes con el Plan Avanza. Por estos motivos nuestro voto será a favor de esta transaccional.

PER L'ESCOLA PÚBLICA

2008-06-07T11:15:00.001Z

Ahir en el diari El País hi havia un article de Soledad Gallego-Díaz del que recomano la seva lectura ja que sota el títol “Asuntos por lo que votamos” hi ha una defensa de l’escola pública i del paper de les administracions educatives, tant del govern de l’Estat espanyol com el de les Comunitats autònomes.

La primera alerta, és que en cap cas es pot permetre que sigui l’escola pública la que atengui els col·lectius més marginals, o aquells alumnes que no vol escolaritzar l’escola concertada, ja que posaria en entredit el seu futur, i, al meu veure, la cohesió social.

I la segona alerta, i a la que hi posa més èmfasi, és el perill, per via directa o indirecta, a la privatització dels centres públics educatius.

Coincideixo plenament amb aquests dos reptes, que són també els que desenvolupa el Colectivo Lorenzo Luzuriaga en el document de debat: Per l’escola pública” que cita també en l’article Soledad Gallego-Díaz, i, que la segona part contempla un anàlisi de l’educació a la CCAA de Madrid.

Des de Catalunya, implícita o explícitament, treballem pels mateixos objectius. En la primera alerta són moltes les veus, i des de fa anys, que clamem la necessitat d’un equilibri amb l’escolarització d’alumnes amb necessitats de suport específic entre totes les escoles gestionades amb fons públics. Esperem que la futura llei d’educació amb un redactat simple i concret trobi el camí per fer complir aquest objectiu, o el seu incompliment comporti la pèrdua dels diners públics.

I, per la segona alerta, des de Catalunya ens hi hem de posar a treballar tots i totes les que volem una educació pública de qualitat, des dels més petits, i una formació al llarg de la vida.

És en l’educació infantil de 0 a 3 anys que des dels ajuntaments, de forma voluntària o involuntària, s’ha anat privatitzant les escoles infantils de titularitat pública, i en masses ocasions amb resultats negatius per l’infant i per les professionals que hi treballen. No ha estat aquest un bon model i és en la futura llei que necessitem reconduir la situació i evitar que es puguin donar casos semblants a educació infantil o altres nivells de l’educació i formació de les persones.

La immersió o el bilingüisme a l'ensenyament

2008-05-21T10:52:00.004Z

Reprodueixo la intervenció en una moció presentada pel Grup Popular al senat el passat dia 14 de maig per la que instava al govern a garantir l'ensenyament en llengua castellana a tot Espanya i en totes les etapes educatives.

Des de Catalunya ens pot semblar repetitiva aquesta demanda però curiosament en el ple del Congrés el Partit Popular instava en el mateix tema.

M'havia preparat una intervenció amb forces dades que com que ja les havien citat el senador del PSOE i el senador de CiU en les seves intervencions no vaig repetir i al fil de les altres intervencions vaig rebutjar la moció presentada. Sortosament el Partit Popular es va quedar sol en la votació i va ser rebutjada.

Por el Grupo Parlamentario Entesa Catalana de Progrés, tiene la palabra la senadora Baig.

La señora BAIG I TORRAS: Muchas gracias, señor presidente.

Voy a empezar esta intervención con el mismo sentimiento de tristeza que me embargó en el momento de la lectura de la moción, cuando el Grupo Parlamentario Entesa Catalana de Progrés me encargó trabajar en ella, y me lo ha reafirmado al oír hoy en esta Cámara al senador Huguet del Grupo Parlamentario Popular. Digo un sentimiento de tristeza porque he visto que hemos avanzado muy poco o al Grupo Parlamentario Popular se le ha parado el reloj en algún momento.

