11.24.2005

EL DIA DEL MESTRE/A


Ja fa temps que el dia 27 de novembre, a les escoles, és un dia de treball com qualsevol altre. Anys enrere, celebràvem el Dia del Mestre (curiosament en masculí malgrat ser una professió majoritàriament de dones), i era considerat dia festiu pel sector. Aquest fet, sens dubte era contraproduent ja que obligava a les famílies a tenir els fills i filles a casa, havent de cercar solucions d’emergència si el pare i la mare treballaven.

Malgrat les dates, no tinc cap intenció de parlar o enyorar aquell dia festiu. Ben al contrari, avui la meva intenció és reivindicar el prestigi social que es mereix la feina de “fer de mestre”, d’exercir com a tal en la societat del segle XXI, anomenada, també, la societat del coneixement, on les tecnologies de la comunicació ens demanen i ens reclamen una nova definició de l’escola com institució, on cal redefinir el paper del mestre davant l’alumnat i el compromís de les famílies i la societat en l’educació dels ciutadans i ciutadanes del demà.

Aquest estiu, en el marc de la 40 Escola d’Estiu de Rosa Sensat, es va proclamar la Declaració “PER UNA NOVA EDUCACIÓ PÚBLICA”. En aquesta declaració, el seu apartat setè defineix el nou paper dels mestres, professors i/o professionals de l’ensenyament com el d’educadores i educadors” que acompanyen els infants i joves en tot el procés de l’escolarització. Uns educadors i educadores que actuen com intermediaris entre els alumnes i el projecte social i global de l’educació, recercant de manera contínua la metodologia més adient que permeti a tots els infants i joves a apropiar-se dels sabers, i de fer-los partícips d’una societat compromesa socialment en la realitat de l’avui i, sobretot, en la del demà.

Tanmateix, però, per assolir aquest nou rol, no n’hi ha prou en una declaració d’intencions. Cal, també, que se li garanteixi una bona formació inicial, una excel·lent i permanent formació contínua, -tant en la teòrica com en la pràctica- i, sobretot, se’ls ha de considerar socialment i laboralment. La consideració social és el que hom pot anomenar l’autoritat moral i de dret de l’educador i de l’educadora. Autoritat -que no autoritarisme- basada en la complicitat i el respecte per cercar els acords normatius del paper de cadascú dins el projecte educatiu, amb el compromís, seguiment i exigència adequada a cada capa de l’estament social que participa del projecte educatiu: els alumnes, els mestres, les famílies, els medis de comunicació, la classe política i la ciutadania en general.

Per arribar a la consideració laboral, cal establir lligams que reconeguin, dignifiquin i valorin econòmicament i social la feina d’educar. Aquesta tardor, tan moguda en termes educatius, ha vist l’acord del govern central amb els representants sindicals dels docents del sistema públic i del sistema concertat. Entre aquests acords, hi ha un nou complement econòmic vinculat a la innovació i investigació educativa d’aquell professorat que participi en activitats i tasques que es determinin. És una bona notícia. Aquest complement pot servir per animar a tants mestres, homes i dones, avui en l’anonimat, que fan una excel·lent feina d’investigació i recerca dins de la seva aula, al mateix temps que pot esperonar, també, als equips pedagògics a posar en paper moltes d’aquelles metodologies que la saviesa dels anys els ha donat i que no han tingut mai la facilitat de donar-les a conèixer.

No és amb un dia festiu com s’ha de donar o reivindicar reconeixement social a la feina de fer de mestre, però em satisfà que cada any, per aquestes dates, -potser per celebrar el dia del mestre i de la mestra- els Moviments de Renovació Pedagògica del Garraf i del Baix Penedès ens convoquen a un sopar xerrada, per gaudir de la reflexió conjunta i del plaer del mestissatge de les idees. Enguany, amb el Jaume Cela i en Juli Palou, parlarem sobre Fer de mestre avui i reflexionarem sobre el significat, el valor i la pràctica de l’educació.


M.Assumpta Baig i Torras
Diputada al Parlament de Catalunya en
el Grup Socialistes-Ciutadans pel Canvi
i Senadora

11.10.2005

EMOCIONS I SENSACIONS EN EL DEBAT DE L’ESTATUT




La setmana passada, els catalans i catalanes vam poder seguir, des del Congrés de Diputats, el llarg debat al voltant de l’Estatut. Més de deu hores d’activitat parlamentària van fer possible que tots els grups polítics amb representació parlamentària poguessin expressar lliurament la seva opinió.

