12.31.2008

COMIAT AL SABRI, un bon amic de fa molts anys

La Núria Jorba, la dona d'en Sabri, em va demanar que m'encarregués del protocol de la ceremònia de comiat. Hi he donat bastants tombs i finalment m'he decantat cap a un format més de relat de la vida i relació amb ell i la Nùria i anar intercalant les intervencions dels amics. Aquest ha estat el guió ja que crec que he dit algunes coses més com la seva primera anada a peu a Montserrat i la "bellisima cabriola" del campionat d'esquí.


Toc de MATINES

JOSEP RAMON SABRIÀ FERRER, el SABRI

Avui ens hem reunit per acomiadar en Sabri .Tots i totes el coneixíem alguns més d’altres.
Alguns fa forces anys, altres menys.
Ens queda el rècord de la teva mirada franca, el teu somriure sincer, el teu optimisme i la frase ocurrent per a cada moment, la teva lluita davant la vida i sobretot la teva estima.

La teva malaltia va fer que connectéssiu amb l’associació ACMAH i que avui l’Angelina ens vulgui dir unes paraules.

Personalment et recordo quan de molt jove compaginaves els estudis a Can Culapi i la feina, tot arrossegant una carretel•la de treball en algun lloc que no recordem. Eren temps difícils i com a germà gran, d’una família treballadora i nombrosa de ben segur que vas conèixer ben aviat limitacions i renuncies. D’aquells temps et recordem amb una memòria i agilitat mental impressionant que vas mostrar en el teu pas pel programa de televisió Cesta y puntos. La competició i el joc en equip t’havien agradat i com que eres bon company, fort i valent et volíem per jugar, per anar a la muntanya, per passejar ...

Amb el Sabri vaig compartir de joves els petits avanços que fèiem comprant la primera motxilla d’alta muntanya, el piolet, els grampons, els primers esquís, la primera americana per anar a vendre enciclopèdies (crec que no en va vendre cap) i també les primeres corregudes per poder anar amb la Núria de parella en alguna de les moltes marxes de muntanya que havíem participat.

Érem la gent jove de la Talaia d’aquella època. Més endavant, amb la gent del TRUC (el darrer grup de l’escoltisme) vam formar el CADAM ( Col•lectiu Autònom d’Alta Muntanya) i és en la muntanya que travem una amistat tant ferma que ha continuat sempre més.
L’alta muntanya, els rallis d’alta muntanya, les marxes, les sortides d’entrenament per preparar-nos per noves fites, ens han fet viure plegats aventures, unes agradables i altres no,.
De la muntanya seguim amb l’esquí per continuar vivint l’ambient net i pur de la natura.

En Xavier Capdevila del grup d’amics del CADAM ha fet un escrit en el seu bloc ja que avui no podia estar entre nosaltres i ens ho llegirà la Montse Barti.

Són els anys de la creació de la colla de Bordegassos i en Sabri també hi era pujant o fent pinya. Sempre des d’un lloc discret però era constant i puntual a totes les seves aficions igual com en els molts i diferents treballs que va anar realitzant en els anys que la malaltia el va deixar treballar.

La Núria i en Sabri feien amics arreu i en unes vacances vau incorporar l’amistat des dels Països Catalans del Sud , i avui la Pilar ens adreçarà el comiat en el seu nom.

Són els anys que amb la Núria us plantegeu una vida conjunta, més endavant incorporeu en David per viure plegats una vida familiar d’amor i estima immesurable . El resta de la colla també hi anem incorporant els fills i recordem l’estada a Rocacrespa, primer vivint amb el Campillo i la Montse i després allà als pins.

I també l’època de les caravanes i la descoberta de la vida de càmping. És en aquest ambient de càmping d’hivern, un dia d’intensa nevada i d’espessa boira que coneixem que emprens el darrer camí llarg i feixuc, que has tingut de fer molt aviat, massa. I, ha estat a la caravana i en el càmping que durant tants anys hem celebrat el Fi d’Any o l’inici del proper que la colla d’amics hem plorat col•lectivament la teva pèrdua. Colla d’amics que amb el pas dels anys n’hem anat incorporant molt més.

L’escrit d’en Salvador i consensuat amb tots ens l’intentarà llegir ell mateix.

Avui però fent meves les paraules de la Núria ja no hem de mirar enrere sinó endavant cap el futur.
Com fèiem a la muntanya quan la set o el cansament ens feien defallir i volíem fer cim. Amunt ens dèiem i parlàvem del vermut, la cervesa i els calamars a la romana que ens podríem estar prenent a la rambla i que pel nostre mal cap ...


Ens has deixat a les darreries de l’any però com que volem mirar endavant i en Sabri sempre estava disposat a fer alguna o altra celebració us desitjo en nom de la Núria, d’en David, de la família i de tots els amics i amigues un Bon Any ple de solidaritat i de bona convivència.

Toc d’aleta


La Núria m’ha insistit molt que us digui que la seva força l’ha aconseguit gràcies al suport i embolcall dels amics i amigues. Núria, ja ho he dit però l’amistat no genera deutes sinó solidaritat d’uns i altres, tu amb la teva generositat i bon humor també ens has fet créixer a nosaltres. Avui som tots encara més amics i més persones.


Les mostres de condol a la família no tenen perquè acabar avui poden continuar el proper any.

Podem anar sortint tot escoltant la música d’en LLach

12.09.2008

El ple dels "vetos" al Pressupost General de l'Estat pel 2009


Acabem de votar en el ple del Senat els quatre vetos que s'havien presentat al projecte de Pressupost General de l'Estat pel 2009. Per ser més precisa hem votat tres vetos ja que el presentat per ERC ja ha tingut més de la majoria absoluta de vots i per tant el projecte de pressupost retorna al Congrés tal i com ens havia arribat. No hem tingut ocasió de fer la votació del presentat per ICV-EUiA.
Els vots del veto que ha obtingut la meitat més un del nombre de senadors i senadores corresponen al PP i a CiU més ERC i ICV-EUiA.
Amb aquesta suma tant estranya de vots fa difícil legitimar els principis polítics de cada grup i fa poc creïble les paraules i declaracions que dia a dia escoltem; però en canvi deixa veure de manera precisa i transparent que PP i CiU sols tenen un objectiu: desgastar el govern d'Espanya i de Catalunya.
Com és possible que el PP voti el veto presentat pels senadors d'ERC per incompliment amb l'Estatut de Catalunya pel tema de finançament quan el Partit Popular han presentat un recurs al constitucional per l'Estatut? És que el PP pensa retirar el recurs o és que sols té interès per fer caure el govern presidit per Zapatero? Com és possible que demani que el president Montilla no pugui fer govern amb ERC per unes paraules d'en Tardà i en canvi ell pugui votar el veto d'ERC? És el PP un partit que vol governar algun dia l'Estat o és un partit en el que tot és possible?
Cadascú pot donar resposta a aquestes preguntes i treure les seves conclusions. Jo personalment confesso que no m'agrada que els companys d'ERC i d'ICV-EUiA presentin veto als pressupost pel tema de la finançament ja que tinc el convenciment i la confiança amb els dos governs que més aviat o més tard arribaran a un acord satisfactori, amb renúncies per les dues parts, tal com passa en qualsevol negociació que es vulgui arribar a un acord.
Avui en nom d'un treball i diàleg que han de fer els dos governs hem perdut la possibilitat de fer debat del Pressupost de l'Estat pel 2009, i, qui sap si, la possibilitat d'introduir alguna esmena més en benefici de Catalunya.
Ara el projecte de pressupost retorna al Congrés i el govern ha de cercar els vots per poder aixecar el veto, i, si és així, com desitjo, per l'any 2009 Catalunya rebrà més diners que en cap altre pressupost en compliment de la disposició addicional tercera de l'Estatut.

11.26.2008

Violència: Tolerància zero. Solidaritat infinita


Dia 25 de novembre: Dia internacional contra la violència de gènere

En el ple d’aquesta setmana hem vist una moció socialista sobre la violència de gènere a les dones immigrants com un dels col•lectius més vulnerables.