Se nos hablaba del bilingüismo integrador. Señorías, el hecho del bilingüismo y el aprendizaje de las lenguas maternas fue una realidad, impulsada desde Cataluña, incluso en los tiempos negros del franquismo; fuimos perseguidos algunos por este hecho, pero respondía a la realidad de dar a conocer a nuestros niños y niñas la situación de una tierra que tenía una lengua que era perseguida y que queríamos que subsistiera.

Pero ahora la realidad es muy distinta. Por suerte, ha habido una Constitución y las leyes han cambiado, pero es que también ha cambiado y mucho la realidad social de las personas que convivimos en esta tierra. Si antes podíamos pedir y practicábamos el bilingüismo era porque había niños y niñas con lengua materna en catalán y en castellano. Ahora en Cataluña hay escuelas con más de 30 lenguas maternas e incluso alguna supera las 50.

¿Cómo podemos hablar de bilingüismo? Tenemos que hablar y responder a la realidad de hoy; no nos quedemos en los principios preconstitucionales.

Se les paró el reloj, señores del Grupo Parlamentario Popular, y ahora que tienen un congreso deberían aprovechar para poner pilas nuevas y poner en marcha una realidad de una sociedad que ha cambiado en la que los ciudadanos tienen los mismos derechos sea cual sea la lengua materna. Por esto, en el año 1983, ya se hizo la Ley de Normalización Lingüística en Catalunya, y nuestro proyecto es el de la inmersión, iniciado en los años ochenta, con un acuerdo por unanimidad por parte de todas las fuerzas políticas, como muy bien ha indicado el senador del Grupo Parlamentario Socialista. Ahora debemos responder a esta realidad. Fruto de ello es que las leyes lingüísticas vigentes en estos momentos en Catalunya no fueron recurridas ni impugnadas por Gobierno del Partido Popular en su momento ante el Tribunal Constitucional. Fue durante el trámite del nuevo Estatuto de Cataluña, principalmente, cuando se abrió de nuevo este debate, que ha sido y ha respondido más a un interés político que a un interés educativo y social, como han demostrado los senadores que me han precedido en la palabra.

¿Cómo puede ser que todos los grupos conozcamos, menos el Grupo Parlamentario Popular, sobre un proyecto

de inmersión lingüística que lleva funcionando más de 25 años en Cataluña, un estudio del Instituto Nacional de Evaluación y Calidad del Sistema Educativo del Ministerio de Educación, hecho desde el Gobierno de España, según el cual los alumnos catalanes no difieren en su conocimiento y competencia en lengua castellana con los alumnos del resto de España? ¿Están bien o están mal? Será según se mire en relación con todos los demás alumnos que no tienen otra lengua oficial. Los que lo quieren ver de forma más satisfactoria lo verán mejor, los que queremos ser más críticos y que avance el nivel de conocimiento de las lenguas diremos que todos deben avanzar aún y mucho, pero es cierto que no hay ningún alumno en Cataluña, ninguno, que al terminar la enseñanza obligatoria, tal como establece el Estatuto de Autonomía de Cataluña, ninguno que desconozca ni el castellano ni el catalán porque esto es defender las lenguas, que conozcan el castellano y el catalán porque esta es nuestra riqueza y así damos sentido al artículo 3.3 de nuestra Constitución.

Los alumnos catalanes cuentan, pues, con una competencia lingüística en dos lenguas oficiales y les puedo asegurar que esto no es nacionalizar alumnos, como nos decía el señor Huguet, sino garantizar derechos e igualdad de oportunidades y dar sentido a la cohesión social. En Cataluña hay un respeto a la lengua catalana y a la lengua castellana y todos nos expresamos en la lengua que queremos, en la que habitualmente más conocemos y aún hay trabajo por hacer, como nos decía el señor Vilajoana, porque el último sondeo nos dice que todavía predomina la lengua castellana como habitual; o sea que aún tenemos que primar a la lengua catalana, pero les aseguro que en Cataluña usamos las lenguas para entendernos, no para hacer ninguna guerra; y si uno habla en catalán y otro en castellano nos entendemos igualmente porque nos aseguramos desde el derecho a la educación en las dos lenguas, en la inmersión lingüística, que nuestros alumnos, sea cual sea la lengua materna -y he dicho que hay muchas- terminen su escolarización hablando catalán y hablando y conociendo también el castellano; o sea que el castellano no padece, no sufre ninguna persecución en Cataluña; es, en cambio, nuestro proyecto lingüístico y nuestras leyes, que también hubieran tenido que estar en la parte expositiva de su moción, son las que nos aseguran, y es por lo que apostamos, este conocimiento de las dos lenguas; es una apuesta por la suma y no por la división y es una apuesta por la convivencia; y esta debería ser la preocupación de esta Cámara territorial que quiere ser el Senado.

