4.14.2011

14 D'ABRIL


De Antonio Machado:

" Unos cuantos hombres honrados, que llegaban al poder sin haberlo deseado, acaso sin haberlo esperado siquiera, pero obedientes a la voluntad progresiva de la nación, tuvieron la insólita y genial ocurrencia de legislar atenidos a normas estrictamente morales, de gobernar en el sentido esencial de la historia, que es del porvenir. Para estos hombres eran sagradas las más justas y legítimas aspiraciones del pueblo; contra ellas no se podía gobernar, porque el satisfacerlas era precisamente la más honda razón de ser de todo gobierno. Y estos hombres, nada revolucionarios, llenos de respeto, mesura y tolerancia, ni atropellaron ningún derecho ni desertaron de ninguno de sus deberes".

Salut i Republica!!!

GRÀCIES CHIQUI PER LA SALUTACIÓ QUE M'HAS ENVIAT AQUEST MATÍ I PEL PERMÍS PER PENJAR-LA AL BLOG

4.13.2011

HISTORIA DE UNA MAESTRA


Feia uns quants dies que volia dedicar un espai a Josefina Aldecoa, una dona que admirava pel seu recorregut com a mestra i com escriptora. Avui he trobat aquest article que m'ha agradat.

Cuando yo tenía ocho años, vivía en una casa en el campo, una casa perdida en las montañas de León, la casa en que nací. Para ti es imposible imaginar lo que supone esto, el aislamiento y la libertad, la dureza y la debilidad, la valentía y el miedo de los niños en el campo”. Así arranca Cuento para Susana, que Josefina Aldecoa escribió para su hija y que hoy se continúa leyendo, mejor dicho, dictando, en las aulas de primaria del colegio Estilo, que fundó a finales de los años cincuenta –una isla en pleno franquismo–.

Estas palabras, que siguen explicando tan bien la infancia de aquellos que buscábamos renacuajos en el patio del colegio y acabamos criando a nuestros hijos entre moles de cemento, reverberaron ayer en el Círculo de Bellas Artes de Madrid durante el homenaje a la que fue escritora, pedagoga y, por encima de todo, una mujer elegante. No me refiero tan sólo a sus collares de perlas ni a la media melena rubia y lacia que lució hasta su muerte. Se trata de otra cualidad que interioriza la firmeza y la tolerancia, la curiosidad y la prudencia, capaz de desplegar un sentimiento confortable a su alrededor. Lo recordaban ayer algunos padres de alumnos, como Jorge Valdano o Joaquín Estefanía: no hubo mejor ejemplo de refinamiento estético y progresismo intelectual que ella. Victoria Prego habló de la obra magna que Aldecoa tejió a lo largo de cincuenta años, la que no genera derechos de autor pero deja huella. “Y eso que el colegio le costaba dinero”, recordó. Padres y alumnos, por un día, nos sentamos mezclados y muy cerca, lejos de debates desalentadores y conscientes del peso de ese motor social llamado escuela.

Heredera de los principios educativos de la República, Josefina Aldecoa se hizo mayor el día en que fusilaron a su profesor de la Escuela Preparatoria. A pesar de la censura, simultaneó sus dos pasiones: literatura y educación, y dado que conseguir libros era una tarea ardua en los cuarenta, estableció una buena red con sus compañeros de juventud: José María Valverde, los Sánchez Ferlosio, Alfonso Sastre, Jesús Fernández Santos, o posteriormente con el que sería su marido, Ignacio Aldecoa. Miembro de la generación de los 50, la joven Josefina iba a visitar a Pío Baroja y veía pasar a Azorín por la calle de la Montera. Su ideario educativo, inspirado en el de la Institución Libre de Enseñanza, insistía en tratar a cada niño como una persona, estimular su creatividad, exigirle lo mejor de sí mismo, desarrollar su sentido crítico e imponer pautas: “Pocas, pero muy claras”, solía decir, consciente de que nada desconcierta más a un niño que la ausencia de normas.

