La immersió o el bilingüisme a l'ensenyament

Reprodueixo la intervenció en una moció presentada pel Grup Popular al senat el passat dia 14 de maig per la que instava al govern a garantir l'ensenyament en llengua castellana a tot Espanya i en totes les etapes educatives.

Des de Catalunya ens pot semblar repetitiva aquesta demanda però curiosament en el ple del Congrés el Partit Popular instava en el mateix tema.

M'havia preparat una intervenció amb forces dades que com que ja les havien citat el senador del PSOE i el senador de CiU en les seves intervencions no vaig repetir i al fil de les altres intervencions vaig rebutjar la moció presentada. Sortosament el Partit Popular es va quedar sol en la votació i va ser rebutjada.

Por el Grupo Parlamentario Entesa Catalana de Progrés, tiene la palabra la senadora Baig.

La señora BAIG I TORRAS: Muchas gracias, señor presidente.

Voy a empezar esta intervención con el mismo sentimiento de tristeza que me embargó en el momento de la lectura de la moción, cuando el Grupo Parlamentario Entesa Catalana de Progrés me encargó trabajar en ella, y me lo ha reafirmado al oír hoy en esta Cámara al senador Huguet del Grupo Parlamentario Popular. Digo un sentimiento de tristeza porque he visto que hemos avanzado muy poco o al Grupo Parlamentario Popular se le ha parado el reloj en algún momento.

Se nos hablaba del bilingüismo integrador. Señorías, el hecho del bilingüismo y el aprendizaje de las lenguas maternas fue una realidad, impulsada desde Cataluña, incluso en los tiempos negros del franquismo; fuimos perseguidos algunos por este hecho, pero respondía a la realidad de dar a conocer a nuestros niños y niñas la situación de una tierra que tenía una lengua que era perseguida y que queríamos que subsistiera.

Pero ahora la realidad es muy distinta. Por suerte, ha habido una Constitución y las leyes han cambiado, pero es que también ha cambiado y mucho la realidad social de las personas que convivimos en esta tierra. Si antes podíamos pedir y practicábamos el bilingüismo era porque había niños y niñas con lengua materna en catalán y en castellano. Ahora en Cataluña hay escuelas con más de 30 lenguas maternas e incluso alguna supera las 50.

¿Cómo podemos hablar de bilingüismo? Tenemos que hablar y responder a la realidad de hoy; no nos quedemos en los principios preconstitucionales.

Se les paró el reloj, señores del Grupo Parlamentario Popular, y ahora que tienen un congreso deberían aprovechar para poner pilas nuevas y poner en marcha una realidad de una sociedad que ha cambiado en la que los ciudadanos tienen los mismos derechos sea cual sea la lengua materna. Por esto, en el año 1983, ya se hizo la Ley de Normalización Lingüística en Catalunya, y nuestro proyecto es el de la inmersión, iniciado en los años ochenta, con un acuerdo por unanimidad por parte de todas las fuerzas políticas, como muy bien ha indicado el senador del Grupo Parlamentario Socialista. Ahora debemos responder a esta realidad. Fruto de ello es que las leyes lingüísticas vigentes en estos momentos en Catalunya no fueron recurridas ni impugnadas por Gobierno del Partido Popular en su momento ante el Tribunal Constitucional. Fue durante el trámite del nuevo Estatuto de Cataluña, principalmente, cuando se abrió de nuevo este debate, que ha sido y ha respondido más a un interés político que a un interés educativo y social, como han demostrado los senadores que me han precedido en la palabra.

¿Cómo puede ser que todos los grupos conozcamos, menos el Grupo Parlamentario Popular, sobre un proyecto

de inmersión lingüística que lleva funcionando más de 25 años en Cataluña, un estudio del Instituto Nacional de Evaluación y Calidad del Sistema Educativo del Ministerio de Educación, hecho desde el Gobierno de España, según el cual los alumnos catalanes no difieren en su conocimiento y competencia en lengua castellana con los alumnos del resto de España? ¿Están bien o están mal? Será según se mire en relación con todos los demás alumnos que no tienen otra lengua oficial. Los que lo quieren ver de forma más satisfactoria lo verán mejor, los que queremos ser más críticos y que avance el nivel de conocimiento de las lenguas diremos que todos deben avanzar aún y mucho, pero es cierto que no hay ningún alumno en Cataluña, ninguno, que al terminar la enseñanza obligatoria, tal como establece el Estatuto de Autonomía de Cataluña, ninguno que desconozca ni el castellano ni el catalán porque esto es defender las lenguas, que conozcan el castellano y el catalán porque esta es nuestra riqueza y así damos sentido al artículo 3.3 de nuestra Constitución.