Nuestro grupo, Entesa Catalana de Progrés, se suma también a todos aquellos grupos que rechazan la moción del Partido Popular porque no está de acuerdo en el fondo, porque no reconociendo las lenguas ponen también en entredicho no sólo la realidad plurilingüística, sino la realidad que nos reconoce a las comunidades autónomas, la Constitución.

Nuestro deseo sería que tan pronto como sea posible podamos dar un uso habitual a simultanear el castellano y las otras lenguas oficiales en esta Cámara. Sería un buen ejemplo y nos ayudaría a todos a pensar en la riqueza de las distintas modalidades lingüísticas que tiene España, a tenerles el respeto debido y a favorecer el conocimiento de cada una de ellas. Seguro que si en este Senado también se difuminara ya este ambiente turbio y los fantasmas de las lenguas oficiales ayudaríamos a dar a conocer la realidad a aquellos que no saben con tanta profundidad como los que vivimos en territorios con dos lenguas que en nuestros territorios es normal conocer y respetar la lengua habitual de cada uno de los ciudadanos.

Muchas gracias, señor presidente; muchas gracias, señorías.

El señor PRESIDENTE: Gracias, señoría.

Vint-i-cinc anys de l’escola El Margalló

2008-04-25T11:25:00.000Z

Hem de cercar el principi de la història. L’any 1980, l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, acompanyat pels altres ajuntaments de la comarca, va constituir la Mancomunitat per a l’Atenció i l’Assistència dels Minusvàlids Psíquics de la comarca del Garraf. El seu objectiu, gestionar el centre de pedagogia terapèutica Sant Miquel, que atenia –des d’una escola privada- un pre-taller i un taller de nens i nenes, nois i noies deficients, mal coneguts, en aquell moment, com subnormals.

Al cap d’un any –com regidora de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú- vaig començar a iniciar els tràmits necessaris perquè poguéssim constituir una escola on el projecte d’integració de les persones amb dificultats, a la comarca del Garraf, fos una realitat. En aquell moment lluitar per un projecte d’integració, que unifiques l’educació ordinària i l’educació especial en un sol centre educatiu, a fi efecte de poder atendre segons les necessitats individuals de l’aprenentatge de cada un, era un fet innovador i progressista. Si li sumem la idea de que ho volíem fer en una escola pública de nova creació, resultava, fins i tot, revolucionari.

Recordo, que en un apartat que feia El País sobre educació i que avui he recuperat, Antonio Moral hi va escriure: “Las actuales experiencias de integración de disminuidos, más bien escasas, se realizan con múltiples problemas. Son principalmente las élites culturales y económicas las que se han cuestionado el problema, ya que en la escuela pública la integración es imposible”. Nosaltres, amb dificultats i entrebancs, férem possible l’escola pública El Margalló.

Per ésser fidedignes, l’encert que fos des de l’escola pública va respondre, també, a la impossibilitat econòmica que teníem els Ajuntaments per fer front a la demanda de construcció d’una macro-escola d’educació especial, i també, sens dubte, a la voluntat de col·laboració i coordinació institucional entre el Departament d’Ensenyament de la Generalitat, que acabava de rebre competències de l’estat, i els ajuntaments de la comarca del Garraf. Eren altres temps, acabàvem d’estrenar la democràcia i tots teníem la voluntat i l’afany de cooperar per tirar endavant la nostra incipient autonomia.

