11.25.2009

ERADICACIÓ DE LA VIOLÈNCIA DE GENERE


–¿Què s’ha fet malament en 30 anys de democràcia i d’escola teòricament igualitària?
–Hi va haver un temps en què vam pensar que l’educació mixta, basada en els drets d’igualtat, resoldria tots els problemes. Però, com ha passat també en altres àmbits, és clar que ens equivoquem, que cal anar més enllà. No n’hi ha prou d’educar per evitar la violència. Cal incidir en el respecte, en la tolerància, en l’afectivitat. Si a això hi afegim que els models de masculinitat i de feminitat continuen sent els mateixos que als anys 70, que els homes es comporten igual, és evident que encara queda molt per fer.

–¿Els nostres fills encara pensen com els nostres pares?
–Diguem que, tot i que s’ha avançat molt, tenen els seus mateixos estereotips: el noi més dur i més dèspota, el que és més agressiu, el que és un desastre en els estudis, encara és el que atrau més les noies. I viceversa. La dona més submisa i més superficial també és la que més agrada als homes. Són models arcaics, diria que pràcticament els mateixos que hi havia en plena dictadura franquista.


Aquestes són les respostes que dona Alba García Sánchez del programa d’igualtat de la Conselleria d’interior de la Generalitat, avui en el Periódico, en una entrevista un xic més llarga.

Aquesta setmana s’ha incidit des de tots els medis que la violència de gènere és present en la joventut d’avui en uns nivells més alts que els que desitjaríem, i possiblement pel que hem treballat.

Tinc de dir que m’ha copsat igual com quan l’any 95 ó 96 vaig llegir en un estudi que la violència entre joves amb carreres universitàries era alta (ara ja no recordo els percentatges) però es donaven menys morts ja que elles es separaven perquè econòmicament podien tenien més recursos per emprendre la vida que dones dependents del sous dels marits.

Coincideixo amb l’Alba, i així ho vaig dient arreu, que no és el mateix escola mixta que la coeducació a l’escola on es treballa i vivència conjuntament els valors de respecte i tolerància entre infants dels dos sexes, tant per un tracte igual com per un tracte diferent. Som iguals com a persones però diferents de gènere. Ni l’un ni l’altre ha de ser el patró modèlic i en les nostres relacions cal tenir en comú l’eradicació de la violència.

Cada cop és més necessari, per no dir imprescindible, incidir en els conceptes de coeducació i tractament o prevenció de la violència de gènere en la formació inicial i permanent dels mestres, professors i educadors del lleure per anar canviant, encara que sigui a poc a poc, la cultura en els models de masculinitat i feminitat.

11.20.2009

CONVENCIÓ DRETS DE L'INFANT


Avui és el 20é aniversari de la Convenció sobre els Drets de l’Infant i vull deixar-ne constància amb una part del que Philippe Merieu ens deia dissabte a la II Jornada Marta Mata i amb el pòster que Esplac va anunciar ara fa un any pel seu concurs de contes i que dimecres va donar el premi i va presentar la publicació. Us recomano visitar la seva plana
www.esplac.cat/vetaqui



“El 1876, per primera vegada a França, una dona, Maria Deraismes, utilitza l’expressió dels drets de l’Infant. Es revolta contra el tracte donat als infants i proposa que es redueixi aquest poder patern, que es responsabilitzi els pares i que es declari el dret dels infants, per una banda, de conèixer els seus orígens, i per l’altra, de gaudir d’un entorn familiar positiu, una família i una educació.

El 1924, tenim la primera declaració dels drets de l’Infant, una declaració que insisteix particularment sobre la protecció de l’Infant, sobre la seva salut i sobre la seva instrucció.

Després de la guerra vindrà la Declaració Universal dels Drets de l’Home i el 1959, una declinació particular d’aquesta Declaració Universal dels Drets de l’Home amb una Declaració Internacional dels Drets de l’Infant. Aquesta declaració fou votada per les Nacions Unides, una declaració que al cap de trenta anys, el 20 de novembre de 1989, esdevindrà una Convenció Internacional dels Drets de l’Infant. Una Convenció Internacional que avui ha estat ratificada per tots els països del món, excepte dos: Somàlia, que encara no té el govern necessari perquè això passi, i els Estats Units, que no ha pogut encara ratificar la Convenció atès que encara hi existeix la pena de mort per als menors.

La Convenció del 20 de novembre de 1989, signada i ratificada per tots els països membres de les Nacions Unides, té una importància jurídica excepcional perquè, a diferència d’una declaració, una convenció fa llei, és a dir, que s’aplica a cadascun dels països i que els ciutadans de cadascun d’aquests països poden apel•lar a aquesta convenció davant dels tribunals i també davant de les instàncies polítiques d’aquests països.

