APRENDRE A APRENDRE

Ahir a l’Escola d’estiu, de Rosa Sensat, va participar-hi el ministre Àngel Gabilondo en el Tema General, que enguany dediquem a tractar el tema: “Aprendre a aprendre”. Aquest és el resum que es publica, en el diari d'EE, escrit per David Altimir i Jordi Navarro.

“En la seva intervenció el ministre d’Educació, Ángel Gabilondo, va mostrar-se a favor d’un model de mestre coratjós i potent com a profes¬sional, que integri coneixement i ètica, i que tingui el deure de millorar la societat a partir del desenvolupament de les potencialitats de tots els infants i joves que té al davant.
Gabilondo, que no en va és catedràtic de Filosofia, va dir que millorar l’educació vol dir començar millorant-nos nosaltres mateixos, i va defensar que, per ser bon professor, s’ha de ser primer bona persona i tenir curiositat. «Ser professor vol dir tenir la necessitat de canviar, de millorar, amb humilitat, i que mai es coneix prou, i educar és acceptar que un mateix no està del tot educat». Per això, en l’ofici de mestre hi ha la necessitat de continuar aprenent.
En la mateixa línia, el ministre va dir que «aprendre no és un lloc de pas, sinó un lloc per viure-hi, per instal•lar-s’hi tota la vida», i que aprendre no és buscar el sentit de les coses, sinó que és donar sentit a les coses.
Pel que fa a la tasca dels mestres i professors, Gabilondo va expressar que el mestre té una tasca molt humil, que és sortir del davant, però saber estar al costat. «El bon mestre és qui diu ‘fes-ho amb mi’ i no ‘fes-ho com jo’», i també el que sap motivar, mobilitzar emocio¬nalment l’alumne.
De fet, pel professor i ministre Gabilon¬do, ensenyar és molt difícil perquè vol dir deixar aprendre, i deixar aprendre és una acció. No és no fer res, és donar pro¬tagonisme a l’altre i, per tant, paraules com esforç, treball i exigència no tenen propietari.
Finalment, Ángel Gabilondo va acabar fent una referència a la gestió política, tot dient que les con¬viccions s’han de re¬flexar als pressupostos i que, en aquest sentit, es necessiten més recursos per a l’educació”

La política, ostatge de la banca

Els governs han d'actuar enfront de la crisi sense culpar-ne les víctimes i sense reformes oportunistes
Dijous, 2 de juny del 2011