La meva intervenció com a portaveu del grup de l’Entesa l’he centrat, tal com havíem acordat en la reunió de grup, sobre la violència de gènere com una lacra que vivim avui en la societat, i com a lacra històrica difícil d’eradicar.
Sortosament tenim una llei, des de l’any 2004: la llei de Mesures de Protecció Integral contra la violència de gènere.
Aquesta llei, aprovada per unanimitat de tots els grups, és un compromís amb la ciutadania, amb les institucions, amb els equips professionals que treballen el tema, i, molt especialment, amb les víctimes d’aquesta violència.
Tenir una llei, és molt important, però és insuficient davant un repte tan greu, ja que no té una procedència jurídica i/o administrativa sinó que les seves arrels són costums culturals difícils d’abordar ja que incideixen en el respecte a la dona pel sol fet de ser dona.
Malauradament són molts encara els homes amb costums masclistes que es creuen que la dona es seva i en poden fer el que volen. D’aquí el meu interès en demanar sempre la possibilitat de treballar conjuntament amb els homes per fer-los adonar de la importància de canviar el seu posicionament.
La llei, sortosament, està incidint en visualitzar el problema i donar forces a les dones víctimes d’agressió que tenen el camí de la denúncia per poder guanyar la seva dignitat. La llei ha aconseguit també que el que fins fa poc era un problema en l’àmbit de la llar o privat sigui ara un problema de l’àmbit públic com a vulneració dels drets humans.
Com a grup he manifestat el nostre suport i solidaritat vers les víctimes i la nostra exigència a l’administració perquè incrementi els recursos per atendre amb rapidesa a la dona agredida.

11.20.2008

Contra l'explotació dels infants


El 20 de novembre de 1989 l’assemblea general de les Nacions Unides va acordar en 54 articles la convenció sobre els drets de l’Infant que posteriorment va ser ratificada pels diversos estats que en són membres.
Vull reproduir els articles 34, 35 i 36 ja que enguany els blocaires ens hem autocompromés a tractar sobre la explotació infantil.

Article 34 Els Estats membres es comprometen a protegir l’Infant de totes les maneres d'explotació i d'abús sexual. Amb aquesta finalitat, els Estats integrants, en particular, han de prendre totes les mesures nacionals, bilaterals i multilaterals necessàries per impedir: a) La inducció i la coacció a un infant perquè participi en qualsevol activitat sexual il•legal; b) L'explotació d'infants en la prostitució o en d'altres pràctiques sexuals il•legals; c) L'explotació d'infants en espectacles i en material pornogràfic.

Article 35 Els Estats membres han de prendre totes les mesures nacionals, bilaterals i multilaterals convenients per impedir el segrest, la venda o el tràfic d'infants per qualsevol motiu i de qualsevol manera.

Article 36 Els Estats membres han de protegir l'infant contra tota altra mena d'explotació que pugui perjudicar qualsevol aspecte del seu benestar.

Dinou anys després de la seva aprovació segurament és interessant repensar la nostra aportació en aquest afer: com a govern tant de l’Estat com de la Generalitat en aquest món tan global en el que les “màfies” i “la tracta i explotació d’infants i de dones” està a l’ordre del dia.

El meu compromís avui és formular una pregunta oral al govern des del grup de l’Entesa Catalana de Progrés en el Senat.

11.13.2008

L'ESCOLA DE LA SOCIETAT DEL CONEIXEMENT

Fruit de la interpel•lació que vaig fer en el darrer ple a la ministra d’Educació aquesta setmana hem vist la moció corresponent i, a partir de la transacció amb les esmenes del Grup Socialista i de Convergència i Unió, l’hem aprovat amb els vots favorables de tots el grup amb l’excepció del Grup Popular que hi ha votat en contra.
La moció demana al govern que promogui en la Conferencia Sectorial d’Educació un debat educatiu per afrontar els reptes de la societat del coneixement i de l’educació en valors, i en el segon punt que divulgui, conjuntament amb les CCAA, bones pràctiques i estratègies pedagògiques per avançar en valors de convivència i igualtat d’oportunitats entre dones i homes.
Així mateix s’aprovà que en la comissió d’educació del Senat es creï una ponència d’estudi per fer aquest mateix debat amb professionals de l’educació i altres persones representatives per elaborar un informe de bones pràctiques i estratègies pedagògiques.
Malgrat l’esforç i petició feta al Grup Popular a sumar esforços van voler quedar-se sols amb el debat de l’assignatura i els currículums d’educació per la ciutadania.
Per a la defensa de la moció que havia presentat vaig continuar reivindicant el debat educatiu des del que hem d’aprendre en coneixements i en valors i vaig recorre a unes paraules del premi Nobel d’Economia (Heckman) que havia llegit: “enseñamos más para aprender que para educar porque nos centramos y nos preocupa más enseñar conocimientos (que a veces se olvidan pronto) que educar a las personas en las “virtudes no cognitivas” claves de la educación y del éxito económico”
Vaig voler clarificar, perquè no hi hagués cap dubte, que la demanda en cap cas era un canvi de llei, sinó un canvi, al meu veure, més profund ja que és un canvi cultural, social i ...
En aquesta línea vaig manifestar les meves coincidències amb el Manifest Pedagògic anomenat NO ES VERDAD que s’ha fet públic aquesta setmana.

10.31.2008

NO i NO al debat d'ensenyament de TV·

Ahir al vespre, just quan vaig arribar de Madrid, em vaig assabentar que hi havia un debat a TV3 sobre l’ensenyament. L’hora, després del Polònia, no era segurament la més encertada, ja que tal com va succeir es va allargar fins molt tard, però malgrat tot vaig quedar-m’hi.

La meva opinió és que el debat va estar molt condicionat per les estadístiques aportades pel Cuní i les qüestions que s’hi havien plantejat eren els temes més clàssics d’escola pública, concertada, privada, immigració i altres. Alguns d’ells fins i tot poc precisos per part dels que ho havien plantejat i dels que havien respost.

En el debat s’hi havia convidat tantes persones i tant representatives que va ser més una suma de frases i conceptes a remarcar per part de cadascú que realment un debat que ens aportés conceptes innovadors o plantejaments pel futur.

Personalment el moment menys encarcarat i més fresc el va aportar en Ferran Ferrer quan aprofitant la intervenció de la representant de la USTEC va suggerir que els funcionaris hauríem d’anar on les necessitats educatives ho demandessin. Posar per davant l’alumne que el mestre o professor en la seva elecció. De ben segur que el gir no ha de ser en un sol sentit però segurament tampoc en la posició en la que ens trobem.

Tinc el ple convenciment, com li deia aquesta setmana en la interpel•lació que li he fet a la ministra, que l’escola ha de canviar molt, i molt, en no massa temps, si volem que els alumnes es preparin per afrontar els reptes de la societat del coneixement, ja que coincideixo amb en Ferran Ruiz en el seu llibre “ La nueva educación” que “el sistema en conjunto funciona, pero lo hace de una manera cansina, sin fuelle para mejorar, sin generar profundas satisfacciones en los alumnos, los padres y los profesores”.

I crec que hem de canviar els continguts, ja que molts d’ells els trobaran en llocs més atractius que l’escola, la manera d’ensenyar-los, la motivació per aprendre... i, sense oblidar que a més de bons professionals han de ser bons ciutadans per una societat més equitativa.

Dimarts vaig acabar la interpel•lació reivindicant l’EDUCACIÓ en el marc de l’escola, única institució universal, amb una frase que havia llegit feia poc.
No vaya a ser que nos ocurriese lo que el escritor García Márquez decía de sí mismo :
“Desde muy pequeño tuve que abandonar mi educación para empezar a ir a la escuela”

10.20.2008

CAL REPENSAR L'EDUCACIÓ

En el ple de la setmana passada vaig intervenir per desestimar la moció del PP sobre el fracàs escolar i el malament que va el sistema educatiu des de la llei de la LOGSE i ara la LOE. És un tó i una cantarella que ja coneixem, inamovible i que segons ell sols es resoldrà si apliquem la llei que va fer el PP (per cert que ja està derogada igual com la LOGSE).

Pel proper ple estic preparant una interpel·lació a la Ministra respecte a l'aplicació de la Llei Orgànica d'Educació en els valors democràtics de convivència i d'igualtat d'oportunitats entre dones i homes per a la societat del segle XXI


Text de la meva intervenció

Señorías, la moción consecuencia de interpelación que presentó el señor Abejón a la ministra partía de dos premisas para debatir sobre la educación desde su punto de vista -que ya conocemos-, en la que el sistema más tradicional impera en todo, y tenía dos objetivos: uno, a través del inicio de curso escolar tratar de la asignatura de Educación para la Ciudadanía, nos preocupa que a través de ella se esté planteando lo que ustedes mismos critican, 17 modelos educativos distintos, y se esté enfrentando a los ciudadanos con la administración desde aspectos cuya legalidad deberíamos comprobar y, dos, que aún me preocupa más, poner en la cuña del debate educativo el tema de la lengua.