La Declaració dels Drets de l’Infant i després la Convenció Internacional dels Drets de l’Infant, proposen dos tipus de drets: el que podem anomenar els drets-crèdits i els drets-llibertats

Els drets-crèdits són els drets “a”: l’Infant té dret a ser alimentat, a ser curat, a tenir un nom, senzillament, a tenir també un entorn que l’ajudi a desenvolupar-se, té dret a ser instruït; té uns drets fonamentals que cal recordar que una gran majoria dels infants del món malauradament no han adquirit.

Al costat d’aquests drets-crèdits, els drets “a”, hi ha els drets “de”: el dret que té l’Infant d’expressar-se, de donar el seu punt de vista, de fer-se escoltar, d’existir, de comunicar informacions, de participar lliurement en reunions, associacions, etc.

I en el fons, reprenent la distinció entre drets-crèdits i drets-llibertats, podem considerar que l’adult té un deure doble: el deure de crear les condicions en les quals l’Infant es pugui desenvolupar (aquestes condicions són materials, l’alimentació; són ambientals, la riquesa de l’estimulació, la seguretat afectiva que li donem a l’infant; tenen a veure amb la instrucció, amb tot el que cal transmetre-li i donar-li; tot això són les condicions materials i objectives sense les quals l’Infant no pot créixer), i després, al costat d’aquestes, en relació amb els drets-llibertats, l’adult ha de crear unes situacions. Les situacions són marcs, projectes pedagògics al si dels quals l’Infant podrà, gràcies a l’adult, investir-se i construir-se com a subjecte progressivament.”

11.18.2009

ENS CAL LA PEDAGOGIA?


Dissabte ens vam trobar a Saifores, unes vuitanta persones, en motiu de la II Jornada Marta Mata sota el títol Ens cal la pedagogia? Parlem-ne. Aquest és el material que em vaig preparar i que vaig exposar en dos moments diferents al llarg del matí.
El mes de maig es va publicar aquest manifest NO ES VERDAD que us entreguem que hem firmat tant a títol personal com algunes associacions com Rosa Sensat i Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya i que van promoure la REDIRIS a nivell de tot Espanya, segurament des de la preocupació compartida que algun dels mals de l’educació al nostre país prové de la manca de pedagogia de mestres i professors i el que resulta més greu encara i que alguns han anat estenent impúdicament que la LOGSE ha fet fracassar l’educació. Aquests són els que diuen que tots els mals de l’educació d’avui provenen de la LOGSE i de la seva pedagogia que permetia fer el que un volgués. Malauradament la seva tesi s’ha difós i benaventurats els que s’han deixat influir per la mateixa ja que podem dir que són pobres de solemnitat en pedagogia.

Us hem fet arribar prèviament la lliçó magistral que Marta Mata va pronunciar, l’any 99, en l’acte d’investidura com a doctora Honoris Causa de la Universitat Autònoma de Barcelona .

“La tesi és que el compromís dels poders públics per a l’educació, l’acció en la societat per complir aquest compromís, el que anomenem l’educació pública, progressa i s’implanta històricament i geogràficament, aquí i arreu, a través de la concepció i la realitat de l’escola pública que s’erigeix com a resposta al dret a l’educació de tot infant. Que per ser realment escola pública, l’escola ha de tenir els requisits que li permetin afrontar l’educació de tots i cada un dels infants, amb èxit, l’èxit d’ajudar-los a ser persones, ciutadans actius d’aquest món.”

Vocabulari sempre precís el de la Marta èxit, no excel•lència (paraula molt de moda) i persones, ciutadans actius d’aquest món, que vol dir persones amb actituds, valors i coneixements, puntualitzo perquè per alguns, no els que avui compartim el treball, sols donen valor als aprenentatges, a la memorització... i per ells, els que reivindiquem la pedagogia en qualsevol acte educatiu, escola, instituts o món del lleure, creuen, i proclamen, que nosaltres no valorem els coneixements, ni l’esforç.

Aquesta setmana vaig llegir al diari que hi havia hagut una taula de debat sobre valors (crec que promoguda per en Jordi Pujol) amb la Victòria Camps, en Gregori Luri i en Francesc Torralba i, segons el periodista, els tres coincidien que calia recuperar els valors d’abans com l’esforç, el sentit d’autoritat i el respecte.

I jo em pregunto: Com poden pensar que nosaltres no volem valors a l’educació si l’objectiu es aconseguir ciutadans actius. Un ciutadà actiu en el món professional, en el de l’economia, en el món del treball, en el de la política... ho poden ser sense coneixements, sense esforç, sense responsabilitat, sense autoritat, sense respecte...

