11.25.2009

ERADICACIÓ DE LA VIOLÈNCIA DE GENERE


–¿Què s’ha fet malament en 30 anys de democràcia i d’escola teòricament igualitària?
–Hi va haver un temps en què vam pensar que l’educació mixta, basada en els drets d’igualtat, resoldria tots els problemes. Però, com ha passat també en altres àmbits, és clar que ens equivoquem, que cal anar més enllà. No n’hi ha prou d’educar per evitar la violència. Cal incidir en el respecte, en la tolerància, en l’afectivitat. Si a això hi afegim que els models de masculinitat i de feminitat continuen sent els mateixos que als anys 70, que els homes es comporten igual, és evident que encara queda molt per fer.

–¿Els nostres fills encara pensen com els nostres pares?
–Diguem que, tot i que s’ha avançat molt, tenen els seus mateixos estereotips: el noi més dur i més dèspota, el que és més agressiu, el que és un desastre en els estudis, encara és el que atrau més les noies. I viceversa. La dona més submisa i més superficial també és la que més agrada als homes. Són models arcaics, diria que pràcticament els mateixos que hi havia en plena dictadura franquista.


Aquestes són les respostes que dona Alba García Sánchez del programa d’igualtat de la Conselleria d’interior de la Generalitat, avui en el Periódico, en una entrevista un xic més llarga.

Aquesta setmana s’ha incidit des de tots els medis que la violència de gènere és present en la joventut d’avui en uns nivells més alts que els que desitjaríem, i possiblement pel que hem treballat.

Tinc de dir que m’ha copsat igual com quan l’any 95 ó 96 vaig llegir en un estudi que la violència entre joves amb carreres universitàries era alta (ara ja no recordo els percentatges) però es donaven menys morts ja que elles es separaven perquè econòmicament podien tenien més recursos per emprendre la vida que dones dependents del sous dels marits.

Coincideixo amb l’Alba, i així ho vaig dient arreu, que no és el mateix escola mixta que la coeducació a l’escola on es treballa i vivència conjuntament els valors de respecte i tolerància entre infants dels dos sexes, tant per un tracte igual com per un tracte diferent. Som iguals com a persones però diferents de gènere. Ni l’un ni l’altre ha de ser el patró modèlic i en les nostres relacions cal tenir en comú l’eradicació de la violència.

Cada cop és més necessari, per no dir imprescindible, incidir en els conceptes de coeducació i tractament o prevenció de la violència de gènere en la formació inicial i permanent dels mestres, professors i educadors del lleure per anar canviant, encara que sigui a poc a poc, la cultura en els models de masculinitat i feminitat.

11.20.2009

CONVENCIÓ DRETS DE L'INFANT


Avui és el 20é aniversari de la Convenció sobre els Drets de l’Infant i vull deixar-ne constància amb una part del que Philippe Merieu ens deia dissabte a la II Jornada Marta Mata i amb el pòster que Esplac va anunciar ara fa un any pel seu concurs de contes i que dimecres va donar el premi i va presentar la publicació. Us recomano visitar la seva plana
www.esplac.cat/vetaqui



“El 1876, per primera vegada a França, una dona, Maria Deraismes, utilitza l’expressió dels drets de l’Infant. Es revolta contra el tracte donat als infants i proposa que es redueixi aquest poder patern, que es responsabilitzi els pares i que es declari el dret dels infants, per una banda, de conèixer els seus orígens, i per l’altra, de gaudir d’un entorn familiar positiu, una família i una educació.

El 1924, tenim la primera declaració dels drets de l’Infant, una declaració que insisteix particularment sobre la protecció de l’Infant, sobre la seva salut i sobre la seva instrucció.

Després de la guerra vindrà la Declaració Universal dels Drets de l’Home i el 1959, una declinació particular d’aquesta Declaració Universal dels Drets de l’Home amb una Declaració Internacional dels Drets de l’Infant. Aquesta declaració fou votada per les Nacions Unides, una declaració que al cap de trenta anys, el 20 de novembre de 1989, esdevindrà una Convenció Internacional dels Drets de l’Infant. Una Convenció Internacional que avui ha estat ratificada per tots els països del món, excepte dos: Somàlia, que encara no té el govern necessari perquè això passi, i els Estats Units, que no ha pogut encara ratificar la Convenció atès que encara hi existeix la pena de mort per als menors.

La Convenció del 20 de novembre de 1989, signada i ratificada per tots els països membres de les Nacions Unides, té una importància jurídica excepcional perquè, a diferència d’una declaració, una convenció fa llei, és a dir, que s’aplica a cadascun dels països i que els ciutadans de cadascun d’aquests països poden apel•lar a aquesta convenció davant dels tribunals i també davant de les instàncies polítiques d’aquests països.

La Declaració dels Drets de l’Infant i després la Convenció Internacional dels Drets de l’Infant, proposen dos tipus de drets: el que podem anomenar els drets-crèdits i els drets-llibertats

Els drets-crèdits són els drets “a”: l’Infant té dret a ser alimentat, a ser curat, a tenir un nom, senzillament, a tenir també un entorn que l’ajudi a desenvolupar-se, té dret a ser instruït; té uns drets fonamentals que cal recordar que una gran majoria dels infants del món malauradament no han adquirit.

Al costat d’aquests drets-crèdits, els drets “a”, hi ha els drets “de”: el dret que té l’Infant d’expressar-se, de donar el seu punt de vista, de fer-se escoltar, d’existir, de comunicar informacions, de participar lliurement en reunions, associacions, etc.

I en el fons, reprenent la distinció entre drets-crèdits i drets-llibertats, podem considerar que l’adult té un deure doble: el deure de crear les condicions en les quals l’Infant es pugui desenvolupar (aquestes condicions són materials, l’alimentació; són ambientals, la riquesa de l’estimulació, la seguretat afectiva que li donem a l’infant; tenen a veure amb la instrucció, amb tot el que cal transmetre-li i donar-li; tot això són les condicions materials i objectives sense les quals l’Infant no pot créixer), i després, al costat d’aquestes, en relació amb els drets-llibertats, l’adult ha de crear unes situacions. Les situacions són marcs, projectes pedagògics al si dels quals l’Infant podrà, gràcies a l’adult, investir-se i construir-se com a subjecte progressivament.”

11.18.2009

ENS CAL LA PEDAGOGIA?


Dissabte ens vam trobar a Saifores, unes vuitanta persones, en motiu de la II Jornada Marta Mata sota el títol Ens cal la pedagogia? Parlem-ne. Aquest és el material que em vaig preparar i que vaig exposar en dos moments diferents al llarg del matí.
El mes de maig es va publicar aquest manifest NO ES VERDAD que us entreguem que hem firmat tant a títol personal com algunes associacions com Rosa Sensat i Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya i que van promoure la REDIRIS a nivell de tot Espanya, segurament des de la preocupació compartida que algun dels mals de l’educació al nostre país prové de la manca de pedagogia de mestres i professors i el que resulta més greu encara i que alguns han anat estenent impúdicament que la LOGSE ha fet fracassar l’educació. Aquests són els que diuen que tots els mals de l’educació d’avui provenen de la LOGSE i de la seva pedagogia que permetia fer el que un volgués. Malauradament la seva tesi s’ha difós i benaventurats els que s’han deixat influir per la mateixa ja que podem dir que són pobres de solemnitat en pedagogia.

Us hem fet arribar prèviament la lliçó magistral que Marta Mata va pronunciar, l’any 99, en l’acte d’investidura com a doctora Honoris Causa de la Universitat Autònoma de Barcelona .

“La tesi és que el compromís dels poders públics per a l’educació, l’acció en la societat per complir aquest compromís, el que anomenem l’educació pública, progressa i s’implanta històricament i geogràficament, aquí i arreu, a través de la concepció i la realitat de l’escola pública que s’erigeix com a resposta al dret a l’educació de tot infant. Que per ser realment escola pública, l’escola ha de tenir els requisits que li permetin afrontar l’educació de tots i cada un dels infants, amb èxit, l’èxit d’ajudar-los a ser persones, ciutadans actius d’aquest món.”

Vocabulari sempre precís el de la Marta èxit, no excel•lència (paraula molt de moda) i persones, ciutadans actius d’aquest món, que vol dir persones amb actituds, valors i coneixements, puntualitzo perquè per alguns, no els que avui compartim el treball, sols donen valor als aprenentatges, a la memorització... i per ells, els que reivindiquem la pedagogia en qualsevol acte educatiu, escola, instituts o món del lleure, creuen, i proclamen, que nosaltres no valorem els coneixements, ni l’esforç.

Aquesta setmana vaig llegir al diari que hi havia hagut una taula de debat sobre valors (crec que promoguda per en Jordi Pujol) amb la Victòria Camps, en Gregori Luri i en Francesc Torralba i, segons el periodista, els tres coincidien que calia recuperar els valors d’abans com l’esforç, el sentit d’autoritat i el respecte.

I jo em pregunto: Com poden pensar que nosaltres no volem valors a l’educació si l’objectiu es aconseguir ciutadans actius. Un ciutadà actiu en el món professional, en el de l’economia, en el món del treball, en el de la política... ho poden ser sense coneixements, sense esforç, sense responsabilitat, sense autoritat, sense respecte...

Perdoneu el que passa és que a cadascun d’aquests valors hi donem significats diferents des d’un sentit de la responsabilitat també diferent.

Fa pocs dies el PP en el Senat va presentar una moció per a constituir una ponència per estudiar les causes de la manca d’autoritat i respecte al professorat a la classe i fora, així com les mesures que s’han d’adoptar per recuperar la autoritat dels docents i l’adequat clima escolar.

La meva intervenció que reprodueixo en castellà en el meu bloc (ja que encara reglamentàriament no la podem fer en català) ja explica la meva indignació en voler trametre i generalitzar que el sistema educatiu no funciona i..., de forma subtil que desitgen una autoritat en les escoles i classes que no comparteixo.

Sovint i així els hi vaig dir confonen, com diuen els clàssics “ Potestas con auctoritas”Ja que l’autoritat ni es dona, ni es concedeix, sinó que s’aconsegueix o s’obté a partir de la capacitat d’influir, a partir de la capacitat de convèncer a las persones, a partir de la capacitat de fer-les raonar, per tal que sense necessitat de recorre al poder, o a la força,
es convenci i s’assumeixin conductes determinades.

Estic convençuda que en el camp de l’educació l’autoritat sols es pot exercir des de l’autoritat moral, ja que des de l’autoritat poder és impossible- diguem difícil- educar persones autònomes, ciutadans actius, capaces de fer funcionar realment la societat.

Però amics i amigues per influir, per convèncer, per ajudar a raonar i a traspuar valors es necessària la pedagogia no el poder ni la força, i cal per tant reivindicar-la.

Així ens ho deia Marta Mata en la seva lliçó Doctora Honoris Causa:

“Així, no és el mateix l’estudi de la pedagogia, de les ciències de l’educació, la formació de mestres generalistes i mestres especialitzats, la formació de tots aquells que d’una manera o altra treballen en educació, si l’educació es considera només un fet psicològic, propi de cada infant, una professió pròpia de cada mestre, que si es considera un fet social que comporta la satisfacció d’un dret de tots i cada un dels infants... continua la Marta Així, reblant el clau, l’educació i l’escola públiques són l’objectiu de cultiu de la pedagogia, de les ciències de l’educació”.

