Vint-i-cinc anys de l’escola El Margalló

Hem de cercar el principi de la història. L’any 1980, l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, acompanyat pels altres ajuntaments de la comarca, va constituir la Mancomunitat per a l’Atenció i l’Assistència dels Minusvàlids Psíquics de la comarca del Garraf. El seu objectiu, gestionar el centre de pedagogia terapèutica Sant Miquel, que atenia –des d’una escola privada- un pre-taller i un taller de nens i nenes, nois i noies deficients, mal coneguts, en aquell moment, com subnormals.

Al cap d’un any –com regidora de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú- vaig començar a iniciar els tràmits necessaris perquè poguéssim constituir una escola on el projecte d’integració de les persones amb dificultats, a la comarca del Garraf, fos una realitat. En aquell moment lluitar per un projecte d’integració, que unifiques l’educació ordinària i l’educació especial en un sol centre educatiu, a fi efecte de poder atendre segons les necessitats individuals de l’aprenentatge de cada un, era un fet innovador i progressista. Si li sumem la idea de que ho volíem fer en una escola pública de nova creació, resultava, fins i tot, revolucionari.

Recordo, que en un apartat que feia El País sobre educació i que avui he recuperat, Antonio Moral hi va escriure: “Las actuales experiencias de integración de disminuidos, más bien escasas, se realizan con múltiples problemas. Son principalmente las élites culturales y económicas las que se han cuestionado el problema, ya que en la escuela pública la integración es imposible”. Nosaltres, amb dificultats i entrebancs, férem possible l’escola pública El Margalló.

Per ésser fidedignes, l’encert que fos des de l’escola pública va respondre, també, a la impossibilitat econòmica que teníem els Ajuntaments per fer front a la demanda de construcció d’una macro-escola d’educació especial, i també, sens dubte, a la voluntat de col·laboració i coordinació institucional entre el Departament d’Ensenyament de la Generalitat, que acabava de rebre competències de l’estat, i els ajuntaments de la comarca del Garraf. Eren altres temps, acabàvem d’estrenar la democràcia i tots teníem la voluntat i l’afany de cooperar per tirar endavant la nostra incipient autonomia.

Si seguim la història veiem que un altre punt clau el tenim en la publicació, en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, de l’ordre de 14 de febrer de 1983, per la qual es declarava el Garraf comarca pilot, a efectes d’implantació dels criteris d’actuació en el camp de l’educació especial, establerts en la circular de la Secretaria General Tècnica de 4 de setembre de 1981. Un dels seus primers fets, va ser la creació de l’Equip d’Assessorament Psicopedagògic (EAP) per la comarca del Garraf, i l’Escola Pública El Margalló creada per decret 119/1984 del 17 d’abril, com a Centre Experimental de Règim Ordinari a efectes de la integració d’alumnes disminuïts (havia obert les seves portes el curs 1983-84).

El fet de ser un projecte pilot experimental i de gaudir d’una comissió de seguiment durant els tres primers anys, així com, també, l’elaboració d’un dictamen final, va comportar un millor seguiment i una cadena de decisions, reflexionades, debatudes i de ben segur, encertades. Un exemple el tenim amb tot el que es va relacionar amb el personal: convocatòria de concurs públic per a la selecció dels mestres-tutors amb la possibilitat que en la comissió de selecció hi participes un representant de la Mancomunitat; l’elecció de la direcció, amb acord de les dues administracions; la dotació de professionals per a l’atenció específica del projecte...

Un altre punt positiu, va ser que des del moment d’inici del projecte, molt abans de començar el curs, des de l’ajuntament iniciàrem un treball de sensibilització vers els mestres de la comarca, els pares i mares de l’escola Sant Miquel, als futurs pares i mares de l’escola i a la ciutadania en general. Aquest treball es va veure correspost per la demanda de places d’escolarització de nens i nenes, i per la voluntat de tothom, de que el projecte fos un èxit.

Malgrat que m’agrada mirar enrere amb optimisme, soc conscient que no tot ha estat planer i fàcil. Vint-i-cinc anys donen per molt, i si en projectes normals sempre surten problemes i entrebancs, aquests es quadrupliquen quan no hi ha models de referència. De tota manera, en el cas de El Margalló, crec que tots coincidim en que l’esforç ha donat bons resultats i ha valgut la pena. Felicitats!!!