INTERRUPCIÓ VOLUNTÀRIA DE L'EMBARÀS (IVE)

En el sopar de dones del PSC d'aquest mes de març vam convidar a ELVIRA MENDEZ, metge, presidenta de l'Associació de Salut i Família i professora de polítiques públiques. Escoltar-la va ser un plaer ja que es gran coneixedora de polítiques de salut i en concret de temes relacionats amb la sexualitat, ús de contraceptius i avortaments.

La intervenció la va desenvolupar a partir de tres eixos:

1. Evolució de la interrupció voluntària de l’embaràs a Catalunya i Espanya

La Llei Orgànica 9/1985 va despenalitzar l’avortament a Espanya als supòsits de risc per a la salut física i/o mental de la dona (sense límit d’edat gestacional) de violació (amb límit de dotze setmanes) i de risc o diagnosi de malformació fetal (amb límit de vint-i-dos setmanes). D’ençà aquesta data, els principals centres proveïdors d’avortament han estat privats i fins l’any 2006 el 97,49% de les IVES declarades a Espanya es van portar a terme a clíniques privades.

Les principals disparitats que presenta la taxa d’IVE a Espanya són el seu augment gradual entre les dones menors de vint anys i les taxes significativament elevades entre les dones d’origen estranger. Malgrat això, la taxa (2006) de 15,04‰ entre les adolescents catalanes es situa al tram baix de l’escala internacional i la taxa (2006) de 28,96‰ entre les dones estrangeres residents a Catalunya es situa al tram mitjà de l’escala internacional.

L’augment progressiu de la taxa d’IVE entre les adolescents espanyoles i catalanes té com a factors determinants l’accés deficient i la manca d’utilització de serveis de consell contraceptiu entre més de la meitat de noies que avorten, la utilització erràtica de mètodes contraceptius i la disminució de l’edat d’inici a la vida sexual.

Mundialment s’estima que el 40% dels embarassos són no desitjats i/o no planejats. En un sentit general, l’embaràs inesperat succeeix quan les parelles fracassen en harmonitzar el seu desig de mantenir relacions sexuals amb les seves aspiracions de no concebir una criatura en un moment donat. Així, des de l’òptica de salut pública, el problema nuclear arreu són els nivells d’ocurrència de l’embaràs no desitjat i/o inesperat.

2. El règim jurídic de la interrupció voluntària de l’embaràs

La principal mancança estructural de la Llei Orgànica 9/1985 és que no reconeix a les dones la capacitat de decidir per sí mateixes sobre la interrupció voluntària del seu embaràs. La possibilitat de realitzar una IVE sense conseqüències penals resta al criteri dels facultatius que fan la indicació, essent les dones situades com a demandants d’una prestació que ha d’ésser autoritzada per tercers. També, existeixen restriccions legals (Llei 41/2002) pel que fa al reconeixement de la capacitat de consentiment d’una IVE legal per part de les noies menors d’edat, quan aquesta capacitat és acceptada per altres procediments de salut.

La inseguretat jurídica que potencialment suposa el sistema legal d’indicacions de la IVE afecta principalment als professionals sanitaris i de retruc, a les dones.

Internacionalment esta ben documentat el paper positiu que juguen les diferents tipologies de regulació de la IVE sobre la seguretat, l’accés i la qualitat de la prestació malgrat que cap regulació té un impacte significatiu sobre l’augment o la reducció de les xifres d’IVE. En aquest sentit, les lleis restrictives no redueixen el volum d’interrupcions de l’embaràs, simplement provoquen que es realitzin de forma insegura i que les dones siguin estigmatitzades o tinguin que desplaçar-se a d’altres països.

L’avantatge d’una llei mixta (sistema de terminis durant el primer trimestre de gestació i sistema d’indicacions per a edats gestacionals més avançades) és, fonamentalment, la millora del reconeixement jurídic de la capacitat de les dones a decidir per sí mateixes sobre la seva maternitat i la reducció de la inseguretat jurídica potencial de dones i proveïdors sanitaris durant el període gestacional emparat pel sistema de terminis

3. Les polítiques de salut reproductiva

Les polítiques de salut reproductiva a Espanya i Catalunya necessiten ésser reestructurades de forma prioritària i rigorosa adaptant l’oferta de serveis a les noves necessitats i perfils de la població de dones. L’equidat del sistema de prestacions contraceptives i d’IVE és un aspecte cabdal ja que les dones amb una salut reproductiva més precària es concentren als grups vulnerables de població, els quals tenen risc de patir un ampli ventall de riscos que van acumulant-se i potenciant-se al llarg de la vida.

Així doncs, les inajornables reformes de caire pragmàtic de les polítiques de salut reproductiva serien:

 Revisar i actualitzar la cartera de mètodes contraceptius finançats pel sistema sanitari públic.

 Augmentar l’oferta de serveis contraceptius culturalment competents adreçats a dones pertanyents a grups vulnerables de població (59,4% de dones amb IVE en 2007 no havien consultat cap centre de planificació familiar).

 Establir un sistema de copagament públic de la IVE adreçat prioritàriament a dones pertanyents a grups vulnerables de població.

 Garantir l’oferta sistemàtica i gratuïta d’atenció contraceptiva immediata post-IVE, posant especial èmfasi a la contracepció reversible de llarga durada.

 Equilibrar la contribució dels proveïdors públics i privats en la realització de la IVE i l’atenció contraceptiva immediata post-IVE.

 Pal•liar els eventuals efectes adverses d’una llei mixta de la IVE augmentant la provisió de serveis públics d’IVE pel segon i tercer trimestre d’edat gestacional.