La Marta continua amb una espigolada en la col•lecció de Textos Pedagògics d’EUMO, l’editorial de la Universitat de Vic.

Permeteu-me que enguany que celebrem el Centenari de la mort- injusta- d’en Ferrer i Guàrdia i el 150 aniversari del seu naixement faci una pausa en el que ens hi diu la Marta.

“ M’agradaria que tots poguéssim dir el nostre Ferrer i Guardià-.Una guerra que ell també va viure com a guerra d’escola quan va morir amb el crit de “Viva la escuela moderna!” Ferrer pretenia, a traves d’una escola privada alternativa, l’Escola Moderna, però amb més vocació d’escola pública que la seva contemporània, contribuir al capgirament de la societat, més enllà de l’Estat. Una utopia que li costaria la vida en aquella Espanya i aquesta Catalunya, no sense haver deixat, però, un model amb moltes de les fibres pedagògiques que ben es començarien a teixir a la mateixa muntanya de Montjuïc on va ser afusellat, i que dècades més tard retornarien amb el nom d’Escola Popular i d’escola Moderna, que Celestin Freinet difongué indistintament a partir de l’escola pública, passada a cooperativa, de poble, francesa, tot assumint la crítica de l’escola burgesa feta per Ferrer i Guàrdia, a la recerca, tots dos, del difícil equilibri de la concepció d’escola laica, però no light, no neutre, sinó viva, al servei del poble.”

I sintetitzant diré que la Marta deixa entreveure que

“Però el gran canvi al començament del segle XX ens el dona l’escola nova i l’escola activa, basada sempre en el desenvolupament de l’activitat del nen, és el model d’escola que hem vist estendre’s i arrelar arreu, fins a arribar a creure que entre el model d’escola pública i el d’escola activa s’ha establert una correspondència biunívoca”.

En aquesta II Jornada i ja iniciat el segle XXI en el que l’entorn de l’escola ha canviat tant, amb nous mitjans (TICs i/o TACs o el nom que vulgueu) en una societat del coneixement , una invasió d’informació i múltiples opcions d’aprenentatge voldria remarcar com deia la Marta:

“La consecució de l’escola pública necessita la feina de cada dia, en tots i cada un dels llocs on som a l’escola, a la universitat, a l’administració, però sobretot necessita horitzons conceptuals i geogràfics tan amplis com es puguin abastar, i fins la humilitat i certesa de saber que n’hi ha que no abastem i l’esperança que segurament altres hi arribaran. Per cert Kant ja ho deia”.

“La lliçó de política educativa, d’educació i d’escoles públiques, que ens donen els pedagogs al llarg de la història ens proposa unes orientacions: la del somni, la de la tensió per l’educació, la de la ràbia, la de la justícia per acomplir un dret, la del treball i la il•lusió, la de l’atenta observació, la de la imaginació, la de la col•laboració i la de la bonhomia i el bon humor, la del sentiment del deure envers l’educació de cada infant, en la perspectiva de la realització de la persona, de la comunitat, de la humanitat”.

I acabo, com sempre, citant el meu pedagog preferit en Celestin Freinet i les seves invariants.(principis inatacables o codi pedagògic)

La n. 29

L’oposició de la reacció pedagògica, element de la reacció social i política és també una invariant amb la qual, dissortadament, haurem de comptar, sense que ho puguem evitar o corregir

“Si tants dels nostres són criticats, denigrats, calumniats, si de vegades s’arriba a mobilitzar contra ells la conjunció de d’immobilisme i del conservadorisme, vol dir que això també és un invariant del progrés escolar i social.

No us faci pas estrany. Sapigueu, primer de tot, que cal comptar amb aquesta invariant, que és el preu de les vostres conquestes i que les mateixes dificultats i sofrences estan sempre en el camí dels qui volen anar endavant, perquè s’esforcen per ser educadors de debò, generosos formadors d’homes”.

I dona pas a la n.30

També hi ha una invariant que justifica tots els tempteigs i autentifica l’acció nostra: l’esperança optimista en la vida

La II Jornada Marta Mata va ser un dia fantàstic ja que vam poder gaudir de manera virtual de la xerrada d'en Meirieu, pedagog francès, traduït i gravat gràcies a la col.laboració de la Maria i d'en Marc Lucchetti, d'unes experiències per obrir el debat i de la xerrada de la M.Antònia Canals. Tot el dia va ser d'un bon ambient i de la necessitat i reivindicació de la importància de la pedagogia en qualsevol acció que vol ser educativa.

11.02.2009

ESCOLA FINS ALS 18 ANYS POTSER SI PERÒ MÉS DEL MATEIX NO


Comença el debat sobre el possible allargament de l’escolaritat obligatòria fins als 18 anys, que ha deixat entreveure en una entrevista radiofònica el ministre Gabilondo.
No se’ns escapa que el llançament de la mateixa és per escoltar opinions i començar a escalfar l’ambient, i de ben segur, que la mateixa està relacionada amb la possibilitat d’aconseguir el Pacte Polític i Social d’Educació a nivell d’estat.
La meva humil aportació i visió és que qualsevol possibilitat d’incrementar l’escolarització pot ser bona però és imprescindible tenir en compte com l’estructurem i com repensem tota l’escolaritat obligatòria i pre-obligatòria ja que estaria totalment en contra si pel únic que serveix “és més del mateix”.
Personalment, i així encara em manifestava el passat dijous en la comissió d’educació del Senat, el que ens demana la societat és un acord o pacte per donar estabilitat al sistema, és a dir, acord de les grans línees o reptes educatius en l’educació del futur sense entrar a debatre, un cop més, una nova llei d’educació.
Avui , després d’una breu reflexió, però sense tenir encara les idees del tot clares, veig difícil resoldre bé aquest puzle solsament fent retocs a la llei ja que es pot convertir “en més del mateix” i per tant també “més fracás” encara que hi hagi “més éxit” .
Des d’una visió d’esquerres i progressista la nostra preocupació ha de ser reduir diferències social des de l’educació, i per tant passa per donar molta més flexibilitat al sistema en l’assoliment d’objectius d’aprenentatge des d’una educació més personalitzada, que els instruments tecnològics i de la comunicació ens hi poden ajudar molt i molt.
Evidentment que un replanteig de les competències bàsiques i un allargament de l’escolarització ens porta a repensar l’educació infantil (de 0 a 6 anys) no com la porta a la primària sinó com una educació pensant en el desenvolupament social, físic i ètic de la infància d’aquesta edat, sense pressionar-los per la lectura i escriptura, perquè com ens deia fa pocs dies en el diari El País, la Irene Balaguer, presidenta de l’associació de mestres de Rosa Sensat “voler avançar forçant l’aprenentatge formal (llegir i escriure) en lloc de reforçar l’aprenentatge fa que el nen o nena s’avorreixi ja en aquestes edats”.

10.24.2009

No confondre "POTESTAS con AUCTORITAS"

En el ple del senat d’aquesta setmana, el Grup Popular va presentar una moció per a constituir una ponència per estudiar les causes de la manca d’autoritat i respecte al professorat a la classe i fora, així com les mesures que s’han d’adoptar per recuperar la autoritat dels docents i l’adequat clima escolar.

La meva intervenció que reprodueixo en castellà (ja que encara reglamentàriament no la podem fer en català) ja explica la meva indignació en voler trametre i generalitzar que el sistema educatiu no funciona i..., de forma subtil que desitgen una autoritat en les escoles i classes que no comparteixo.

Ante todo, me gustaría explicar por qué estando de acuerdo con la creación de una ponencia presentamos una enmienda al texto de la moción. Lo hicimos porque nos parece que la propuesta partía de unas connotaciones negativas para la educación. Términos como la falta de autoridad y respeto, recuperar la autoridad o el adecuado clima escolar pretendían generalizar una situación del sistema educativo y de la escuela que parecía insostenible. A nuestro modo de ver, esto no es cierto ni es esta la percepción de la sociedad ni de los docentes ni de los alumnos. Ayer mismo, en un artículo, Pedro Uruñuela, catedrático de Filosofía e inspector de Educación, comentaba un amplio estudio que se hizo en centros de secundaria -que es donde seguro que nos pondremos de acuerdo en que hay más dificultades- del Observatorio Estatal de Convivencia Escolar, que se llevó a cabo por consenso de las diecisiete comunidades autónomas y de los representantes del Ministerio de Educación. En ese estudio se concluía que la mayoría del profesorado y del alumnado, entre un 85 y 90%, valora positivamente el clima de convivencia que existe en el centro, las relaciones entre adultos, las relaciones entre profesores y las relaciones entre todos ellos.

Nosotros hemos aceptado esta ponencia y presentamos la enmienda para dar un giro y con el fin de que también veamos las partes más positivas de nuestro sistema, sin querer ocultar que persisten problemas que es preciso abordar a fondo, aunque representen un tanto por ciento pequeño o minoritario, pero buscando la calidad debemos estar atentos a todos los aspectos. Tenemos que acordar que no haya discursos en los medios de comunicación, en la sociedad o incluso en los grupos políticos que generalicen una situación que no es la real.

Nosotros haremos nuestra aportación en esta ponencia sin confundir -y utilizaré términos clásicos- potestas con auctoritas; para nosotros, la autoridad no se otorga ni se concede, sino que se consigue y se obtiene a partir de la capacidad de influir, a partir de la capacidad de convencer a las personas para que, sin necesidad de recurrir al poder, asuman determinadas conductas. Este es un aspecto que no podemos olvidar cuando estamos ejerciendo la docencia en educación y en una sociedad democrática. Debemos trabajar para conseguir un profesorado preparado, que para nosotros quiere decir bien formado, no solo en conocimientos -que también- sino en pedagogía. Debemos trabajar para conseguir un profesorado motivado, que quiere decir que tenga expectativas profesionales, y debemos trabajar para conseguir un profesorado reconocido, que quiere decir valorado socialmente por las administraciones y por la sociedad.

A mi modo de ver, la educación solo es posible desde la autoridad moral del profesorado. Desde el poder es muy difícil -por no decir imposible- educar personas autónomas, que son las que después harán funcionar realmente a la sociedad.

Con este ímpetu y con este espíritu, participaremos en esta ponencia.


A partir de l’esmena del nostre grup hem consensuat un text com a títol per a la ponència més unànime però el debat que podeu llegir complert al Diari de sessions del Ple del Senat número 55 és bastant decebedor.

