Impuls a l'aprenentatge de llengües estrangeres i al món virtual

Ahir en el ple del Senat vaig participar en una moció del grup socialista per a la creació d'un espai educatiu europeu segur amb l'ajuda de paltaformes del món virtual que ajudin a potenciar l' ús de diferents llengües. Aprofitant el tema i com que havia llegit la presentació del "Manifiesto por una lengua común" que m'havia indignat ho vaig manifestar en la intervenció que us acompanyo.

La formación del siglo XXI se caracteriza por la educación de personas autónomas, responsables, críticas, cultas, participativas, democráticas y competitivas en el mundo económico y social en el que vivirán.
Para ello, nos parece muy importante la competencia lingüística de las lenguas oficiales del Estado y de las comunidades autónomas y de las lenguas extranjeras, así como del tratamiento de la información y la competencia digital.
Por este motivo, la moción que ha presentado el Grupo Parlamentario Socialista nos parece muy interesante porque en estos dos campos: el aprendizaje de la lengua extranjera y de las tecnologías de la información y de la comunicación, aún llevamos cierto retraso y ha de existir mucha más dedicación. Es necesario e imprescindible impulsar y estimular el conocimiento de nuevas lenguas que no sean las oficiales en el Estado español para poder ir conociendo desde el campo de las nuevas tecnologías los mundos virtuales, campos de aprendizaje realmente interesantes.
A nuestro grupo le parece que deberíamos impulsar esto, principalmente, en la escuela pública porque todos los estudios demuestran que es allí donde el estímulo resulta más necesario, dado que las familias culturalmente menos favorecidas entienden menos importante el aprendizaje de las lenguas extranjeras e incluso cuentan con menos recursos para descubrir este campo digital y el mundo virtual.
En un estudio sociodemográfico y lingüístico del alumnado de Cataluña en 4 de ESO realizado por el Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu y la Secretaría de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, ante la pregunta de qué idioma es importante para encontrar un buen trabajo, los alumnos respondieron, en una escala del 0 al 10, que el castellano en un 9,2, el inglés en un 8,8 y el catalán en un 8,1. Así demuestran la importancia que dan al castellano y al inglés, por encima incluso del catalán.
Hoy, que se ha conocido un manifiesto por una lengua común que se presentó ayer en Madrid, aprovecho para tranquilizar a los firmantes porque, como pueden darse cuenta, aún es necesario promover las lenguas oficiales, todas ellas, como nos marca la Constitución, y les invito a que no confundan igualdad con equidad. Todavía queda mucho camino por recorrer para que las lenguas oficiales se encuentren en un plano de igualdad. Manifiesto mi gran desacuerdo, y también el de mi grupo, hacia los firmantes por sus falsedades respecto a si coaccionamos o imponemos. Tampoco compartimos aspectos como aquellos que señalan que los rótulos de las calles no podrán expresarse, únicamente, en la lengua autonómica.
En temas educativos, de la información y de la comunicación debemos trabajar con programas coordinados y siempre en estrecha colaboración el Gobierno de España y las comunidades autónomas. Nos parece un buen plan que debemos apoyar, al tiempo que incentivamos que haya más posibilidades de incidir en nuestros jóvenes con el Plan Avanza. Por estos motivos nuestro voto será a favor de esta transaccional.

PER L'ESCOLA PÚBLICA

Ahir en el diari El País hi havia un article de Soledad Gallego-Díaz del que recomano la seva lectura ja que sota el títol “Asuntos por lo que votamos” hi ha una defensa de l’escola pública i del paper de les administracions educatives, tant del govern de l’Estat espanyol com el de les Comunitats autònomes.

La primera alerta, és que en cap cas es pot permetre que sigui l’escola pública la que atengui els col·lectius més marginals, o aquells alumnes que no vol escolaritzar l’escola concertada, ja que posaria en entredit el seu futur, i, al meu veure, la cohesió social.

I la segona alerta, i a la que hi posa més èmfasi, és el perill, per via directa o indirecta, a la privatització dels centres públics educatius.

Coincideixo plenament amb aquests dos reptes, que són també els que desenvolupa el Colectivo Lorenzo Luzuriaga en el document de debat: Per l’escola pública” que cita també en l’article Soledad Gallego-Díaz, i, que la segona part contempla un anàlisi de l’educació a la CCAA de Madrid.

Des de Catalunya, implícita o explícitament, treballem pels mateixos objectius. En la primera alerta són moltes les veus, i des de fa anys, que clamem la necessitat d’un equilibri amb l’escolarització d’alumnes amb necessitats de suport específic entre totes les escoles gestionades amb fons públics. Esperem que la futura llei d’educació amb un redactat simple i concret trobi el camí per fer complir aquest objectiu, o el seu incompliment comporti la pèrdua dels diners públics.

I, per la segona alerta, des de Catalunya ens hi hem de posar a treballar tots i totes les que volem una educació pública de qualitat, des dels més petits, i una formació al llarg de la vida.

És en l’educació infantil de 0 a 3 anys que des dels ajuntaments, de forma voluntària o involuntària, s’ha anat privatitzant les escoles infantils de titularitat pública, i en masses ocasions amb resultats negatius per l’infant i per les professionals que hi treballen. No ha estat aquest un bon model i és en la futura llei que necessitem reconduir la situació i evitar que es puguin donar casos semblants a educació infantil o altres nivells de l’educació i formació de les persones.

La immersió o el bilingüisme a l'ensenyament

Reprodueixo la intervenció en una moció presentada pel Grup Popular al senat el passat dia 14 de maig per la que instava al govern a garantir l'ensenyament en llengua castellana a tot Espanya i en totes les etapes educatives.

Des de Catalunya ens pot semblar repetitiva aquesta demanda però curiosament en el ple del Congrés el Partit Popular instava en el mateix tema.

M'havia preparat una intervenció amb forces dades que com que ja les havien citat el senador del PSOE i el senador de CiU en les seves intervencions no vaig repetir i al fil de les altres intervencions vaig rebutjar la moció presentada. Sortosament el Partit Popular es va quedar sol en la votació i va ser rebutjada.

Por el Grupo Parlamentario Entesa Catalana de Progrés, tiene la palabra la senadora Baig.

La señora BAIG I TORRAS: Muchas gracias, señor presidente.

Voy a empezar esta intervención con el mismo sentimiento de tristeza que me embargó en el momento de la lectura de la moción, cuando el Grupo Parlamentario Entesa Catalana de Progrés me encargó trabajar en ella, y me lo ha reafirmado al oír hoy en esta Cámara al senador Huguet del Grupo Parlamentario Popular. Digo un sentimiento de tristeza porque he visto que hemos avanzado muy poco o al Grupo Parlamentario Popular se le ha parado el reloj en algún momento.