Los alumnos catalanes cuentan, pues, con una competencia lingüística en dos lenguas oficiales y les puedo asegurar que esto no es nacionalizar alumnos, como nos decía el señor Huguet, sino garantizar derechos e igualdad de oportunidades y dar sentido a la cohesión social. En Cataluña hay un respeto a la lengua catalana y a la lengua castellana y todos nos expresamos en la lengua que queremos, en la que habitualmente más conocemos y aún hay trabajo por hacer, como nos decía el señor Vilajoana, porque el último sondeo nos dice que todavía predomina la lengua castellana como habitual; o sea que aún tenemos que primar a la lengua catalana, pero les aseguro que en Cataluña usamos las lenguas para entendernos, no para hacer ninguna guerra; y si uno habla en catalán y otro en castellano nos entendemos igualmente porque nos aseguramos desde el derecho a la educación en las dos lenguas, en la inmersión lingüística, que nuestros alumnos, sea cual sea la lengua materna -y he dicho que hay muchas- terminen su escolarización hablando catalán y hablando y conociendo también el castellano; o sea que el castellano no padece, no sufre ninguna persecución en Cataluña; es, en cambio, nuestro proyecto lingüístico y nuestras leyes, que también hubieran tenido que estar en la parte expositiva de su moción, son las que nos aseguran, y es por lo que apostamos, este conocimiento de las dos lenguas; es una apuesta por la suma y no por la división y es una apuesta por la convivencia; y esta debería ser la preocupación de esta Cámara territorial que quiere ser el Senado.

Nuestro grupo, Entesa Catalana de Progrés, se suma también a todos aquellos grupos que rechazan la moción del Partido Popular porque no está de acuerdo en el fondo, porque no reconociendo las lenguas ponen también en entredicho no sólo la realidad plurilingüística, sino la realidad que nos reconoce a las comunidades autónomas, la Constitución.

Nuestro deseo sería que tan pronto como sea posible podamos dar un uso habitual a simultanear el castellano y las otras lenguas oficiales en esta Cámara. Sería un buen ejemplo y nos ayudaría a todos a pensar en la riqueza de las distintas modalidades lingüísticas que tiene España, a tenerles el respeto debido y a favorecer el conocimiento de cada una de ellas. Seguro que si en este Senado también se difuminara ya este ambiente turbio y los fantasmas de las lenguas oficiales ayudaríamos a dar a conocer la realidad a aquellos que no saben con tanta profundidad como los que vivimos en territorios con dos lenguas que en nuestros territorios es normal conocer y respetar la lengua habitual de cada uno de los ciudadanos.

Muchas gracias, señor presidente; muchas gracias, señorías.

El señor PRESIDENTE: Gracias, señoría.

Vint-i-cinc anys de l’escola El Margalló

Hem de cercar el principi de la història. L’any 1980, l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, acompanyat pels altres ajuntaments de la comarca, va constituir la Mancomunitat per a l’Atenció i l’Assistència dels Minusvàlids Psíquics de la comarca del Garraf. El seu objectiu, gestionar el centre de pedagogia terapèutica Sant Miquel, que atenia –des d’una escola privada- un pre-taller i un taller de nens i nenes, nois i noies deficients, mal coneguts, en aquell moment, com subnormals.

Al cap d’un any –com regidora de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú- vaig començar a iniciar els tràmits necessaris perquè poguéssim constituir una escola on el projecte d’integració de les persones amb dificultats, a la comarca del Garraf, fos una realitat. En aquell moment lluitar per un projecte d’integració, que unifiques l’educació ordinària i l’educació especial en un sol centre educatiu, a fi efecte de poder atendre segons les necessitats individuals de l’aprenentatge de cada un, era un fet innovador i progressista. Si li sumem la idea de que ho volíem fer en una escola pública de nova creació, resultava, fins i tot, revolucionari.

Recordo, que en un apartat que feia El País sobre educació i que avui he recuperat, Antonio Moral hi va escriure: “Las actuales experiencias de integración de disminuidos, más bien escasas, se realizan con múltiples problemas. Son principalmente las élites culturales y económicas las que se han cuestionado el problema, ya que en la escuela pública la integración es imposible”. Nosaltres, amb dificultats i entrebancs, férem possible l’escola pública El Margalló.