9.20.2009

DAVANT LA RECESSIÓ ECONÒMICA, FORMACIÓ


El president de la Generalitat, Josep Montilla, dissabte, en la inauguració d’un centre educatiu va dir “El que permet millorar la condició socioeconòmica de les persones comença, sens dubte, a l’escola amb l’educació” Cert, ben cert que és així, i que es important recordar-ho, i dir-ho en veu ben alta, en moments com ara de recessió econòmica.
Ara bé no sols per dir-ho es solucionen els temes i, molt menys els educatius, que són polítiques que demanen temps per veure’n els fruits.
Per posar les bases de l’educació necessitem en primer lloc que en el nucli familiar hi hagin criteris educatius i es treballi amb confiança i coordinació amb l’escola bressol i l’escola. Igualment és imprescindible que a les escoles hi hagin mestres, amb projectes educatius orientats a educar ciutadans i ciutadanes compromesos i amb una formació amb coneixements per afrontar els nous reptes d’aquest segle. Una formació que prepari persones emprenedores, creatives, cultes, responsables i solidàries.
Les paraules i els conceptes són fàcils de dir i d’escriure però molt difícils com objectius ja que són moltes les qüestions que hi tenen a veure, unes més encadenades que altres però totes elles ajuden o perjudiquen en l’educació dels infants i joves.
Podem començar en la formació de mestres i de professors (homes i dones) per exercir la seva professió, l’assignació de plaça de treball (desconec la valoració de la informatització que s’ha fet enguany, però em costa de creure que una màquina ho resolgui prou bé en tots els casos ja que la fredor en el tracte i algunes particularitats fan perdre entusiasme i il•lusió) i fins hi tot la continuïtat en el lloc de treball (tanta mobilitat no crea arrels ni continuïtat de projectes.
L’arquitectura dels centres educatius també ajuda als professionals i als alumnes per adquirir hàbits de treball i estima i tracte a les infraestructures públiques. Unes classes ben condicionades i amb ordinadors i altres sistemes audiovisuals són una bona ajuda per aprendre a treballar, estudiar, escoltar, parlar, exposar i investigar, entre altres.
I, així podríem anar allargant la llista d’afectacions “per millorar la condició socioeconòmica de les persones des de l’escola” ja que podríem parlar també dels sous dels mestres, dels seus horaris, del estatut de la funció pública i ...

9.10.2009

ACORD i COINCIDÈNCIA amb Elvira Lindo sobre la bona educació


Tinc un costum, no sé si bo o dolent, però el cert és que el tinc, que quan veig en els diaris un tema que m’interessa el retallo i el guardo, encara que en la majoria de vegades després no en faig res. Ahir es veu que vaig encomanar el costum a en Pere, el meu marit, i ens trobarem els dos amb la intenció de retallar l’article publicat en EL PAÍS de l’Elvira Lindo titulat “Educación”.

Quan li vaig preguntar a en Pere perquè també ell el volia em va respondre per penjar i deixar-lo llegir als nostres fills, i a més gent, ja que sintonitzava amb la proposta que la bona educació és la que hem d’exercir cadascú cada dia i moment, encara que puguem semblar uns estranys i, total coincidència, que la relació entre un pare o mare i els seus fills o filles ha de ser la d’una persona adulta amb un infant o jove que cal educar.

“Exercim” com a pares, ens diu l’Elvira Lindo en el seu article, i fem-ho sense complexos i sense pors a semblar retrogrades perquè la societat ens demana per a poder conviure una bona educació, que no vol dir que sols sigui una responsabilitat de les administracions o de les institucions escolars, sinó, i en primer lloc, de la família.

El respecte vers les persones, el sentit d’autoritat, els valors de l’esforç i de la responsabilitat, que aquesta setmana hem pogut veure que també en parlava el president Obama en una escola a EEUU, cal treballar-ho des del primer dia de vida i no renunciar-hi fins el darrer sospir.

L’Elvira Lindo hi tracta com exemple el fet que no hem d’esperar que s’ensenyi a menjar sa en les escoles ja que ho hem de fer a casa, i jo hi afegeixo, per l’actualitat que està tenint aquests dies, les normes davant la grip nova que són les més elementals que vaig aprendre : rentar-se les mans amb aigua i sabó, posar-se les mans davant quan és té tos...

A veure, si haurem d’admetre, que els nostres pares i avis tenien més educació sense tants anys d’escolarització. Aquesta frase em recorda que en una ocasió vaig llegir que l’escriptor García Márquez va dir, referint-se a ell mateix “Desde muy pequeño tuve que abandonar mi educación para empezar a ir a la escuela”.

7.07.2009

El món avançarà si canviem cultures no només si fem lleis"



Entrevista a Assumpta Baig, senadora pel grup de l’Entesa Catalana de Progrés del PSC
dimarts 30 de juny de 2009
Realitzada per Laura Remis de Dones en xarxa


Assumpta Baig és senadora pel grup de l’Entesa Catalana de Progrés, en representació dels socialistes. I sóc senadora autonòmica, per tant, el Parlament de Catalunya, m’ha elegit perquè sigui la representant en el senat, això havia estat ja amb l’anterior Estatut que era obligatori ser parlamentari i senador. Això dificultava molt les feines, perquè podies dedicar poc a tot arreu i amb el nou Estatut això ha estat diferent i per tant no és te obligació de ser parlamentari català per ser senador autonòmic.

Quina àrea d’acció treballes?
Com que sóc mestre, i a més a més m’agrada molt dir que sóc mestre, no professora ni aquestes coses. Sóc mestre! Doncs treballo en tots els temes d’educació i universitat, i després el que ha estat un altre dels meus camps de treball ha estat fer avançar els drets de les dones. Ara estic també a la comissió que correspon al ministeri d’igualtat.
Quants anys fa que estàs en el càrrec i com hi vas arribar?
En el càrrec de senadora autonòmica hi vaig arribar al 2004 a partir de que Pasqual Maragall, doncs té responsabilitat de president de la Generalitat. Abans he estat Parlamentària a Catalunya des del 97, vaig fer un petit “treure el nas” l’any 95 però només va ser 7 mesos, i després hi vaig tornar al 97. Abans havia estat regidora de l’Ajuntament de Vilanova del 79 fins al 91.
Quina perspectiva de gènere té?
Bé, la meva perspectiva de gènere sempre ha estat enllaçant amb el moviment feminista de l’època de la transició i fent avançar els drets de les dones per a poder aconseguir una societat que veritablement sigui paritària d’homes i dones. Crec que ho hem d’aconseguir junts perquè aquest 60/40 ballin cap a una banda o cap a l’altra però que sempre es puguin respectar tots dos gèneres.
Al llarg de la seva trajectòria ha tingut contacte directe amb desigualtats de gènere?
Home sí... Amb moltes dones que han tingut problemes i dificultats en el tema de ser dona, de ser dona que ha rebut violència, de ser dona que cobra molt menys fent la mateixa feina que un home, amb dones que no van poder aconseguir en el seu moment la formació perquè només estudiaven els homes, amb dones que van decidir en el moment que van tenir els fills, deixar el lloc de treball i després han tingut grans dificultats per retornar en el seu lloc de treball..
Per tant no només a nivell laboral, sinó en tots els camps quasi no?
En molts camps... ha estat un tema que al tenir molta relació amb la gent, he trobat molts casos diferents que realment la història de la humanitat ens ha tractat malament a les dones, no? i la prova és que no només amb lleis que vam disfrutar molt fent-les en la legislatura passada, avancen. La llei ens dona drets però la cultura matxista és bastant més arrelada que la possibilitat de les lleis. Les lleis donen els drets a nivell d’un marc legal i jurídic i ajuden però el que hem de canviar realment és la cultura. I la cultura masclista són molts anys i per tant, hem d’anar-ho treballant a poc a poc perquè els temes de cultura són molt llargs.
Ho has patit en primera persona. Em refereixo més a nivell laboral?
No. No. He tingut la sort de ser mestre, més o menys de sempre i sempre ha estat equivalent igual en dones i homes. En la política les desigualtats aquestes no m’hi he trobat. Si de cas m’hi he trobat en què en política les dones hem de demostrar que valem. I hi ha molts homes mediocres que estan per sobre de dones que valen molt. I per tant, això és injust i és un aspecte d’aquest tema cultural i que evidentment, aquesta cultura ha fet durant molts anys que molts homes es recolzin en ells mateixos per a poder sobresortir. Les dones hem hagut de demostrar molt més les nostres capacitats o hem tingut que defensar davant d’altres dones la nostra posició. Sempre explico que l’any 79 vaig entrar a l’Ajuntament amb un nen que tenia un mes i mig i moltes dones pel carrer, o fins i tot va ser tema de botigues, com pot ser que amb un nen tan petit pugui combinar la seva vida professional, perquè vaig continuar sent mestre a l’escola, dedicar-se a la política... Pobre nen i tal... El que volia era ser corresponsable amb la meva ètica, amb la meva parella de dir no ens ho hem de compaginar i ens n’hem de sortir. I al cap de 2 anys vaig tenir un altre fill. Però això era mal interpretat fins i tot per les dones. Amb això arribes a la dimensió de dir, home doncs hem avançat. I hem avançat perquè això ara ja no t’ho qüestiona ningú.
Què feu a Vilanova en benefici de la dona? És a dir suposo que al PSC teniu alguna política o organitzeu alguna mena d’activitat pel Dia Internacional de les Dones?
Sí, nosaltres des del grup de dones del PSC d’aquí de Vilanova el que organitzem són unes xerrades, 4 o 5 vegades a l’any. La del 2 de juliol farà 10 anys que estem fent uns sopars xerrades per dones. Organitzat per les dones, i algun home. Nosaltres sempre li diem als homes que nosaltres som les que ho organitzem però que ells hi haurien de ser. No venen amb la mateixa efervescència però sempre hi ha algun home que hi ve. La propera és la del 2 de juliol: Dones i mitjans de comunicació. Estereotips: presències i absències. Fem venir sempre una persona que ens fa la primera intervenció, d’un quart d’hora o 20 minuts sobre el tema. Llavors sopem i a les postres / cafè és quan fem el debat i el diàleg. Això fa deu anys que ho estem organitzant. Sempre temes relacionats, per exemple, l’última que vam fer va ser sobre la Llei d’Avortament, sobre com ho vèiem nosaltres aquest tema i va venir una doctora experta en el tema que a més a més, porta una associació a Barcelona que és “Salut i Família”. I d’aquest mateix grup de dones varem començar fent també un tema que era la cooperació en països sud-americans i d’aquí va sorgir una Associació que es diu cooperació i ens dediquem a fer una mena d’ajuda al Tercer Món.
És la de la Ruta Pacífica?
Sí, som els de la Ruta Pacífica. O sigui que també ens involucrem amb la Ruta Pacífica. I després celebrem sempre el Dia de la Dona i el Dia contra la violència de gènere.
També amb xerrades, o manifestos...?
No. Segons l’any amb temes, manifestos o anades amb altres grups del PSC d’altres llocs. Per parlar amb elles... perquè també s’interessin pels temes de les dones... Fem diferents activitats.
Té un bloc, per tant suposo que utilitza Internet sovint...
Cada dia, com a mínim una hora i mitja.
De quina manera animaria a totes aquelles dones que tinc als tallers que no saben d’Internet o aquelles que no volen apuntar-s’hi perquè ja els hi està bé a que aprenguin a utilitzar Internet?
Bé, jo si pogués parlar amb totes les dones els hi diria que les dones que ja hem patit moltes coses en aquesta ocasió no hauríem de permetre que ens quedéssim amb l’analfabetisme del que són les noves tecnologies de la informació i la comunicació. En algun moment de la història de la humanitat ens van voler analfabetes ara som nosaltres les que hem de dir no, ara és el moment no volem passar per la vergonya de quedar per sota dels homes sinó que podem anar al mateix ritme que ells i si podem un pas endavant, millor!
Al seu bloc parla de les tecnologies i les dones que són com dos dels pilars bàsics de Donesenxarxa. Coneix el nostre projecte?
Sí. El vaig conèixer en una ocasió. Tampoc se moltes precisions però se aquest treball que feu de tallers i treball voluntari per a què més dones es puguin ficar a la xarxa i puguin conèixer els temes que s’animin a poder treballar amb temes de gènere.
Es considera feminista?
Jo sempre he procurat treballar en benefici de que avancin drets de les dones i que les dones estem en igualtat amb els homes i per tant, enllaço amb el feminisme de més de finals de la segona república i el feminisme de la transició. No tant amb el feminisme radical perquè jo crec que avançarem si els homes s’apunten també en aquesta possibilitat i per tant, podem canviar cultures. Si el que fem és només un enfrontament entre gèneres a mi aquest camí no em va interessar mai perquè no vull que els homes pateixin les mateixes condicions que han patit les dones perquè jo crec que no guanyem res. La societat serà realment justa amb uns i altres si sabem repartir-nos el poder públic i el privat. Jo sempre explico que allà on hi hagi dones que avancin el l’espai públic hi ha d’haver homes que avancin en l’espai privat perquè jo tinc molt fixada la meva època jove que vaig llegir a la Rosa Luxemburgo que hi ha algú més oprimit que un obrer que és la dona de l’obrer. I per tant, aquesta sempre ha estat com el meu lema d’intentar sempre que s’entengui. Perquè també hem passat uns anys que els homes, per exemple en el camp polític, volien dones a la seva llista però només perquè quedava molt bé. Per això és la dona la que més canvia en la proporció dels càrrecs polítics, que no pas els homes perquè aquests volien quedar com a moderns, que són els que més canvien això, però després no canvien cap tema d’aquests a casa seva. A mi aquest home no m’interessa, només m’interessa per a poder aconseguir el canvi cultural.
Creu que vivim adormits? Moltes dones es consideren feministes però a l’hora d’actuar és molta “parauleria”... Jo sóc feminista i no faig res i inclús deixo que les coses continuen igual.
És feminista la dona que s’ho crec en la vida pública i la vida privada. Aquella dona que en la vida privada fa com la dona tradicional, de la cultura masclista no és una dona feminista. És una dona que treballa pels drets de les dones però no és feminista. El feminisme és poder aconseguir canvis profunds i jo sempre quan parlo amb dones, i molt més quan estava a la diputació, que treballava en l’àrea de la dona els hi deia no us queixeu en els homes si ho han fet malament. Dieu-li que bé però millor si ho haguessin fet d’una altra manera. I tampoc preteneu que ho facin igual que vosaltres perquè ja com no ho fan igual que vosaltres no us sembla bé. No . Això s’ha d’anar aprenent amb el dia a dia i si el primer dia ja voleu que ho facin com vosaltres i a més, nomes admeteu una forma de fer-ho doncs malament. Per tant, s’ha de compaginar la vida pública i la privada.
Què proposa per a solventar el masclisme? Creu que és possible?
Jo sempre he cregut amb la utopia i és el que em fa avançar. Ara, la utopia és aquell horitzó on no s’arriba mai. Per tant, jo crec que sempre s’ha de continuar treballant perquè costa molt avançar i molt poc retrocedir. I llavors moltes vegades la xerrada :
caminante, no hay camino, se hace camino al andar.
Al andar se hace camino y al volver la vista atrás se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar.
A mi em fa molta por a vegades el tema de dir que només que afluixis una mica tornen a venir tots aquells que no han canviat els seus hàbits ni la seva cultura interna. El món avançarà si canviem cultures no només si fem lleis. Les lleis ajuden però t’ajuden en casos extrems que viu la dona de violència, de maltractaments... ajuden molt perquè també com que eren els homes qui jutjaven... Però el més important és canviar la cultura. Aquest horitzó jo espero arribar-hi. No jo... però sí les dones hi arribaran.