Si seguim la història veiem que un altre punt clau el tenim en la publicació, en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, de l’ordre de 14 de febrer de 1983, per la qual es declarava el Garraf comarca pilot, a efectes d’implantació dels criteris d’actuació en el camp de l’educació especial, establerts en la circular de la Secretaria General Tècnica de 4 de setembre de 1981. Un dels seus primers fets, va ser la creació de l’Equip d’Assessorament Psicopedagògic (EAP) per la comarca del Garraf, i l’Escola Pública El Margalló creada per decret 119/1984 del 17 d’abril, com a Centre Experimental de Règim Ordinari a efectes de la integració d’alumnes disminuïts (havia obert les seves portes el curs 1983-84).

El fet de ser un projecte pilot experimental i de gaudir d’una comissió de seguiment durant els tres primers anys, així com, també, l’elaboració d’un dictamen final, va comportar un millor seguiment i una cadena de decisions, reflexionades, debatudes i de ben segur, encertades. Un exemple el tenim amb tot el que es va relacionar amb el personal: convocatòria de concurs públic per a la selecció dels mestres-tutors amb la possibilitat que en la comissió de selecció hi participes un representant de la Mancomunitat; l’elecció de la direcció, amb acord de les dues administracions; la dotació de professionals per a l’atenció específica del projecte...

Un altre punt positiu, va ser que des del moment d’inici del projecte, molt abans de començar el curs, des de l’ajuntament iniciàrem un treball de sensibilització vers els mestres de la comarca, els pares i mares de l’escola Sant Miquel, als futurs pares i mares de l’escola i a la ciutadania en general. Aquest treball es va veure correspost per la demanda de places d’escolarització de nens i nenes, i per la voluntat de tothom, de que el projecte fos un èxit.

Malgrat que m’agrada mirar enrere amb optimisme, soc conscient que no tot ha estat planer i fàcil. Vint-i-cinc anys donen per molt, i si en projectes normals sempre surten problemes i entrebancs, aquests es quadrupliquen quan no hi ha models de referència. De tota manera, en el cas de El Margalló, crec que tots coincidim en que l’esforç ha donat bons resultats i ha valgut la pena. Felicitats!!!

Anem cap a la igualtat entre dones i homes

2008-04-18T15:43:00.003Z

Foto com a ministra d'habitatge
(no he trobat la de Defensa)

Una setmana de novetats importants i interessants. Dilluns prometen els càrrecs i assumeixen la seva responsabilitats els nous ministres. Per primer cop hi ha en el govern més dones que homes complint la llei de la igualtat efectiva entre dones i homes. Aquesta llei, que per alguns homes era una llei de dones, potser serà la seva garantia o seguretat de tenir sempre entre un 40 i un 60% de representativitat.

Personalment la millor foto i el moment més emotiu del dia, va ser quan Carme Chacón, com a ministra de Defensa, passa revista a les forces armades, dona ordres i, finalment crida el Viva Espanya i Viva el Rei.

Soc una persona que mai m’ha motivat cap esperit militarista ni bèl·lic però com que mai m’havia imaginat una dona ocupant aquest càrrec, i menys que fos jove, catalana i embarassada, em va emocionar pensar que vic en un país que trenca tabús, que afronta situacions i que tenim un president de govern que creu en la política de la igualtat entre homes i dones, i la porta a terme. No cal que retrocedim gaire en el temps, sols cinc anys enrere, era inimaginable que succeís.

Un blocaire em demana la meva opinió respecte a que la Carme Chacón digues el Viva Espanya i Viva el Rei, quan aquest fet és una litúrgia, com tantes altres té la política, que ens toca repetir, o canviar si hi ha acord, després d’un debat seriós i democràtic.

