9.10.2010

UN RESCAT A MUNTANYA...amb final feliç



Com cada estiu, que estem al càmping d’Enveitg, ens plantejarem pujar un cim per a comprovar les nostres forces i preparació per fer muntanya.

Feia uns mesos, que havia trobat una descripció per l’excursió als pics de Fontfreda de (2.738 m), un mirador de la Cerdanya i de bona part dels Pirineus. El situem en el mapa i ens adonem que les corbes de nivell estan molt juntes, de fet, la descripció ja ens adverteix “que per realitzar aquesta ascensió el desnivell que cal remuntar no arriba ni als set-cents metres, el seu ascens és prou costós, ja que en tot moment ens movem sobre un terreny força costerut i dominat per grans blocs de granit que dificulten la pujada”. No donem massa importància a aquest text, ja que la qualificació global és de fàcil, i de bon matí anem per feina.

A dos quarts de nou del matí emprenem, en Pere i jo, la marxa des del llac de l’Estanyol (2045m) on hem aparcat el cotxe davant el restaurant La Tramuntana.

Sense dificultats hem vençut una forta pujada que ens ha dut fins al collet del Roc de les Ombres (2351m) A la nostra dreta la cresta que baixa de l’espectacular pic de l’Estanyol i la cresta que l’uneix amb els pics de Fontfreda. Estudiem el camí però com que la descripció ens diu que trobàrem fites tirem endavant.

Un cop hem baixat, creuem el torrent, i intentem encaminar-nos cap a la cresta que baixa des de l’oest dels mateixos pics, comencem a trobar les fites de les que ens parla la descripció, però aviat les anem perdent, i, en un moment determinat decidim tirar pel dret i pujar per una canal (que després és realment dreta) directament cap al cim.

En el cim (un d’aquells que podem dir de “vaques”) ens trobem una colla d’ovelles que ens donen la benvinguda. En aquella planícia hi ha dues petites antenes alimentades amb plaques solars, els dos pics (l’oriental i l’occidental) i una vista fenomenal: el Carlit, el Coma d’Or, el Puigmal, el Canigó i el Cadí, així com el Puigpedrós i, més allunyada les Maladetes. En gaudim, esmorzem, fem fotos... i ens disposem a empendre el descens.

Ens sorgeix la primera dificultat ja que no podem baixar per la canal que hem pujat i no hi ha manera de trobar l’itinerari, la descripció ja ens deia “que calia seguir l’únic camí marcat que hi ha entre tantes pedres”. Les fortes pendents ens obliguen a baixar amb cautela i intentem sense perdre alçada anar girant per si podem trobar el camí que per la carena ens portes al petit coll en la cresta que baixava del cim. El nostre esforç va ser inútil, doncs després de pujar una canal (no tant forta com la del matí) ens trobàrem de nou on havia començat el nostre descens.

Mirem el mapa, observem el paisatge i arribem al consens que podem baixar fins al fons de la vall, i tot travessant la morrena de roques i neret encaminar-nos fins a la llunyana pista d’esquí, que ha de ser la pista llarga de Porté- Puimorent.

Anem fent el descens per la forta pendent suavitzant-la amb fortes “S” i just quan som baix em dec relaxar i “crac” se’m torça el turmell. A cop calent em sembla que puc continuar caminant però un cop passada una mitja hora de nou se’m torça i em trobo de nou per terra, fins que a la tercera vegada començo a pensar que haurem de fer un pensament, i coincideixo amb en Pere, de trucar a l’assegurança de la Federació per veure que podem fer,

En el primer intent no hi ha cobertura però després de fer un tros més de camí aconseguim connexió i ens diuen que prepararan el rescat, que en tot cas no ens moguem de lloc. Nosaltres però continuem caminant ja que ens sembla que si el peu es refreda ho passaré pitjor i avancem per un mar de roques de granit immenses i el neret de tant en tant. Tot el que veuen els nostres ulls és ben igual: roques i neret, roques i neret...

Passada una estona ens comuniquen que surt un helicòpter i que ens posem en lloc ben visible. Insisteixen que estiguem lluny d’arbres. Arbres no en veiem un fins dues hores més tard; però també ens donem compte que l’helicòpter no serà la nostra solució ja que la part alta es troba emboirada. Són cap a les cinc de la tarda quan escoltem el soroll dels motors de l’helicòpter, jo em poso la capelina vermella i en Pere fa voltejar el seu jersei verd; però l’esforç és inútil no ens poden veure i ens fan saber que el rescat haurà de ser per terra.

Trobar-nos en aquell mar de roques es com buscar una agulla en un paller, per això continuem caminant vers la pista d’esquí. Camino amb precaució i malgrat l’ajuda del braç d’en Pere se’m va torçant una i altra vegada el turmell. Cridem per si algú ens sent però des de dos quarts de nou del matí que no hem vist cap persona. Tota la nostra companyia han estat les ovelles del cim i un parell de voltors que les vigilaven, i ara els grans blocs de granit i el neret. Cap a les set de la tarda la boira ja ha baixat i no veiem res.

Ens acostàvem a un quart de vuit quan veig un arbret, i cansada i amb l’ànim ja un xic desinflat, li dic a en Pere que d’allà no passaré i que haurem d’anar pensant com passarem la nit.

Aquell arbret ens va donar en pocs segons un tomb al mal tràngol d’aquella tarda. Just en el moment que ens truquen els gendarmes (la bateria del telèfon ja estava en vermell i en pocs segons ens quedàrem sense mòbil), la boira s’aixeca i veiem que ens trobem prop de la pista d’esquí i els veiem la bassa d’aigua per fer la neu. M’animen a continuar com sigui perquè ens estant buscant i si arribem a les pilones de les pistes no haurem de passar la nit a la muntanya.

Després de cinc o deu minuts escoltem un fort crit, que responem amb entusiasme, i tal qual una aparició en mig de la boira descobrim la silueta d’una persona.. Aviat estant amb nosaltres dos forts gendarmes (en Felip i en Vicenç) que em són una gran ajuda per acabar de passar les roques i el neret que encara ens resta passar. Un cop arribem a la part més herbosa (després de 5 hores de caminar amb l’esquinç i esquincets que em diagnostiquen a l’hospital de Puigcerdà) em porten a coll i bé a la seva esquena, primer un i després l’altre uns 100 metres.

Després van a buscar el cotxe 4X4 i baixem la forta pendent de les pistes i ens acompanyen a recollir el cotxe a l’Estanyol quan ja es ben fosc. Són les 9 del vespre i el termòmetre del cotxe ens fa saber que estem a 6º.. El cap em bull de pensaments, uns millors que altres però principalment de la sort que ens poguessin rescatar malgrat la tarda que hem passat de roques, neret i un maleït turmell. Ah! i una bona constatació el número del 112 és un molt bon servei i l’assegurança de la Federació de Muntanya, imprescindible.

1 comentario:

Foro de politica dijo...

Queria a parte de decirle que me encanta lo que escribe por su estilo directo, invitarle, si seria tan amable, a participar con alguno de sus articulos en este blog, en http://www.foropolitico.net. Un nuevo foro politico online, donde esperamos ver crecer a una comunidad importante de gente.

Gracias y un saludo