7.02.2009

LEC: Llei Catalana d'Educació

Finalment ha acabat tot el tràmit parlamentari de la Llei Catalana d'Educació que ha tingut un ampli acord de les forces parlamentàries i un acord més petit del món educatiu.
La tramitació de la llei m'ha comportat personalment un regust amarg ja que crec que ha faltat debat de les diverses posicions que hi ha d'haver en una societat democràtica, inclòs dins una mateixa opció política, i en canvi, s'ha demanat fidelitat absoluta a la direcció empresa des de la Conselleria.
Personalment tinc dubtes sobre l'actitud adoptada, ja que és cert que immillorable com a salut mental, però ara començo a pensar en el que és i en el que podria ser.
Avui tot encara resulta prou confòs, tant confòs com la seva aplicació i desenvolupament, ja que s'insisteix que serà diferent si ho fa PSC o CiU però en els dos casos se li augura llarga durada, mínim una generació. La meva preocupació és si es farà cercant camins pedagògics i innovadors o, amb visió classista i retrògada.
Les lleis ajuden i són necessàries però sabem que és més perdurable el canvi de cultures, d'hàbits i d'actituds. L'elaboració d'aquesta llei no hi ha col.laborat gens malgrat que Catalunya en educació n'havia estat pionera.
El meu desig és que ara que tenim l'eina cerquem camins que beneficiin l'escola pública,catalana, laica, coeducativa, innovadora i arrelada al medi des d'una pedagogia activa i vinculada a les necessitats de la societat del segle XXI


PD aquest article l'escric el dia 2 de juliol just acabada d'aprovar però se'm va quedar com a esborrany i fins avui no ho he vist, tot i així penso que l'haig de publicar per ser fidel a mi mateixa.

6.01.2009

LES DONES HEM D'ANAR A VOTAR EN LES EUROPEES




Soc de les convençudes que en totes les eleccions s'ha d'anar a votar ja que ens va costar molt aconseguir-ho i és el gran acte de la democràcia, que per empipats que estiguem en la política, en els polítics o amb la crisi... , és el que pot produir canvis pensant amb tothom, l'altre són canvis dictatorials que no tinc paraules per comentar. El canvi més important és l'ideològic i Europa el necessita. Cal que passi d'una majoria de diputats i diputades de la dreta a l'esquerra

Convé que se sàpiga que en aquests moments hi ha una majoria de centre-dreta al Parlament Europeu, a la Comissió Europea i a la majoria dels governs dels països membres de la Unió. El Parlament Europeu tenia 785 membres (ara en tindrà 736), el primer grup és el del Partit Popular Europeu amb 288 eurodiputats, el segon és el del Partit Socialista Europeu amb 217 i el tercer és el dels Liberals Demòcrates amb 100. Estem lluitant per aconseguir que el Grup Socialista sigui el primer.

Convé que se sàpiga que Europa està parada perquè no va poder aconseguir els vots necessaris el Tractat de Lisboa, i, que la candidata socialista MARIA BADIA es la única candidata catalana dels cinc primers llocs de Catalunya que va votar SI a la Constitució Europea i a l'Estatut de Catalunya.

Convé que se sàpiga que va ser des de l'any 1986, quan en Felipe González com a president de govern va fer realitat el somni de ser europeus, les dones aconseguirem programes amb suport econòmic per fer programes d'atenció a les dones, des de punts d'informació, a programes de formació, a programes de conciliació laboral i familiar, a programes d'àmbit local per a promoure la igualtat de drets i d'oportunitats d'home-dona... i tants d'altres.

Convé que se sàpiga que vam fer intercanvis i vam aprendre dels parteneirs, dones d'altres països en diferents àmbits, que ens van ajudar a desvetllar consciència i maneres de treball per ajudar-nos avançar cap a la paritat d'homes i dones. Avui, tant Espanya com a Catalunya, som països capdavanters.

Per aquesta ajuda que vam rebre i per la que podem donar a dones d'altres països i, perquè les dones sabem que no podem restar quietes i indiferents sinò volem aturar-nos i/o retrocedir, hem d'anar a votar.

I convé que se sàpiga que perquè ens defensi i ens representi una dona hem d'anar a votar PSC ja que votem a la MARIA BADIA

5.27.2009

ORDINADORS I/O TECNOLOGIES DE LA INFORMACIÓ ?



DE Dª. MARÍA ASSUMPTA BAIG I TORRAS, DEL GRUPO PARLAMENTARIO ENTESA CATALANA DE PROGRÉS, SOBRE LAS PREVISIONES DEL GOBIERNO PARA QUE LA INCORPORACIÓN DE LAS TECNOLOGÍAS DE LA COMUNICACIÓN EN LA ESCUELA COMPORTE LA RENOVACIÓN DEL SISTEMA EDUCATIVO PARA AFRONTAR LOS RETOS DE LA SOCIEDAD DEL CONOCIMIENTO. (NÚM. EXP. S. 680/000381)

El señor PRESIDENTE: Pregunta de la senadora Baig.

La señora BAIG I TORRAS: Señor ministro, ante todo, felicidades. Le deseo mucho acierto para todos los asuntos relativos al Ministerio de Educación, pues nos hace falta.
Señor ministro, coincidimos en que las prioridades de la educación - tal y como se recogió en el debate sobre el estado de la nación y en la conferencia sectorial- son la lucha contra el abandono escolar prematuro, la extensión de la educación infantil y la reforma de la formación profesional. Todos ellos son objetivos importantísimos, aunque se haya hablado mucho más de la propuesta del presidente de dar ordenadores portátiles a los alumnos de quinto de primaria de los centros públicos y concertados.
Los que algo conocemos de educación sabemos que la escuela, una institución esencialmente conservadora, no debe mantenerse ajena al instrumento de los ordenadores ni a la innovación tecnológica, ya que se han convertido en herramientas de uso habitual en la sociedad y en cualquier lugar de trabajo se demanda su conocimiento y manejo. Bienvenidos pues a la escuela los ordenadores y cualquier avance tecnológico; y si son para todos, mucho mejor, ya que nos ayudarán a eliminar brechas tecnológicas, siempre respetando el principio de que la tecnología debe estar al servicio de la educación y no al revés. Sin embargo, es necesario que el árbol nos deje ver el bosque, pues siendo imprescindible que un plan de equipamiento tecnológico llegue a todos los centros, no será únicamente esto lo que nos hará mejorar la educación.
Espero que la entrada de estos instrumentos del siglo XXI nos sirva de empuje necesario para la modernización e innovación del sistema educativo, para la renovación pedagógica del modelo, para una enseñanza más personalizada, más individual y que, incluso, posibilite trabajar en red a los alumnos con sus maestros y profesores. En definitiva, que su llegada sea un posibilidad para avanzar hacia otro modo de construir el conocimiento en las aulas.
Y permítame desmitificar el bulo de que maestros y profesores no están al día en conocimientos informáticos. Unos dominan mejor que otros los instrumentos tecnológicos, pero todos comparten una preocupación: que sus alumnos lleguen a los aprendizajes establecidos.
Mi interés es conocer si desde las administraciones educativas se da todo el impulso necesario para la innovación y la renovación de la educación del futuro, si equipamos las escuelas con las herramientas de este ciclo, si incorporamos todos los lenguajes, porque, en mi opinión, gran parte del modelo educativo vigente hace tiempo que ha caducado. Por eso, le planteo esta pregunta, que le formulo en catalán.