Per ésser fidedignes, l’encert que fos des de l’escola pública va respondre, també, a la impossibilitat econòmica que teníem els Ajuntaments per fer front a la demanda de construcció d’una macro-escola d’educació especial, i també, sens dubte, a la voluntat de col·laboració i coordinació institucional entre el Departament d’Ensenyament de la Generalitat, que acabava de rebre competències de l’estat, i els ajuntaments de la comarca del Garraf. Eren altres temps, acabàvem d’estrenar la democràcia i tots teníem la voluntat i l’afany de cooperar per tirar endavant la nostra incipient autonomia.

Si seguim la història veiem que un altre punt clau el tenim en la publicació, en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, de l’ordre de 14 de febrer de 1983, per la qual es declarava el Garraf comarca pilot, a efectes d’implantació dels criteris d’actuació en el camp de l’educació especial, establerts en la circular de la Secretaria General Tècnica de 4 de setembre de 1981. Un dels seus primers fets, va ser la creació de l’Equip d’Assessorament Psicopedagògic (EAP) per la comarca del Garraf, i l’Escola Pública El Margalló creada per decret 119/1984 del 17 d’abril, com a Centre Experimental de Règim Ordinari a efectes de la integració d’alumnes disminuïts (havia obert les seves portes el curs 1983-84).

El fet de ser un projecte pilot experimental i de gaudir d’una comissió de seguiment durant els tres primers anys, així com, també, l’elaboració d’un dictamen final, va comportar un millor seguiment i una cadena de decisions, reflexionades, debatudes i de ben segur, encertades. Un exemple el tenim amb tot el que es va relacionar amb el personal: convocatòria de concurs públic per a la selecció dels mestres-tutors amb la possibilitat que en la comissió de selecció hi participes un representant de la Mancomunitat; l’elecció de la direcció, amb acord de les dues administracions; la dotació de professionals per a l’atenció específica del projecte...

Un altre punt positiu, va ser que des del moment d’inici del projecte, molt abans de començar el curs, des de l’ajuntament iniciàrem un treball de sensibilització vers els mestres de la comarca, els pares i mares de l’escola Sant Miquel, als futurs pares i mares de l’escola i a la ciutadania en general. Aquest treball es va veure correspost per la demanda de places d’escolarització de nens i nenes, i per la voluntat de tothom, de que el projecte fos un èxit.

Malgrat que m’agrada mirar enrere amb optimisme, soc conscient que no tot ha estat planer i fàcil. Vint-i-cinc anys donen per molt, i si en projectes normals sempre surten problemes i entrebancs, aquests es quadrupliquen quan no hi ha models de referència. De tota manera, en el cas de El Margalló, crec que tots coincidim en que l’esforç ha donat bons resultats i ha valgut la pena. Felicitats!!!

Anem cap a la igualtat entre dones i homes

Foto com a ministra d'habitatge
(no he trobat la de Defensa)

Una setmana de novetats importants i interessants. Dilluns prometen els càrrecs i assumeixen la seva responsabilitats els nous ministres. Per primer cop hi ha en el govern més dones que homes complint la llei de la igualtat efectiva entre dones i homes. Aquesta llei, que per alguns homes era una llei de dones, potser serà la seva garantia o seguretat de tenir sempre entre un 40 i un 60% de representativitat.

Personalment la millor foto i el moment més emotiu del dia, va ser quan Carme Chacón, com a ministra de Defensa, passa revista a les forces armades, dona ordres i, finalment crida el Viva Espanya i Viva el Rei.

Soc una persona que mai m’ha motivat cap esperit militarista ni bèl·lic però com que mai m’havia imaginat una dona ocupant aquest càrrec, i menys que fos jove, catalana i embarassada, em va emocionar pensar que vic en un país que trenca tabús, que afronta situacions i que tenim un president de govern que creu en la política de la igualtat entre homes i dones, i la porta a terme. No cal que retrocedim gaire en el temps, sols cinc anys enrere, era inimaginable que succeís.

Un blocaire em demana la meva opinió respecte a que la Carme Chacón digues el Viva Espanya i Viva el Rei, quan aquest fet és una litúrgia, com tantes altres té la política, que ens toca repetir, o canviar si hi ha acord, després d’un debat seriós i democràtic.

