El passat dilluns, es va signar, amb tota la solemnitat, el Pacte Nacional per a l’Educació. La Generalitat, conjuntament amb centrals sindicals, entitats municipalistes, col•legis professionals, moviments de renovació pedagògica i federacions de pares i mares de Catalunya –entre d’altres- ha posat punt i final a un debat que, en aquests últims mesos, ha aixecat una forta controvèrsia al voltant de com ha de ser l’escola catalana, de quina manera s’ha de gestionar i quins són els recursos que cal esmerçar-hi.
Malgrat les cares de cansament, i malgrat que sobre el Pacte hi planegen els absents, és a dir aquells que finalment van optar pel no com a resposta activa a la voluntat de cercar compromisos, l’ambient durant l’acte era de reconeixement envers que el fet de signar l’acord, constituïa, per ell mateix, un precedent que no tenia –valgui la redundància- precedents en la historia de la nostra nació en els últims cinquanta anys.
De ben segur que hi hauran especialistes que obriran el pacte, i l’aniran analitzant punt per punt, lletra per lletra, fent un manual de com i de quina manera cal llegir-lo i/o cal interpretar-lo. És molt possible, però, personalment m’agrada simplificar el seu contingut a tres paraules: confiança, compromís i canvi. Tres paraules simples, però que encadenades sumen les seves sinergies en funció d’un objectiu comú: la millora de l’escola, de l’educació que imparteix i dels seus lligams amb la resta d’elements que constitueix el seu entorn.
El Pacte representa la confiança, dipositada per tots els signants, de que el Govern de la Generalitat ha fet i continuarà fent un gir important envers la política de l’anterior govern. Gir que es visualitza en noves construccions, en l’intent de la millora pedagògica i amb l’augment de recursos humans. Per tant, el Pacte, a més de confiança és també el compromís de que les visualitzacions es concretaran en fets tangibles i mesurables, i que aquests fets ens donaran com a resultat l’últim element, el canvi. Els canvis sempre poden ser a millor o a pitjor, depèn –normalment- dels recursos que posis a treballar per aconseguir-ho. Els canvis a pitjor sempre sorgeixen de les inèrcies a no bellugar-se, a pensar que tot està bé, a no sentir cap estímul o a rebutjar aquests estímuls en funció de la puresa de les idees. Els canvis a millor surten del treball quotidià, de la voluntat per innovar sense por al fracàs, del correcte anàlisi de futur i, com he dit anteriorment dels mecanismes i recursos que hom sigui capaç de cercar i concentrar en funció d’un objectiu. El Pacte Nacional per a l’Educació, per complir amb els seus compromisos, s’aprova amb una memòria econòmica de 1.200 milions d’euros compromesos en diferents àmbits en el període 2006-2009.
Sóc conscient, que aquestes últimes setmanes el debat s’ha centrat en l’anomenada sisena hora i amb els pagaments a l’escola concertada, o sigui que s’ha monopolitzat en dos punts i no en el seu conjunt. Dit de manera més entenedora i amb una frase feta: “que les branques no t’impedeixin veure el bosc”. El Pacte és bastant més que aquests dos punts, però no vull defugir de donar la meva opinió, i per tant començaré per fer una reflexió simple: quan es guanyen unes eleccions és poden guanyar per molts motius però, sobretot, perquè hi ha uns compromisos escrits que es diu programa electoral. Aquest programa, referendat posteriorment pel govern tripartit, volia equiparar l’horari de l’escola pública al de l’escola concertada. Potser hi havia altres possibilitats per a resoldre aquest compromís, però no hi ha dubte que la més directa i fàcil d’entendre era la modificació de l’horari.
El fet de modificar l’horari ens ha portat a la conclusió que a l’escola conviuen tres tipus d’horaris: el dels alumnes, el dels mestres i el de l’edifici. Per entendre’ns. Un alumne pot fer les seves trenta hores setmanals, els mestres les seves vint-i-quatre hores setmanals de dedicació directa als alumnes (o les trenta hores de dedicació al centre a la setmana), i l’edifici pot estar obert les hores que el centre i l’ajuntament creguin convenient. Coordinar això, és una simple qüestió organitzativa, i de voluntat de canvis, ja que els recursos estan previstos.
Es ben cert, que el Pacte, com qualsevol altre mesura que comporti canvis estructurals o de gestió, modifica hàbits i costums a les persones creant suports i desavinences, crítiques i felicitacions. En tots aquests canvis, cal no oblidar que el més important és que els nens i nenes de l’escola pública comptaran –en el moment de finalitzar la seva escolaritat- amb l’equivalent d’haver fet un curs més (per acumulació d’hores) per a treballar els mateixos continguts, fet que per primera vegada farà que un alumne de l’escola pública tingui la mateixa igualtat d’oportunitat que l’alumne de l’escola concertada.
Si el Pacte millorarà, o no, la qualitat de l’educació, és un fet que, a hores d’ara jo no puc endevinar. Tanmateix, estic convençuda que aquella confiança, compromís i canvi que abans he explicat són la clau de volta necessària que ens permet posar-nos en el camí que Catalunya necessita per avançar amb pas ferm i segur en aquest principi bàsic i estratègic per a la nostra societat, que és l’educació.
M.Assumpta Baig i Torras
Diputada al Parlament de Catalunya en
el Grup Socialistes-Ciutadans pel Canvi
i Senadora
Article publicat al diari de Vilanova i la Geltrú 24 març 2006
No hay comentarios:
Publicar un comentario