_ Quin és el capteniment del govern perquè la incorporació de les tecnologies de la comunicació a l’escola comporti la innovació i renovació del sistema educatiu per afrontar els reptes de la societat del coneixement?


El señor PRESIDENTE: Gracias, señoría.
Tiene la palabra el señor ministro de Educación.

El señor MINISTRO DE EDUCACIÓN (Gabilondo Pujol): Muchas gracias, señor presidente.
Señoría, comparto las prioridades que subraya y sus planteamientos.
El proyecto que hemos denominado Escuela 2.0 persigue la integración de las tecnologías de la información y la comunicación en los centros educativos para generalizar en las aulas lo que ya es una realidad en otros ámbitos sociales y económicos. Es un proyecto integral, un plan, un programa, no se trata simplemente de una distribución de ordenadores, un proyecto con el que queremos dotar de infraestructura tecnológica y conectividad básica a las aulas de nuestro país.
Como ya anunció el presidente del Gobierno, las actuaciones se van a basar, en una primera fase, en el tercer ciclo de Educación Primaria, comenzando en el próximo curso 2009-2010 con 5º de Primaria en todos los centros sostenidos con fondos públicos. Pero en realidad el Gobierno está diseñando un proyecto de futuro, un proyecto para llevar a nuestras aulas los instrumentos tecnológicos y la formación del siglo XXI. Queremos incorporarlos sin eliminar otros modos bien acreditados de aprender. No es solo la presencia de las TIC en las aulas ni su utilización, no consiste simplemente en la incorporación de tecnología, sino que va más allá. Se trata de incorporar nuevas posibilidades en los métodos docentes más convencionales y situar las TIC al servicio de la innovación educativa y de la mejora de las formas de aprender y de enseñar, y de otra cultura de la relación y de la comunicación.
Siempre hay que otorgar un mayor protagonismo a quien aprende, que no es, como ya se sabe, un mero receptor pasivo, y que ha de compartir y contrastar sus conocimientos en un ámbito abierto y plural. Siempre es necesario que los alumnos sean creativos, que tengan iniciativa y motivación de trabajo, siempre hace falta que sean inteligentes y críticos con la información que reciben, así que no buscamos las TIC para hacer de ello un ámbito de aislamiento, las queremos en las familias, en las aulas, las queremos porque pretendemos que las aulas sean un espacio de convivencia, de relación, de trabajo en equipo y de búsqueda en común.
Por eso hay que transformar los centros educativos -este es el objetivo-, para que tengan la tecnología adecuada, dotándoles, además, de ordenadores con conexión a Internet. Estos planes de transformación de los centros van a ser la clave fundamental en el éxito de la iniciativa, y hemos de incidir, como se ha hecho con acierto, en el papel de los profesores como asesores, orientadores y mediadores, más necesarios que nunca en la enseñanza y el aprendizaje, a través de programas de formación específicos. Y necesitamos de los planes de los centros, de la implicación de las familias y de la comunidad educativa.
El Gobierno considera que por sí mismo, con una mera distribución de ordenadores se produce este hecho. Por eso vamos a impulsar acuerdos de colaboración con editoriales y otras entidades, para facilitar el acceso de profesores y alumnos a nuevos materiales didácticos y a nuevos contenidos. No se trata simplemente de otorgar nuevas herramientas, es otra cultura, otro modo de entender y concebir la enseñanza y el aprendizaje.
Para finalizar, quiero dejar constancia en la Cámara que representa la diversidad y cohesión territorial del Estado de mi compromiso de pactar este gran proyecto con todas las comunidades autónomas, algunas de ellas ya tienen excelentes proyectos singulares en esta materia, y este plan viene a sumarse, a integrarse, no a sustituir ni a imponer ningún criterio.
Muchas gracias.

El señor PRESIDENTE: Muchas gracias, señor ministro.

OTRA ESCUELA ES NECESARIA Y ES POSIBLE


Las organizaciones y personas que firmamos este Manifiesto estamos profundamente preocupados por la difusión de creencias sobre la escuela que distorsionan la realidad. Por eso afirmamos que:

No es verdad que en la escuela predomine un modelo de enseñanza dife-rente al tradicional. Al contrario, a pesar de que hay muchos argumentos en co-ntra, la cultura dominante sigue basándose en la transmisión de bastantes conteni-dos desfasados, en el aprendizaje repetitivo, en la evaluación sancionadora y en la prolongación de la jornada con abundantes deberes. La mayoría del alumnado, co-mo siempre ha ocurrido, identifica el saber con retener información para el examen.

No es verdad que en la escuela hayan bajado los niveles. Basta observar los libros de texto para comprobar que cada vez se pretende enseñar más contenidos. La idea de que “los niveles bajan” trata de dar una explicación fácil al fracaso esco-lar. Pero los estudiantes fracasan porque el modelo de enseñanza tradicional, y no otro, no provoca aprendizaje duradero y de calidad. Esto siempre ha sido así. No entender muchas explicaciones, estudiar para los exámenes y olvidar lo estudiado son experiencias compartidas. En un mundo donde la información circula por Inter-net, donde los problemas son interdisciplinares, donde las certezas absolutas han desaparecido y nos enfrentamos a un futuro crítico, incierto y complejo, la escuela sigue anclada en contenidos y métodos del pasado.

No es verdad que el alumnado sea peor que el de antes. Es diferente, pero no peor. Los menores son el producto de la sociedad en la que viven. Juzgarlos negati-vamente como colectivo es ocultar la responsabilidad adulta. La incitación al con-sumo, la cultura del triunfo y de la superficialidad, su conversión en objetivos del mercado y la forma de vida de los adultos con los que viven son, entre otras, reali-dades que influyen en su desarrollo. La sociedad tiene una actitud hipócrita: se ve reflejada en el espejo de ellos y, a veces, no le gusta lo que ve, pero, en vez de analizar las causas, arremete contra la imagen que se proyecta. En la escuela esto es especialmente grave. Los “medios” han favorecido una alarma injustificada. La falta de respeto hacia los docentes, el acoso entre iguales, etc., aun siendo proble-mas reales, se han sobredimensionado, convirtiéndolos en productos de consumo.

No es verdad que los docentes tengan un exceso de formación pedagógica y un déficit de formación en contenidos. Todo lo contrario. Los profesores de secundaria después de 5 años de formación en una licenciatura sólo han recibido un curso de dos meses sobre aspectos tan importantes como: la psicología del alum-nado; la importancia de lo afectivo; los modelos pedagógicos; la selección de con-tenidos; el diseño de actividades; el uso de los recursos, especialmente aquellos próximos a los estudiantes; las formas de evaluar y sus repercusiones formativas; las tendencias innovadoras en educación; la dinámica de grupos; etc. En una profe-sión centrada en la práctica, los docentes han tenido una formación muy poco vin-culada a los centros escolares (es de justicia reconocer el esfuerzo de muchos do-centes al intentar responder a los problemas profesionales a pesar de su insuficien-te formación inicial, de la cual, no son responsables). Por eso consideramos necesa-ria una profunda reforma de la formación inicial del profesorado que asuma, por fin, que para enseñar no basta con saber el contenido.

La escuela y la universidad necesitan un cambio. Este cambio no puede venir del modelo tradicional, como reclaman algunos, ignorando que es el responsable del fracaso actual. Tampoco aplicando políticas de mercantilización de lo educativo, ni modelos empresariales de planificación y control de calidad. Las personas no son mercancías. Algunos principios de la escuela que necesitamos son:

1. Centrada en los estudiantes y en su desarrollo integral. 2. Con contenidos vincu-lados a las problemáticas importantes de nuestro mundo. 3. Con metodologías que promuevan aprendizajes funcionales y la capacidad de aprender a aprender. Donde el esfuerzo tenga sentido. 4. Con recursos didácticos modernos y variados. Una escuela que utilice de forma inteligente y crítica los medios tecnológicos de esta época. 5. Con formas de evaluación formativas que abarquen a todos los implicados y que impulsen la motivación interna. 6. Con docentes formados e identificados con su profesión y estimulados para la innovación. 7. Con una ratio razonable y con profesorado ayudante y en prácticas. Con momentos para diseñar, evaluar, formar-se e investigar. 8. Con un ambiente acogedor, donde los tiempos, espacios y mobi-liarios estimulen y respeten las necesidades de los menores. 9. Cogestionada por toda la comunidad educativa. Que promueva la corresponsabilidad del alumnado. 10. Auténticamente pública y laica. Con un marco legal mínimo basado en grandes finalidades y obtenido por un amplio consenso político y social.

/Una de les més de 4000 firmes és la meva.

5.21.2009

Gràcies TV3

Aquesta mitjanit arranca la campanya electoral, i en els partits polítics estem ja preparant-la. A Vilanova i la Geltrú, els socialistes ens trobàrem a les 9 del vespre per sopar i distreure’ns tots junts, ja que sinó ens podria vèncer la son, per anar a les 23’55 davant la cartellera del capdamunt de la Rambla a enganxar el primer cartell electoral.

Aquest és un acte que forma part de la litúrgia electoral, ja que la ciutadania se n’assabentarà de que ha començat la campanya per les eleccions europees quan escolti el locutor o locutora de torn, de TV3 i/o de Catalunya Ràdio, amb aquella cantarella contrària als blocs electorals que limiten el temps i l’ordre de les informacions, no per un criteri professional sinó polític. M’acabo d’assabentar que han anunciat una vaga parcial, desconec si per substituir la cantarella o com un medi més de forçar una solució.

Avui però no vull entrar en el debat de si vulnera o no la llibertat d’expressió dels periodistes i quin ha de ser el paper dels mitjans de comunicació respecte als partits polítics, ni qüestiono la mesura, ja que crec que en un sistema democràtic totes les opcions són vàlides i respectables. Avui sols ho he comentat com el sistema més cert de que TV3 aconseguirà fer arribar aquesta informació a tots els ciutadans, de totes les edats i sexes, que l’esforç voluntari dels companys i companyes que ens trobarem fins més enllà de les 12.

5.19.2009

12 de 14: Endavant Edurne


Endavant Edurne Pasabán i moltes, moltes felicitats pel teu esforç en aconseguir el dotzè cim dels 14 cims més alts. La meva felicitació és des de l’admiració com afeccionada a l’alpinisme, i com a dona, ja que igual com en tantes altres coses d’aquesta nostra societat, es fa encara més difícils pel simple fet de ser dona.

Les que per motius d’edat, i corresponent al moment social, polític i econòmic d’aquells anys, ens vam tenir d’ acontentar preparant ascensions als Alps i als Pirineus durant les vacances, fem un seguiment de les expedicions actuals amb una enveja saludable i celebrant cada nou èxit de qualsevol alpinista, i molt més si és català, basc, espanyol, europeu i/o de qualsevol altre lloc; però la satisfacció és plena quan és una dona.