Se nos hablaba del bilingüismo integrador. Señorías, el hecho del bilingüismo y el aprendizaje de las lenguas maternas fue una realidad, impulsada desde Cataluña, incluso en los tiempos negros del franquismo; fuimos perseguidos algunos por este hecho, pero respondía a la realidad de dar a conocer a nuestros niños y niñas la situación de una tierra que tenía una lengua que era perseguida y que queríamos que subsistiera.

Pero ahora la realidad es muy distinta. Por suerte, ha habido una Constitución y las leyes han cambiado, pero es que también ha cambiado y mucho la realidad social de las personas que convivimos en esta tierra. Si antes podíamos pedir y practicábamos el bilingüismo era porque había niños y niñas con lengua materna en catalán y en castellano. Ahora en Cataluña hay escuelas con más de 30 lenguas maternas e incluso alguna supera las 50.

¿Cómo podemos hablar de bilingüismo? Tenemos que hablar y responder a la realidad de hoy; no nos quedemos en los principios preconstitucionales.

Se les paró el reloj, señores del Grupo Parlamentario Popular, y ahora que tienen un congreso deberían aprovechar para poner pilas nuevas y poner en marcha una realidad de una sociedad que ha cambiado en la que los ciudadanos tienen los mismos derechos sea cual sea la lengua materna. Por esto, en el año 1983, ya se hizo la Ley de Normalización Lingüística en Catalunya, y nuestro proyecto es el de la inmersión, iniciado en los años ochenta, con un acuerdo por unanimidad por parte de todas las fuerzas políticas, como muy bien ha indicado el senador del Grupo Parlamentario Socialista. Ahora debemos responder a esta realidad. Fruto de ello es que las leyes lingüísticas vigentes en estos momentos en Catalunya no fueron recurridas ni impugnadas por Gobierno del Partido Popular en su momento ante el Tribunal Constitucional. Fue durante el trámite del nuevo Estatuto de Cataluña, principalmente, cuando se abrió de nuevo este debate, que ha sido y ha respondido más a un interés político que a un interés educativo y social, como han demostrado los senadores que me han precedido en la palabra.

¿Cómo puede ser que todos los grupos conozcamos, menos el Grupo Parlamentario Popular, sobre un proyecto

de inmersión lingüística que lleva funcionando más de 25 años en Cataluña, un estudio del Instituto Nacional de Evaluación y Calidad del Sistema Educativo del Ministerio de Educación, hecho desde el Gobierno de España, según el cual los alumnos catalanes no difieren en su conocimiento y competencia en lengua castellana con los alumnos del resto de España? ¿Están bien o están mal? Será según se mire en relación con todos los demás alumnos que no tienen otra lengua oficial. Los que lo quieren ver de forma más satisfactoria lo verán mejor, los que queremos ser más críticos y que avance el nivel de conocimiento de las lenguas diremos que todos deben avanzar aún y mucho, pero es cierto que no hay ningún alumno en Cataluña, ninguno, que al terminar la enseñanza obligatoria, tal como establece el Estatuto de Autonomía de Cataluña, ninguno que desconozca ni el castellano ni el catalán porque esto es defender las lenguas, que conozcan el castellano y el catalán porque esta es nuestra riqueza y así damos sentido al artículo 3.3 de nuestra Constitución.

Los alumnos catalanes cuentan, pues, con una competencia lingüística en dos lenguas oficiales y les puedo asegurar que esto no es nacionalizar alumnos, como nos decía el señor Huguet, sino garantizar derechos e igualdad de oportunidades y dar sentido a la cohesión social. En Cataluña hay un respeto a la lengua catalana y a la lengua castellana y todos nos expresamos en la lengua que queremos, en la que habitualmente más conocemos y aún hay trabajo por hacer, como nos decía el señor Vilajoana, porque el último sondeo nos dice que todavía predomina la lengua castellana como habitual; o sea que aún tenemos que primar a la lengua catalana, pero les aseguro que en Cataluña usamos las lenguas para entendernos, no para hacer ninguna guerra; y si uno habla en catalán y otro en castellano nos entendemos igualmente porque nos aseguramos desde el derecho a la educación en las dos lenguas, en la inmersión lingüística, que nuestros alumnos, sea cual sea la lengua materna -y he dicho que hay muchas- terminen su escolarización hablando catalán y hablando y conociendo también el castellano; o sea que el castellano no padece, no sufre ninguna persecución en Cataluña; es, en cambio, nuestro proyecto lingüístico y nuestras leyes, que también hubieran tenido que estar en la parte expositiva de su moción, son las que nos aseguran, y es por lo que apostamos, este conocimiento de las dos lenguas; es una apuesta por la suma y no por la división y es una apuesta por la convivencia; y esta debería ser la preocupación de esta Cámara territorial que quiere ser el Senado.

Nuestro grupo, Entesa Catalana de Progrés, se suma también a todos aquellos grupos que rechazan la moción del Partido Popular porque no está de acuerdo en el fondo, porque no reconociendo las lenguas ponen también en entredicho no sólo la realidad plurilingüística, sino la realidad que nos reconoce a las comunidades autónomas, la Constitución.

Nuestro deseo sería que tan pronto como sea posible podamos dar un uso habitual a simultanear el castellano y las otras lenguas oficiales en esta Cámara. Sería un buen ejemplo y nos ayudaría a todos a pensar en la riqueza de las distintas modalidades lingüísticas que tiene España, a tenerles el respeto debido y a favorecer el conocimiento de cada una de ellas. Seguro que si en este Senado también se difuminara ya este ambiente turbio y los fantasmas de las lenguas oficiales ayudaríamos a dar a conocer la realidad a aquellos que no saben con tanta profundidad como los que vivimos en territorios con dos lenguas que en nuestros territorios es normal conocer y respetar la lengua habitual de cada uno de los ciudadanos.

Muchas gracias, señor presidente; muchas gracias, señorías.

El señor PRESIDENTE: Gracias, señoría.

Vint-i-cinc anys de l’escola El Margalló

Hem de cercar el principi de la història. L’any 1980, l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, acompanyat pels altres ajuntaments de la comarca, va constituir la Mancomunitat per a l’Atenció i l’Assistència dels Minusvàlids Psíquics de la comarca del Garraf. El seu objectiu, gestionar el centre de pedagogia terapèutica Sant Miquel, que atenia –des d’una escola privada- un pre-taller i un taller de nens i nenes, nois i noies deficients, mal coneguts, en aquell moment, com subnormals.