Desde hace dos años, Josefina dejó de ir a diario a la escuela y se refugió en su casa de Santander, Las Magnolias, donde falleció antes de llegar la primavera. A pesar de que la tentaran para entrar en política, se resistió a abandonar las famosas puertas correderas de su despacho. “Nunca castigaba”, recordaron los alumnos, pero bastaba una mirada suya, cuatro palabras, para saber qué límite se había traspasado. En los últimos tiempos intervino en algunos debates actuales: aseguraba que era una barbaridad separar a niños y a niñas; también sostenía que, si bien era imprescindible que los padres dedicaran tiempo a los hijos, había comprobado que los niños cuyos dos progenitores trabajaban respondían mejor. Defendía la cultura del esfuerzo, pero sin disociarla de su principal prioridad: “Lo más importante es que los niños sean felices”.

Tal vez por ello, en las aulas se escucha su aria preferida, con la que se le despidió, el dueto de las flores de Lakmé, ahora que el jazmín se entrelaza a la rosa.

JOANA BONET

4.01.2011

La gran cortina de fum d’Artur Mas





Posted: 31 Mar 2011 05:21 AM PDT del blog d'en MIQUEL ICETA

El govern de Convergència i Unió està creant una gran cortina de fum per emmascarar la seva política de retallades socials.

Ara s’inventen unes preteses noves exigències del Govern d’Espanya per reduir la despesa. No hi ha cap nova exigència, el cert és que el Consejo de Política Fiscal y Financiera (un dels pocs organismes de tipus federal que tenim) va aprovar el 2010 –amb el vot favorable de la Generalitat de Catalunya– uns criteris de contenció del dèficit que fixen un objectiu concret per a l’any 2011. En aquest exercici, els pressupostos de la Generalitat no poden incorporar un dèficit superior a l’1,3% del PIB. És una exigència que es van autoimposar el conjunt d’administracions públiques espanyoles.

Correspon al Govern de Catalunya presentar uns pressupostos conforme a aquest objectiu. Si el Govern de Catalunya decidís no complir-lo, seria sota la seva responsabilitat i hauria d’afrontar la penalització que patiria la credibilitat de les finances de la Generalitat.

L’altre argument del govern Mas és que l’Estat no s’ha compromès a abonar a la Generalitat 1.450 milions d’euros acordats en el Fons de Competitivitat incorporat al nou model de finançament vigent des de l’any 2009. Els socialistes hem exigit, abans des del govern i ara des de l’oposició, el pagament d’aquesta quantitat. De fet, aquest compromís està també recollit en la moció d’ERC aprovada aquesta setmana al Congrés dels Diputats amb els vots favorables del Grup Socialista. Des del nostre punt de vista en el Govern de Catalunya ha d’incorporar aquesta partida com a previsió d’ingressos en el projecte de pressupostos de la Generalitat. Si el govern espanyol no abonés aquesta quantitat abans del 31 de desembre, l’increment del dèficit que en resultaria seria responsabilitat exclusiva de l’Administració General de l’Estat.

El govern Mas ha de deixar de jugar amb les xifres i parlar de maquillar-les, i presentar d’immediat un projecte de pressupostos de la Generalitat per permetre un debat transparent i rigorós sobre la qüestió.

Els socialistes, que som partidaris de polítiques d’austeritat i reformes, ens oposem a la política de retallades socials indiscriminades impulsada pel govern, especialment en els terrenys de la salut i l’educació públiques. Es poden complir els objectius de dèficit de manera ben distinta i, sobretot, renunciant a eliminar el que queda de l’impost de successions i donacions, ja suficientment reduït pel govern anterior, per no reduir encara més els ingressos de la Generalitat en una conjuntura econòmica tant adversa.

Tampoc no podem acceptar l’intent de CiU de defugir responsabilitats, demorar problemes i justificar retallades per la via de reivindicar el pacte fiscal. L’any 2013 s’haurà de revisar el sistema de finançament vigent tal com el propi acord preveu, cosa que CiU havia oblidat d’incorporar en l’acord de finançament del 2001. CiU està en el seu dret de plantejar al govern d’Espanya sorgit de les eleccions generals de l’any vinent l’obertura de negociacions, però fins llavors correspon al Govern de Catalunya defensar el model vigent i extreure’n el màxim rendiment.