Particularment, i des del mateix Congrés de Diputats, vaig seguir el debat amb la conscienciació i atenció que el moment històric ho requeria. A mesura que avançava, em vaig adonar que seria difícil aconseguir el doble objectiu que, des de Catalunya, preteníem: donar a conèixer els sentiments que hi havia darrera el text de l’Estatut, i que ens estrenyessin, de bon grat, la mà que oferíem a la resta de l’Estat.

Com a catalana, vaig viure amb emoció la intervenció dels tres parlamentaris catalans, -l’Artur Mas, la Manuela De Madre i el Josep Lluís Carod-, presentant la proposició de llei d’Estatut de Catalunya aprovat pel vuitanta-nou per cent del Parlament. Ho van fer francament bé, i, a l’igual que molts catalans i catalanes em vaig sentir identificada i orgullosa amb els seus discursos.

Com a socialista, també vaig viure, emotivament, les intervencions del President del Govern i la del portaveu socialista. Hi vaig apreciar rigor i dedicació en l’anàlisi i estudi del text, buscant espais de diàleg i d’encontre que permeti fer possible un acord positiu, per a Catalunya, però també per les altres nacions i comunitats autònomes del conjunt de l’Estat Espanyol, beneficiant, d’aquesta manera, al conjunt de la ciutadania.

Com a demòcrata els meus sentiments resulten més difícils d’explicar per diferents motius. El primer, perquè la convocatòria era per a la tramitació de la proposició de llei d’Estatut de Catalunya, i així ho van entendre i van debatre tots els grups de la càmera, excepte el principal grup a l’oposició que, sistemàticament, va intervenir barrejant els debats, intentant buscar la confusió dels espanyols amb l’objectiu d’erosionar el govern de l’Estat. En segon lloc, per la falsedat que en tot moment va manifestar el Partit Popular, deixant entreveure que ells són els únics garants de la Constitució, i que, com a tals, tenen la veritat absoluta a l’afirmar que no és necessària cap modificació estatutària. Resulta curiós que la dreta espanyola que tant poc satisfeta es va sentir amb el títol vuitè de la Constitució espanyola, títol que organitza l’Estat en Comunitats Autònomes, vulgui ser ara la valedora de les mateixes, i des del seu rígid posicionament llenci missatges per crear la por i el temor en el trencament d’Espanya.

El comportament del Partit Popular realment em va entristir quant, en massa ocasions, les seves posicions no sols qüestionaven la proposta de reforma estatuària de Catalunya -que ells s’encaparren en dir una modificació de la Constitució encoberta-, sinó que fins hi tot qüestionaven la democràcia, els seus valors i els seus procediments. El més trist, però, és que amb aquests qüestionaments ataquen i desprecien de manera clara al poble de Catalunya,a la seva història, a la seva cultura i cohesió social. Possiblement, una imatge val més que mil paraules, i la imatge la va posar el líder del Partit Popular al no saludar als parlamentaris i representants del Govern de Catalunya. És difícil interpretar l’estratègia del Partit Popular que volen restar al marge d’un desenvolupament Constitucional com és l’Estatut, desestimant una text recolzat per molts ciutadans i ciutadanes, mitjançant els seus representants electes.

Al finalitzar el debat, i després d’haver superat el xoc de la mala educació que, des de la bancada popular van manifestar els seus diputats, em va quedar la satisfacció, la convicció i el compromís de veure que el President de l’Estat, Sr. Zapatero, creu en la necessitat de les reformes estatutàries, la de Catalunya i d’altres Comunitats Autònomes, per adequar-los a les demandes de la societat d’avui i així aprofundir en l’Espanya plural.

Finalment, ressaltar que el Partit Popular es va quedar sol –una vegada més- en la seva posició ultraconservadora, mentre que la resta de grups polítics votaven positivament l’admissió a tràmit a les Corts Generals (Congrés de Diputats i Senat) i decicien continuar el camí del nou Estatut de Catalunya. Possiblement, encara no vam aconseguir que ens estrenyessin la mà que els hi oferiem, però, si més no, hem iniciat el camí de diàleg per aconseguir-ho.


M.Assumpta Baig i Torras
Diputada al Parlament de Catalunya en
el Grup Socialistes-Ciutadans pel Canvi
i Senadora