Al cap d’un any –com regidora de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú- vaig començar a iniciar els tràmits necessaris perquè poguéssim constituir una escola on el projecte d’integració de les persones amb dificultats, a la comarca del Garraf, fos una realitat. En aquell moment lluitar per un projecte d’integració, que unifiques l’educació ordinària i l’educació especial en un sol centre educatiu, a fi efecte de poder atendre segons les necessitats individuals de l’aprenentatge de cada un, era un fet innovador i progressista. Si li sumem la idea de que ho volíem fer en una escola pública de nova creació, resultava, fins i tot, revolucionari.

Recordo, que en un apartat que feia El País sobre educació i que avui he recuperat, Antonio Moral hi va escriure: “Las actuales experiencias de integración de disminuidos, más bien escasas, se realizan con múltiples problemas. Son principalmente las élites culturales y económicas las que se han cuestionado el problema, ya que en la escuela pública la integración es imposible”. Nosaltres, amb dificultats i entrebancs, férem possible l’escola pública El Margalló.

Per ésser fidedignes, l’encert que fos des de l’escola pública va respondre, també, a la impossibilitat econòmica que teníem els Ajuntaments per fer front a la demanda de construcció d’una macro-escola d’educació especial, i també, sens dubte, a la voluntat de col·laboració i coordinació institucional entre el Departament d’Ensenyament de la Generalitat, que acabava de rebre competències de l’estat, i els ajuntaments de la comarca del Garraf. Eren altres temps, acabàvem d’estrenar la democràcia i tots teníem la voluntat i l’afany de cooperar per tirar endavant la nostra incipient autonomia.

Si seguim la història veiem que un altre punt clau el tenim en la publicació, en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, de l’ordre de 14 de febrer de 1983, per la qual es declarava el Garraf comarca pilot, a efectes d’implantació dels criteris d’actuació en el camp de l’educació especial, establerts en la circular de la Secretaria General Tècnica de 4 de setembre de 1981. Un dels seus primers fets, va ser la creació de l’Equip d’Assessorament Psicopedagògic (EAP) per la comarca del Garraf, i l’Escola Pública El Margalló creada per decret 119/1984 del 17 d’abril, com a Centre Experimental de Règim Ordinari a efectes de la integració d’alumnes disminuïts (havia obert les seves portes el curs 1983-84).

El fet de ser un projecte pilot experimental i de gaudir d’una comissió de seguiment durant els tres primers anys, així com, també, l’elaboració d’un dictamen final, va comportar un millor seguiment i una cadena de decisions, reflexionades, debatudes i de ben segur, encertades. Un exemple el tenim amb tot el que es va relacionar amb el personal: convocatòria de concurs públic per a la selecció dels mestres-tutors amb la possibilitat que en la comissió de selecció hi participes un representant de la Mancomunitat; l’elecció de la direcció, amb acord de les dues administracions; la dotació de professionals per a l’atenció específica del projecte...

Un altre punt positiu, va ser que des del moment d’inici del projecte, molt abans de començar el curs, des de l’ajuntament iniciàrem un treball de sensibilització vers els mestres de la comarca, els pares i mares de l’escola Sant Miquel, als futurs pares i mares de l’escola i a la ciutadania en general. Aquest treball es va veure correspost per la demanda de places d’escolarització de nens i nenes, i per la voluntat de tothom, de que el projecte fos un èxit.

Malgrat que m’agrada mirar enrere amb optimisme, soc conscient que no tot ha estat planer i fàcil. Vint-i-cinc anys donen per molt, i si en projectes normals sempre surten problemes i entrebancs, aquests es quadrupliquen quan no hi ha models de referència. De tota manera, en el cas de El Margalló, crec que tots coincidim en que l’esforç ha donat bons resultats i ha valgut la pena. Felicitats!!!

Anem cap a la igualtat entre dones i homes

Foto com a ministra d'habitatge
(no he trobat la de Defensa)

Una setmana de novetats importants i interessants. Dilluns prometen els càrrecs i assumeixen la seva responsabilitats els nous ministres. Per primer cop hi ha en el govern més dones que homes complint la llei de la igualtat efectiva entre dones i homes. Aquesta llei, que per alguns homes era una llei de dones, potser serà la seva garantia o seguretat de tenir sempre entre un 40 i un 60% de representativitat.

Personalment la millor foto i el moment més emotiu del dia, va ser quan Carme Chacón, com a ministra de Defensa, passa revista a les forces armades, dona ordres i, finalment crida el Viva Espanya i Viva el Rei.

Soc una persona que mai m’ha motivat cap esperit militarista ni bèl·lic però com que mai m’havia imaginat una dona ocupant aquest càrrec, i menys que fos jove, catalana i embarassada, em va emocionar pensar que vic en un país que trenca tabús, que afronta situacions i que tenim un president de govern que creu en la política de la igualtat entre homes i dones, i la porta a terme. No cal que retrocedim gaire en el temps, sols cinc anys enrere, era inimaginable que succeís.

Un blocaire em demana la meva opinió respecte a que la Carme Chacón digues el Viva Espanya i Viva el Rei, quan aquest fet és una litúrgia, com tantes altres té la política, que ens toca repetir, o canviar si hi ha acord, després d’un debat seriós i democràtic.

“Viva Espanya” els que ja tenim una edat, ens comporta el rècord d’un temps gris i trist, l’Espanya franquista, però avui ja podem pensar en una Espanya democràtica i plural que cerca un espai en el món entre els països que tenen progrés econòmic i humà, amb ciutadans amb drets i deures, i amb solidaritat i cooperació amb països i/o ciutadans del nomenat tercer món.

“Viva el Rei” fruit de la nostra transició. La monarquia, ens agradi més o menys, la contempla l’actual Constitució, i, malgrat defensar els valors republicans, haig de respectar.

Avui crec que el Consell de ministres deu haver anomenat a Miguel Lorente, com a delegat del govern per a la violència de gènere. Un home en aquest càrrec és també una novetat però un fet important per avançar en la igualtat efectiva entre homes i dones.

Quan fets com aquests ja no siguin notícia, de ben segur que haurem consolidat aquest camí pel que tantes dones, i també homes, lluitem i hem treballat durant anys.