Como ya le manifesté al terminar la interpelación, me sorprendió que utilizara este tema porque creía que lo entendía y se diferenciaba de algunas otras senadoras, como ya han mencionado algunos senadores, porque en la pregunta que se formuló en comisión, en mi opinión, la senadora Cobaleda faltó incluso al respeto a las comunidades que tenemos una lengua propia.

Me sorprendió que utilizara este tema, pero debió ser que aquella semana correspondía hablar de ello, porque se celebró una manifestación convocada por Ciutadans, a la que acudieron muy pocas personas, y en la que vimos a la senadora Sánchez-Camacho que precisamente había hecho unas declaraciones que nos gustaron indicando que no firmaría el manifiesto de una lengua común, pero después acude a una manifestación convocada por otros; repito, me sorprendió que no la utilizara, y se lo agradezco, porque considero que debemos diferenciar el debate de la educación del de la lengua.

Su moción, que está muy bien estructurada, adolece de una visión muy centralista. En muchos aspectos, lo disfrazan con una frase que dice: «con las comunidades autónomas», pero se trata de la misma visión centralista. Si alguien lee la moción, podría pensar que van a dotar de más dinero a las comunidades autónomas, pero las comunidades autónomas -y en Cataluña lo sabemos bien porque estamos trabajando en ello- quieren una nueva financiación, que sabemos incluye la educación, y que no nos lo darán aunque en las mociones figure y vuelvo a repetir: «con las comunidades autónomas».

Por tanto, votaremos en contra de la moción, lo cual no significa que no estemos preocupados por la educación y porque nuestros alumnos no consigan alcanzar el mismo nivel, pero leemos los informes de otra manera, observando cualitativa y cuantitativamente las cifras, y no por ese orden. No es lo mismo decir que se está en el furgón de cola que decir que se está en el grueso; lo que se cambia son unas décimas en el orden en que se está en estos estudios.

Lo que a nosotros nos preocupa es que, aunque el sistema funciona en conjunto, lo hace de una manera cansina, sin fuelle para mejorar, sin capacidad de generar satisfacciones profundas ni en los alumnos, ni en los padres ni en los profesores. Por esta razón debemos actuar. Les recomiendo un libro que he releído estos últimos días, sobre la nueva educación, que ha escrito Ferran Ruiz Tarragó y que reflexiona sobre el agotamiento del modelo escolar de la era industrial y sobre la necesidad de transformar el sistema educativo para afrontar los retos de la sociedad del conocimiento.

El señor PRESIDENTE: Señoría, termine.

La señora BAIG I TORRAS: Realmente, no se trata de repetir siempre lo mismo, sino de buscar nuevas fórmulas para la educación que den lugar a un nuevo papel para los alumnos y para los profesores, y que busquen la complicidad de los padres.

Muchas gracias, señor presidente.

El señor PRESIDENTE: Gracias, señoría.

10.16.2008

El president Companys

Avui, 15 d’octubre, santa Teresa en el santoral, van assassinar el president Companys ,i, enguany amb la llei de la memòria històrica, la Generalitat de Catalunya juntament amb la seva néta han instat al ministeri perquè iniciï el procés d’anul•lació.

Dimarts en el Senat el ministre de justícia va respondre una pregunta dient que és absolutament solidari amb el cas de Companys, i considera aquest un cas molt especial, d’ assassinat ignominiós del president de la Generalitat de Catalunya i que el Govern d’Espanya tindrà sensibilitat sobrada quan arribi el moment.

Reprodueixo el text exacte que va respondre el Ministre a la pregunta del senador Bofill:



“Señoría, como sabe muy bien, el Gobierno de España es
absolutamente solidario con la cuestión que usted plantea.
Permítame que me adhiera aquí, en nombre del Gobierno,
a la conmemoración que mañana se llevará a cabo de ese
injusto y ruin fusilamiento del presidente Companys. Sabe
su señoría que hemos impulsado una Ley de la memoria
histórica, y le puedo decir que en este momento el decreto
de desarrollo se encuentra en el Consejo de Estado para
el preceptivo informe. Vamos cumpliendo con los pasos
marcados.”

“Es cierto que el presidente Companys es muy especial,
pues fue el único presidente ignominiosamente asesinado
en ese momento. Pero estamos ahí, en el camino hacia la
recuperación de esa memoria, con un reconocimiento
general en la ley de la injusticia de las resoluciones que es
una proclamación solemne, mucho más que simbólica. Y
está también la posibilidad de reconocimientos individualizados
que pilotará el ministerio que dirijo en este instante,
y no le quepa duda de que habrá sensibilidad sobrada
para, llegado el momento —y yo no soy adivino—, estar
en la línea de lo que debe ser, pero con el respeto a lo que
los tribunales y la Fiscalía han de decidir.
Como he dicho, ese decreto de desarrollo está en el
Consejo de Estado, y nos permitirá andar en la dirección
adecuada. He pensado siempre, señor Bofill, que el honor
y la dignidad de las víctimas, de tantas víctimas de aquella
salvajada y de la dictadura que la siguió no menos salvaje,
son inmunes a la injusticia, a la miseria moral y a la
ruindad absoluta de los verdugos. Pero también es verdad
que, aun desde esa inmunidad, en esta ley subyace esa
herramienta para que lo pongamos lo veamos y también
puedan verlo las generaciones venideras. Pero, insisto,
desde la absoluta inmunidad que frente a la ruindad del
verdugo tiene siempre la víctima.”

JA SOM AVIS



Eren dos quarts de tres del matí quan el meu fill Arcadi ens feia saber que ja érem avis i que tant la mare com el nen (en Magí) estaven bé. Evidentment podria manifestar la nostra alegria, la d’en Pere i jo mateixa, però el que més em va emocionar és la mostra de sentiments i de responsabilitat de l’Arcadi. Els pares acostumem a veure créixer els nostres fills però ens costa reconèixer que ja són grans i madurs per decidir i responsabilitzar-se del seu projecte de vida.

La matinada del dissabte l’Arcadi se’ns va fer gran i ja pot compartir experiències inoblidables com la de ser mare i/o pare. Gràcies, Anna i Arcadi, per fer-nos viure aquest moment, no sols pel naixement d’en Magí, sinó també per comunicar-nos els sentiments. Res hi ha més bonic que la comunicació entre iguals.

9.29.2008

POLÍTIQUES FEDERALS


La setmana passada vaig escoltar al president de la Generalitat, l'Hble. José Montilla,la importància de començar a experimentar polítiques per avançar cap a l'estat federal, i, avui, durant la compareixença de la Ministra de la Igualtat, Dª Bibiana Aído, m'ha semblant interessant proposar-li aquesta possibilitat des del seu ministeri, que al ser de nova creació no hauria d'arrossegar velles costums, i, al ser ella una dona jove formada ja en un estat no centralista, seria una bona oportunitat per innovar en la manera de fer política i experimentar-ne per encaminar-nos cap a l'Estat Federal, del que molt en parlem i poc practiquem.
Desconec si ella recollirà o no la proposta de cara el futur però si que he apreciat que fins el dia d'avui ha comptat amb les Comunitats Autònomes per a preparar la Conferència de Presidents per a tractar sobre la violència masclista, que malgrat ser programada en un primer moment pel mes de setembre, els fets la retarden. Esperem que sigui per millorar els seus resultats i poder anar eradicant aquesta lacra que representen tants i tants assassinats de dones en mans de les seves parelles.
Un altre dels aspectes que he tractat ha estat la importància d'un Pla de coeducació a l'escola, a les famílies i a la societat per aconseguir una societat amb igualtat d'oportunitats d'homes i dones en tots els àmbits de la vida des de la pública a la privada, la cultural, la del treball, la social... que és diferent de dir que homes i dones volem ser iguals. Jo reivindico ser dona en una societat que no subordini a ningú perquè sigui dona o home.
I davant la ja polèmica interrupció voluntària de l’embaràs o de la llei de l'avortament he reclamat Educació Sexual, assignatura que en el pas del temps s'ha anat abandonant de les escoles, i, alguns no la volen ni com a matèria en l'assignatura d'educació per la ciutadania, i, tots i totes, sabem que sexe insegur és un embaràs no desitjat. L'any 2006 van avortar unes 14.000 noies menors segons el Ministeri de Sanitat que sols s'explica per una educació sexual pràcticament inexistent, per coneixements erronis de planificació familiar i per un ús escàs de mètodes anticonceptius. La portaveu de CiU i la del PNB demanaven que l'educació sexual és fes principalment en les famílies, mentre jo hi afegia que no podem oblidar la importància i la necessitat de fer-la a l'escola per tal que arribi a tothom ja que les famílies culturalment més pobres, o amb problemes socials o immigrants desinformades, hi tenen dret.