“Viva Espanya” els que ja tenim una edat, ens comporta el rècord d’un temps gris i trist, l’Espanya franquista, però avui ja podem pensar en una Espanya democràtica i plural que cerca un espai en el món entre els països que tenen progrés econòmic i humà, amb ciutadans amb drets i deures, i amb solidaritat i cooperació amb països i/o ciutadans del nomenat tercer món.

“Viva el Rei” fruit de la nostra transició. La monarquia, ens agradi més o menys, la contempla l’actual Constitució, i, malgrat defensar els valors republicans, haig de respectar.

Avui crec que el Consell de ministres deu haver anomenat a Miguel Lorente, com a delegat del govern per a la violència de gènere. Un home en aquest càrrec és també una novetat però un fet important per avançar en la igualtat efectiva entre homes i dones.

Quan fets com aquests ja no siguin notícia, de ben segur que haurem consolidat aquest camí pel que tantes dones, i també homes, lluitem i hem treballat durant anys.

EL DEBAT D'INVESTIDURA

Un llarg i extens debat d’investidura amb compromisos i propostes importants però prou conegudes doncs són les explicades durant la campanya electoral, per part del encara candidat a la presidència del govern de l’estat. No és d’estranyar que sigui així ja que aquesta és la demanda que li hem fet amb el nostre vot la ciutadania. Resulta bastant menys comprensible que el Sr. Rajoy a l’inici de la seva intervenció ens faci saber que el seu vot serà negatiu en aquest debat d’investidura (amb grans aplaudiments dels seus diputats i diputades) quan durant la campanya havia fet públic que si guanyava demanaria al PSOE l’abstenció a la seva investidura. Sortosament no va aconseguir la majoria de vots i, potser perquè ens té acostumats als seus incompliments.

La línea de les intervencions ha estat bastant semblants a les de la campanya, el PP continua creant un clima alarmista davant la nova situació econòmica i demana rectificació en les polítiques socials i de seguretat, talment com sinó recordessin que acabem de realitzar unes eleccions legislatives que han avalat la política d’aquests darrers quatre anys.

M’ha sorprès les intervencions dels partits que es diuen ells mateixos catalanistes, CiU i ERC, qüestionant el vot que hi hagut a Catalunya, segons ells el de la por, ja que els catalans i catalanes no han passat factura al govern malgrat els errors, els dèficits i les enrabiades que han tingut. Personalment crec que la ciutadania sap més el que vol i sap fer més anàlisi polític que el que voldríem les diferents forces polítiques i alguns partits catalans han comés l’error de comparar el PSOE i el PP i han volgut fer creure que eren el mateix fins i tot Zapatero que Rajoy, i, la ciutadania no ho creu així i ho han dit amb els seus vots.

L’aspecte segurament més nou ha estat el tractament de la política de l’aigua i la recerca de solució temporal per donar l’aigua de boca a la ciutat de Barcelona i la seva àrea urbana, des de la tardor fins el mes de juny que ja entrarà en funcionament la primera dessalanitzadora del delta del Llobregat. Comparteixo i em sembla intel·ligent la proposta del candidat a President d’escoltar als tècnics i ser previsors davant la urgència que pot sorgir abans de decidir, Govern d’Espanya, Generalitat i forces polítiques amb el més ampli acord, i, llavors explicar la proposta a l’opinió pública. I, a més llarg terme s’ha compromès a estudiar i avaluar totes les propostes, fins i tot, la del Ròdano que li ha proposat CiU encara que li ha semblat que era a molt llarg terme.

Tot acabant-se el debat resulta difícil entendre l’abstenció de les forces polítiques, principalment de les catalanes, ja que Zapatero s’ha compromès amb Catalunya, tant pel que fa amb l’Estatut, el nou finançament, les balances fiscals i la maleïda sequera que estem patint. El mateix em succeeix amb el PNB i el seu escepticisme quan veig amb el candidat a President passió , voluntat de diàleg i acord amb les forces per acabar amb tot tipus de violència.

NOVENA LEGISLATURA

Ahir es va iniciar la novena legislatura de les Corts Espanyoles amb la constitució de les dues càmeres: el Congrés de Diputats i el Senat i l’acatament de la Constitució per part de totes les persones que en formem part.

Escollirem també la mesa, president , vicepresidents i secretaris, i en aquesta ocasió hi haurà una dona, la Carmen Alborch, com a secretaria primera.