Perdoneu el que passa és que a cadascun d’aquests valors hi donem significats diferents des d’un sentit de la responsabilitat també diferent.

Fa pocs dies el PP en el Senat va presentar una moció per a constituir una ponència per estudiar les causes de la manca d’autoritat i respecte al professorat a la classe i fora, així com les mesures que s’han d’adoptar per recuperar la autoritat dels docents i l’adequat clima escolar.

La meva intervenció que reprodueixo en castellà en el meu bloc (ja que encara reglamentàriament no la podem fer en català) ja explica la meva indignació en voler trametre i generalitzar que el sistema educatiu no funciona i..., de forma subtil que desitgen una autoritat en les escoles i classes que no comparteixo.

Sovint i així els hi vaig dir confonen, com diuen els clàssics “ Potestas con auctoritas”Ja que l’autoritat ni es dona, ni es concedeix, sinó que s’aconsegueix o s’obté a partir de la capacitat d’influir, a partir de la capacitat de convèncer a las persones, a partir de la capacitat de fer-les raonar, per tal que sense necessitat de recorre al poder, o a la força,
es convenci i s’assumeixin conductes determinades.

Estic convençuda que en el camp de l’educació l’autoritat sols es pot exercir des de l’autoritat moral, ja que des de l’autoritat poder és impossible- diguem difícil- educar persones autònomes, ciutadans actius, capaces de fer funcionar realment la societat.

Però amics i amigues per influir, per convèncer, per ajudar a raonar i a traspuar valors es necessària la pedagogia no el poder ni la força, i cal per tant reivindicar-la.

Així ens ho deia Marta Mata en la seva lliçó Doctora Honoris Causa:

“Així, no és el mateix l’estudi de la pedagogia, de les ciències de l’educació, la formació de mestres generalistes i mestres especialitzats, la formació de tots aquells que d’una manera o altra treballen en educació, si l’educació es considera només un fet psicològic, propi de cada infant, una professió pròpia de cada mestre, que si es considera un fet social que comporta la satisfacció d’un dret de tots i cada un dels infants... continua la Marta Així, reblant el clau, l’educació i l’escola públiques són l’objectiu de cultiu de la pedagogia, de les ciències de l’educació”.

La Marta continua amb una espigolada en la col•lecció de Textos Pedagògics d’EUMO, l’editorial de la Universitat de Vic.

Permeteu-me que enguany que celebrem el Centenari de la mort- injusta- d’en Ferrer i Guàrdia i el 150 aniversari del seu naixement faci una pausa en el que ens hi diu la Marta.

“ M’agradaria que tots poguéssim dir el nostre Ferrer i Guardià-.Una guerra que ell també va viure com a guerra d’escola quan va morir amb el crit de “Viva la escuela moderna!” Ferrer pretenia, a traves d’una escola privada alternativa, l’Escola Moderna, però amb més vocació d’escola pública que la seva contemporània, contribuir al capgirament de la societat, més enllà de l’Estat. Una utopia que li costaria la vida en aquella Espanya i aquesta Catalunya, no sense haver deixat, però, un model amb moltes de les fibres pedagògiques que ben es començarien a teixir a la mateixa muntanya de Montjuïc on va ser afusellat, i que dècades més tard retornarien amb el nom d’Escola Popular i d’escola Moderna, que Celestin Freinet difongué indistintament a partir de l’escola pública, passada a cooperativa, de poble, francesa, tot assumint la crítica de l’escola burgesa feta per Ferrer i Guàrdia, a la recerca, tots dos, del difícil equilibri de la concepció d’escola laica, però no light, no neutre, sinó viva, al servei del poble.”

I sintetitzant diré que la Marta deixa entreveure que

“Però el gran canvi al començament del segle XX ens el dona l’escola nova i l’escola activa, basada sempre en el desenvolupament de l’activitat del nen, és el model d’escola que hem vist estendre’s i arrelar arreu, fins a arribar a creure que entre el model d’escola pública i el d’escola activa s’ha establert una correspondència biunívoca”.

En aquesta II Jornada i ja iniciat el segle XXI en el que l’entorn de l’escola ha canviat tant, amb nous mitjans (TICs i/o TACs o el nom que vulgueu) en una societat del coneixement , una invasió d’informació i múltiples opcions d’aprenentatge voldria remarcar com deia la Marta:

“La consecució de l’escola pública necessita la feina de cada dia, en tots i cada un dels llocs on som a l’escola, a la universitat, a l’administració, però sobretot necessita horitzons conceptuals i geogràfics tan amplis com es puguin abastar, i fins la humilitat i certesa de saber que n’hi ha que no abastem i l’esperança que segurament altres hi arribaran. Per cert Kant ja ho deia”.