“Viva Espanya” els que ja tenim una edat, ens comporta el rècord d’un temps gris i trist, l’Espanya franquista, però avui ja podem pensar en una Espanya democràtica i plural que cerca un espai en el món entre els països que tenen progrés econòmic i humà, amb ciutadans amb drets i deures, i amb solidaritat i cooperació amb països i/o ciutadans del nomenat tercer món.

“Viva el Rei” fruit de la nostra transició. La monarquia, ens agradi més o menys, la contempla l’actual Constitució, i, malgrat defensar els valors republicans, haig de respectar.

Avui crec que el Consell de ministres deu haver anomenat a Miguel Lorente, com a delegat del govern per a la violència de gènere. Un home en aquest càrrec és també una novetat però un fet important per avançar en la igualtat efectiva entre homes i dones.

Quan fets com aquests ja no siguin notícia, de ben segur que haurem consolidat aquest camí pel que tantes dones, i també homes, lluitem i hem treballat durant anys.

EL DEBAT D'INVESTIDURA

2008-04-09T06:54:00.001Z

Un llarg i extens debat d’investidura amb compromisos i propostes importants però prou conegudes doncs són les explicades durant la campanya electoral, per part del encara candidat a la presidència del govern de l’estat. No és d’estranyar que sigui així ja que aquesta és la demanda que li hem fet amb el nostre vot la ciutadania. Resulta bastant menys comprensible que el Sr. Rajoy a l’inici de la seva intervenció ens faci saber que el seu vot serà negatiu en aquest debat d’investidura (amb grans aplaudiments dels seus diputats i diputades) quan durant la campanya havia fet públic que si guanyava demanaria al PSOE l’abstenció a la seva investidura. Sortosament no va aconseguir la majoria de vots i, potser perquè ens té acostumats als seus incompliments.

La línea de les intervencions ha estat bastant semblants a les de la campanya, el PP continua creant un clima alarmista davant la nova situació econòmica i demana rectificació en les polítiques socials i de seguretat, talment com sinó recordessin que acabem de realitzar unes eleccions legislatives que han avalat la política d’aquests darrers quatre anys.

M’ha sorprès les intervencions dels partits que es diuen ells mateixos catalanistes, CiU i ERC, qüestionant el vot que hi hagut a Catalunya, segons ells el de la por, ja que els catalans i catalanes no han passat factura al govern malgrat els errors, els dèficits i les enrabiades que han tingut. Personalment crec que la ciutadania sap més el que vol i sap fer més anàlisi polític que el que voldríem les diferents forces polítiques i alguns partits catalans han comés l’error de comparar el PSOE i el PP i han volgut fer creure que eren el mateix fins i tot Zapatero que Rajoy, i, la ciutadania no ho creu així i ho han dit amb els seus vots.

L’aspecte segurament més nou ha estat el tractament de la política de l’aigua i la recerca de solució temporal per donar l’aigua de boca a la ciutat de Barcelona i la seva àrea urbana, des de la tardor fins el mes de juny que ja entrarà en funcionament la primera dessalanitzadora del delta del Llobregat. Comparteixo i em sembla intel·ligent la proposta del candidat a President d’escoltar als tècnics i ser previsors davant la urgència que pot sorgir abans de decidir, Govern d’Espanya, Generalitat i forces polítiques amb el més ampli acord, i, llavors explicar la proposta a l’opinió pública. I, a més llarg terme s’ha compromès a estudiar i avaluar totes les propostes, fins i tot, la del Ròdano que li ha proposat CiU encara que li ha semblat que era a molt llarg terme.

Tot acabant-se el debat resulta difícil entendre l’abstenció de les forces polítiques, principalment de les catalanes, ja que Zapatero s’ha compromès amb Catalunya, tant pel que fa amb l’Estatut, el nou finançament, les balances fiscals i la maleïda sequera que estem patint. El mateix em succeeix amb el PNB i el seu escepticisme quan veig amb el candidat a President passió , voluntat de diàleg i acord amb les forces per acabar amb tot tipus de violència.

