Enguany hem celebrat el centenari de la celebració del dia de la dona treballadora- el 8 de març- i, darrerament més que la celebració d’una data, que també, es va allargant gairebé durant tot el mes de març.
Durant aquest mes vaig formular una pregunta oral en el Ple del Senat a la ministra Leire Pajín per conèixer les intencions del govern per incrementar les denúncies de maltractaments i violència de les dones des del principi de la falta de respecte dins la parella.
Vaig formular la pregunta des de la indignació, preocupació i impotència, no sols meva, sinó que la comparteixo amb altres dones, quan escoltem, que una dona ha estat assassinada pel seu marit o company sense que hi hagués denúncia.
A hores d’ara coneixem que des de les primeres agressions fins a l’assassinat acostuma a passar prou temps; però malauradament, en masses casos, no hi ha denúncia a l’agressor, malgrat conèixer que sense denúncia prèvia no hi ha protecció possible.
La ministra en la seva resposta va continuar demanant a les dones que fessin les corresponents denúncies per poder actuar, reconeixent que es un pas difícil però que cal fer-lo.
Dijous passat vaig poder llegir com a notícia que la ministra de sanitat, política social i Igualtat anunciava que s’ampliava l’ús dels telèfons mòbils de teleassistència per a les víctimes de violència de gènere encara que no hagin fet la denuncia a comissaria. La proposta l’havia fet en la reunió amb els consellers de les CCAA.
Crec que és un pas endavant per ajudar a les dones víctimes de mals tractes, i, que ben aviat es creïn els passos o procediments perquè les dones que s’adrecin als ajuntaments o als Instituts de les Dones de les CCAA se’ls hi entreguin els dispositius i pugui ser una mesura eficaç, encara que serà molt difícil d’avaluar.
En el ple següent vaig tenir la possibilitat d’intervenir en la moció que va presentar el Grup Socialista per a incentivar projectes que tinguin com a finalitat la participació activa de les dones grans en tots els àmbits de la societat. De fet era una continuació del congrés que s’havia clausurat el dia abans sobre les dones grans.
Aquesta va ser la meva intervenció pel grup de l’Entesa Catalana de Progrés:
Vull començar reconeixent el valor de la lluita de moltes dones per la igualtat, per la visibilitat d’aquestes dones, la majoria anònimes, i el treball callat i discret que han fet les dones grans en aquesta societat. Vull també felicitar la ministra. Crec que enguany ha estat un encert dedicar el Dia Internacional de la Dona Treballadora (a mi encara m’agrada dir «dona treballadora») a les dones grans. M’atreveixo a dir que possiblement el treball per la igualtat de drets i deures d’homes i dones és la transformació de més gran importància duta a terme en el nostre país en les últimes dècades. Espero, desitjo i treballaré per complir el títol del manifest del Partit Socialista de Catalunya amb motiu del 8 de març, que es diu «Ni un pas enrere».
Aquesta setmana, a l’entorn del 8 de març, són moltes les qüestions que es publiquen sobre l’avanç i allò que encara ens resta per fer. Jo avui em vull referir a l’estudi de la retribución laboral por géneros, perquè és on jo crec hi ha en aquest moment més diferències. Diferències que calculen que, fins i tot, no podrem estar en una igualtat salarial fins dins d’una dècada. Déu n’hi do! Tot i així, l’estudi té unes notes optimistes, com que la desigualtat salarial és més petita entre els més joves. De fet, diu que entre 18 i 25 anys la diferència és de 1 554 euros, però aquesta es dispara a partir dels 65 anys, amb una diferencia de 12 364 euros anuals.
Aquesta és la realitat, forma part de la nostra història i de la nostra cultura. La majoria de dones que avui estan entre els 65 i els 75 anys van haver de deixar els estudis sense haver-los acabat per anar a treballar i per treballar sense Seguretat Social. Fins i tot hi havia les grans empreses que feien plegar les dones en el moment que es casaven, perquè poguessin dependre dels seus marits. Algunes, no pas totes, després s’han pogut incorporar al món del treball i de les cotitzacions a la Seguretat Social. Però ara, quan són grans, els arriba la jubilació i el que cobraran, evidentment, és molt diferent del que continuaran cobrant les seves parelles o els homes, en general.
Són una generació, però, que ha lluitat per tants temes que tampoc vol compassió. I així ens ho van deixar molt clar ahir en el manifest del Congrés. No volen compassió, volen ser considerades ciutadanes de ple dret i que se’ls faciliti l’envelliment actiu i participatiu, perquè les seves aportacions són una ajuda a la cohesió social, al coneixement i a la cultura.
M’ha agradat aquesta iniciativa del Grup Socialista, perquè la societat, i sobretot els seus governants, tant els de l’Estat espanyol com els de les comunitats autònomes, han de reconèixer el saber, l’experiència, el treball voluntari, el suport emocional i econòmic que la gent gran aporta a les famílies i en conseqüència a la societat. El nostre grup considera excel•lent l’exposició de motius de la moció, però des del primer moment va tenir la impressió que els dos punts que presenta la moció —punts que també compartim— es fonamenten molt en el treball, l’esforç i la voluntat de les dones d’una generació que s’ha implicat i ha treballat molt per ser actives i fer avançar la família i la societat. Per això nosaltres vam proposar unes esmenes que avui hem vist que s’han transaccionat. La primera perquè s’insti el Govern a actuar, però que es faci també conjuntament amb les comunitats autònomes, perquè a Catalunya l’Estatut de Catalunya considera una competència de la Generalitat totes les polítiques adreçades a dones i polítiques d’igualtat. Per això ens sembla important fer aquest pas i deixar-ne constància a la moció. I nosaltres també hi volem afegir un punt. Un punt per la implicació també del Govern de l’Estat, conjuntament amb les comunitats autònomes, per continuar —i fixem-nos que diem «continuar», conscients com som que en temps de crisi no ens podem permetre grans alegries— impulsant les polítiques de salut, de serveis a les persones, de l’habitatge, igual com l’accés a la cultura a l’esport i al temps de lleure.
Insisteixo en la necessitat de continuar amb aquest impuls, perquè en aquest temps que es parla tant de retallades, cal tenir en compte que seria injust fer retallades en polítiques adreçades a les dones grans. I per això també vull deixar constància en aquest moment de la meva estranyesa que Convergència i Unió que va dient i demanant i fent un ambient d’inestabilitat econòmica a Catalunya i de retallades, i va dient que retallarà i retallarà i retalla serveis a Catalunya, faci propostes amb cost econòmic al Govern de l’Estat. Compartim les seves demandes però ens sembla que ara no és el moment, que és en cada moment quan hem de veure quan hem de demanar el pas per poder-lo fer en positiu. Ens congratulem, però, que hi hagi hagut aquesta transaccional, que contempla les nostres dues esmenes i que avança també amb el pas que Convergència i Unió demanava. Jo des d’aquí també li demano que sobre tot a Catalunya no es facin retallades a les dones grans, i deixar també potser constància que en els moments que estem vivint, de situació de crisi, cal no retallar, cal continuar impulsant polítiques, però també hauríem de començar a tenir en compte que en temps com els actuals les polítiques que hem de fer també han de tenir en compte la gran heterogeneïtat que hi ha entre les dones, o també entre homes i dones, i aquesta heterogeneïtat comporta situacions diferents i necessitats també diferents. Potser ja no es el moment de dir que ens agradaria que tot fos per a totes les dones, sinó que comencéssim a considerar que unes i altres necessiten polítiques diferents, perquè les situacions que viuen també són diferents.
No hay comentarios:
Publicar un comentario