Anton Costas

Aquesta crisi deixarà ferides profundes que trigaran a cicatritzar. Les destrosses econòmiques, poc o molt, se superaran. Però hi ha un altre tipus de mals que seran duradors. Un és la pèrdua d'independència i sentit moral de la política. He pogut comprovar aquest mal en gent diversa. L'última vegada, la setmana passada en una xerrada a l'Ateneu de Sant Cugat. Al col•loqui, un dels assistents em va fer la pregunta que he sentit nombrosíssimes vegades en aquests dos últims anys: «Si la causa de la crisi van ser els excessos dels financers, la complicitat de les agències de control i la negligència dels supervisors públics, ¿per què, llavors, tots ells viuen tan tranquils i els polítics ens fan pagar a nosaltres la factura, mitjançant reduccions de salaris i pensions, augments d'impostos i retallades de despeses socials?».
És una pregunta justa i necessària. La resposta me la va donar el meu bon amic, el prestigiós notari i intel•lectual, Juan-José López Burniol. Després de demanar la meva opinió sobre la capacitat de la política per fer passar per l'adreçador la banca, va acabar dient amb paraules sàvies i santes: és a dir, el que la política li diu a la banca és «heus aquí l'esclava del senyor, faci's en mi segons la teva paraula».
Dit De manera menys evangèlica, molts ciutadans veuen la política com a ostatge de la banca; i els governs, com a portaveus dels banquers. Aquest sentiment ciutadà està molt estès. Ha impulsat l'onada d'indignació que ha portat molta gent a ocupar les places de les nostres ciutats. Molts dels cartells que es podien llegir denunciaven aquesta complicitat entre política i banca.
Però és un sentiment compartit per molts altres ciutadans que sense haver ocupat les places se senten igualment indignats per aquesta servitud de la política. Això explica la tolerància amb aquestes ocupacions i la dificultat dels responsables de l'ordre públic per desallotjar-los.
Mala cosa aquesta de la falta d'independència de la política. No deixarà de tenir conseqüències a llarg termini, en termes de pèrdua de legitimitat dels governs, independentment del seu color polític.
El moviment ciutadà de signe conservador del Tea Party als Estats Units va tenir l'impuls inicial en la indignació amb les ajudes del Govern de George W. Bush a la banca. Barack Obama es va beneficiar electoralment d'aquest rebuig, però ara els seus partidaris l'estan acusant del mateix. El Govern laborista de Gordon Brown al Regne Unit va resultar perjudicat per aquest sentiment i va perdre les eleccions. Però el del conservador David Cameron ha hagut d'expressar la seva impotència política per controlar la banca. A Espanya, aquest sentiment ja ha passat factura al president Rodríguez Zapatero. I, a Catalunya, les mobilitzacions contra les retallades de despesa s'alimenten de la mateixa font.
¿Que potser estic dient que els nostres governs no han d'enfrontar-se als efectes de la crisi, com és el dèficit públic? De cap manera. Siguin quines en siguin les causes, ara s'ha d'actuar per evitar mals majors. El que no pot fer, no obstant, un Govern són dues coses.
La primera, culpabilitzar les víctimes. Això és afegir humiliació al dolor. La causa de l'actual dèficit públic no van ser ciutadans pidolaires o governs malgastadors, com de manera irresponsable diu la cancellera alemanya Angela Merkel. Irlanda o Espanya tenien superàvit abans de la crisi. El dèficit va sobrevenir com a conseqüència de les ajudes públiques a la banca, de les despeses soials més grans i del descens dels ingressos públics que va portar la recessió econòmica. Però la majoria de ciutadans són conscients que ara l'esforç l'hem de fer entre tots; el que els indigna és que se'ls culpabilitzi.
La segona és no vendre gat per llebre. És a dir, no actuar de manera oportunista, aprofitant la crisi per fer reformes que tenen una altra justificació; o per anar al desballestament de polítiques socials o del sector públic només per beneficiar interessos privats. És el cas de la Big Society de Cameron. Hi ha reformes com les de les pensions que no tenen res a veure amb la crisi, i que, no obstant, és necessari abordar. Però s'han d'explicar sense mals oportunismes.
Un cas paradigmàtic en el nostre cas és el de les caixes d'estalvi. Han estat durant més d'un segle unes institucions financeres exemplars i exitoses. Però la negligència dels seus gestors durant el període de vaques grasses i la deixadesa de la supervisió pública les han portat a la situació actual. Els fons públics que s'han d'utilitzar i les decisions polítiques que s'han de prendre han de servir per mantenir l'essència de les caixes, no per entregar-les a aquells que les han portat a aquesta situació. Contràriament, seríem davant del descontrol financer més gran de la nostra història. Seria un exemple clar de com la política ha acabat sent ostatge de la banca.
És necessari i urgent rescatar la política de la situació d'ostatge en què està. En aquest sentit, és encoratjador veure com el moviment dels indignats espanyols el que busca és una regeneració moral de la política democràtica.
Catedràtic de Política Econòmica (UB

Editorial de Nou Cicle: L’àgora té drets!