NOVENA LEGISLATURA

2008-04-02T15:41:00.002Z

Ahir es va iniciar la novena legislatura de les Corts Espanyoles amb la constitució de les dues càmeres: el Congrés de Diputats i el Senat i l’acatament de la Constitució per part de totes les persones que en formem part.

Escollirem també la mesa, president , vicepresidents i secretaris, i en aquesta ocasió hi haurà una dona, la Carmen Alborch, com a secretaria primera.

La mesa d’edat la va presidir en Manuel Fraga, que després de congratular-se d’haver viscut tants anys va dir que esperava poder veure la reforma del senat, de la que tothom en parla. Esperem que aquestes paraules siguin una premonició d’una voluntat política, no sols del Sr. Fraga, sinó del PP i que després de tants anys d’espera sigui el moment de convertir el Senat en una cambra territorial de caire federal.

Hem guanyat i anem a totes

2008-03-10T16:54:00.002Z

La força socialista catalana ha estat insuperable i ha resultat decisiva en el resultat final socialista a l’Estat. Esperem que alguns companys, de paraula fàcil, en prenguin bona nota.

Els catalans i catalanes hem parlat i hem dit, ben alt, que volem tenir pes a les corts espanyoles (congrés de diputats i senat) per a continuar treballant amb el govern de l’estat per a Catalunya.

Des de Catalunya també hem dit que no tenim problemes en la convivència de les dues llengües oficials i que des de l’estat es necessari polítiques de promoció, arreu, de totes les llengües oficials.

Hem dit que volem recuperar el motor econòmic que havia estat Catalunya i necessitem que l’estat ens hi posi els recursos econòmics per a recuperar-nos de la manca d’inversions del Partit Popular, i aquells tripijocs entre CiU i PP. I, necessitem recuperar el prestigi que havíem tingut en el món de l’educació, de la renovació pedagògica i en el camp del coneixement.

Hem expressat que volem el desplegament del nou Estatut, sense presses però sense pauses, amb un nou finançament, el consorci tributari i noves competències amb recursos .

Hem demostrat que creiem en un projecte federal d’estat i que volem fer servir la nostra força per fer reformes estructurals: reforma del senat per esdevenir càmera territorial, reforma de la llei orgànica del poder judicial, entre altres.

Els diputats i diputades i senadors i senadores del PSC, tal com ha deixat clar en Miquel Iceta, respondrem a aquests vots amb la convicció d’ “intentar complir amb el mandat rebut de forma majoritària pel poble de Catalunya” i defensar els interessos dels catalans “amb la màxima participació, influència i capacitat de decisió” .

ANEM A VOTAR perquè guanyi la DEMOCRÀCIA

2008-03-09T11:12:00.004Z

Ja he votat, i en dipositar el vot, he fet dues dedicatòries:

· A Isaïas, el ciutadà mort per ETA, i a la seva filla Sandra, per la valentia, en pronunciar les seves paraules que ens deixaren mudes i amb ulls plorosos , a una gran part de la ciutadania

· A Francesca Martín, que malauradament ens deixar massa aviat i no ha pogut veure que el seu esforç, com a dona militant socialista, ens ha comportat, principalment a les dones, guanyar drets, i visualitzar la igualtat, al llarg d’ aquesta legislatura que hem acabat.

Vull reproduir un escrit d’un militant socialista, publicat a El Plural, en el que em sento identificada

Sandra, te queremos

Ayer muchos ciudadanos españoles andábamos sorprendidos por el asesinato de un ex-concejal socialista. Hoy todos los españoles hemos llorado al escuchar a a su hija increpar a los asesinos de su padre. Y hacer un definitivo análisis político de una muerte cruel para todos, pero especialmente para ella. Sandra, muchas gracias por esa voz ronca por el dolor pero sin una grieta. Sandra, gracias por explicarnos por qué y cómo tenemos que seguir luchando por la paz, la democracia y el socialismo.