9.05.2008

UN CURS POLÍTIC TRANSCENDENTAL


“Un curs polític transcendental” així ha qualificat avui Miquel Iceta el començament d’aquest nou curs polític que segons ha dit s’estructurarà sobre quatre pilars fonamentals: el Debat de política general, els pressupostos generals de l’Estat , la nova llei d’educació de Catalunya i el nou sistema de finançament autonòmic.

De ben segur que el debat en tot ells serà intens, ric en matisos tant pels acords com pels desacords però hauríem d’aconseguir el màxim consens possible per legitimar la política i els que ens hi dediquem, ja que el context de l’economia, dels seus efectes en l’ocupació i l’atur ens obliguen a posar “toda la carne en el asador” com diu el refrany castellà.

D’aquests pilars bàsics per la política catalana i haurem d’afegir els de la política a nivell d’estat, que un cop més haurem de parlar de terrorisme, de la crisi econòmica, de l’estat autonòmic i/o federal i de possibles lleis com la de l’avortament que ja es va fent imprescindible per la situació d’indefensió en que es troben les dones en el moment actual.

De tots ells en tindrem temps d’anar-los tractant un a un. El que possiblement ha omplert més planes aquest estiu ha estat el del finançament, possiblement perquè el primer que cal acordar es el de Catalunya, i quan afecta directament a Catalunya la resta d’autonomies i la seva ciutadania hi dona una atenció especial i els mitjans de comunicació influeixen tot el que poden tan en un sentit com en el contrari.

Des de Catalunya se’ns demana “unitat, fermesa i discreció” tres condicions que haurien de ser naturals en política però que malauradament ni els partits polítics ni les persones que ens hi dediquen les assumim i practiquem fàcilment.

7.22.2008

LA CATALUNYA QUE SAP ON VA


Coincideixo amb gairebé tots els mitjans de comunicació que el Congrés del PSC ha estat molt ben valorat i molt més les intervencions del nostre primer secretari Josep Montilla. En l’informe de gestió i en la rèplica de les intervencions se’l va veure molt còmode i deixant molt clar la posició del nostre partit des d’una òptica ideològica d’esquerres progressista que es vol guanyar la confiança de la ciutadania per ocupar la centralitat en la política de Catalunya. I, ahir en el moment de la cloenda va mostrar la seva ferma decisió per les polítiques que Catalunya necessita. Alguns periodistes han qualificat la intervenció d’en Montilla com la més brillant que se li coneix. Desconec si és així però avui la gent et comenta, que malgrat no ser socialista, els hi va agradar que li digués al president del govern d’Espanya que Catalunya estava per sobre del PSOE i que malgrat els socialistes catalans ens estimem a en Zapatero el faríem patir seguint la dita popular.

Personalment em neguiteja tanta unanimitat ja que ens pot fer oblidar que en tota organització es necessària, per no dir imprescindible, la crítica o l’autocrítica per avançar en el camí de futur. Em sembla que en l’informe de gestió s’hauria d’haver escoltat algunes veus més crítiques però sortint a parlar tants primers secretaris i alcaldes (bastants més homes que dones) . Hi he trobat a faltar veus des de les sectorials, encara que de fa temps en el partit sols compten els territoris, una bona mostra en són les llistes electorals que fins i tot el nombre d’ordre dins la llista és de la federació. I, he escoltat poques veus de dones (tenim encara feina a fer un partit més paritari)

Com a delegada de l’agrupació de Vilanova inscrita en la comissió 1 em va correspondre intervenir per l’esmena de l’autodeterminació que havia aprovat l’assemblea. Just abans d’entrar a la comissió el cap de la delegació, i primer secretari local , ens va fer saber que podríem deixar decaure l’esmena, alguns delegats no hi estarem d’acord i tot buscant un punt en comú vaig proposar explicar en el seu moment la intenció de l’esmena proposada per l’assemblea, desvirtuada per haver sortit a la premsa, i que aquest era el motiu pel que decidíem retirar-la. Crec que aquesta opció és més respectuosa amb els militants que van votar l’esmena en l’assemblea de la nostra agrupació.

Dissabte al vespre vaig estar molt contenta quan el company Montilla ens va fer saber que proposava a Isidre Molas a la presidència del partit i a Manuela de Madre continuar com a vicepresidenta. Una molt bona proposta i un bon reconeixement al treball constant i callat de l’Isidre Molas durant aquests 30 anys de partit. Des de lluny em va semblar que estava molt emocionat, i ho vull ressaltar ja que sembla que la política vagi relacionada amb la premeditació, planificació i fredor d’aquells que hi participen. Aquests darrers anys com a senadora he pogut conèixer de més a prop a l’Isidre i el considero un home catalanista i socialista de cor, que admiro i del que aprenc moltes coses a les sobretaules que fem juntament amb en Lluís M. De Puig, Ramon Aleu i altres senadors i senadores socialistes.

6.25.2008

Impuls a l'aprenentatge de llengües estrangeres i al món virtual

Ahir en el ple del Senat vaig participar en una moció del grup socialista per a la creació d'un espai educatiu europeu segur amb l'ajuda de paltaformes del món virtual que ajudin a potenciar l' ús de diferents llengües. Aprofitant el tema i com que havia llegit la presentació del "Manifiesto por una lengua común" que m'havia indignat ho vaig manifestar en la intervenció que us acompanyo.


La formación del siglo XXI se caracteriza por la educación de personas autónomas, responsables, críticas, cultas, participativas, democráticas y competitivas en el mundo económico y social en el que vivirán.
Para ello, nos parece muy importante la competencia lingüística de las lenguas oficiales del Estado y de las comunidades autónomas y de las lenguas extranjeras, así como del tratamiento de la información y la competencia digital.
Por este motivo, la moción que ha presentado el Grupo Parlamentario Socialista nos parece muy interesante porque en estos dos campos: el aprendizaje de la lengua extranjera y de las tecnologías de la información y de la comunicación, aún llevamos cierto retraso y ha de existir mucha más dedicación. Es necesario e imprescindible impulsar y estimular el conocimiento de nuevas lenguas que no sean las oficiales en el Estado español para poder ir conociendo desde el campo de las nuevas tecnologías los mundos virtuales, campos de aprendizaje realmente interesantes.
A nuestro grupo le parece que deberíamos impulsar esto, principalmente, en la escuela pública porque todos los estudios demuestran que es allí donde el estímulo resulta más necesario, dado que las familias culturalmente menos favorecidas entienden menos importante el aprendizaje de las lenguas extranjeras e incluso cuentan con menos recursos para descubrir este campo digital y el mundo virtual.
En un estudio sociodemográfico y lingüístico del alumnado de Cataluña en 4 de ESO realizado por el Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu y la Secretaría de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, ante la pregunta de qué idioma es importante para encontrar un buen trabajo, los alumnos respondieron, en una escala del 0 al 10, que el castellano en un 9,2, el inglés en un 8,8 y el catalán en un 8,1. Así demuestran la importancia que dan al castellano y al inglés, por encima incluso del catalán.
Hoy, que se ha conocido un manifiesto por una lengua común que se presentó ayer en Madrid, aprovecho para tranquilizar a los firmantes porque, como pueden darse cuenta, aún es necesario promover las lenguas oficiales, todas ellas, como nos marca la Constitución, y les invito a que no confundan igualdad con equidad. Todavía queda mucho camino por recorrer para que las lenguas oficiales se encuentren en un plano de igualdad. Manifiesto mi gran desacuerdo, y también el de mi grupo, hacia los firmantes por sus falsedades respecto a si coaccionamos o imponemos. Tampoco compartimos aspectos como aquellos que señalan que los rótulos de las calles no podrán expresarse, únicamente, en la lengua autonómica.
En temas educativos, de la información y de la comunicación debemos trabajar con programas coordinados y siempre en estrecha colaboración el Gobierno de España y las comunidades autónomas. Nos parece un buen plan que debemos apoyar, al tiempo que incentivamos que haya más posibilidades de incidir en nuestros jóvenes con el Plan Avanza. Por estos motivos nuestro voto será a favor de esta transaccional.

6.07.2008

PER L'ESCOLA PÚBLICA


Ahir en el diari El País hi havia un article de Soledad Gallego-Díaz del que recomano la seva lectura ja que sota el títol “Asuntos por lo que votamos” hi ha una defensa de l’escola pública i del paper de les administracions educatives, tant del govern de l’Estat espanyol com el de les Comunitats autònomes.