El món de la muntanya, de l’alpinisme i qualsevol altre esport relacionat amb la natura, tots ells esports minoritaris, acostumen a tenir ben poc espai en la premsa, malauradament sols és notícia si succeeix alguna desgràcia, tant en l’oral, com en l’escrita, i igual en els mitjans audiovisuals.

Les que en algun moment hem practicat l’alpinisme sabem de la seva duresa, de les renúncies però de les moltes satisfaccions personals i de la importància que en aquells moments té la pràctica de valors poc valorats en una societat tant individualista i consumista que tenim. Nosaltres sabem que vol dir en profunditat cooperació, solidaritat, exigència, esforç ... i tants altres, per gaudir de la bellesa, solitud i companyia a la vegada, risc i prudència i tants altres.

Endavant Edurne i el meu desig és que poguessis ser la primera dona en aconseguir els 14 cims però sinó és així, continuaré celebrant i felicitant tots els èxits teus i de qualsevol alpinista, homes i dones.

5.13.2009

A LA TAREA !


Aquest final “A la tarea” es dir, “a treballar”, és com ha tancat el debat de l’estat de la nació el president del govern. Un debat caracteritzat per presentar mesures per pal•liar la crisi i trobar un nou model de creixement econòmic, un debat de present i de futur. Malauradament, no tots els que hi han intervingut ho han volgut així, i s’ha parlat de molts altres temes, principalment dels que interessen a cada CCAA, des del finançament i traspàs de rodalies en el cas de Catalunya, al pacte de PSOE i PP al País Basc, les infraestructures galegues, els aturats i la immigració de Canàries.

En Rodríguez Zapatero ha insistit, en més d’una ocasió, de la necessitat i de la seva voluntat política de canviar el sector productiu per aconseguir un nou model de creixement econòmic per Espanya, i que aquest ha de venir de la mà de l’educació, la formació i la inversió en I+D+i per preparar-nos pel futur.

Els grans trets com objectius en l’educació, que ha dit que impulsaria el nou ministre, seria en primer lloc aconseguir un pacte social de l’educació, i juntament amb les CCAA treballaria per reduir el nombre d’escolars que abandonen els seus estudis, aconseguir pel 2012 places d’educació infantil de 0 a 3 anys per tothom dins el plan Educa3 i concloure la reforma de la Formació Professional. Oidà! la feinada que hi ha per avançar en aquests temes.

Avui però del que més es parla, en el camp educatiu, és la mesura que va proposar pel proper curs: tots els alumnes de 5é de primària, de centres públics i concertats, reverien un ordinador portàtil.

Sempre en el camp educatiu hi ha d’haver aspectes que ens distreuen del debat important, en aquest cas serà l’ordinador (qui el paga, quin sistema operatiu, quina marca...) del debat real: quin ha de ser el seu paper en l’educació (dins i fora de l’escola) i quins programes hi haurà, i ... hem de fer classe com a començament del segle XX amb eines del segle XXI, i... moltes coses més que ens hem de plantejar en la societat del coneixement.

A treballar! ens ha dit el president i té raó perquè feina n’hi ha molta per preparar la ciutadania pels canvis en el sector productiu amb unes empreses i/o autoempreses amb llocs de treball molt més qualificats, amb compromís ciutadà per a col•laborar en els temes públics i col•lectius i amb coresponsabilitat en la feina familiar perquè dones i homes puguin conciliar la seva vida personal, familiar i laboral.

5.06.2009

Argument Postmasclista

Transcric, ja que m'hi vaig comprometre al parlar d'escola diferenciada, la qüestió que li vaig formular a D. Miguel Lorente Acosta, delegado del gobierno para la violencia de género en la compareixença a la comissió d'igualtat del Senado el dia 23 d'abril de 2009




"Quiero plantear una reflexión y una pregunta. Hace
algunas semanas surgió —y esta semana con más ímpetu
en Cataluña— el tema de la escuela diferenciada. No voy
a entrar en el aspecto de su financiación, ya que corresponde
a otra comisión, sino a las implicaciones que puede
tener en lo que respecta a la violencia de género. Ayer leí
la opinión de los que la quieren impulsar porque ven ventajas
en ella, e incluso opinan que terminaría con la violencia
de género. Mire usted qué fácil ¿Cómo puede ser que
ahora todo sea tan distinto a los años en que, justo al
empezar nuestra Transición, estuvimos valorando la
importancia de la escuela mixta coeducativa —no solo la
mixta, sino la mixta coeducativa?
En este sentido, hemos dado pasos adelante; hemos
conseguido que, tanto en las escuelas de primaria como en
los institutos y en la universidad, la convivencia entre
hombres y mujeres sea lo más normal del mundo, no hacer
distinciones entre unos y otros; incluso hemos tenido que
advertir a las jóvenes que el mundo no será después tan
bonito como en la época estudiantil; pero ahora vuelve a
surgir la escuela diferenciada, que nos dicen terminará con
la violencia de género.
Nos ha dado usted unos datos que considero muy interesantes
respecto a la distinta percepción de hombres y
mujeres; nos ha dicho que algunos hombres han dado
algún paso adelante a este respecto y me gustaría preguntarle
cuál es su punto de vista en cuanto a la escuela
diferenciada.

D. Miguel Lorente Acosta, delegado del gobierno para la violencia de género

En cuanto a la escuela diferenciada, deduzco de sus
palabras que tenemos la misma postura. Creo que es uno
de los grandes argumentos que se pueden utilizar en lo que
denominamos el posmachismo para seguir manteniendo la
desigualdad sobre la diferencia. Es un argumento que nace
de un hecho objetivo: el desarrollo biológico de niños y
niñas, de hombres y mujeres, no es simultáneo. Tampoco
lo es el de todas las mujeres o el de todos los hombres. Y no
sé si, a partir de este criterio, en lugar de la escolarización
por edad vamos a plantear la escolarización por desarrollo
de caracteres sexuales secundarios; o si se van a plantear
diferencias sobre otro tipo de factores, como el cociente
intelectual, el nivel socioeconómico, el origen nacional,
etcétera. Y es que cualquier argumento puede ser útil para
mantener diferencias sobre elementos objetivos que pue-
den facilitar la homogeneidad y, por tanto, el avance
simultáneo, pero perdiendo algo que los niños y las niñas
deben tener a esa edad: referencias para convivir en armonía,
sobre la base del respeto, de la diversidad y de la diferencia,
pero siempre respecto de la igualdad. Como muy
bien ha dicho, pasamos de una escuela diferenciada a una
de educación mixta coeducativa pero con la referencia tradicional
patriarcal, por tanto, monolítica. Por eso, lo que
tenemos que propiciar es la educación mixta coeducativa
sobre la diversidad, sobre la diferencia, a través de la
igualdad. Esa es la clave: socializar para convivir, y no vivir
para diferenciar, que es lo que da lugar a los conflictos de
función y roles que surgen en los hombres que recurren a
la violencia.

5.04.2009

VISITA AL CONSELL D'EUROPA


Just a l’acabar el ple del senat una delegació de l’Entesa Catalana de Progrés marxarem cap a Estrasburg per a visitar la seu del Consell d’Europa i assistir a l’assemblea Parlamentària del Consell, en la que el dimecres a la tarda hi participà el President del govern, José Luis Rodríguez Zapatero i dijous el Ministre d’Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, que aquest semestre ha ostentat la presidència de torn del Comitè de Ministres del Consell d’Europa. La seva intervenció i les preguntes que li formulàren les seguírem des de la tribuna dels visitants.

La delegació encapçalada pel portaveu Carles Bonet la formàvem, tal com es veu en la foto, les senadores Maite Arqué (per Barcelona), Pepa Celaya (per Girona), Maria Burgués (per Lleida) i jo mateixa, senadora autonòmica igual com el senador Joan Josep Nuet, i en Josep M. Esquerda (senador per Lleida). La visita ens feia molta il•lusió ja que ens l’havia preparat el company de grup, senador per Girona, en Lluís M. de Puig, que durant dos anys va ser elegit com a president de l’Assemblea del Consell d’Europa.

El Consell d’Europa, l’organització política intergovernamental més antiga, ja que va ser creada l’any 1949, acull en aquest moment representació parlamentaria de 47 democràcies pluralistes europees i compta amb representació de 5 observadors (Canadà, Estats Units, Japó, Mèxic i la Santa Seu).

Els seus objectius entre altres són la consolidació de l’estabilitat democràtica d’Europa, protegir els drets humans, promoure la cohesió social i els drets socials, i desenvolupar identitat cultural europea posant atenció a l’educació.

La seva estructura és un òrgan de deliberació, l’Assemblea Parlamentària, una instancia decisòria, el Comitè de Ministres (integrat pels ministres d’assumptes exteriors), el Congrés de Poders Locals i Regionals, el Tribunal Europeu de Drets Humans, el Secretari General i la Secretaria del Consell d’Europa.

Per a més informació és pot connectar amb http://www.coe.int

4.27.2009

Seriosament: ESCOLA MIXTA I COEDUCATIVA



Aquests darrers dies està sortint a la premsa la polèmica sobre l’escola diferenciada, uns a favor i altres en contra, amb una polèmica al meu veure desenfocada ja que es centra més en la possibilitat o no de tenir concerts educatius (i per tant en un aspecte econòmic) que en conceptes pedagògics i en concepte d’un treball equitatiu per avançar en la igualtat d’homes i dones.

Des d’una vessant pedagògica crec que és errònia qualsevol segregació (i Aixa m’he manifestat sempre , com en el cas dels immigrants) ja que de fa temps m’he possessionat per l’escola inclusiva, l’escola de tots i totes: l’escola pública mixta, plural i coeducativa.

D’ençà que vaig conèixer l’Escola de Mestres de Rosa Sensat, en el meu segon any de carrera, llavors dirigida per Marta Mata vaig valorar la importància que a l’escola hem d’aprendre coneixements però, també hi hem d’aprendre a conviure i a socialitzar-nos, i per fer-ho ens cal conviure tots junts.

I, des del treball equitatiu per a la igualtat entre homes i dones ens és imprescindible la socialització per a conviure, i no la de viure per a diferenciar-nos, com és l’escola diferenciada .

Dijous vaig demanar l’opinió a Miguel Lorente, director estatal de l’observatori per a la violència de gènere, i la seva resposta va ser prou il•lustrativa ja que la va definir com a proposta postmasclista per a continuar vivint amb diferències.

4.20.2009

TRENTA ANYS I UN DIA



Avui, fa trenta anys i un dia, de la constitució dels primers ajuntaments democràtics, personalment, la vivència política més emotiva no tant, que també, en el ple de constitució que va ser elegit alcalde, el nostre líder i cap de llista, en Jaume Casanovas, com la vivència, aquella mateixa tarda, de la celebració de molts ciutadans i ciutadanes que s’aplegaren a la Plaça de la Vila per donar sentit al nostre eslògan electoral ENTRA AMB NOSALTRES A L’AJUNTAMENT.