EL DEBAT D'INVESTIDURA

Un llarg i extens debat d’investidura amb compromisos i propostes importants però prou conegudes doncs són les explicades durant la campanya electoral, per part del encara candidat a la presidència del govern de l’estat. No és d’estranyar que sigui així ja que aquesta és la demanda que li hem fet amb el nostre vot la ciutadania. Resulta bastant menys comprensible que el Sr. Rajoy a l’inici de la seva intervenció ens faci saber que el seu vot serà negatiu en aquest debat d’investidura (amb grans aplaudiments dels seus diputats i diputades) quan durant la campanya havia fet públic que si guanyava demanaria al PSOE l’abstenció a la seva investidura. Sortosament no va aconseguir la majoria de vots i, potser perquè ens té acostumats als seus incompliments.

La línea de les intervencions ha estat bastant semblants a les de la campanya, el PP continua creant un clima alarmista davant la nova situació econòmica i demana rectificació en les polítiques socials i de seguretat, talment com sinó recordessin que acabem de realitzar unes eleccions legislatives que han avalat la política d’aquests darrers quatre anys.

M’ha sorprès les intervencions dels partits que es diuen ells mateixos catalanistes, CiU i ERC, qüestionant el vot que hi hagut a Catalunya, segons ells el de la por, ja que els catalans i catalanes no han passat factura al govern malgrat els errors, els dèficits i les enrabiades que han tingut. Personalment crec que la ciutadania sap més el que vol i sap fer més anàlisi polític que el que voldríem les diferents forces polítiques i alguns partits catalans han comés l’error de comparar el PSOE i el PP i han volgut fer creure que eren el mateix fins i tot Zapatero que Rajoy, i, la ciutadania no ho creu així i ho han dit amb els seus vots.

L’aspecte segurament més nou ha estat el tractament de la política de l’aigua i la recerca de solució temporal per donar l’aigua de boca a la ciutat de Barcelona i la seva àrea urbana, des de la tardor fins el mes de juny que ja entrarà en funcionament la primera dessalanitzadora del delta del Llobregat. Comparteixo i em sembla intel·ligent la proposta del candidat a President d’escoltar als tècnics i ser previsors davant la urgència que pot sorgir abans de decidir, Govern d’Espanya, Generalitat i forces polítiques amb el més ampli acord, i, llavors explicar la proposta a l’opinió pública. I, a més llarg terme s’ha compromès a estudiar i avaluar totes les propostes, fins i tot, la del Ròdano que li ha proposat CiU encara que li ha semblat que era a molt llarg terme.

Tot acabant-se el debat resulta difícil entendre l’abstenció de les forces polítiques, principalment de les catalanes, ja que Zapatero s’ha compromès amb Catalunya, tant pel que fa amb l’Estatut, el nou finançament, les balances fiscals i la maleïda sequera que estem patint. El mateix em succeeix amb el PNB i el seu escepticisme quan veig amb el candidat a President passió , voluntat de diàleg i acord amb les forces per acabar amb tot tipus de violència.

NOVENA LEGISLATURA

Ahir es va iniciar la novena legislatura de les Corts Espanyoles amb la constitució de les dues càmeres: el Congrés de Diputats i el Senat i l’acatament de la Constitució per part de totes les persones que en formem part.

Escollirem també la mesa, president , vicepresidents i secretaris, i en aquesta ocasió hi haurà una dona, la Carmen Alborch, com a secretaria primera.

La mesa d’edat la va presidir en Manuel Fraga, que després de congratular-se d’haver viscut tants anys va dir que esperava poder veure la reforma del senat, de la que tothom en parla. Esperem que aquestes paraules siguin una premonició d’una voluntat política, no sols del Sr. Fraga, sinó del PP i que després de tants anys d’espera sigui el moment de convertir el Senat en una cambra territorial de caire federal.

Hem guanyat i anem a totes

La força socialista catalana ha estat insuperable i ha resultat decisiva en el resultat final socialista a l’Estat. Esperem que alguns companys, de paraula fàcil, en prenguin bona nota.

Els catalans i catalanes hem parlat i hem dit, ben alt, que volem tenir pes a les corts espanyoles (congrés de diputats i senat) per a continuar treballant amb el govern de l’estat per a Catalunya.

Des de Catalunya també hem dit que no tenim problemes en la convivència de les dues llengües oficials i que des de l’estat es necessari polítiques de promoció, arreu, de totes les llengües oficials.

Hem dit que volem recuperar el motor econòmic que havia estat Catalunya i necessitem que l’estat ens hi posi els recursos econòmics per a recuperar-nos de la manca d’inversions del Partit Popular, i aquells tripijocs entre CiU i PP. I, necessitem recuperar el prestigi que havíem tingut en el món de l’educació, de la renovació pedagògica i en el camp del coneixement.

Hem expressat que volem el desplegament del nou Estatut, sense presses però sense pauses, amb un nou finançament, el consorci tributari i noves competències amb recursos .

Hem demostrat que creiem en un projecte federal d’estat i que volem fer servir la nostra força per fer reformes estructurals: reforma del senat per esdevenir càmera territorial, reforma de la llei orgànica del poder judicial, entre altres.

Els diputats i diputades i senadors i senadores del PSC, tal com ha deixat clar en Miquel Iceta, respondrem a aquests vots amb la convicció d’ “intentar complir amb el mandat rebut de forma majoritària pel poble de Catalunya” i defensar els interessos dels catalans “amb la màxima participació, influència i capacitat de decisió” .

ANEM A VOTAR perquè guanyi la DEMOCRÀCIA

Ja he votat, i en dipositar el vot, he fet dues dedicatòries:

· A Isaïas, el ciutadà mort per ETA, i a la seva filla Sandra, per la valentia, en pronunciar les seves paraules que ens deixaren mudes i amb ulls plorosos , a una gran part de la ciutadania

· A Francesca Martín, que malauradament ens deixar massa aviat i no ha pogut veure que el seu esforç, com a dona militant socialista, ens ha comportat, principalment a les dones, guanyar drets, i visualitzar la igualtat, al llarg d’ aquesta legislatura que hem acabat.

Vull reproduir un escrit d’un militant socialista, publicat a El Plural, en el que em sento identificada

Sandra, te queremos

Ayer muchos ciudadanos españoles andábamos sorprendidos por el asesinato de un ex-concejal socialista. Hoy todos los españoles hemos llorado al escuchar a a su hija increpar a los asesinos de su padre. Y hacer un definitivo análisis político de una muerte cruel para todos, pero especialmente para ella. Sandra, muchas gracias por esa voz ronca por el dolor pero sin una grieta. Sandra, gracias por explicarnos por qué y cómo tenemos que seguir luchando por la paz, la democracia y el socialismo.

Sandra, cuida a tus hermanos Adail y Ainara. ¿Esos asesinos no sabían cómo una familia de Zamora se sentía plenamente vasca? ¿Esos asesinos no sabían que disparaban contra un obrero vasco, socialista y español?

