3.31.2010

PACTO SOCIAL Y POLÍTICO DE LA EDUCACIÓN

Aquesta va ser la meva intervenció en la comissió d'educació del Senat després de la del Ministre Sr. Gabilondo per exposar-nos els objectius del Pacto Social y Político de la Educación


Ante todo, quiero agradecer, señor ministro, su comparecencia,
que yo personalmente solicité para tratar sobre el
pacto y trabajar sobre él antes de que se cerrara o fracasara.
Debo advertir de que nuestro deseo es que llegue a
buen puerto.
Estamos convencidos de que este pacto es una necesidad
social, y la sociedad nos lo está pidiendo. La sociedad
valorará que un pacto sobre la educación no sea un arma
arrojadiza entre partidos políticos, sino una prioridad para
hacer que avance el sistema educativo y así favorezca a
todos los niños, niñas, jóvenes y ciudadanos en la sociedad
futura. La crisis hace aún más necesario un acuerdo no
partidista sobre la reforma de la educación. Coincido con
usted en que no hay ley que produzca cambios. Por ejemplo,
la LOGSE fue una gran ley, pero solo eso: una gran
ley; no se trabajó para que realmente incidiera en un cambio
cultural, social y comunitario de la educación. De ahí
vienen muchos males. Pero no porque la LOGSE los trajera
a la escuela y a la educación, sino porque no supimos
conseguir el cambio cultural, social y comunitario necesario.
A mi modo de ver, el fracaso escolar no se explica porque
los niveles de exigencia bajen o porque la escolarización
se extienda a más estudiantes y durante más tiempo,
sino porque el modelo educativo vigente hace tiempo que
caducó. Este es para mí el arranque de un análisis que
deberíamos superar para que esta escuela, anclada en contenidos
y métodos del pasado, se quedase en la puerta del
final del siglo XX y apareciese otro contexto diferente
para el siglo XXI.
Dentro de este contexto, nuestro grupo ve que vivimos
en un Estado autonómico donde las competencias educativas
les corresponden básicamente a las comunidades
autónomas. Debemos, pues, encontrar el punto exacto del
trabajo del Ministerio de Educación. Aquí me gustaría
puntualizar lo que ha dicho el portavoz de Convergència i
Unió, porque Estado somos todos. Él ha hablado varias
veces de Estado, y los que somos periféricos nos confundimos
a veces. Nosotros, y también Convergència, hemos trabajado
por un estatuto según el cual todos seamos Estado.
Por eso digo que debemos encontrar cuál debe ser propiamente
el trabajo del Ministerio de Educación. Coincido en
que debería velar por la coherencia y por la calidad del sistema,
y menos por la planificación y la gestión. Sin embargo,
algunas de estas medidas —consideramos que demasiadas—
entran dentro de la planificación y la gestión. El
ministerio debería pensar más en buscar un equilibrio
territorial en el campo de la educación y una mayor cohesión
social.
Para ofrecer una muestra de este aspecto más competencial,
y dentro del apartado de medidas, me voy a fijar en la
educación infantil. Coincido con usted en que debe ser una
etapa educativa. Por eso en el pacto deberíamos poner
mucho más énfasis, no ya en la planificación y en la
ampliación de plazas, que son cuestiones competenciales,
sino en las condiciones de calidad —que no quiere decir
metros cuadrados— para el desarrollo personal de los
niños y niñas y para su madurez psicológica; sobre todo en
la etapa de 0 a 3 años. En cuanto a la de 3 a 6 años, que
antes llamábamos educación preescolar —antes de la
escuela— y ahora llamamos educación infantil, deberíamos
trabajar para que durante esa etapa el niño y la niña
pudieran desarrollar actitudes y valores, y, a través del
juego simbólico, trabajar su lateralidad entre otros aspectos,
en vez de atender únicamente a que aprenda a leer y a