La primera alerta, és que en cap cas es pot permetre que sigui l’escola pública la que atengui els col·lectius més marginals, o aquells alumnes que no vol escolaritzar l’escola concertada, ja que posaria en entredit el seu futur, i, al meu veure, la cohesió social.

I la segona alerta, i a la que hi posa més èmfasi, és el perill, per via directa o indirecta, a la privatització dels centres públics educatius.

Coincideixo plenament amb aquests dos reptes, que són també els que desenvolupa el Colectivo Lorenzo Luzuriaga en el document de debat: Per l’escola pública” que cita també en l’article Soledad Gallego-Díaz, i, que la segona part contempla un anàlisi de l’educació a la CCAA de Madrid.

Des de Catalunya, implícita o explícitament, treballem pels mateixos objectius. En la primera alerta són moltes les veus, i des de fa anys, que clamem la necessitat d’un equilibri amb l’escolarització d’alumnes amb necessitats de suport específic entre totes les escoles gestionades amb fons públics. Esperem que la futura llei d’educació amb un redactat simple i concret trobi el camí per fer complir aquest objectiu, o el seu incompliment comporti la pèrdua dels diners públics.

I, per la segona alerta, des de Catalunya ens hi hem de posar a treballar tots i totes les que volem una educació pública de qualitat, des dels més petits, i una formació al llarg de la vida.

És en l’educació infantil de 0 a 3 anys que des dels ajuntaments, de forma voluntària o involuntària, s’ha anat privatitzant les escoles infantils de titularitat pública, i en masses ocasions amb resultats negatius per l’infant i per les professionals que hi treballen. No ha estat aquest un bon model i és en la futura llei que necessitem reconduir la situació i evitar que es puguin donar casos semblants a educació infantil o altres nivells de l’educació i formació de les persones.

5.21.2008

La immersió o el bilingüisme a l'ensenyament


Reprodueixo la intervenció en una moció presentada pel Grup Popular al senat el passat dia 14 de maig per la que instava al govern a garantir l'ensenyament en llengua castellana a tot Espanya i en totes les etapes educatives.

Des de Catalunya ens pot semblar repetitiva aquesta demanda però curiosament en el ple del Congrés el Partit Popular instava en el mateix tema.

M'havia preparat una intervenció amb forces dades que com que ja les havien citat el senador del PSOE i el senador de CiU en les seves intervencions no vaig repetir i al fil de les altres intervencions vaig rebutjar la moció presentada. Sortosament el Partit Popular es va quedar sol en la votació i va ser rebutjada.


Por el Grupo Parlamentario Entesa Catalana de Progrés, tiene la palabra la senadora Baig.

La señora BAIG I TORRAS: Muchas gracias, señor presidente.

Voy a empezar esta intervención con el mismo sentimiento de tristeza que me embargó en el momento de la lectura de la moción, cuando el Grupo Parlamentario Entesa Catalana de Progrés me encargó trabajar en ella, y me lo ha reafirmado al oír hoy en esta Cámara al senador Huguet del Grupo Parlamentario Popular. Digo un sentimiento de tristeza porque he visto que hemos avanzado muy poco o al Grupo Parlamentario Popular se le ha parado el reloj en algún momento.

Se nos hablaba del bilingüismo integrador. Señorías, el hecho del bilingüismo y el aprendizaje de las lenguas maternas fue una realidad, impulsada desde Cataluña, incluso en los tiempos negros del franquismo; fuimos perseguidos algunos por este hecho, pero respondía a la realidad de dar a conocer a nuestros niños y niñas la situación de una tierra que tenía una lengua que era perseguida y que queríamos que subsistiera.

Pero ahora la realidad es muy distinta. Por suerte, ha habido una Constitución y las leyes han cambiado, pero es que también ha cambiado y mucho la realidad social de las personas que convivimos en esta tierra. Si antes podíamos pedir y practicábamos el bilingüismo era porque había niños y niñas con lengua materna en catalán y en castellano. Ahora en Cataluña hay escuelas con más de 30 lenguas maternas e incluso alguna supera las 50.

¿Cómo podemos hablar de bilingüismo? Tenemos que hablar y responder a la realidad de hoy; no nos quedemos en los principios preconstitucionales.

Se les paró el reloj, señores del Grupo Parlamentario Popular, y ahora que tienen un congreso deberían aprovechar para poner pilas nuevas y poner en marcha una realidad de una sociedad que ha cambiado en la que los ciudadanos tienen los mismos derechos sea cual sea la lengua materna. Por esto, en el año 1983, ya se hizo la Ley de Normalización Lingüística en Catalunya, y nuestro proyecto es el de la inmersión, iniciado en los años ochenta, con un acuerdo por unanimidad por parte de todas las fuerzas políticas, como muy bien ha indicado el senador del Grupo Parlamentario Socialista. Ahora debemos responder a esta realidad. Fruto de ello es que las leyes lingüísticas vigentes en estos momentos en Catalunya no fueron recurridas ni impugnadas por Gobierno del Partido Popular en su momento ante el Tribunal Constitucional. Fue durante el trámite del nuevo Estatuto de Cataluña, principalmente, cuando se abrió de nuevo este debate, que ha sido y ha respondido más a un interés político que a un interés educativo y social, como han demostrado los senadores que me han precedido en la palabra.

¿Cómo puede ser que todos los grupos conozcamos, menos el Grupo Parlamentario Popular, sobre un proyecto

de inmersión lingüística que lleva funcionando más de 25 años en Cataluña, un estudio del Instituto Nacional de Evaluación y Calidad del Sistema Educativo del Ministerio de Educación, hecho desde el Gobierno de España, según el cual los alumnos catalanes no difieren en su conocimiento y competencia en lengua castellana con los alumnos del resto de España? ¿Están bien o están mal? Será según se mire en relación con todos los demás alumnos que no tienen otra lengua oficial. Los que lo quieren ver de forma más satisfactoria lo verán mejor, los que queremos ser más críticos y que avance el nivel de conocimiento de las lenguas diremos que todos deben avanzar aún y mucho, pero es cierto que no hay ningún alumno en Cataluña, ninguno, que al terminar la enseñanza obligatoria, tal como establece el Estatuto de Autonomía de Cataluña, ninguno que desconozca ni el castellano ni el catalán porque esto es defender las lenguas, que conozcan el castellano y el catalán porque esta es nuestra riqueza y así damos sentido al artículo 3.3 de nuestra Constitución.

Los alumnos catalanes cuentan, pues, con una competencia lingüística en dos lenguas oficiales y les puedo asegurar que esto no es nacionalizar alumnos, como nos decía el señor Huguet, sino garantizar derechos e igualdad de oportunidades y dar sentido a la cohesión social. En Cataluña hay un respeto a la lengua catalana y a la lengua castellana y todos nos expresamos en la lengua que queremos, en la que habitualmente más conocemos y aún hay trabajo por hacer, como nos decía el señor Vilajoana, porque el último sondeo nos dice que todavía predomina la lengua castellana como habitual; o sea que aún tenemos que primar a la lengua catalana, pero les aseguro que en Cataluña usamos las lenguas para entendernos, no para hacer ninguna guerra; y si uno habla en catalán y otro en castellano nos entendemos igualmente porque nos aseguramos desde el derecho a la educación en las dos lenguas, en la inmersión lingüística, que nuestros alumnos, sea cual sea la lengua materna -y he dicho que hay muchas- terminen su escolarización hablando catalán y hablando y conociendo también el castellano; o sea que el castellano no padece, no sufre ninguna persecución en Cataluña; es, en cambio, nuestro proyecto lingüístico y nuestras leyes, que también hubieran tenido que estar en la parte expositiva de su moción, son las que nos aseguran, y es por lo que apostamos, este conocimiento de las dos lenguas; es una apuesta por la suma y no por la división y es una apuesta por la convivencia; y esta debería ser la preocupación de esta Cámara territorial que quiere ser el Senado.

Nuestro grupo, Entesa Catalana de Progrés, se suma también a todos aquellos grupos que rechazan la moción del Partido Popular porque no está de acuerdo en el fondo, porque no reconociendo las lenguas ponen también en entredicho no sólo la realidad plurilingüística, sino la realidad que nos reconoce a las comunidades autónomas, la Constitución.