Sí lo sabían. Por eso fueron a por él.

Sandra, le ha tocado a tu familia el sacrificio supremo de la vida. Nada es como eso. Pero todos los ciudadanos de bien en España y en el País Vasco saben lo que significa la sangre de tu padre.

Tus palabras despreciando a los asesinos y pidiendo ejercer el derecho más importante en democracia, el de votar, son una lección inolvidable de ciudadanía.

Me pareció, Sandra, que leías a ratos un texto.

Le pido a José Blanco que te pida esa hoja de papel. Le pido a José Blanco que haga copias de esas líneas y las envíe a todas las Casas del Pueblo socialistas.

Sandra, tus palabras escritas han de ser otra explicación de por qué vale la pena ser demócrata y ser socialista.

Ya se que pudo caer cualquiera, pero precisamente ahora se trata del padre de Sandra: un obrero socialista.

Sandra, te queremos.

Luis Solana es militante socialista y promotor de Nuevas Tecnologías

El palau Sant Jordi socialista

Quin goig i quina emoció poder participar d’un acte tant multitudinari com el que vàremm viure ahir al palau Sant Jordi.

Hi vaig arribar que ja estava començat, per problemes d’agenda, però vaig poder arribar a seure a terra, just al costat de l’escenari i, quan vaig fer una ullada a tot el recinte em va impressionar la gran quantitat de gent que compartíem el desig que el proper president de govern sigui José Luis Rodríguez Zapatero.

Conec que en els actes electorals hi acostumem anar els convençuts i els que tenim el vot ja decidit, però aquests ens donen força per autoafirmar-nos i arguments per anar a convèncer més gent.

I com ens deia ahir el president Montilla cal explicar als que encara tenen dubtes els cinc arguments definitius: som més els qui creiem en la justícia social; no és el mateix l’esquerra que la dreta; som optimistes i creiem en les nostres forces (res que valgui la pena neix de l’odi, de la rancúnia o de la mentida); perquè som catalanistes; i finalment, perquè si nosaltres no anem, ells tornen”.

Felipe González, que des de que no demana el vot per a ell, està encara més esplèndid , no sols va demanar el vot sinó que va fer una crida a votar massivament socialista per tenir una àmplia majoria per poder governar i ho contraposava a un PP que vol guanyar per manar i no per governar. I, a la vegada “ensenyar al PP a perdre” ja que “cal saber perdre per ser demòcrata; la vida i el PP m’han demostrat que qui no sap perdre tampoc no sap guanyar. Necessitem una dreta democràtica” , ha dit.

El president i candidat Zapatero que en tantes ocasions ha donat la cara per Catalunya ens va recordar “Catalunya és la història de la pluralitat, del respecte, de la cultura, de la modernitat, i ha de donar el senyal més clar, ampli i majoritari, que igual que volem ser la vuitena potència econòmica mundial també volem ser potència mundial de la pau, la convivència i els drets humans”.

Ahir efectivament érem molts però ara ens queda el dia de la veritat, el dia “D”, diumenge hem d’omplir de vots les urnes de vot socialista, de vots PSC a Catalunya, única opció catalana que des del primer dia, i fins el darrer, anunciem que volem com a president de govern a Zapatero.

NOUS DRETS DE LES DONES EN EL CAMÍ PER A LA IGUALTAT

Ahir el fòrum de dones progressistes de Sant Sadurní em van convidar a parlar sobre “Nous drets de les dones en el camí per a la igualtat” per a celebrar el dia de la dona treballadora i el 11è aniversari de la seva creació.

El guió que vaig desenvolupar és el gran avanç que hi hagut durant aquest darrers quatre anys en polítiques de igualtat, mostra d’una sensibilitat del president del govern i d’aglutinar els vots necessaris, a les corts espanyoles, per avançar. En grans trets són:

- Govern paritari (igual nombre d’homes i dones) i, el manté durant la legislatura

- Nomenament d’una dona com a vicepresidenta primera de govern (1º vegada a la història)

- Creació d’una secretaria general de Polítiques d’igualtat

- Aprovació d’una llei Integral contra la violència de gènere, en consens amb tots els grups polítics, per intentar eradicar el masclisme criminal

- Reforma de la llei del divorci per tal que sigui més àgil, menys traumàtica i per aconseguir la responsabilitat de pare i mare en la criança de fills i filles

- Increment de les pensions de viudetat i les mínimes de jubilació que afecten majoritàriament a les dones

- Impuls de més d’un centenar de mesures per a promocionar la participació de les dones en àmbits com la investigació, el treball, l’esport, la salut o la conciliació de la vida laboral, familiar i personal, entre altres

- Aprovació de la llei orgànica per la igualtat efectiva entre dones i homes per fer conseguir el principi d’igualtat en el tracte

- Aprovació de la llei de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència com a nou dret de l’estat del benestar

- Elaboració d’un pla nacional contra el tràfic de dones per a l’explotació sexual amb mesures interministerials per a la persecució de les màfies i la protecció e inserció

social i laboral de les dones traficades per tal de defensar els drets de les dones prostituïdes

Les polítiques d’igualtat entre homes i dones són una qüestió de justícia social, però també, un motor de desenvolupament econòmic i un factor més d’aprofundiment de la democràcia.

També hi ha eleccions pel SENAT

Alguns companys i amics, que deuen seguir el bloc, m’han comentat que caic en el mateix oblit que la campanya electoral: el dia 9 de març hi ha eleccions al Congrés de Diputats però també al Senat, i, d’aquesta càmera tothom se n’oblida.

Hi ha una anècdota, que sovint t’expliquen els senadors més veterans, sobre el desconeixement general d’aquesta càmera del 23 de febrer de l’any 1981, quan el militar Tejero va entrar al Congrés per fer el cop d’estat, va errar la càmera perquè si hagués entrat al senat potser encara hi seria perquè els mitjans de comunicació no se n’haurien assabentat. És una broma però bastant il·lustrativa.

Avui he vist que el ministeri d’interior feia un anunci de com s’havia de votar en la papereta de color sèpia i amb les tres creuetes en el nostre cas de la província de Barcelona.

Els socialistes catalans ens presentem en una coalició anomenada Entesa Catalana de Progrés formada pel PSC, ERC i IC-EUiA. En el Senat formem grup propi i, en aquesta passada legislatura, érem 16 persones, els 12 per elecció directa i els 4 anomenats pel Parlament de Catalunya. Vull dir ben alt que som grup propi perquè avui també he sentit per part de CiU, tant el sr. Mas com el Sr. Duran (que no sempre diuen el mateix), que ERC i PSOE són el mateix grup en el Senat.