Arran de la obtusa resolució de la Junta Electoral Central, i per si no era prou clar, els portantveus dels concentrats han declarat públicament que no figura entre les seves intencions la de demanar el vot per ningú ni contra ningú; ni tampoc cap activitat destinada a impedir o dificultar la votació de la ciutadania. La seva intenció és tan sols la de fer constar, mitjançant la concentració o la manifestació, la situació dramàtica en què es troba la gent que està rebent les pitjors conseqüències de la crisi econòmica, entre els quals una joventut més preparada que mai però condemnada a viure a precari.
La transparència d’aquestes intencions ha estat captada per la immensa majoria de la ciutadania, que no cessa de donar mostres de solidaritat amb els concentrats, des del qui participen a les cassolades nocturnes o ofereixen la seva col•laboració especialitzada en un o altre tema, fins als bars veïns o els particulars que aporten aliments al llarg del dia.
La Junta Electoral Central ha de revisar la seva resolució o bé els governs encarregats d’aplicar-la n’han de forçar la interpretació, de manera que el dret de concentració i de manifestació que no interfereix en el procés electoral sigui plenament garantit.
L’assemblea no és la democràcia. La democràcia ha de tenir totes les garanties formals necessàries perquè no esdevingui l’imperi dels clàssics “culs de ferro” assemblearis, perquè l’opinió de tots i cadascun dels ciutadans i ciutadanes, arribat el moment decisiu, valgui exactament igual, rics o pobres, homes o dones, joves o vells, obrers o pagesos, savis de l’acadèmia o savis de la vida, artistes o artesans, religiosos o agnòstics o ateus, llestos o no tan llestos, xerraires o meditatius…. Aquesta és precisament la grandesa de la democràcia.
L’assembla, però, és l’àgora del comú, és la deliberació lliure i oberta de la qual va néixer la democràcia. I és, segurament, on la democràcia es regenera, en la mesura que promou la implicació col•lectiva de les persones, la seva solidaritat amb els altres i la reflexió necessària per poder enriquir el debat. L’àgora és el bressol de la democràcia. Respecte per l’àgora. L’àgora té drets.
Nou Cicle

ALERTA A LES CRISIS

fa un cert temps que parlem, des de tots els àmbits, de la crisi econòmica, molts sense entendre-hi gaire; però personalment començo a estar més preocupada per la crisi política.

Vull desenvolupar la meva tesi amb el màxim respecte i solidaritat amb tots aquells (homes i dones) que pateixen la crisi econòmica, des de l'atur, o que subsisteixen per la col·laboració de familiars, amics o coneguts.

Tinc el ple convenciment que en un periode de temps raonable, els més experts, ja que no està tan en les nostres mans com en la d'ells (i poques elles), aconseguirem de nou una estabilitat entre treball i economia que ens faci avançar per surtir de la cris econòmica. Tot vaticina que no tornàrem a ser "los nuevos ricos" com semblavem aquests darrers anys però sense comparacions amb l'abans podrem viure amb dignitat.

Em preocupa més la crisi política perquè la seva superació està en mans de tots i totes i sembla que no hi dediquem la importància necessària quan algun grup polític utilitza de la manera més barroera i cínica les seves intervencions per evidenciar els governants, sense donar-se en compte,o potser sí, que el que posen en entredit és la política i els homes i dones que en aquests moments representem els nostres electors i electores.

De mica en mica es van laminant les institucions, els partits, els procesos electorals..., i fins hi tot el món associatiu, deixant la societat sense mitjans i medis per encarar processos democràtics forts i fiables, imprescindibles i necessaris en una societat democràtica.

A aquest trist panorama cal afegir-hi un ingredient, possiblement encara més preocupant, que es el poc interès per fer viure la democràcia als infants i joves a l'escola, a casa, en la societat.

Si ningú vetlla i cuida la democràcia com podrà subsistir i/o avançar la democràcia amb participació i creació amb noves formes per adaptar-nos a la societat del coneixement?.