escribir, porque la madurez psicológica del niño y de la
niña a esa edad es distinta en unos momentos y en otros.
Quiero felicitarlo en relación con este punto porque creo
que así avanzaremos hacia una escuela inclusiva, ya que la
escuela inclusiva no se define única y exclusivamente por
disponer de unos planes de atención a la diversidad y por
abordar las diferencias existentes entre el alumnado. La
escuela inclusiva es aquella en la que toda la comunidad
funciona para no dejar que nadie se quede atrás en el proceso
educativo; supone huir de la escuela elitista para
hacer la escuela comunitaria y social, donde todos avancen.
Me parece que todos deberíamos trabajar en este
pacto, porque esto se llama esfuerzo. Me gustaría que este
pacto desterrara la idea de que la escuela inclusiva o cualquier
práctica pedagógica dentro del campo de la pedagogía
activa o de la escuela comprensiva sea la escuela del
todo vale o que haya abandonado el esfuerzo porque es
todo lo contrario, es esta escuela la que trabaja, desde el
esfuerzo de todos, de profesores y maestros, de padres y
de alumnos; es la escuela que hace posible que el esfuerzo
sea necesario para aprender y la que le da sentido al
esfuerzo. Ayúdenos a trabajar para que se destierre la idea
de que el esfuerzo es de una o de otra opción; desde mi
punto de vista, el esfuerzo no es de derechas ni de izquierdas
sino que está en la persona desde el mismo momento
en el que nace y trabaja para conseguir avanzar. Por otro
lado, creo que quien más se esfuerza es el que tiene menos
posibilidades, y esto, nos guste o no nos guste, normalmente
se encuentra mucho más en la escuela pública y en la
escuela que tiene planteamientos pedagógicos concretos.
Agradezco también su sensibilidad hacia las lenguas
españolas, como a usted le gusta definirlas, hacia la riqueza
que estas representan... Vele siempre para que en aquellas
comunidades en las que tenemos lengua propia podamos
realmente brindar esa igualdad de oportunidades que
nos ha ayudado —y esta ya es una experiencia— a la
cohesión social en nuestros territorios. Nadie ha forzado a
nadie para que hable una lengua u otra, pero sí que hemos
dado a todos y a todas la oportunidad de poder hacerlo.
Señor ministro, trabaje para conseguir este pacto y contará
con mi apoyo —y trabajaré para que también cuente
con el apoyo de las tres fuerzas que forman mi grupo parlamentario—,
porque la educación, en todas sus etapas,
desde la infantil hasta la universidad y a lo largo de la
vida, precisa un cambio. Usted ha hablado de la coordinación
realmente imprescindible entre primaria y la ESO,
entre la ESO y el bachillerato, y a mí me gustaría añadir
también a la universidad, no vaya a ser que cambiemos la
forma de aprender y de formar en la universidad dentro del
Plan Bolonia y no adecuemos las etapas anteriores. Además,
ahora que el Ministerio de Educación lo es en el más
amplio sentido, desde la etapa infantil hasta la universidad
y a lo largo de la vida, creo que es el momento de trabajar
en este camino.
Trabaje para priorizar el conocimiento, la formación y
la educación de las personas, partiendo de la idea de que
no son mercancías y que la enseñanza y el aprendizaje no
son meros procesos técnicos ni productivos. Desde nuestro
punto de vista, la educación tiene que ser auténticamente
pública y laica, con un marco legal mínimo, basado
en grandes finalidades y obtenido —y creo que este es el
gran objetivo del pacto y por el que debemos trabajar—
para que alcance el más amplio consenso político y social
posible. Y ya que trabajamos con luz y taquígrafos, si
alguien no quiere entender la necesidad de este pacto,
debemos dejárselo bien claro a la sociedad.