El Senat, és ara una càmera de segona lectura i de control de govern, sortosament en aquesta legislatura el president Zapatero li ha donat més rellevància, ja que un cop al mes es sotmet a control de govern amb tres preguntes dels grups a l’oposició. L’Entesa Catalana de Progrés quan li ha correspost ha preguntat fent incidència amb temes de Catalunya amb el convenciment que el Senat hauria de ser una càmera territorial, per articular un Estat de les Autonomies plural i una Espanya descentralitzada, tal com hem anat realitzant des de la Constitució, i avançar cap a l’Estat Federal.

El Partit Popular, i el seu líder Mariano Rajoy, van vinculant inseguretat ciutadana i immigració fins a uns límits tant perillosos que arriben a transmetre un missatge xenòfob i racista. Ho fan en fins electorals per guanyar vots; però cal dir que juguen en foc, perquè malauradament el missatge queda, i posa en perill la cohesió social.

Així ho va expressar, Mariano Rajoy, en un míting a Canàries:

“Quiero orden, control, ley, integración y que los derechos de los españoles no se vean perjudicados por los derechos de todos los demás. No puede entrar todo el mundo que quiera sin control, porque no cabemos” (EL PAÍS, 28.02.08)

Apart del missatge racista i xenòfob hi ha falsedat en el discurs, perquè no és cert que immigració i inseguretat siguin un binomi real estadísticament, i tampoc és cert que quan manava el PP practiques la política de “mano dura” que ara reivindica.

Al nostre país viuen molts immigrants que treballen, paguen impostos, cotitzen a la Seguretat Social, volen i desitgen integrar-se, i contribueixen al creixement i desenvolupament de l’economia espanyola.

Cal conèixer que gràcies als immigrants que viuen i treballen a Espanya cobrim les pensions de més d’un milió de persones.

Els socialistes volem en matèria d’immigració avançar en dos principis que garanteixin la convivència:

• La igualtat plena en drets i deures per a tots els residents regulars a Espanya, nacionals i estrangers.
• El respecte al marc de convivència que legalment ens dotem, començant per la Constitució i l’Estatut a Catalunya, dels que en sorgeixen lleis, normes, principis i valors.

I, fidels a aquests principis, apostem per una immigració ordenada en el marc de la legalitat, i un reforç efectiu en els controls i mecanismes de lluita contra la immigració clandestina.

PROU VIOLÈNCIA DE GÈNERE

Aquesta setmana ha estat molt negativa i tràgica per a les dones, ja que la violència de gènere ens ha mostrat la cara més lletja, ja que en 24 hores quatre dones han mort a mans de les seves parelles. Aquest fets terribles ens recorden la magnitud i el perill que per a les vides de les dones comporta aquesta xacra social.

Disset, ja en portem des del començament any, aquests fets demostren la necessitat d’instruments públics potents per fer front a la violència de gènere, una violència contra les dones que és persistent en el temps i transversal a tota la societat.

Tenim una llei integral contra la violència de gènere referent a tot el món, però hem de posar el màxim esforç perquè cal acabar de desplegar totes les mesures recollides en aquesta llei. Cal aplicar la llei amb rotunditat, cal que totes les administracions donin prioritat a la lluita contra la violència de gènere.

Aquestes són, resumides, les mesures que el govern socialista ha fer durant la legislatura que acabem.

• La primera llei del Govern de Zapatero ha estat la Llei Orgànica de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere.

• Creació de la Delegació Especial del Govern contra la Violència sobre la Dona.

• Creació de Jutjats especialitzats i compatibles.

• Endurir les penes als agressors per maltractament de gènere i transformar en delicte les coaccions i amenaces lleus a la dona víctima

• Nomenament de fiscals especialitzats i d'una Fiscal de Sala contra la Violència sobre la Dona.

• Creació de l'Observatori Estatal contra la Violència de Gènere.

• Creació d'un registre central per a la protecció de les víctimes.

• Posada en marxa del nombre de telèfon 016 gratuït, que no deixa petjada en la factura i és d'atenció permanent.

Malgrat el treball fet, segur que no és suficient, i que hem de continuar treballant, i modificar la llei per adequar-la. A finals del mes de juny la vicepresidenta ens va convocar a les portantveus dels grups polítics per treballar-hi però el final de legislatura no ens va permetre d’avançar.

Aquesta setmana Zapatero s’ha compromès, si guanya les eleccions, convocarà una conferència de presidents autonòmics per abordar i desenvolupar el Pla Nacional de Sensibilització i Prevenció per reduir i eradicar la violència de gènere.

“Con la Ley Integral, las mujeres están más protegidas ante la violencia de género, aunque los malditos asesinos sigan humillándonos con el horror de sus muertes”, José Luís Rodríguez Zapatero (Debate sobre del Estado de la Nación 2006).

La immigració: drets i deures

Ahir vaig rebre aquest correu electrònic molt il·lustratiu de com es deuen sentir les persones arribades al nostre país amb afany de ser ciutadanes davant una convocatòria d'eleccions

Lo más probable, es que hayas estado a apunto de borrar este e-mail.

Para ti soy algo desconocido, podría ser un spam, quizá te han dicho que un virus...

Esto es exactamente lo que ocurrirá el próximo 9 de marzo.

A todos las personas que llegamos a este país con la ilusión de ser una más,

a las que trabajamos contigo, o para ti,

a las que pagamos impuestos desde hace tiempo,

a las que debemos cumplir todas las leyes, y no tenemos todos los derechos,

a las que no recibimos ni una ayuda más, y sí muchas menos,

se nos tratará como intrusas, se nos borrará.

Se nos borrará como ciudadanos. Impidiéndonos participar, opinar, votar.

¿Por qué no se nos quiere reconocer como ciudadanos?

Formamos parte innegable de esta sociedad, que ya es la nuestra.

Aportamos a este país mucho más de lo que se muestra.

Creemos, como tu, en una democracia justa.

Así que si todavía no me has borrado,

si crees que merezco voz y voto,

si ves una persona y no un spam, o un virus,

por favor, firma el manifiesto en www.sosracisme.org y reenvía este correo.

El sistema no puede borrarnos,

Al menos, si tu no quieres.

Para reconocer el derecho al voto de las personas extranjeras bastaría con modificar el mismo artículo de la Constitución que se cambió para reconocer el derecho a voto de los ciudadanos comunitarios.