Nuestro deseo sería que tan pronto como sea posible podamos dar un uso habitual a simultanear el castellano y las otras lenguas oficiales en esta Cámara. Sería un buen ejemplo y nos ayudaría a todos a pensar en la riqueza de las distintas modalidades lingüísticas que tiene España, a tenerles el respeto debido y a favorecer el conocimiento de cada una de ellas. Seguro que si en este Senado también se difuminara ya este ambiente turbio y los fantasmas de las lenguas oficiales ayudaríamos a dar a conocer la realidad a aquellos que no saben con tanta profundidad como los que vivimos en territorios con dos lenguas que en nuestros territorios es normal conocer y respetar la lengua habitual de cada uno de los ciudadanos.

Muchas gracias, señor presidente; muchas gracias, señorías.

El señor PRESIDENTE: Gracias, señoría.

4.25.2008

Vint-i-cinc anys de l’escola El Margalló

Hem de cercar el principi de la història. L’any 1980, l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, acompanyat pels altres ajuntaments de la comarca, va constituir la Mancomunitat per a l’Atenció i l’Assistència dels Minusvàlids Psíquics de la comarca del Garraf. El seu objectiu, gestionar el centre de pedagogia terapèutica Sant Miquel, que atenia –des d’una escola privada- un pre-taller i un taller de nens i nenes, nois i noies deficients, mal coneguts, en aquell moment, com subnormals.

Al cap d’un any –com regidora de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú- vaig començar a iniciar els tràmits necessaris perquè poguéssim constituir una escola on el projecte d’integració de les persones amb dificultats, a la comarca del Garraf, fos una realitat. En aquell moment lluitar per un projecte d’integració, que unifiques l’educació ordinària i l’educació especial en un sol centre educatiu, a fi efecte de poder atendre segons les necessitats individuals de l’aprenentatge de cada un, era un fet innovador i progressista. Si li sumem la idea de que ho volíem fer en una escola pública de nova creació, resultava, fins i tot, revolucionari.

Recordo, que en un apartat que feia El País sobre educació i que avui he recuperat, Antonio Moral hi va escriure: “Las actuales experiencias de integración de disminuidos, más bien escasas, se realizan con múltiples problemas. Son principalmente las élites culturales y económicas las que se han cuestionado el problema, ya que en la escuela pública la integración es imposible”. Nosaltres, amb dificultats i entrebancs, férem possible l’escola pública El Margalló.

Per ésser fidedignes, l’encert que fos des de l’escola pública va respondre, també, a la impossibilitat econòmica que teníem els Ajuntaments per fer front a la demanda de construcció d’una macro-escola d’educació especial, i també, sens dubte, a la voluntat de col·laboració i coordinació institucional entre el Departament d’Ensenyament de la Generalitat, que acabava de rebre competències de l’estat, i els ajuntaments de la comarca del Garraf. Eren altres temps, acabàvem d’estrenar la democràcia i tots teníem la voluntat i l’afany de cooperar per tirar endavant la nostra incipient autonomia.

Si seguim la història veiem que un altre punt clau el tenim en la publicació, en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, de l’ordre de 14 de febrer de 1983, per la qual es declarava el Garraf comarca pilot, a efectes d’implantació dels criteris d’actuació en el camp de l’educació especial, establerts en la circular de la Secretaria General Tècnica de 4 de setembre de 1981. Un dels seus primers fets, va ser la creació de l’Equip d’Assessorament Psicopedagògic (EAP) per la comarca del Garraf, i l’Escola Pública El Margalló creada per decret 119/1984 del 17 d’abril, com a Centre Experimental de Règim Ordinari a efectes de la integració d’alumnes disminuïts (havia obert les seves portes el curs 1983-84).

El fet de ser un projecte pilot experimental i de gaudir d’una comissió de seguiment durant els tres primers anys, així com, també, l’elaboració d’un dictamen final, va comportar un millor seguiment i una cadena de decisions, reflexionades, debatudes i de ben segur, encertades. Un exemple el tenim amb tot el que es va relacionar amb el personal: convocatòria de concurs públic per a la selecció dels mestres-tutors amb la possibilitat que en la comissió de selecció hi participes un representant de la Mancomunitat; l’elecció de la direcció, amb acord de les dues administracions; la dotació de professionals per a l’atenció específica del projecte...

Un altre punt positiu, va ser que des del moment d’inici del projecte, molt abans de començar el curs, des de l’ajuntament iniciàrem un treball de sensibilització vers els mestres de la comarca, els pares i mares de l’escola Sant Miquel, als futurs pares i mares de l’escola i a la ciutadania en general. Aquest treball es va veure correspost per la demanda de places d’escolarització de nens i nenes, i per la voluntat de tothom, de que el projecte fos un èxit.

Malgrat que m’agrada mirar enrere amb optimisme, soc conscient que no tot ha estat planer i fàcil. Vint-i-cinc anys donen per molt, i si en projectes normals sempre surten problemes i entrebancs, aquests es quadrupliquen quan no hi ha models de referència. De tota manera, en el cas de El Margalló, crec que tots coincidim en que l’esforç ha donat bons resultats i ha valgut la pena. Felicitats!!!

4.18.2008

Anem cap a la igualtat entre dones i homes

Foto com a ministra d'habitatge
(no he trobat la de Defensa)

Una setmana de novetats importants i interessants. Dilluns prometen els càrrecs i assumeixen la seva responsabilitats els nous ministres. Per primer cop hi ha en el govern més dones que homes complint la llei de la igualtat efectiva entre dones i homes. Aquesta llei, que per alguns homes era una llei de dones, potser serà la seva garantia o seguretat de tenir sempre entre un 40 i un 60% de representativitat.

Personalment la millor foto i el moment més emotiu del dia, va ser quan Carme Chacón, com a ministra de Defensa, passa revista a les forces armades, dona ordres i, finalment crida el Viva Espanya i Viva el Rei.

Soc una persona que mai m’ha motivat cap esperit militarista ni bèl·lic però com que mai m’havia imaginat una dona ocupant aquest càrrec, i menys que fos jove, catalana i embarassada, em va emocionar pensar que vic en un país que trenca tabús, que afronta situacions i que tenim un president de govern que creu en la política de la igualtat entre homes i dones, i la porta a terme. No cal que retrocedim gaire en el temps, sols cinc anys enrere, era inimaginable que succeís.

Un blocaire em demana la meva opinió respecte a que la Carme Chacón digues el Viva Espanya i Viva el Rei, quan aquest fet és una litúrgia, com tantes altres té la política, que ens toca repetir, o canviar si hi ha acord, després d’un debat seriós i democràtic.

“Viva Espanya” els que ja tenim una edat, ens comporta el rècord d’un temps gris i trist, l’Espanya franquista, però avui ja podem pensar en una Espanya democràtica i plural que cerca un espai en el món entre els països que tenen progrés econòmic i humà, amb ciutadans amb drets i deures, i amb solidaritat i cooperació amb països i/o ciutadans del nomenat tercer món.

“Viva el Rei” fruit de la nostra transició. La monarquia, ens agradi més o menys, la contempla l’actual Constitució, i, malgrat defensar els valors republicans, haig de respectar.

Avui crec que el Consell de ministres deu haver anomenat a Miguel Lorente, com a delegat del govern per a la violència de gènere. Un home en aquest càrrec és també una novetat però un fet important per avançar en la igualtat efectiva entre homes i dones.

Quan fets com aquests ja no siguin notícia, de ben segur que haurem consolidat aquest camí pel que tantes dones, i també homes, lluitem i hem treballat durant anys.

4.09.2008

EL DEBAT D'INVESTIDURA

Un llarg i extens debat d’investidura amb compromisos i propostes importants però prou conegudes doncs són les explicades durant la campanya electoral, per part del encara candidat a la presidència del govern de l’estat. No és d’estranyar que sigui així ja que aquesta és la demanda que li hem fet amb el nostre vot la ciutadania. Resulta bastant menys comprensible que el Sr. Rajoy a l’inici de la seva intervenció ens faci saber que el seu vot serà negatiu en aquest debat d’investidura (amb grans aplaudiments dels seus diputats i diputades) quan durant la campanya havia fet públic que si guanyava demanaria al PSOE l’abstenció a la seva investidura. Sortosament no va aconseguir la majoria de vots i, potser perquè ens té acostumats als seus incompliments.

La línea de les intervencions ha estat bastant semblants a les de la campanya, el PP continua creant un clima alarmista davant la nova situació econòmica i demana rectificació en les polítiques socials i de seguretat, talment com sinó recordessin que acabem de realitzar unes eleccions legislatives que han avalat la política d’aquests darrers quatre anys.

