Vint-i-cinc anys de l’escola El Margalló

Hem de cercar el principi de la història. L’any 1980, l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, acompanyat pels altres ajuntaments de la comarca, va constituir la Mancomunitat per a l’Atenció i l’Assistència dels Minusvàlids Psíquics de la comarca del Garraf. El seu objectiu, gestionar el centre de pedagogia terapèutica Sant Miquel, que atenia –des d’una escola privada- un pre-taller i un taller de nens i nenes, nois i noies deficients, mal coneguts, en aquell moment, com subnormals.

Al cap d’un any –com regidora de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú- vaig començar a iniciar els tràmits necessaris perquè poguéssim constituir una escola on el projecte d’integració de les persones amb dificultats, a la comarca del Garraf, fos una realitat. En aquell moment lluitar per un projecte d’integració, que unifiques l’educació ordinària i l’educació especial en un sol centre educatiu, a fi efecte de poder atendre segons les necessitats individuals de l’aprenentatge de cada un, era un fet innovador i progressista. Si li sumem la idea de que ho volíem fer en una escola pública de nova creació, resultava, fins i tot, revolucionari.

Recordo, que en un apartat que feia El País sobre educació i que avui he recuperat, Antonio Moral hi va escriure: “Las actuales experiencias de integración de disminuidos, más bien escasas, se realizan con múltiples problemas. Son principalmente las élites culturales y económicas las que se han cuestionado el problema, ya que en la escuela pública la integración es imposible”. Nosaltres, amb dificultats i entrebancs, férem possible l’escola pública El Margalló.

Per ésser fidedignes, l’encert que fos des de l’escola pública va respondre, també, a la impossibilitat econòmica que teníem els Ajuntaments per fer front a la demanda de construcció d’una macro-escola d’educació especial, i també, sens dubte, a la voluntat de col·laboració i coordinació institucional entre el Departament d’Ensenyament de la Generalitat, que acabava de rebre competències de l’estat, i els ajuntaments de la comarca del Garraf. Eren altres temps, acabàvem d’estrenar la democràcia i tots teníem la voluntat i l’afany de cooperar per tirar endavant la nostra incipient autonomia.

Si seguim la història veiem que un altre punt clau el tenim en la publicació, en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, de l’ordre de 14 de febrer de 1983, per la qual es declarava el Garraf comarca pilot, a efectes d’implantació dels criteris d’actuació en el camp de l’educació especial, establerts en la circular de la Secretaria General Tècnica de 4 de setembre de 1981. Un dels seus primers fets, va ser la creació de l’Equip d’Assessorament Psicopedagògic (EAP) per la comarca del Garraf, i l’Escola Pública El Margalló creada per decret 119/1984 del 17 d’abril, com a Centre Experimental de Règim Ordinari a efectes de la integració d’alumnes disminuïts (havia obert les seves portes el curs 1983-84).

El fet de ser un projecte pilot experimental i de gaudir d’una comissió de seguiment durant els tres primers anys, així com, també, l’elaboració d’un dictamen final, va comportar un millor seguiment i una cadena de decisions, reflexionades, debatudes i de ben segur, encertades. Un exemple el tenim amb tot el que es va relacionar amb el personal: convocatòria de concurs públic per a la selecció dels mestres-tutors amb la possibilitat que en la comissió de selecció hi participes un representant de la Mancomunitat; l’elecció de la direcció, amb acord de les dues administracions; la dotació de professionals per a l’atenció específica del projecte...

Un altre punt positiu, va ser que des del moment d’inici del projecte, molt abans de començar el curs, des de l’ajuntament iniciàrem un treball de sensibilització vers els mestres de la comarca, els pares i mares de l’escola Sant Miquel, als futurs pares i mares de l’escola i a la ciutadania en general. Aquest treball es va veure correspost per la demanda de places d’escolarització de nens i nenes, i per la voluntat de tothom, de que el projecte fos un èxit.

Malgrat que m’agrada mirar enrere amb optimisme, soc conscient que no tot ha estat planer i fàcil. Vint-i-cinc anys donen per molt, i si en projectes normals sempre surten problemes i entrebancs, aquests es quadrupliquen quan no hi ha models de referència. De tota manera, en el cas de El Margalló, crec que tots coincidim en que l’esforç ha donat bons resultats i ha valgut la pena. Felicitats!!!

Anem cap a la igualtat entre dones i homes

Foto com a ministra d'habitatge
(no he trobat la de Defensa)

Una setmana de novetats importants i interessants. Dilluns prometen els càrrecs i assumeixen la seva responsabilitats els nous ministres. Per primer cop hi ha en el govern més dones que homes complint la llei de la igualtat efectiva entre dones i homes. Aquesta llei, que per alguns homes era una llei de dones, potser serà la seva garantia o seguretat de tenir sempre entre un 40 i un 60% de representativitat.

Personalment la millor foto i el moment més emotiu del dia, va ser quan Carme Chacón, com a ministra de Defensa, passa revista a les forces armades, dona ordres i, finalment crida el Viva Espanya i Viva el Rei.