3.30.2010

CATALUNYA CAUSA COMUNA


Dissabte vam recuperar el plaer per debatre en petit grup com feia molt temps, que no feiem afiliats, simpatitzants i persones convidades, sobre temes d'interés polític i de futur per Catalunya.

Vaig participar en el panel d'educació però vaig poder escoltar també aspectes interessant a joventut i a la proposta federal per l'Estat.

Temps tindrem per anar tractant-los. Avui però reprodueixo la primera declaració que es va fer dissabte.

La nostra iniciativa ha nascut perquè som conscients que una distància creixent entre ciutadania i política pot ser molt perniciosa. Els nostres debats arreu de Catalunya i aquest primer Plenari volen contribuir a crear una dinàmica de regeneració política i social a Catalunya, una renovació democràtica amb nous instruments de deliberació comuna i d’iniciativa ciutadana. La millor manera d'evitar l'empobriment de la política, o el seu segrest per petits nuclis de poder, és socialitzar-la.
O els ciutadans fem política o correm el risc d'una política al marge o en contra dels nostres interessos. La democràcia no és sols cosa dels polítics i dels partits. Per això estem creant espais de deliberació amb gent que compartim idees i valors, sense tenir necessàriament un compromís partidari, en un marc de participació, pluralisme i respecte.

Volem impulsar, des de la base, una xarxa de Consells Cívics de Catalunya Causa Comuna: un conjunt de “cooperatives democràtiques” generant debats, propostes i iniciatives, on col•labori gent sense filiació política amb activistes polítics, socials i sindicals capaços de treballar transversalment. Volem fer-ne una aliança de base per la revitalització democràtica, pel desenvolupament de noves polítiques d’innovació política i de solidaritat social. Volem una democràcia neta i vigorosa que refaci els ponts entre ciutadania i política.

Aquestes són les nostres propostes:

1. Catalunya: la causa comuna cívica i democràtica

Una Catalunya dividida no pot guanyar. Una societat civil activa, diversa i creativa ha d’impedir les lògiques partidistes desarrelades que s’alimenten de personalismes i confrontacions excloents. Volem superar l’excés de divisions polítiques que fomenten la desafecció ciutadana i obren el risc del populisme, el clientelisme i l’abstenció. Més que barallant-se, volem veure els responsables polítics i socials del país debatent democràticament i a fons els millors projectes per a una Catalunya millor i més forta.

Volem lluitar contra la instrumentalització de l’opinió pública. La política de mercat, de propaganda negativa i de desqualificació a través dels mitjans afebleix la democràcia perquè desorienta i allunya els ciutadans. Ens oposem a la manipulació política dels mitjans de comunicació i a la manipulació mediàtica de la política, perquè afavoreixen als més poderosos i degraden la nostra democràcia. Volem informació objectiva, verídica i plural, amb més coincidència entre opinió pública i opinió publicada, tant en els mitjans públics com en els privats.

2. Catalunya: la causa comuna pel progrés econòmic i per la justícia social

La crisi és un repte formidable. La selva global que ens hi ha portat generaria, si no hi féssim front, una economia afeblida i una societat de mercat, amb els nostres béns comuns (de l’educació i la sanitat fins a l’habitatge i el territori) tractats com a mercaderies subjectes a l’especulació, amb més precarització del treball i més deslocalitzacions. Ens cal, per contra, una economia amb més coneixement, creativitat, obertura, diversificació i productivitat. L’impuls de la R+D+I, una formació d’excel•lència, l’ajut a la renovació de la petita i mitjana empresa i el lideratge de Catalunya en el desenvolupament de l’eurorregió i de l’eix mediterrani són objectius estratègics essencials.

Volem una societat prospera i justa, cohesionada i culta, amb més igualtat i millors polítiques socials, amb més qualitat de vida. Vodem una plena igualtat de gènere, especialment en els salaris i en la vida laboral i familiar. Les dones han de tenir la paritat en les institucions i en la societat.
Hem d’impedir que el territori de Catalunya, el seu medi ambient i el seu paisatge tornin a ser l’objecte de l’especulació d’uns pocs, degradant i enlletgint el nostre país. Catalunya no ha de tornar a ser mai més la víctima del capitalisme especulatiu sobre el territori.