M’ha sorprès les intervencions dels partits que es diuen ells mateixos catalanistes, CiU i ERC, qüestionant el vot que hi hagut a Catalunya, segons ells el de la por, ja que els catalans i catalanes no han passat factura al govern malgrat els errors, els dèficits i les enrabiades que han tingut. Personalment crec que la ciutadania sap més el que vol i sap fer més anàlisi polític que el que voldríem les diferents forces polítiques i alguns partits catalans han comés l’error de comparar el PSOE i el PP i han volgut fer creure que eren el mateix fins i tot Zapatero que Rajoy, i, la ciutadania no ho creu així i ho han dit amb els seus vots.

L’aspecte segurament més nou ha estat el tractament de la política de l’aigua i la recerca de solució temporal per donar l’aigua de boca a la ciutat de Barcelona i la seva àrea urbana, des de la tardor fins el mes de juny que ja entrarà en funcionament la primera dessalanitzadora del delta del Llobregat. Comparteixo i em sembla intel·ligent la proposta del candidat a President d’escoltar als tècnics i ser previsors davant la urgència que pot sorgir abans de decidir, Govern d’Espanya, Generalitat i forces polítiques amb el més ampli acord, i, llavors explicar la proposta a l’opinió pública. I, a més llarg terme s’ha compromès a estudiar i avaluar totes les propostes, fins i tot, la del Ròdano que li ha proposat CiU encara que li ha semblat que era a molt llarg terme.

Tot acabant-se el debat resulta difícil entendre l’abstenció de les forces polítiques, principalment de les catalanes, ja que Zapatero s’ha compromès amb Catalunya, tant pel que fa amb l’Estatut, el nou finançament, les balances fiscals i la maleïda sequera que estem patint. El mateix em succeeix amb el PNB i el seu escepticisme quan veig amb el candidat a President passió , voluntat de diàleg i acord amb les forces per acabar amb tot tipus de violència.

4.02.2008

NOVENA LEGISLATURA


Ahir es va iniciar la novena legislatura de les Corts Espanyoles amb la constitució de les dues càmeres: el Congrés de Diputats i el Senat i l’acatament de la Constitució per part de totes les persones que en formem part.

Escollirem també la mesa, president , vicepresidents i secretaris, i en aquesta ocasió hi haurà una dona, la Carmen Alborch, com a secretaria primera.

La mesa d’edat la va presidir en Manuel Fraga, que després de congratular-se d’haver viscut tants anys va dir que esperava poder veure la reforma del senat, de la que tothom en parla. Esperem que aquestes paraules siguin una premonició d’una voluntat política, no sols del Sr. Fraga, sinó del PP i que després de tants anys d’espera sigui el moment de convertir el Senat en una cambra territorial de caire federal.

3.10.2008

Hem guanyat i anem a totes


La força socialista catalana ha estat insuperable i ha resultat decisiva en el resultat final socialista a l’Estat. Esperem que alguns companys, de paraula fàcil, en prenguin bona nota.

Els catalans i catalanes hem parlat i hem dit, ben alt, que volem tenir pes a les corts espanyoles (congrés de diputats i senat) per a continuar treballant amb el govern de l’estat per a Catalunya.

Des de Catalunya també hem dit que no tenim problemes en la convivència de les dues llengües oficials i que des de l’estat es necessari polítiques de promoció, arreu, de totes les llengües oficials.

Hem dit que volem recuperar el motor econòmic que havia estat Catalunya i necessitem que l’estat ens hi posi els recursos econòmics per a recuperar-nos de la manca d’inversions del Partit Popular, i aquells tripijocs entre CiU i PP. I, necessitem recuperar el prestigi que havíem tingut en el món de l’educació, de la renovació pedagògica i en el camp del coneixement.

Hem expressat que volem el desplegament del nou Estatut, sense presses però sense pauses, amb un nou finançament, el consorci tributari i noves competències amb recursos .

Hem demostrat que creiem en un projecte federal d’estat i que volem fer servir la nostra força per fer reformes estructurals: reforma del senat per esdevenir càmera territorial, reforma de la llei orgànica del poder judicial, entre altres.

Els diputats i diputades i senadors i senadores del PSC, tal com ha deixat clar en Miquel Iceta, respondrem a aquests vots amb la convicció d’ “intentar complir amb el mandat rebut de forma majoritària pel poble de Catalunya” i defensar els interessos dels catalans “amb la màxima participació, influència i capacitat de decisió” .

3.09.2008

ANEM A VOTAR perquè guanyi la DEMOCRÀCIA



Ja he votat, i en dipositar el vot, he fet dues dedicatòries:

· A Isaïas, el ciutadà mort per ETA, i a la seva filla Sandra, per la valentia, en pronunciar les seves paraules que ens deixaren mudes i amb ulls plorosos , a una gran part de la ciutadania

· A Francesca Martín, que malauradament ens deixar massa aviat i no ha pogut veure que el seu esforç, com a dona militant socialista, ens ha comportat, principalment a les dones, guanyar drets, i visualitzar la igualtat, al llarg d’ aquesta legislatura que hem acabat.

Vull reproduir un escrit d’un militant socialista, publicat a El Plural, en el que em sento identificada

Sandra, te queremos

Ayer muchos ciudadanos españoles andábamos sorprendidos por el asesinato de un ex-concejal socialista. Hoy todos los españoles hemos llorado al escuchar a a su hija increpar a los asesinos de su padre. Y hacer un definitivo análisis político de una muerte cruel para todos, pero especialmente para ella. Sandra, muchas gracias por esa voz ronca por el dolor pero sin una grieta. Sandra, gracias por explicarnos por qué y cómo tenemos que seguir luchando por la paz, la democracia y el socialismo.

Sandra, cuida a tus hermanos Adail y Ainara. ¿Esos asesinos no sabían cómo una familia de Zamora se sentía plenamente vasca? ¿Esos asesinos no sabían que disparaban contra un obrero vasco, socialista y español?

Sí lo sabían. Por eso fueron a por él.

Sandra, le ha tocado a tu familia el sacrificio supremo de
la vida. Nada es como eso. Pero todos los ciudadanos de bien en España y en el País Vasco saben lo que significa la sangre de tu padre.

Tus palabras despreciando a los asesinos y pidiendo ejercer el derecho más importante en democracia, el de votar, son una lección inolvidable de ciudadanía.

Me pareció, Sandra, que leías a ratos un texto.

Le pido a José Blanco que te pida esa hoja de papel. Le pido a José Blanco que haga copias de esas líneas y las envíe a todas las Casas del Pueblo socialistas.

Sandra, tus palabras escritas han de ser otra explicación de por qué vale la pena ser demócrata y ser socialista.

Ya se que pudo caer cualquiera, pero precisamente ahora se trata del padre de Sandra: un obrero socialista.

Sandra, te queremos.

Luis Solana es militante socialista y promotor de Nuevas Tecnologías

3.07.2008

El palau Sant Jordi socialista

Quin goig i quina emoció poder participar d’un acte tant multitudinari com el que vàremm viure ahir al palau Sant Jordi.

Hi vaig arribar que ja estava començat, per problemes d’agenda, però vaig poder arribar a seure a terra, just al costat de l’escenari i, quan vaig fer una ullada a tot el recinte em va impressionar la gran quantitat de gent que compartíem el desig que el proper president de govern sigui José Luis Rodríguez Zapatero.

Conec que en els actes electorals hi acostumem anar els convençuts i els que tenim el vot ja decidit, però aquests ens donen força per autoafirmar-nos i arguments per anar a convèncer més gent.

I com ens deia ahir el president Montilla cal explicar als que encara tenen dubtes els cinc arguments definitius: som més els qui creiem en la justícia social; no és el mateix l’esquerra que la dreta; som optimistes i creiem en les nostres forces (res que valgui la pena neix de l’odi, de la rancúnia o de la mentida); perquè som catalanistes; i finalment, perquè si nosaltres no anem, ells tornen”.

Felipe González, que des de que no demana el vot per a ell, està encara més esplèndid , no sols va demanar el vot sinó que va fer una crida a votar massivament socialista per tenir una àmplia majoria per poder governar i ho contraposava a un PP que vol guanyar per manar i no per governar. I, a la vegada “ensenyar al PP a perdre” ja que “cal saber perdre per ser demòcrata; la vida i el PP m’han demostrat que qui no sap perdre tampoc no sap guanyar. Necessitem una dreta democràtica” , ha dit.

El president i candidat Zapatero que en tantes ocasions ha donat la cara per Catalunya ens va recordar “Catalunya és la història de la pluralitat, del respecte, de la cultura, de la modernitat, i ha de donar el senyal més clar, ampli i majoritari, que igual que volem ser la vuitena potència econòmica mundial també volem ser potència mundial de la pau, la convivència i els drets humans”.