Soc una persona que mai m’ha motivat cap esperit militarista ni bèl·lic però com que mai m’havia imaginat una dona ocupant aquest càrrec, i menys que fos jove, catalana i embarassada, em va emocionar pensar que vic en un país que trenca tabús, que afronta situacions i que tenim un president de govern que creu en la política de la igualtat entre homes i dones, i la porta a terme. No cal que retrocedim gaire en el temps, sols cinc anys enrere, era inimaginable que succeís.

Un blocaire em demana la meva opinió respecte a que la Carme Chacón digues el Viva Espanya i Viva el Rei, quan aquest fet és una litúrgia, com tantes altres té la política, que ens toca repetir, o canviar si hi ha acord, després d’un debat seriós i democràtic.

“Viva Espanya” els que ja tenim una edat, ens comporta el rècord d’un temps gris i trist, l’Espanya franquista, però avui ja podem pensar en una Espanya democràtica i plural que cerca un espai en el món entre els països que tenen progrés econòmic i humà, amb ciutadans amb drets i deures, i amb solidaritat i cooperació amb països i/o ciutadans del nomenat tercer món.

“Viva el Rei” fruit de la nostra transició. La monarquia, ens agradi més o menys, la contempla l’actual Constitució, i, malgrat defensar els valors republicans, haig de respectar.

Avui crec que el Consell de ministres deu haver anomenat a Miguel Lorente, com a delegat del govern per a la violència de gènere. Un home en aquest càrrec és també una novetat però un fet important per avançar en la igualtat efectiva entre homes i dones.

Quan fets com aquests ja no siguin notícia, de ben segur que haurem consolidat aquest camí pel que tantes dones, i també homes, lluitem i hem treballat durant anys.

EL DEBAT D'INVESTIDURA

Un llarg i extens debat d’investidura amb compromisos i propostes importants però prou conegudes doncs són les explicades durant la campanya electoral, per part del encara candidat a la presidència del govern de l’estat. No és d’estranyar que sigui així ja que aquesta és la demanda que li hem fet amb el nostre vot la ciutadania. Resulta bastant menys comprensible que el Sr. Rajoy a l’inici de la seva intervenció ens faci saber que el seu vot serà negatiu en aquest debat d’investidura (amb grans aplaudiments dels seus diputats i diputades) quan durant la campanya havia fet públic que si guanyava demanaria al PSOE l’abstenció a la seva investidura. Sortosament no va aconseguir la majoria de vots i, potser perquè ens té acostumats als seus incompliments.

La línea de les intervencions ha estat bastant semblants a les de la campanya, el PP continua creant un clima alarmista davant la nova situació econòmica i demana rectificació en les polítiques socials i de seguretat, talment com sinó recordessin que acabem de realitzar unes eleccions legislatives que han avalat la política d’aquests darrers quatre anys.

M’ha sorprès les intervencions dels partits que es diuen ells mateixos catalanistes, CiU i ERC, qüestionant el vot que hi hagut a Catalunya, segons ells el de la por, ja que els catalans i catalanes no han passat factura al govern malgrat els errors, els dèficits i les enrabiades que han tingut. Personalment crec que la ciutadania sap més el que vol i sap fer més anàlisi polític que el que voldríem les diferents forces polítiques i alguns partits catalans han comés l’error de comparar el PSOE i el PP i han volgut fer creure que eren el mateix fins i tot Zapatero que Rajoy, i, la ciutadania no ho creu així i ho han dit amb els seus vots.

L’aspecte segurament més nou ha estat el tractament de la política de l’aigua i la recerca de solució temporal per donar l’aigua de boca a la ciutat de Barcelona i la seva àrea urbana, des de la tardor fins el mes de juny que ja entrarà en funcionament la primera dessalanitzadora del delta del Llobregat. Comparteixo i em sembla intel·ligent la proposta del candidat a President d’escoltar als tècnics i ser previsors davant la urgència que pot sorgir abans de decidir, Govern d’Espanya, Generalitat i forces polítiques amb el més ampli acord, i, llavors explicar la proposta a l’opinió pública. I, a més llarg terme s’ha compromès a estudiar i avaluar totes les propostes, fins i tot, la del Ròdano que li ha proposat CiU encara que li ha semblat que era a molt llarg terme.

Tot acabant-se el debat resulta difícil entendre l’abstenció de les forces polítiques, principalment de les catalanes, ja que Zapatero s’ha compromès amb Catalunya, tant pel que fa amb l’Estatut, el nou finançament, les balances fiscals i la maleïda sequera que estem patint. El mateix em succeeix amb el PNB i el seu escepticisme quan veig amb el candidat a President passió , voluntat de diàleg i acord amb les forces per acabar amb tot tipus de violència.

NOVENA LEGISLATURA

Ahir es va iniciar la novena legislatura de les Corts Espanyoles amb la constitució de les dues càmeres: el Congrés de Diputats i el Senat i l’acatament de la Constitució per part de totes les persones que en formem part.

Escollirem també la mesa, president , vicepresidents i secretaris, i en aquesta ocasió hi haurà una dona, la Carmen Alborch, com a secretaria primera.

La mesa d’edat la va presidir en Manuel Fraga, que després de congratular-se d’haver viscut tants anys va dir que esperava poder veure la reforma del senat, de la que tothom en parla. Esperem que aquestes paraules siguin una premonició d’una voluntat política, no sols del Sr. Fraga, sinó del PP i que després de tants anys d’espera sigui el moment de convertir el Senat en una cambra territorial de caire federal.