No és el mateix un GOVERN SOCIALISTA que un govern del PP

Per als nostres pobles i ciutats del Garraf
NO ÉS EL MATEIX
un govern socialista que un govern del PP

"MANIFEST D’ALCALDES, ALCALDESSES I CÀRRECS ELECTES DEL GARRAF"

El proper diumenge 9 de març, les ciutadanes i els ciutadans del nostre territori ens hi juguem molt. La suma dels vots de tots nosaltres pot tenir dos resultats ben diferents: la continuïtat de l’acció de govern socialista, de la mà del president Rodríguez Zapatero, o el retorn a la crispació i els atacs continuats contra Catalunya, de la mà del Partit Popular.
Aquests dies s’ha parlat molt de si hi ha diferència entre aquestes dues opcions: Els alcaldes, alcaldesses i els regidors i regidores del Garraf, volem expressar clar i català que per als nostres pobles i ciutats, no és el mateix Zapatero que Rajoy.

L’acció i la complicitat entre el Govern de Catalunya i el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero ens ha permès, entre d’altres, aconseguir un Estatut que, un cop desenvolupat, ens donarà una capacitat d’autogovern com mai havíem tingut a Catalunya. A això, cal afegir-hi l’acord entre el governs català i espanyol per pal·liar el dèficit històric d’inversions a Catalunya, que garanteix 34.500 milions d’euros per als propers set anys.
Els ciutadans i ciutadanes del nostre territori seran també beneficiaris d’aquests acords, reclamats insistentment des dels nostres municipis. El nostre territori té projectes de gran importància que necessiten d’aquest pacte: el desenvolupament del Tren Orbital, la millora i la redefinició de les Rodalies, la millora dels eixos viaris... Tots ells formen part del Pacte Nacional d’Infraestructures que necessita de la col·laboració del Govern d’Espanya, del Govern de Catalunya i dels municipis perquè pugui ser una realitat.
En contra d’aquesta voluntat, Rajoy ha deixat escrit en el seu programa electoral que el PP està disposat a revocar els 34.500 milions d’euros d’aquest acord. Amb aquesta actitud, el PP deixa clar que, si governa, posarà fre a les expectatives de Catalunya, a allò que els catalans hem decidit i formalitzat amb el nostre Estatut i que té per objectiu millorar els nostres serveis. Per això no és el mateix un govern socialista que un govern del PP.

Però no únicament són les infraestructures allò que ens preocupa com a responsables municipals. També ens preocupen els drets dels nostres ciutadans i ciutadanes i la seva qualitat de vida. En aquests quatre anys hem viscut el major avenç social de les darreres legislatures. S’han aprovat lleis que afavoreixen la igualtat de drets entre homes i dones. S’ha aprovat la llei per fer més fàcil tenir cura de les persones amb dependències. S’ha augmentat notablement el sou mínim interprofessional i les pensions de rendes més baixes.
Contra tota aquesta bateria de mesures per fer un societat més justa i solidària, l’únic que hem sentit com a alternativa del PP, ha estat l’insult, el crit i el soroll per crispar una societat que el que ens demana als polítics és que treballem per millorar-la cada dia.

El govern de Zapatero és també un govern que busca la pau. Un govern que va demostrar saber escoltar el clam de molts ciutadans i ciutadanes dels nostres pobles i ciutats quan ens vam manifestar en contra de la guerra il·legal a l’Iraq i un govern que ha treballat per buscar la fi de la violència al nostre país.
El govern de Zapatero és un govern que, enfront de la crispació, la confrontació, els boicots i la creació de falsos problemes de convivència lingüística, ha apostat i apostarà per la convivència entre ciutadans i la col·laboració entre els governs dels diferents àmbits del país.
El govern de Zapatero és també un govern que, lluny dels atacs constants contra Catalunya, ha plantejat i plantejarà accions per reconèixer i millorar el nostre autogovern, la gestió pròxima dels problemes i el respecte a la nostra nació. El reconeixement del català a Europa, l’aprovació de l’Estatut, el retorn dels papers de Salamanca, l’acord d’augment de la inversió pública, el traspàs de competències a Catalunya en matèria de treball i immigració, el reconeixement del domini .cat, etc. són exemples prou evidents de la línia que volem que el govern espanyol continuï aplicant a partir del 9 de març.

Per això reivindiquem el vot per als socialistes, perquè no és el mateix el que ofereix el nostre programa per als nostres ciutadans i ciutadanes, que el que ens planteja el PP.
Perquè amb un govern socialista es continuarà donant prioritat a la creació d’ocupació, en els propers quatre anys.
Perquè amb un govern socialista a l’estat Espanyol, seguirem augmentant el salari mínim (l’objectiu immediat és arribar fins als 800 euros mensuals).
Perquè amb un govern socialista s’apujaran 200 euros les pensions mínimes, cosa que és una necessitat urgent per a un sector de la població que havia estat força desprotegit fins l’any 2004.
Perquè amb un govern socialista s’augmentarà el permís de paternitat de dues a quatre setmanes.
Perquè amb un govern socialista s’aprovarà una Llei d’Igualtat de Tracte i contra la Discriminació amb l’objectiu que els delictes que tinguin motivacions racistes, xenòfobes o homòfobes tinguin una regulació més adequada i no quedi cap espai de discriminació entre individus.
Perquè amb un govern socialista 30.000 joves catalans tindran accés a una beca – salari per a estudiar la Formació Professional o el Batxillerat.
Perquè amb un govern socialista s’elevarà la construcció d’habitatge protegit en més de 50.000 habitatges a Catalunya durant tota la legislatura, el que significa triplicar l’esforç en habitatge social sobre la inversió que va fer el govern del PP l’any 2003.
Perquè amb un govern socialista s’arribarà al 0,7 per cent de la Renda Nacional Bàsica en ajuda al desenvolupament.
Perquè amb un govern socialista tenim garanties que desplegarem el nostre Estatut amb tota la seva potència al servei dels catalans.
I com hem vist aquests quatre anys, perquè un govern socialista compleix els seus compromisos per treballar per una societat més justa i solidària.

Certament, NO és el mateix votar Rajoy que Zapatero.
Volem mirar cap endavant amb optimisme, per resoldre els problemes que els ciutadans i ciutadanes dels nostres pobles i ciutats ens plantegen.
Per això demanem el vot per al PSC. Perquè no és el mateix un govern socialista que un govern del PP.
Sitges, 26 de febrer de 2008

PRIMER DEBAT després de 15 anys

Hem tingut d’esperar 15 anys i estar en el govern els socialistes per emprendre novament els debats entre els dos líders que aspiren a governar Espanya. Els socialistes, tant Felipe González com José Luís Rodríguez Zapatero, veiem en els debats un valor afegit a la democràcia i un valor cultural i polític de la ciutadania. Valors que en aquesta legislatura el president ha exercit donant més joc polític a les càmeres (congrés de diputats i senat) responent preguntes en el senat, entre altres.