Ahir efectivament érem molts però ara ens queda el dia de la veritat, el dia “D”, diumenge hem d’omplir de vots les urnes de vot socialista, de vots PSC a Catalunya, única opció catalana que des del primer dia, i fins el darrer, anunciem que volem com a president de govern a Zapatero.

3.05.2008

NOUS DRETS DE LES DONES EN EL CAMÍ PER A LA IGUALTAT

Ahir el fòrum de dones progressistes de Sant Sadurní em van convidar a parlar sobre “Nous drets de les dones en el camí per a la igualtat” per a celebrar el dia de la dona treballadora i el 11è aniversari de la seva creació.

El guió que vaig desenvolupar és el gran avanç que hi hagut durant aquest darrers quatre anys en polítiques de igualtat, mostra d’una sensibilitat del president del govern i d’aglutinar els vots necessaris, a les corts espanyoles, per avançar. En grans trets són:

- Govern paritari (igual nombre d’homes i dones) i, el manté durant la legislatura

- Nomenament d’una dona com a vicepresidenta primera de govern (1º vegada a la història)

- Creació d’una secretaria general de Polítiques d’igualtat

- Aprovació d’una llei Integral contra la violència de gènere, en consens amb tots els grups polítics, per intentar eradicar el masclisme criminal

- Reforma de la llei del divorci per tal que sigui més àgil, menys traumàtica i per aconseguir la responsabilitat de pare i mare en la criança de fills i filles

- Increment de les pensions de viudetat i les mínimes de jubilació que afecten majoritàriament a les dones

- Impuls de més d’un centenar de mesures per a promocionar la participació de les dones en àmbits com la investigació, el treball, l’esport, la salut o la conciliació de la vida laboral, familiar i personal, entre altres

- Aprovació de la llei orgànica per la igualtat efectiva entre dones i homes per fer conseguir el principi d’igualtat en el tracte

- Aprovació de la llei de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència com a nou dret de l’estat del benestar

- Elaboració d’un pla nacional contra el tràfic de dones per a l’explotació sexual amb mesures interministerials per a la persecució de les màfies i la protecció e inserció

social i laboral de les dones traficades per tal de defensar els drets de les dones prostituïdes

Les polítiques d’igualtat entre homes i dones són una qüestió de justícia social, però també, un motor de desenvolupament econòmic i un factor més d’aprofundiment de la democràcia.

3.03.2008

També hi ha eleccions pel SENAT


Alguns companys i amics, que deuen seguir el bloc, m’han comentat que caic en el mateix oblit que la campanya electoral: el dia 9 de març hi ha eleccions al Congrés de Diputats però també al Senat, i, d’aquesta càmera tothom se n’oblida.

Hi ha una anècdota, que sovint t’expliquen els senadors més veterans, sobre el desconeixement general d’aquesta càmera del 23 de febrer de l’any 1981, quan el militar Tejero va entrar al Congrés per fer el cop d’estat, va errar la càmera perquè si hagués entrat al senat potser encara hi seria perquè els mitjans de comunicació no se n’haurien assabentat. És una broma però bastant il·lustrativa.

Avui he vist que el ministeri d’interior feia un anunci de com s’havia de votar en la papereta de color sèpia i amb les tres creuetes en el nostre cas de la província de Barcelona.

Els socialistes catalans ens presentem en una coalició anomenada Entesa Catalana de Progrés formada pel PSC, ERC i IC-EUiA. En el Senat formem grup propi i, en aquesta passada legislatura, érem 16 persones, els 12 per elecció directa i els 4 anomenats pel Parlament de Catalunya. Vull dir ben alt que som grup propi perquè avui també he sentit per part de CiU, tant el sr. Mas com el Sr. Duran (que no sempre diuen el mateix), que ERC i PSOE són el mateix grup en el Senat.

El Senat, és ara una càmera de segona lectura i de control de govern, sortosament en aquesta legislatura el president Zapatero li ha donat més rellevància, ja que un cop al mes es sotmet a control de govern amb tres preguntes dels grups a l’oposició. L’Entesa Catalana de Progrés quan li ha correspost ha preguntat fent incidència amb temes de Catalunya amb el convenciment que el Senat hauria de ser una càmera territorial, per articular un Estat de les Autonomies plural i una Espanya descentralitzada, tal com hem anat realitzant des de la Constitució, i avançar cap a l’Estat Federal.

3.01.2008


El Partit Popular, i el seu líder Mariano Rajoy, van vinculant inseguretat ciutadana i immigració fins a uns límits tant perillosos que arriben a transmetre un missatge xenòfob i racista. Ho fan en fins electorals per guanyar vots; però cal dir que juguen en foc, perquè malauradament el missatge queda, i posa en perill la cohesió social.

Així ho va expressar, Mariano Rajoy, en un míting a Canàries:

“Quiero orden, control, ley, integración y que los derechos de los españoles no se vean perjudicados por los derechos de todos los demás. No puede entrar todo el mundo que quiera sin control, porque no cabemos” (EL PAÍS, 28.02.08)

Apart del missatge racista i xenòfob hi ha falsedat en el discurs, perquè no és cert que immigració i inseguretat siguin un binomi real estadísticament, i tampoc és cert que quan manava el PP practiques la política de “mano dura” que ara reivindica.

Al nostre país viuen molts immigrants que treballen, paguen impostos, cotitzen a la Seguretat Social, volen i desitgen integrar-se, i contribueixen al creixement i desenvolupament de l’economia espanyola.

Cal conèixer que gràcies als immigrants que viuen i treballen a Espanya cobrim les pensions de més d’un milió de persones.

Els socialistes volem en matèria d’immigració avançar en dos principis que garanteixin la convivència:

  • La igualtat plena en drets i deures per a tots els residents regulars a Espanya, nacionals i estrangers.
  • El respecte al marc de convivència que legalment ens dotem, començant per la Constitució i l’Estatut a Catalunya, dels que en sorgeixen lleis, normes, principis i valors.

I, fidels a aquests principis, apostem per una immigració ordenada en el marc de la legalitat, i un reforç efectiu en els controls i mecanismes de lluita contra la immigració clandestina.

2.29.2008

PROU VIOLÈNCIA DE GÈNERE


Aquesta setmana ha estat molt negativa i tràgica per a les dones, ja que la violència de gènere ens ha mostrat la cara més lletja, ja que en 24 hores quatre dones han mort a mans de les seves parelles. Aquest fets terribles ens recorden la magnitud i el perill que per a les vides de les dones comporta aquesta xacra social.

Disset, ja en portem des del començament any, aquests fets demostren la necessitat d’instruments públics potents per fer front a la violència de gènere, una violència contra les dones que és persistent en el temps i transversal a tota la societat.

Tenim una llei integral contra la violència de gènere referent a tot el món, però hem de posar el màxim esforç perquè cal acabar de desplegar totes les mesures recollides en aquesta llei. Cal aplicar la llei amb rotunditat, cal que totes les administracions donin prioritat a la lluita contra la violència de gènere.

Aquestes són, resumides, les mesures que el govern socialista ha fer durant la legislatura que acabem.

  • La primera llei del Govern de Zapatero ha estat la Llei Orgànica de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere.

  • Creació de la Delegació Especial del Govern contra la Violència sobre la Dona.

  • Creació de Jutjats especialitzats i compatibles.

  • Endurir les penes als agressors per maltractament de gènere i transformar en delicte les coaccions i amenaces lleus a la dona víctima

  • Nomenament de fiscals especialitzats i d'una Fiscal de Sala contra la Violència sobre la Dona.

  • Creació de l'Observatori Estatal contra la Violència de Gènere.

  • Creació d'un registre central per a la protecció de les víctimes.

  • Posada en marxa del nombre de telèfon 016 gratuït, que no deixa petjada en la factura i és d'atenció permanent.

Malgrat el treball fet, segur que no és suficient, i que hem de continuar treballant, i modificar la llei per adequar-la. A finals del mes de juny la vicepresidenta ens va convocar a les portantveus dels grups polítics per treballar-hi però el final de legislatura no ens va permetre d’avançar.

Aquesta setmana Zapatero s’ha compromès, si guanya les eleccions, convocarà una conferència de presidents autonòmics per abordar i desenvolupar el Pla Nacional de Sensibilització i Prevenció per reduir i eradicar la violència de gènere.

Con la Ley Integral, las mujeres están más protegidas ante la violencia de género, aunque los malditos asesinos sigan humillándonos con el horror de sus muertes, José Luís Rodríguez Zapatero (Debate sobre del Estado de la Nación 2006).