EMOCIONS I SENSACIONS EN EL DEBAT DE L’ESTATUT

La setmana passada, els catalans i catalanes vam poder seguir, des del Congrés de Diputats, el llarg debat al voltant de l’Estatut. Més de deu hores d’activitat parlamentària van fer possible que tots els grups polítics amb representació parlamentària poguessin expressar lliurament la seva opinió.

Particularment, i des del mateix Congrés de Diputats, vaig seguir el debat amb la conscienciació i atenció que el moment històric ho requeria. A mesura que avançava, em vaig adonar que seria difícil aconseguir el doble objectiu que, des de Catalunya, preteníem: donar a conèixer els sentiments que hi havia darrera el text de l’Estatut, i que ens estrenyessin, de bon grat, la mà que oferíem a la resta de l’Estat.

Com a catalana, vaig viure amb emoció la intervenció dels tres parlamentaris catalans, -l’Artur Mas, la Manuela De Madre i el Josep Lluís Carod-, presentant la proposició de llei d’Estatut de Catalunya aprovat pel vuitanta-nou per cent del Parlament. Ho van fer francament bé, i, a l’igual que molts catalans i catalanes em vaig sentir identificada i orgullosa amb els seus discursos.

Com a socialista, també vaig viure, emotivament, les intervencions del President del Govern i la del portaveu socialista. Hi vaig apreciar rigor i dedicació en l’anàlisi i estudi del text, buscant espais de diàleg i d’encontre que permeti fer possible un acord positiu, per a Catalunya, però també per les altres nacions i comunitats autònomes del conjunt de l’Estat Espanyol, beneficiant, d’aquesta manera, al conjunt de la ciutadania.

Com a demòcrata els meus sentiments resulten més difícils d’explicar per diferents motius. El primer, perquè la convocatòria era per a la tramitació de la proposició de llei d’Estatut de Catalunya, i així ho van entendre i van debatre tots els grups de la càmera, excepte el principal grup a l’oposició que, sistemàticament, va intervenir barrejant els debats, intentant buscar la confusió dels espanyols amb l’objectiu d’erosionar el govern de l’Estat. En segon lloc, per la falsedat que en tot moment va manifestar el Partit Popular, deixant entreveure que ells són els únics garants de la Constitució, i que, com a tals, tenen la veritat absoluta a l’afirmar que no és necessària cap modificació estatutària. Resulta curiós que la dreta espanyola que tant poc satisfeta es va sentir amb el títol vuitè de la Constitució espanyola, títol que organitza l’Estat en Comunitats Autònomes, vulgui ser ara la valedora de les mateixes, i des del seu rígid posicionament llenci missatges per crear la por i el temor en el trencament d’Espanya.

El comportament del Partit Popular realment em va entristir quant, en massa ocasions, les seves posicions no sols qüestionaven la proposta de reforma estatuària de Catalunya -que ells s’encaparren en dir una modificació de la Constitució encoberta-, sinó que fins hi tot qüestionaven la democràcia, els seus valors i els seus procediments. El més trist, però, és que amb aquests qüestionaments ataquen i desprecien de manera clara al poble de Catalunya,a la seva història, a la seva cultura i cohesió social. Possiblement, una imatge val més que mil paraules, i la imatge la va posar el líder del Partit Popular al no saludar als parlamentaris i representants del Govern de Catalunya. És difícil interpretar l’estratègia del Partit Popular que volen restar al marge d’un desenvolupament Constitucional com és l’Estatut, desestimant una text recolzat per molts ciutadans i ciutadanes, mitjançant els seus representants electes.

Al finalitzar el debat, i després d’haver superat el xoc de la mala educació que, des de la bancada popular van manifestar els seus diputats, em va quedar la satisfacció, la convicció i el compromís de veure que el President de l’Estat, Sr. Zapatero, creu en la necessitat de les reformes estatutàries, la de Catalunya i d’altres Comunitats Autònomes, per adequar-los a les demandes de la societat d’avui i així aprofundir en l’Espanya plural.

Finalment, ressaltar que el Partit Popular es va quedar sol –una vegada més- en la seva posició ultraconservadora, mentre que la resta de grups polítics votaven positivament l’admissió a tràmit a les Corts Generals (Congrés de Diputats i Senat) i decicien continuar el camí del nou Estatut de Catalunya. Possiblement, encara no vam aconseguir que ens estrenyessin la mà que els hi oferiem, però, si més no, hem iniciat el camí de diàleg per aconseguir-ho.


M.Assumpta Baig i Torras
Diputada al Parlament de Catalunya en
el Grup Socialistes-Ciutadans pel Canvi
i Senadora