3. Catalunya: la causa comuna de la nació i de la cohesió del poble

Volem ser una sol poble, sense discriminacions ni fractures. La unitat civil del nostre poble i la igualtat de drets i deures de tots els que viuen i treballen a Catalunya són una causa sagrada.
Exigim un compromís comú contra la instrumentalització partidista del fet migratori. Som beligerants contra la xenofòbia i el racisme. La força de Catalunya és la seva capacitat de societat-gresol. Les falses dreceres de les afirmacions identitàries excloents, lluny d'enfortir el país, podrien esquinçar-lo amb un xoc d'identitarismes populistes i demagògics enfrontats. Catalunya necessita que s’hi identifiquin tots els ciutadans i ciutadanes que hi viuen i hi treballen. Som un poble fill de moltes llavors, sempre solidari

3.08.2010

MANIFEST DEL 8 DE MARÇ DEL PSC



Les dones i els homes socialistes commemorem que avui, 8 de març, el Dia
Internacional de les Dones, fa 100 anys que la socialista Clara Zetkin va proposar
aquesta celebració amb l’objectiu de promoure el sufragi universal femení,
30 anys de l’adopció de la Convenció per a l’eliminació de totes les
formes de discriminació contra les dones i 15 anys de la Plataforma d’Acció
de Beijing.
Hem de tenir molt presents aquests cent anys de lluita pels drets de ciutadania
de les dones. Avui hem de reivindicar més fort que mai la importància
de la igualtat d’oportunitats com a condició indispensable per al creixement
sostenible, l’ocupació, la competitivitat, l’excel•lència científica i la cohesió
social. La igualtat entre dones i homes és una qüestió de drets fonamentals i
de justícia social però també una condició prèvia per a la superació de la crisi
econòmica i financera que estem patint.
Les i els socialistes treballem per una transformació de les estructures i els
models tradicionals que persisteixen a la nostra societat. El dèficit que suposa
la baixa participació i representació de les dones, sobretot en el sector
econòmic i financer, significa una pèrdua de talent femení que no ens podem
permetre. D’altra, constatem la pervivència dels estereotips sexistes a la nostra
societat, sent especialment preocupant la reproducció d’esquemes masclistes
entre les generacions més joves.
En aquest context ens comprometem a seguir treballant perquè la igualtat de
gènere sigui una prioritat en totes les agendes polítiques i avalem la feina feta
pel govern d’esquerres a Catalunya que ha aconseguit que en 4 anys s’hagin
duplicat els recursos destinats a la lluita contra la violència de gènere. S’han
posat en marxa protocols sectorials de detecció, atenció i recuperació de les
dones que han patit maltractaments; es disposa de 19 jutjats de violència sobre
la dona i 5 oficines d’atenció a la víctima del delicte; s’han especialitzat
efectius dels Mossos d’Esquadra des dels Grups d’Atenció a la Víctima i s’han
creat espais específics a les comissaries; s’està desplegant la Xarxa d’Atenció
i Recuperació Integral amb nous Centres d’Intervenció Especialitzada (Salt,
Sant Feliu de Llobregat, Amposta i Tarragona); i s’ha dotat de més recursos al
món local pels Serveis d’Informació i Atenció a les Dones.
En l’àmbit de la igualtat d’oportunitats a la feina més de 400 empreses catalanes
han rebut suport i formació per a l’elaboració de plans d’igualtat;
accions com el Jo, directiva, la xarxa Ariadna de mentoria, la incorporació de
dones en el sector del metall i del motor, o els ajuts a les dones rurals per a
l’accés a la cotitularitat de les explotacions agràries han millorat la presència
de dones en sectors molt masculinitzats i en àmbits de presa de decisió. I
més de 3300 dones en situació de vulnerabilitat per l’atur o la violència s’han
beneficiat de diversos tipus d’ajuts.
Des del socialisme seguirem apostant per un nou contracte social que asseguri
el repartiment entre dones i homes de tots els treballs, els remunerats i
els de cura de les persones, així com el repartiment del poder en tots els àmbits.