Avui, segons els sondejos i la majoria de la premsa, donen guanyador a Zapatero, encara que alguns, com El País, diuen que ha estat mínima la diferència.

El debat en sí ha reproduït el que han estat aquests 4 anys de legislatura amb fidelitat ja que la tensió i crispació venia de les intervencions de Rajoy que fins i tot es va atrevir a acusar a Zapatero de mentider amb temes de terrorisme i de seguretat, quan tots recordem les mentides i falsedats en els que ens tenien acostumats Zaplana i Acebes, que continuen sent els puntals del PP, ja que la dreta més Europea com Piqué i Gallardón han perdut dins el partit.

Ara haurem d’esperar el debat de la propera setmana que esperem trobar-hi més propostes de cara el futur.

La meva opinió coincideix ja que per arguments i raonaments ha estat així però em va semblar que el president va estar molt més rígid i incòmode que en altres ocasions. La meva opinió és que el format del debat era tant rígid i encotillat que era difícil trobar-s’hi còmode, i, pels que el seguíem des de casa, era també un disseny poc suggerent per no dir que cansava o avorria, i molt més, quan Rajoy es posava a llegir els papers que portava prèviament preparats.

NO SÓN IGUALS

Massa sovint, mig en broma mig en serio, es transmet en converses informals, però també formals, als mitjans de comunicació i arreu, que tots els polítics són iguals, que les diverses opcions polítiques són iguals i, en aquesta campanya tant centrada en els dos líders polítics, que Zapatero i Rajoy són iguals.

A aquest plantejament, tant i tant estès, cal dir un NO rotund i afirmar que és una falsedat que interessa i beneficia a la dreta més dreta. Intentaré explicar-me.

Primer de polítics, homes i dones, n’hi ha de tot estil, caràcter i actituds fins i tot diria que per igual en tot el ventall polític, ja que són persones amb les seves habilitats i febleses però al pertànyer a diverses opcions ideològiques són aquestes les que han de fer seguiment de les persones públiques que els representen i, sinó responen fer-les plegar.

Segon les opcions polítiques responen a diverses ideologies i cal diferenciar entre les conservadores que defensen posicions més individuals i en el camp privat, de les opcions d’esquerra que cerca la innovació i el progrés de l’individu com a persona en una col·lectivitat i des del servei públic.

No ens deixem enredar en el tots són iguals i anem a votar el 9 de març.

A la dreta li interessa divulgar que tot és igual per desencisar el vot d’esquerres i progressista perquè sap que l’abstenció l’afavoreix ja que els votants de dreta acostumen a anar, tots i totes, a la urna a dipositar el seu vot.

I, tercer Juan Luís Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy tampoc són dos líders iguals, ja que els hem conegut tots dos en el govern en posicions antagòniques. Recordem el Sr. Rajoy, com a ministre d’educació o de seguretat o de vicepresident, gris molt gris i passant desapercebut o informant de falsedats com el cas de “los hilillos de plastilina” per no recordar-ne altres més lamentables, i el Sr. Zapatero, com a president de govern, complint promeses electorals, donant més joc democràtic i transparència de govern des de les cambres parlamentàries (Congrés de Diputats i Senat) i en els errors, que també n’ha tingut, demanant disculpes (cas AVE arribada a Barcelona) o fent saber canvi d’estratègia davant la manca de voluntat negociadora de la ETA, entre altres.

COMBATRE L'ABSTENCIÓ

Ahir, ens va acompanyar en el primer acte de campanya la Carme Chacón a Vilanova i la Geltrú. El PSC en vàries campanyes, per no dir moltes, arrenca el primer divendres de campanya amb l’acte central a la nostra ciutat, i, els socialistes vilanovins coneixem el difícil que resulta aconseguir gent quan encara l’ambient no està prou tensat. Gràcies a tots i totes els que ahir compartirem la satisfacció d’un envelat socialista que feia goig de veure, i, oidà, el caliu que hi varem crear.

La Carme ens convidà a tots a combatre l’abstenció, una de les grans preocupacions per aquesta convocatòria, ja que d’ella en depèn, en bona mesura, el govern que es podrà constituir. Els socialistes sabem que l’abstenció pot perjudicar a totes les forces polítiques, però a unes més que altres, i, la majoritària de l’esquerra és sempre la més afectada. Aquest és el motiu pel que els socialistes catalans treballàrem durant aquesta campanya.

I tampoc ens cansarem d’afirmar que de totes les opcions polítiques catalanes, la única que sabem de cert que els seus diputats i diputades votaran a José Luis Rodríguez Zapatero, com a president de govern d’Espanya, és el PSC, el Partit Socialista de Catalunya.

Enganxada primer cartell

A mitja nit, inici de la campanya, i, com marca el protocol, primera enganxada de cartell i primeres declaracions d’en Sixte Moral, el candidat de la comarca, a Canal Blau TV. Actes simbòlics en aquest moment, però que avui encara ens serveixen, principalment en les ciutats, per donar el tret de sortida a la campanya. No tardarem gaire temps en substituir-los per alguna altra activitat que no ens comporti anar dormir tant tard.

L’avantatge d’entrar en campanya es que ja hi veiem el final i comença el compte enrere fins el dia 9 de març, i, molt més en una pre-campanya tant llarga i crispada com la que hem viscut. I, no oblidem que així ha estat tota la legislatura, ja que el PP sense acceptar el resultats de les darreres eleccions legislatives, ha anat crispant i tensant l’ambient polític fins a cotes inimaginables, amb manca d’educació i falta de respecte democràtic.

Aquest matí a la ràdio, mentre anava cap El Vendrell, escoltava una tertúlia de la importància dels assessors i orientadors de campanyes mediàtiques per arribar a la gent del carrer i als votants de les opcions polítiques. Un comentarista s’estranyava de l’excessiu protagonisme que el PSOE donava a Zapatero, ja que, segons ell, el president ja estava cremat per la seva acció de govern, diferenciant el paper de líder, quan s’ha governat, de quan encara s’està a l’oposició. Ràpidament he recordat les crítiques que escoltàvem durant les campanyes, quan Felipe Gonzalez, era el president de govern, i sols feia campanya els cap de setmana i els dos darrers dies.

Avui tenim acte electoral a Vilanova i la Geltrú amb la Carme Chacón, de ben segur que també aquests tipus d’actes han d’anar canviant, davant la possibilitat de debats dels líders dels dos partits majoritaris en les televisions, que hauríem d’incorporar en normalitat pel futur.