14 D'ABRIL

De Antonio Machado:

" Unos cuantos hombres honrados, que llegaban al poder sin haberlo deseado, acaso sin haberlo esperado siquiera, pero obedientes a la voluntad progresiva de la nación, tuvieron la insólita y genial ocurrencia de legislar atenidos a normas estrictamente morales, de gobernar en el sentido esencial de la historia, que es del porvenir. Para estos hombres eran sagradas las más justas y legítimas aspiraciones del pueblo; contra ellas no se podía gobernar, porque el satisfacerlas era precisamente la más honda razón de ser de todo gobierno. Y estos hombres, nada revolucionarios, llenos de respeto, mesura y tolerancia, ni atropellaron ningún derecho ni desertaron de ninguno de sus deberes".

Salut i Republica!!!

GRÀCIES CHIQUI PER LA SALUTACIÓ QUE M'HAS ENVIAT AQUEST MATÍ I PEL PERMÍS PER PENJAR-LA AL BLOG

HISTORIA DE UNA MAESTRA

Feia uns quants dies que volia dedicar un espai a Josefina Aldecoa, una dona que admirava pel seu recorregut com a mestra i com escriptora. Avui he trobat aquest article que m'ha agradat.

Cuando yo tenía ocho años, vivía en una casa en el campo, una casa perdida en las montañas de León, la casa en que nací. Para ti es imposible imaginar lo que supone esto, el aislamiento y la libertad, la dureza y la debilidad, la valentía y el miedo de los niños en el campo”. Así arranca Cuento para Susana, que Josefina Aldecoa escribió para su hija y que hoy se continúa leyendo, mejor dicho, dictando, en las aulas de primaria del colegio Estilo, que fundó a finales de los años cincuenta –una isla en pleno franquismo–.

Estas palabras, que siguen explicando tan bien la infancia de aquellos que buscábamos renacuajos en el patio del colegio y acabamos criando a nuestros hijos entre moles de cemento, reverberaron ayer en el Círculo de Bellas Artes de Madrid durante el homenaje a la que fue escritora, pedagoga y, por encima de todo, una mujer elegante. No me refiero tan sólo a sus collares de perlas ni a la media melena rubia y lacia que lució hasta su muerte. Se trata de otra cualidad que interioriza la firmeza y la tolerancia, la curiosidad y la prudencia, capaz de desplegar un sentimiento confortable a su alrededor. Lo recordaban ayer algunos padres de alumnos, como Jorge Valdano o Joaquín Estefanía: no hubo mejor ejemplo de refinamiento estético y progresismo intelectual que ella. Victoria Prego habló de la obra magna que Aldecoa tejió a lo largo de cincuenta años, la que no genera derechos de autor pero deja huella. “Y eso que el colegio le costaba dinero”, recordó. Padres y alumnos, por un día, nos sentamos mezclados y muy cerca, lejos de debates desalentadores y conscientes del peso de ese motor social llamado escuela.

Heredera de los principios educativos de la República, Josefina Aldecoa se hizo mayor el día en que fusilaron a su profesor de la Escuela Preparatoria. A pesar de la censura, simultaneó sus dos pasiones: literatura y educación, y dado que conseguir libros era una tarea ardua en los cuarenta, estableció una buena red con sus compañeros de juventud: José María Valverde, los Sánchez Ferlosio, Alfonso Sastre, Jesús Fernández Santos, o posteriormente con el que sería su marido, Ignacio Aldecoa. Miembro de la generación de los 50, la joven Josefina iba a visitar a Pío Baroja y veía pasar a Azorín por la calle de la Montera. Su ideario educativo, inspirado en el de la Institución Libre de Enseñanza, insistía en tratar a cada niño como una persona, estimular su creatividad, exigirle lo mejor de sí mismo, desarrollar su sentido crítico e imponer pautas: “Pocas, pero muy claras”, solía decir, consciente de que nada desconcierta más a un niño que la ausencia de normas.