Vaig, tenir l’honor de ser regidora de l’ajuntament de Vilanova i la Geltrú, des de l’any 1979 fins el 1991, tres legislatures, però la vivència de la primera, la de l’any 1979 a 1983, és inigualable, ja que per a tots era una experiència nova amb una ciutat per planificar i per encaixar en un projecte més ampli: Catalunya i Espanya. Van ser quatre anys de feina molt intensa, semblava que sols teníem aquella oportunitat, però en la que la participació de la gent voluntàriament ens va ajudar a reflexionar i a fer avançar forces temes. M’agrada mencionar la Comissió de Recerca de la Cultura Popular i Tradicional que va anar configurant el calendari festiu vilanoví i la Comissió d’Escolarització de l’escola pública amb participació de representants de pares, professors i directors, anys abans, que la regularitzes amb una ordre el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.

I fa també trenta anys que va nàixer l’Arcadi, el primer fill, i ho vull esmentar perquè ara es parla molt de la conciliació de la vida laboral i familiar, i, en aquell moment les tres dones del primer consistori vilanoví sumarem a la conciliació de la feina i la família , la vida política en el món local. Ho he volgut recordar com a visió històrica ja que en aquells anys no era ben vist, per força gent, que la dona es dediqués a altres afers que la seva família. La perspectiva del temps m’ho fa veure en positiu.
.

4.14.2009

NOVA ETAPA, NOU GOVERN


Reiniciem la tasca parlamentària en el Senat, després d'aquest breu descans de Setmana Santa, que ens ha deixat un canvi de govern a l'Estat Espanyol. Un canvi per renovar i reforçar el govern del president Rodríguez Zapatero en un moment delicat per la crisi econòmica internacional, per tenir en portes unes eleccions europees (el proper 7 de juny)i perquè el primer semestre del 2010 Espanya assumirà la presidència de la Unió Europea.

Aquest matí ens hem reunit els diputats i senadors socialistes de les Corts Espanyoles, els diputats socialistes europeus i els ministres, amb el president Zapatero, per obrir aquesta nova etapa, segona fase d'acció política d'execució de mesures contra la crisi a les que és necessari donar un ritme més accelerat per poder arribar amb forces a la tercera fase que ens haurà de permetre superar la situació crítica de l'economia, i que el president dibuixava, amb una situació nova per l'economia, al finalitzar Espanya la presidència europea.

Com és habitual el president ha posat èmfasi en la necessitat, en moments de crisi, de la formació i l'educació demanant un pacte educatiu que ha encarregat al nou ministre d'educació i universitat.

El que, al meu veure, ha restat més clar és la importància de dedicar-nos a treballar començant per les eleccions europees.

4.01.2009

CRISI: Unió Europea i cohesió social



En el Diari de sessions del Senat en el Ple n.33 del 24 de març del 2009 (pàgines 1511 a 1515) podeu seguir la interpel•lació sobre les conseqüències de la crisi econòmica en la Unió Europea, com espai de cohesió econòmica i de solidaritat que va suscitar un debat, molt interessant, principalment, pels neòfits en matèria internacional i econòmica. L’interpel•lant era el senador del Grup de L’Entesa Lluis M.de Puig i pel govern va respondre el ministre d’economia Pedro Solbes.

La recomano per l’actualitat del tema, pel rigor en que es va tractar i per donar a conèixer la moció conseqüència de la interpel•lació que es tractarà en el proper ple del dia 14 d’abril.

La moció està plantejada amb sis punts:


1. Defensar en tot moment en el si de la Unió Europea, polítiques d'unitat i posició comuna davant la crisi, garantint el manteniment i millora del mercat únic i enfortint la unitat política.
2. Seguir actuant amb mesures immediates en els països de l'est europeu per tal de pal•liar els efectes de la crisi, així com establir polítiques financeres i econòmiques a mig i llarg termini a fi que Europa surti de la crisi sòlidament reforçada.
3. Donar suport i promoure les actuacions orientades a la reforma i millora del sistema financer europeu, amb la fixació d'instruments i noves regulacions que impedeixin derives negatives del sistema tals com els paradisos i frau fiscals, el blanqueig de diners.
4. Establir mecanismes de supervisió dels moviments bancaris en la pròpia Unió Europea per a evitar les situacions de creditors i morosos entre els països membres que creen desequilibris afegits a la crisi.
5. Prioritzar l'element humà actuant de manera que la resposta a la crisi suposi un alleugeriment de caràcter social, amb polítiques de creació de nous tipus de treballs, de millora del mercat de treball, ampliant el Fons d'Ajuda i duent a la reunió extraordinària sobre l'Ocupació propostes sobre l'actual situació de crisi i avançant amb l'Estratègia de Lisboa cap a la nova realitat que arribarà després de la crisi.
6. Promoure i impulsar l'ampliació de la zona euro, element de cohesió i estabilitat, considerat bàsic per al desenvolupament equilibrat i solidari del projecte europeu


Desconec si la moció tindrà els vots necessaris per reeixir però els senadors i senadores que l’escoltàrem en sortirem satisfets. Tant en Lluis M. De Puig, com en Pedro Solbes són dos grans coneixedors de política Europea .

3.20.2009

INTERRUPCIÓ VOLUNTÀRIA DE L'EMBARÀS (IVE)


En el sopar de dones del PSC d'aquest mes de març vam convidar a ELVIRA MENDEZ, metge, presidenta de l'Associació de Salut i Família i professora de polítiques públiques. Escoltar-la va ser un plaer ja que es gran coneixedora de polítiques de salut i en concret de temes relacionats amb la sexualitat, ús de contraceptius i avortaments.

La intervenció la va desenvolupar a partir de tres eixos:

1. Evolució de la interrupció voluntària de l’embaràs a Catalunya i Espanya

La Llei Orgànica 9/1985 va despenalitzar l’avortament a Espanya als supòsits de risc per a la salut física i/o mental de la dona (sense límit d’edat gestacional) de violació (amb límit de dotze setmanes) i de risc o diagnosi de malformació fetal (amb límit de vint-i-dos setmanes). D’ençà aquesta data, els principals centres proveïdors d’avortament han estat privats i fins l’any 2006 el 97,49% de les IVES declarades a Espanya es van portar a terme a clíniques privades.

Les principals disparitats que presenta la taxa d’IVE a Espanya són el seu augment gradual entre les dones menors de vint anys i les taxes significativament elevades entre les dones d’origen estranger. Malgrat això, la taxa (2006) de 15,04‰ entre les adolescents catalanes es situa al tram baix de l’escala internacional i la taxa (2006) de 28,96‰ entre les dones estrangeres residents a Catalunya es situa al tram mitjà de l’escala internacional.

L’augment progressiu de la taxa d’IVE entre les adolescents espanyoles i catalanes té com a factors determinants l’accés deficient i la manca d’utilització de serveis de consell contraceptiu entre més de la meitat de noies que avorten, la utilització erràtica de mètodes contraceptius i la disminució de l’edat d’inici a la vida sexual.

Mundialment s’estima que el 40% dels embarassos són no desitjats i/o no planejats. En un sentit general, l’embaràs inesperat succeeix quan les parelles fracassen en harmonitzar el seu desig de mantenir relacions sexuals amb les seves aspiracions de no concebir una criatura en un moment donat. Així, des de l’òptica de salut pública, el problema nuclear arreu són els nivells d’ocurrència de l’embaràs no desitjat i/o inesperat.

2. El règim jurídic de la interrupció voluntària de l’embaràs

La principal mancança estructural de la Llei Orgànica 9/1985 és que no reconeix a les dones la capacitat de decidir per sí mateixes sobre la interrupció voluntària del seu embaràs. La possibilitat de realitzar una IVE sense conseqüències penals resta al criteri dels facultatius que fan la indicació, essent les dones situades com a demandants d’una prestació que ha d’ésser autoritzada per tercers. També, existeixen restriccions legals (Llei 41/2002) pel que fa al reconeixement de la capacitat de consentiment d’una IVE legal per part de les noies menors d’edat, quan aquesta capacitat és acceptada per altres procediments de salut.

La inseguretat jurídica que potencialment suposa el sistema legal d’indicacions de la IVE afecta principalment als professionals sanitaris i de retruc, a les dones.

Internacionalment esta ben documentat el paper positiu que juguen les diferents tipologies de regulació de la IVE sobre la seguretat, l’accés i la qualitat de la prestació malgrat que cap regulació té un impacte significatiu sobre l’augment o la reducció de les xifres d’IVE. En aquest sentit, les lleis restrictives no redueixen el volum d’interrupcions de l’embaràs, simplement provoquen que es realitzin de forma insegura i que les dones siguin estigmatitzades o tinguin que desplaçar-se a d’altres països.

L’avantatge d’una llei mixta (sistema de terminis durant el primer trimestre de gestació i sistema d’indicacions per a edats gestacionals més avançades) és, fonamentalment, la millora del reconeixement jurídic de la capacitat de les dones a decidir per sí mateixes sobre la seva maternitat i la reducció de la inseguretat jurídica potencial de dones i proveïdors sanitaris durant el període gestacional emparat pel sistema de terminis

3. Les polítiques de salut reproductiva

Les polítiques de salut reproductiva a Espanya i Catalunya necessiten ésser reestructurades de forma prioritària i rigorosa adaptant l’oferta de serveis a les noves necessitats i perfils de la població de dones. L’equidat del sistema de prestacions contraceptives i d’IVE és un aspecte cabdal ja que les dones amb una salut reproductiva més precària es concentren als grups vulnerables de població, els quals tenen risc de patir un ampli ventall de riscos que van acumulant-se i potenciant-se al llarg de la vida.

Així doncs, les inajornables reformes de caire pragmàtic de les polítiques de salut reproductiva serien:

 Revisar i actualitzar la cartera de mètodes contraceptius finançats pel sistema sanitari públic.

 Augmentar l’oferta de serveis contraceptius culturalment competents adreçats a dones pertanyents a grups vulnerables de població (59,4% de dones amb IVE en 2007 no havien consultat cap centre de planificació familiar).

 Establir un sistema de copagament públic de la IVE adreçat prioritàriament a dones pertanyents a grups vulnerables de població.

 Garantir l’oferta sistemàtica i gratuïta d’atenció contraceptiva immediata post-IVE, posant especial èmfasi a la contracepció reversible de llarga durada.

 Equilibrar la contribució dels proveïdors públics i privats en la realització de la IVE i l’atenció contraceptiva immediata post-IVE.

 Pal•liar els eventuals efectes adverses d’una llei mixta de la IVE augmentant la provisió de serveis públics d’IVE pel segon i tercer trimestre d’edat gestacional.

3.11.2009

EL 0`7% DE L' IRPF (Impost sobre la Renda de les Persones Físiques)


Avui, el Senat ha donat també, la seva aprovació a l’esmena presentada per l’Entesa, que és la mateixa que ahir es va aprovar al Congrés de Diputats, per adequar el finançament de les ONG a partir de l’assignació del 0’7% del IRPF.

L’esmena és fruit de l’esforç dels socialistes catalans a les Corts, del grup d’ERC_ICV, del govern de l’Entesa de la Generalitat de Catalunya i del Ministeri de Educación, Política Social y Deporte i votat per tots els grups al Senat amb excepció del Grup Popular.