“La lliçó de política educativa, d’educació i d’escoles públiques, que ens donen els pedagogs al llarg de la història ens proposa unes orientacions: la del somni, la de la tensió per l’educació, la de la ràbia, la de la justícia per acomplir un dret, la del treball i la il•lusió, la de l’atenta observació, la de la imaginació, la de la col•laboració i la de la bonhomia i el bon humor, la del sentiment del deure envers l’educació de cada infant, en la perspectiva de la realització de la persona, de la comunitat, de la humanitat”.

I acabo, com sempre, citant el meu pedagog preferit en Celestin Freinet i les seves invariants.(principis inatacables o codi pedagògic)

La n. 29

L’oposició de la reacció pedagògica, element de la reacció social i política és també una invariant amb la qual, dissortadament, haurem de comptar, sense que ho puguem evitar o corregir

“Si tants dels nostres són criticats, denigrats, calumniats, si de vegades s’arriba a mobilitzar contra ells la conjunció de d’immobilisme i del conservadorisme, vol dir que això també és un invariant del progrés escolar i social.

No us faci pas estrany. Sapigueu, primer de tot, que cal comptar amb aquesta invariant, que és el preu de les vostres conquestes i que les mateixes dificultats i sofrences estan sempre en el camí dels qui volen anar endavant, perquè s’esforcen per ser educadors de debò, generosos formadors d’homes”.

I dona pas a la n.30

També hi ha una invariant que justifica tots els tempteigs i autentifica l’acció nostra: l’esperança optimista en la vida

La II Jornada Marta Mata va ser un dia fantàstic ja que vam poder gaudir de manera virtual de la xerrada d'en Meirieu, pedagog francès, traduït i gravat gràcies a la col.laboració de la Maria i d'en Marc Lucchetti, d'unes experiències per obrir el debat i de la xerrada de la M.Antònia Canals. Tot el dia va ser d'un bon ambient i de la necessitat i reivindicació de la importància de la pedagogia en qualsevol acció que vol ser educativa.

11.02.2009

ESCOLA FINS ALS 18 ANYS POTSER SI PERÒ MÉS DEL MATEIX NO


Comença el debat sobre el possible allargament de l’escolaritat obligatòria fins als 18 anys, que ha deixat entreveure en una entrevista radiofònica el ministre Gabilondo.
No se’ns escapa que el llançament de la mateixa és per escoltar opinions i començar a escalfar l’ambient, i de ben segur, que la mateixa està relacionada amb la possibilitat d’aconseguir el Pacte Polític i Social d’Educació a nivell d’estat.
La meva humil aportació i visió és que qualsevol possibilitat d’incrementar l’escolarització pot ser bona però és imprescindible tenir en compte com l’estructurem i com repensem tota l’escolaritat obligatòria i pre-obligatòria ja que estaria totalment en contra si pel únic que serveix “és més del mateix”.
Personalment, i així encara em manifestava el passat dijous en la comissió d’educació del Senat, el que ens demana la societat és un acord o pacte per donar estabilitat al sistema, és a dir, acord de les grans línees o reptes educatius en l’educació del futur sense entrar a debatre, un cop més, una nova llei d’educació.
Avui , després d’una breu reflexió, però sense tenir encara les idees del tot clares, veig difícil resoldre bé aquest puzle solsament fent retocs a la llei ja que es pot convertir “en més del mateix” i per tant també “més fracás” encara que hi hagi “més éxit” .
Des d’una visió d’esquerres i progressista la nostra preocupació ha de ser reduir diferències social des de l’educació, i per tant passa per donar molta més flexibilitat al sistema en l’assoliment d’objectius d’aprenentatge des d’una educació més personalitzada, que els instruments tecnològics i de la comunicació ens hi poden ajudar molt i molt.
Evidentment que un replanteig de les competències bàsiques i un allargament de l’escolarització ens porta a repensar l’educació infantil (de 0 a 6 anys) no com la porta a la primària sinó com una educació pensant en el desenvolupament social, físic i ètic de la infància d’aquesta edat, sense pressionar-los per la lectura i escriptura, perquè com ens deia fa pocs dies en el diari El País, la Irene Balaguer, presidenta de l’associació de mestres de Rosa Sensat “voler avançar forçant l’aprenentatge formal (llegir i escriure) en lloc de reforçar l’aprenentatge fa que el nen o nena s’avorreixi ja en aquestes edats”.