Sandra, cuida a tus hermanos Adail y Ainara. ¿Esos asesinos no sabían cómo una familia de Zamora se sentía plenamente vasca? ¿Esos asesinos no sabían que disparaban contra un obrero vasco, socialista y español?

Sí lo sabían. Por eso fueron a por él.

Sandra, le ha tocado a tu familia el sacrificio supremo de la vida. Nada es como eso. Pero todos los ciudadanos de bien en España y en el País Vasco saben lo que significa la sangre de tu padre.

Tus palabras despreciando a los asesinos y pidiendo ejercer el derecho más importante en democracia, el de votar, son una lección inolvidable de ciudadanía.

Me pareció, Sandra, que leías a ratos un texto.

Le pido a José Blanco que te pida esa hoja de papel. Le pido a José Blanco que haga copias de esas líneas y las envíe a todas las Casas del Pueblo socialistas.

Sandra, tus palabras escritas han de ser otra explicación de por qué vale la pena ser demócrata y ser socialista.

Ya se que pudo caer cualquiera, pero precisamente ahora se trata del padre de Sandra: un obrero socialista.

Sandra, te queremos.

Luis Solana es militante socialista y promotor de Nuevas Tecnologías

El palau Sant Jordi socialista

2008-03-07T13:13:00.000Z

Quin goig i quina emoció poder participar d’un acte tant multitudinari com el que vàremm viure ahir al palau Sant Jordi.

Hi vaig arribar que ja estava començat, per problemes d’agenda, però vaig poder arribar a seure a terra, just al costat de l’escenari i, quan vaig fer una ullada a tot el recinte em va impressionar la gran quantitat de gent que compartíem el desig que el proper president de govern sigui José Luis Rodríguez Zapatero.

Conec que en els actes electorals hi acostumem anar els convençuts i els que tenim el vot ja decidit, però aquests ens donen força per autoafirmar-nos i arguments per anar a convèncer més gent.

I com ens deia ahir el president Montilla cal explicar als que encara tenen dubtes els cinc arguments definitius: som més els qui creiem en la justícia social; no és el mateix l’esquerra que la dreta; som optimistes i creiem en les nostres forces (res que valgui la pena neix de l’odi, de la rancúnia o de la mentida); perquè som catalanistes; i finalment, perquè si nosaltres no anem, ells tornen”.

Felipe González, que des de que no demana el vot per a ell, està encara més esplèndid , no sols va demanar el vot sinó que va fer una crida a votar massivament socialista per tenir una àmplia majoria per poder governar i ho contraposava a un PP que vol guanyar per manar i no per governar. I, a la vegada “ensenyar al PP a perdre” ja que “cal saber perdre per ser demòcrata; la vida i el PP m’han demostrat que qui no sap perdre tampoc no sap guanyar. Necessitem una dreta democràtica” , ha dit.

El president i candidat Zapatero que en tantes ocasions ha donat la cara per Catalunya ens va recordar “Catalunya és la història de la pluralitat, del respecte, de la cultura, de la modernitat, i ha de donar el senyal més clar, ampli i majoritari, que igual que volem ser la vuitena potència econòmica mundial també volem ser potència mundial de la pau, la convivència i els drets humans”.

Ahir efectivament érem molts però ara ens queda el dia de la veritat, el dia “D”, diumenge hem d’omplir de vots les urnes de vot socialista, de vots PSC a Catalunya, única opció catalana que des del primer dia, i fins el darrer, anunciem que volem com a president de govern a Zapatero.

NOUS DRETS DE LES DONES EN EL CAMÍ PER A LA IGUALTAT

2008-03-05T15:13:00.000Z

Ahir el fòrum de dones progressistes de Sant Sadurní em van convidar a parlar sobre “Nous drets de les dones en el camí per a la igualtat” per a celebrar el dia de la dona treballadora i el 11è aniversari de la seva creació.