L’esmena aprovada resol la inquietud que es va produir a Catalunya quan l’esborrany del ministeri tancava la possibilitat d’acollir-se a les ONG d’àmbit no estatal a la demanda d’ajuda , i a més ens

• Garanteix que totes les ONG catalanes (i també d’altres CCAA, tal com han manifestat algunes d’andaluses i de Castilla-La Mancha) independentment del seu àmbit d’actuació puguin accedir a la convocatòria del 2009 com ho venien fent els anys anteriors.
• Garanteix que també hi puguin accedir les d’àmbit local i autonòmic
• Garanteix també que les ajudes es dediquin prioritàriament vers les persones més desafavorides econòmicament, ja que són les que estan patint més la crisi
• Garanteix l’adequació normativa definida pels estatuts autonòmics
• Garanteix la creació d’un nou model pel futur amb acord dels partits polítics, govern de l’Estat i de les Comunitats Autònomes i dels representats de les ONG amb l’objectiu de territorialitzar les ajudes i enfortir les estructures i xarxes associatives d’aquestes organitzacions a nivell autonòmic i estatal

2.18.2009

BEQUES I COMPETENCIA AUTONÒMICA

Fa temps, anys, que vaig fent un seguiment parlamentari sobre el tema de la gestió i distribució de les beques, ja que des de la comissió de política educativa del PSC comprovarem que les famílies i estudiants que vivim a Catalunya quedàvem desigualment tractades. Sota la batuta d'en Josep M.Bas vaig iniciar aquesta feina i ara sembla (toco fusta perquè sigui així)que arribarem aconseguir.
Reprodueixo la pregunta i la resposta de la ministra en el ple de la setmana passada al Senat.


La señora BAIG I TORRAS: Buenas tardes, señora ministra.
(La señora Baig i Torras pronuncia palabras en catalán, que se reproducen según el texto que facilita a la Redacción del “Diario de Sesiones”): “Hem llegit amb satisfacció que en el passat Consell de Ministres del 30 de gener de 2009 s’ha aprovat un presupost per a les beques que incrementa en 4 punts percentuals el creixament d’1,7% al 5,4% que de ben segur sera més quantitat de beques per a tot l’alumnat espanyol.”
Señora ministra, esta senadora viene trabajando desde hace años en distintos ámbitos parlamentarios sobre el tema de las becas. Es para mí un tema recurrente, porque tengo el convencimiento de que el régimen centralizado de las becas y ayudas al estudio no alcanza el objetivo de igualdad de oportunidades ni el fin de que todas las personas disfruten de las mismas condiciones en el ejercicio de su derecho a la educación, con independencia de su lugar de residencia.
Se nos dio la razón por medio de dos sentencias del Tribunal Constitucional, en 2001 y en 2005. El Ministerio de Educación, en la pasada legislatura, resolvió este tema con dos reales decretos que definen los conceptos de becas y ayudas al estudio, distinguiendo entre becas territorializadas, respecto de las cuales el Estado establece la normativa básica y las comunidades autónomas el desarrollo legislativo, y becas no territorializadas, cuya competencia corresponde enteramente al Estado. Cataluña se encuentra en este momento en la situación de cumplir con el nuevo Estatuto de Autonomía y conseguir a la vez la igualdad respecto a los alumnos de otras comunidades autónomas en cuanto al acceso a las becas.
Para conseguir las becas territorializadas este año estamos a falta de un paso muy importante: el traspaso de competencias en la comisión mixta; traspaso que se va retrasando año tras año.
Nos parece que ahora estamos ya en el buen camino. Yo terminé mi intervención en la comisión celebrada en diciembre diciendo que nuestro grupo parlamentario brindaría porque el 2009 fuera el año del traspaso de la competencia.
Por ello ahora le formulo la siguiente pregunta, señora ministra; y permítame que lo haga en la lengua catalana, pues tenemos pocas posibilidades de hacerlo. (La señora senadora continúa su intervención en catalán, que se reproduce según el texto que facilita a la Redacción del “Diario de Sesiones”): “Serà durant l´any 2009, que Catalunya podrà assumir el traspàs dé aquesta competència?
Muchas gracias.

El señor PRESIDENTE: Gracias, señoría.
Tiene la palabra la señora ministra de Ciencia e Innovación.

La señora MINISTRA DE CIENCIA E INNOVACIÓN (Garmendia Mendizábal): Gracias, señor presidente.
Señoría, como muy bien recoge su exposición de motivos, el pasado día 30 de enero aprobamos en Consejo de Ministros un plan de actuación específico para el año 2009 de apoyo y modernización de las universidades españolas. Una muestra más del compromiso del Gobierno de España con la educación universitaria.
Dicho plan contempla medidas destinadas a que las personas y las familias no queden relegadas ni tengan ninguna dificultad, no solo en el acceso, sino también en la permanencia en la Universidad. Con este objetivo el Consejo de Ministros aprobó una partida extraordinaria de 37,9 millones de euros para becas universitarias en el 2009, haciendo, como muy bien ha indicado, que el crecimiento en el presupuesto aumente en 3,7 puntos porcentuales, es decir, desde un crecimiento previsto del 1,7 por ciento hasta un 5,4 por ciento. Esto supone disponer de un presupuesto de 732 millones de euros para este ejercicio. Parte de estos recursos se destinarán específicamente a ampliar la convocatoria para másteres universitarios que nos permitirá duplicar el número de estudiantes becados, pasando de 3.800 a unos 7.700.
En cuanto al traspaso de las competencias de gestión de becas, objeto principal de su pregunta, me gustaría indicarle, señoría, que nos consta el interés por todos expresado, pero de una forma muy concreta por parte del Gobierno de Cataluña, de tratar dicha cuestión en la comisión bilateral Cataluña-Estado.
Tras recibir el formato de acuerdo por parte de la Generalitat, los ministerios implicados estamos elaborando una propuesta a partir de nuestra interpretación de las competencias normativas, así como de la modulación territorial de las becas, aspectos que entiendo están muy bien regulados en el real decreto 1721/2007, de 21 de diciembre, por el que se establece el régimen de becas y ayudas al estudio personalizadas y cuyos criterios de implantación fueron acordados en el marco de la comisión bilateral con Cataluña. Estará de acuerdo conmigo en que este fue un avance y un buen principio para el entendimiento respecto de la política de becas.
Puedo, pues, confirmarle, señoría, que el Gobierno de España está trabajando para lograr que las diferencias interpretativas que actualmente existen entre la Generalitat y el Estado puedan resolverse para llegar a un entendimiento seguro durante los próximos meses de este año 2009. Estoy segura de que la solución que pactemos va a repercutir en una mejora en la eficiencia y en la eficacia de la gestión de las becas que, desde luego, es una política preferente, una política social del ministerio, que, como ha podido comprobar, hemos ido reforzando año tras año en nuestros presupuestos.
Gracias.

2.06.2009

NOU CALENDARI ESCOLAR


El Conseller Maragall , ens ha ofert una nova proposta: la modificació del calendari escolar, tot aprofitant el dictamen que, preceptivament cada curs escolar, elabora el Consell Escolar de Catalunya. (al menys era així durant els forces anys que hi vaig participar en representació de la Federació de Municipis de Catalunya).
La proposta, enguany, porta implícita la novetat d’avançar una o dues setmanes l’inici del curs escolar i fer cinc o deu dies, segons el cas, de festius el mes de febrer, i/o un altre mes de l’any, per tal de fer uns períodes lectius més equilibrats.
Aquest debat no és nou, ja que en el mateix Consell Escolar de Catalunya, l’hem tingut en més d’una ocasió i, per recordar-ne algun, l’any 1993 es va crear una subcomissió específica que va elaborar un document aprovat per majoria absoluta l’any següent.
Possiblement el que pot resultar un atreviment per part del Conseller és voler contemplar la proposta pel proper curs, ja que és una variació que no afecta sols la vida escolar, sinó que afecta l’organització de la vida familiar, de la conciliació dels horaris de treball i, també, la vida de les ciutats (des de la circulació, a la seguretat…) entre altres … per tant és un canvi que repercuteix a les costums i hàbits de la nostra vida social. És un debat seriós que cal portar amb serenitat, rigor i en profunditat.
La frivolitat de molts és emmarcar-lo en les vacances d’estiu, excessivament llargues pels infants i joves, o pitjor encara aquells que pensen que són les mateixes que fan els mestres i professorat. Tampoc podem situar el debat pensant en la necessitat dels horaris de treball dels pares i mares o de l’organització de les infraestructures de la ciutat i de la seva vida social, i/o de les repercussions econòmiques únicament. Cal dir que en les vàries ocasions que hem entrat en aquestes discussions sempre s’ha frenat per algun d’aquests motius, i el més recurrent, ha estat en qui aporta els recursos econòmics necessaris per donar una resposta positiva d’atenció als infants en la nova organització del calendari.
El Conseller Maragall, al meu veure, ha actuat precipitadament ja que la importància del tema mereix d’un treball acurat per part de tots els estaments i institucions que hi ha de participar.
La reflexió i la nova proposta no pot ser únicament des del Departament d’Educació i ni tant sols del món educatiu.

1.28.2009

Un petit problema amb RENFE de fàcil solució


Aquesta setmana estic aterrant a la dura realitat del món de la feina, dels problemes, de la crisi, de les propostes difícils d'entendre en el camp de l'educació... Sols fa dos dies que he arribat de les vacances i ja m'agradaria tornar-hi.
Enguany hem tingut la sort, en Pere i jo, de poder arreglar-nos uns quants dies de vacances durant aquest mes de gener i gaudir d'un viatge, somiat durant molts anys: visitar l’Argentina Patagònica i caminar fins a la base de les Torres del Paine, en el parc nacional xilè.
Ahir, primer dia d'anada a Barcelona, vaig tenir la sorpresa d'un control de vigilància de RENFE en el carrer Àncora que no em permetia passar a l'estació per comprar el bono-tren de 10 viatges que normalment utilitzo.
RENFE ens ho posa difícil, als veïns del barri de Mar de Vilanova i la Geltrú, ja que no ens permet l'aparcament al costat de l'estació, sinó utilitzes abonament mensual, no ens instal•la màquina de compra de bitlles en el carrer Àncora i no ens deixa accedir a l'estació sinó tens una targeta de l'Ajuntament, que donaren, gota a gota, fa bastants anys.
Estic d'acord, i dono tot el suport que sigui necessari, a tenir molt més control, per part de RENFE, a que tots els viatgers portem el bitllet, però també es necessari que RENFE tingui les instal•lacions necessàries per donar resposta a la ciutadania que accedim al seu servei des del barri de Mar, ja que reitero no ens deixa aparcar al costat de l'estació.
Una altra possibilitat que podria haver fet servir RENFE és la coordinació amb l'Ajuntament per distribuir targetes a tots els veïns del barri, però no deixar-nos, d'un moment a l'altre, sense la possibilitat d'agafar el tren que un desitja.
Els usuaris habituals sabem que vam donar gran part del nostre temps quan hi va haver els problemes inesperats en la construcció de la línea de l'AVE, però ara és una qüestió de planificació, d'organització i de treball conjunt entre administracions