La mesa d’edat la va presidir en Manuel Fraga, que després de congratular-se d’haver viscut tants anys va dir que esperava poder veure la reforma del senat, de la que tothom en parla. Esperem que aquestes paraules siguin una premonició d’una voluntat política, no sols del Sr. Fraga, sinó del PP i que després de tants anys d’espera sigui el moment de convertir el Senat en una cambra territorial de caire federal.

Hem guanyat i anem a totes

La força socialista catalana ha estat insuperable i ha resultat decisiva en el resultat final socialista a l’Estat. Esperem que alguns companys, de paraula fàcil, en prenguin bona nota.

Els catalans i catalanes hem parlat i hem dit, ben alt, que volem tenir pes a les corts espanyoles (congrés de diputats i senat) per a continuar treballant amb el govern de l’estat per a Catalunya.

Des de Catalunya també hem dit que no tenim problemes en la convivència de les dues llengües oficials i que des de l’estat es necessari polítiques de promoció, arreu, de totes les llengües oficials.

Hem dit que volem recuperar el motor econòmic que havia estat Catalunya i necessitem que l’estat ens hi posi els recursos econòmics per a recuperar-nos de la manca d’inversions del Partit Popular, i aquells tripijocs entre CiU i PP. I, necessitem recuperar el prestigi que havíem tingut en el món de l’educació, de la renovació pedagògica i en el camp del coneixement.

Hem expressat que volem el desplegament del nou Estatut, sense presses però sense pauses, amb un nou finançament, el consorci tributari i noves competències amb recursos .

Hem demostrat que creiem en un projecte federal d’estat i que volem fer servir la nostra força per fer reformes estructurals: reforma del senat per esdevenir càmera territorial, reforma de la llei orgànica del poder judicial, entre altres.

Els diputats i diputades i senadors i senadores del PSC, tal com ha deixat clar en Miquel Iceta, respondrem a aquests vots amb la convicció d’ “intentar complir amb el mandat rebut de forma majoritària pel poble de Catalunya” i defensar els interessos dels catalans “amb la màxima participació, influència i capacitat de decisió” .

ANEM A VOTAR perquè guanyi la DEMOCRÀCIA

Ja he votat, i en dipositar el vot, he fet dues dedicatòries:

· A Isaïas, el ciutadà mort per ETA, i a la seva filla Sandra, per la valentia, en pronunciar les seves paraules que ens deixaren mudes i amb ulls plorosos , a una gran part de la ciutadania

· A Francesca Martín, que malauradament ens deixar massa aviat i no ha pogut veure que el seu esforç, com a dona militant socialista, ens ha comportat, principalment a les dones, guanyar drets, i visualitzar la igualtat, al llarg d’ aquesta legislatura que hem acabat.

Vull reproduir un escrit d’un militant socialista, publicat a El Plural, en el que em sento identificada

Sandra, te queremos

Ayer muchos ciudadanos españoles andábamos sorprendidos por el asesinato de un ex-concejal socialista. Hoy todos los españoles hemos llorado al escuchar a a su hija increpar a los asesinos de su padre. Y hacer un definitivo análisis político de una muerte cruel para todos, pero especialmente para ella. Sandra, muchas gracias por esa voz ronca por el dolor pero sin una grieta. Sandra, gracias por explicarnos por qué y cómo tenemos que seguir luchando por la paz, la democracia y el socialismo.

Sandra, cuida a tus hermanos Adail y Ainara. ¿Esos asesinos no sabían cómo una familia de Zamora se sentía plenamente vasca? ¿Esos asesinos no sabían que disparaban contra un obrero vasco, socialista y español?

Sí lo sabían. Por eso fueron a por él.

Sandra, le ha tocado a tu familia el sacrificio supremo de la vida. Nada es como eso. Pero todos los ciudadanos de bien en España y en el País Vasco saben lo que significa la sangre de tu padre.

Tus palabras despreciando a los asesinos y pidiendo ejercer el derecho más importante en democracia, el de votar, son una lección inolvidable de ciudadanía.

Me pareció, Sandra, que leías a ratos un texto.

Le pido a José Blanco que te pida esa hoja de papel. Le pido a José Blanco que haga copias de esas líneas y las envíe a todas las Casas del Pueblo socialistas.

Sandra, tus palabras escritas han de ser otra explicación de por qué vale la pena ser demócrata y ser socialista.

Ya se que pudo caer cualquiera, pero precisamente ahora se trata del padre de Sandra: un obrero socialista.

Sandra, te queremos.

Luis Solana es militante socialista y promotor de Nuevas Tecnologías