El guió que vaig desenvolupar és el gran avanç que hi hagut durant aquest darrers quatre anys en polítiques de igualtat, mostra d’una sensibilitat del president del govern i d’aglutinar els vots necessaris, a les corts espanyoles, per avançar. En grans trets són:

- Govern paritari (igual nombre d’homes i dones) i, el manté durant la legislatura

- Nomenament d’una dona com a vicepresidenta primera de govern (1º vegada a la història)

- Creació d’una secretaria general de Polítiques d’igualtat

- Aprovació d’una llei Integral contra la violència de gènere, en consens amb tots els grups polítics, per intentar eradicar el masclisme criminal

- Reforma de la llei del divorci per tal que sigui més àgil, menys traumàtica i per aconseguir la responsabilitat de pare i mare en la criança de fills i filles

- Increment de les pensions de viudetat i les mínimes de jubilació que afecten majoritàriament a les dones

- Impuls de més d’un centenar de mesures per a promocionar la participació de les dones en àmbits com la investigació, el treball, l’esport, la salut o la conciliació de la vida laboral, familiar i personal, entre altres

- Aprovació de la llei orgànica per la igualtat efectiva entre dones i homes per fer conseguir el principi d’igualtat en el tracte

- Aprovació de la llei de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència com a nou dret de l’estat del benestar

- Elaboració d’un pla nacional contra el tràfic de dones per a l’explotació sexual amb mesures interministerials per a la persecució de les màfies i la protecció e inserció

social i laboral de les dones traficades per tal de defensar els drets de les dones prostituïdes

Les polítiques d’igualtat entre homes i dones són una qüestió de justícia social, però també, un motor de desenvolupament econòmic i un factor més d’aprofundiment de la democràcia.

També hi ha eleccions pel SENAT

2008-03-03T16:28:00.003Z

Alguns companys i amics, que deuen seguir el bloc, m’han comentat que caic en el mateix oblit que la campanya electoral: el dia 9 de març hi ha eleccions al Congrés de Diputats però també al Senat, i, d’aquesta càmera tothom se n’oblida.

Hi ha una anècdota, que sovint t’expliquen els senadors més veterans, sobre el desconeixement general d’aquesta càmera del 23 de febrer de l’any 1981, quan el militar Tejero va entrar al Congrés per fer el cop d’estat, va errar la càmera perquè si hagués entrat al senat potser encara hi seria perquè els mitjans de comunicació no se n’haurien assabentat. És una broma però bastant il·lustrativa.

Avui he vist que el ministeri d’interior feia un anunci de com s’havia de votar en la papereta de color sèpia i amb les tres creuetes en el nostre cas de la província de Barcelona.

Els socialistes catalans ens presentem en una coalició anomenada Entesa Catalana de Progrés formada pel PSC, ERC i IC-EUiA. En el Senat formem grup propi i, en aquesta passada legislatura, érem 16 persones, els 12 per elecció directa i els 4 anomenats pel Parlament de Catalunya. Vull dir ben alt que som grup propi perquè avui també he sentit per part de CiU, tant el sr. Mas com el Sr. Duran (que no sempre diuen el mateix), que ERC i PSOE són el mateix grup en el Senat.

El Senat, és ara una càmera de segona lectura i de control de govern, sortosament en aquesta legislatura el president Zapatero li ha donat més rellevància, ja que un cop al mes es sotmet a control de govern amb tres preguntes dels grups a l’oposició. L’Entesa Catalana de Progrés quan li ha correspost ha preguntat fent incidència amb temes de Catalunya amb el convenciment que el Senat hauria de ser una càmera territorial, per articular un Estat de les Autonomies plural i una Espanya descentralitzada, tal com hem anat realitzant des de la Constitució, i avançar cap a l’Estat Federal.