Desde hace dos años, Josefina dejó de ir a diario a la escuela y se refugió en su casa de Santander, Las Magnolias, donde falleció antes de llegar la primavera. A pesar de que la tentaran para entrar en política, se resistió a abandonar las famosas puertas correderas de su despacho. “Nunca castigaba”, recordaron los alumnos, pero bastaba una mirada suya, cuatro palabras, para saber qué límite se había traspasado. En los últimos tiempos intervino en algunos debates actuales: aseguraba que era una barbaridad separar a niños y a niñas; también sostenía que, si bien era imprescindible que los padres dedicaran tiempo a los hijos, había comprobado que los niños cuyos dos progenitores trabajaban respondían mejor. Defendía la cultura del esfuerzo, pero sin disociarla de su principal prioridad: “Lo más importante es que los niños sean felices”.

Tal vez por ello, en las aulas se escucha su aria preferida, con la que se le despidió, el dueto de las flores de Lakmé, ahora que el jazmín se entrelaza a la rosa.

JOANA BONET

La gran cortina de fum d’Artur Mas

Posted: 31 Mar 2011 05:21 AM PDT del blog d'en MIQUEL ICETA

El govern de Convergència i Unió està creant una gran cortina de fum per emmascarar la seva política de retallades socials.

Ara s’inventen unes preteses noves exigències del Govern d’Espanya per reduir la despesa. No hi ha cap nova exigència, el cert és que el Consejo de Política Fiscal y Financiera (un dels pocs organismes de tipus federal que tenim) va aprovar el 2010 –amb el vot favorable de la Generalitat de Catalunya– uns criteris de contenció del dèficit que fixen un objectiu concret per a l’any 2011. En aquest exercici, els pressupostos de la Generalitat no poden incorporar un dèficit superior a l’1,3% del PIB. És una exigència que es van autoimposar el conjunt d’administracions públiques espanyoles.

Correspon al Govern de Catalunya presentar uns pressupostos conforme a aquest objectiu. Si el Govern de Catalunya decidís no complir-lo, seria sota la seva responsabilitat i hauria d’afrontar la penalització que patiria la credibilitat de les finances de la Generalitat.

L’altre argument del govern Mas és que l’Estat no s’ha compromès a abonar a la Generalitat 1.450 milions d’euros acordats en el Fons de Competitivitat incorporat al nou model de finançament vigent des de l’any 2009. Els socialistes hem exigit, abans des del govern i ara des de l’oposició, el pagament d’aquesta quantitat. De fet, aquest compromís està també recollit en la moció d’ERC aprovada aquesta setmana al Congrés dels Diputats amb els vots favorables del Grup Socialista. Des del nostre punt de vista en el Govern de Catalunya ha d’incorporar aquesta partida com a previsió d’ingressos en el projecte de pressupostos de la Generalitat. Si el govern espanyol no abonés aquesta quantitat abans del 31 de desembre, l’increment del dèficit que en resultaria seria responsabilitat exclusiva de l’Administració General de l’Estat.

El govern Mas ha de deixar de jugar amb les xifres i parlar de maquillar-les, i presentar d’immediat un projecte de pressupostos de la Generalitat per permetre un debat transparent i rigorós sobre la qüestió.

Els socialistes, que som partidaris de polítiques d’austeritat i reformes, ens oposem a la política de retallades socials indiscriminades impulsada pel govern, especialment en els terrenys de la salut i l’educació públiques. Es poden complir els objectius de dèficit de manera ben distinta i, sobretot, renunciant a eliminar el que queda de l’impost de successions i donacions, ja suficientment reduït pel govern anterior, per no reduir encara més els ingressos de la Generalitat en una conjuntura econòmica tant adversa.

Tampoc no podem acceptar l’intent de CiU de defugir responsabilitats, demorar problemes i justificar retallades per la via de reivindicar el pacte fiscal. L’any 2013 s’haurà de revisar el sistema de finançament vigent tal com el propi acord preveu, cosa que CiU havia oblidat d’incorporar en l’acord de finançament del 2001. CiU està en el seu dret de plantejar al govern d’Espanya sorgit de les eleccions generals de l’any vinent l’obertura de negociacions, però fins llavors correspon al Govern de Catalunya defensar el model vigent i extreure’n el màxim rendiment.