CONVENCIÓ DRETS DE L'INFANT

Avui és el 20é aniversari de la Convenció sobre els Drets de l’Infant i vull deixar-ne constància amb una part del que Philippe Merieu ens deia dissabte a la II Jornada Marta Mata i amb el pòster que Esplac va anunciar ara fa un any pel seu concurs de contes i que dimecres va donar el premi i va presentar la publicació. Us recomano visitar la seva plana

www.esplac.cat/vetaqui

“El 1876, per primera vegada a França, una dona, Maria Deraismes, utilitza l’expressió dels drets de l’Infant. Es revolta contra el tracte donat als infants i proposa que es redueixi aquest poder patern, que es responsabilitzi els pares i que es declari el dret dels infants, per una banda, de conèixer els seus orígens, i per l’altra, de gaudir d’un entorn familiar positiu, una família i una educació.

El 1924, tenim la primera declaració dels drets de l’Infant, una declaració que insisteix particularment sobre la protecció de l’Infant, sobre la seva salut i sobre la seva instrucció.

Després de la guerra vindrà la Declaració Universal dels Drets de l’Home i el 1959, una declinació particular d’aquesta Declaració Universal dels Drets de l’Home amb una Declaració Internacional dels Drets de l’Infant. Aquesta declaració fou votada per les Nacions Unides, una declaració que al cap de trenta anys, el 20 de novembre de 1989, esdevindrà una Convenció Internacional dels Drets de l’Infant. Una Convenció Internacional que avui ha estat ratificada per tots els països del món, excepte dos: Somàlia, que encara no té el govern necessari perquè això passi, i els Estats Units, que no ha pogut encara ratificar la Convenció atès que encara hi existeix la pena de mort per als menors.

La Convenció del 20 de novembre de 1989, signada i ratificada per tots els països membres de les Nacions Unides, té una importància jurídica excepcional perquè, a diferència d’una declaració, una convenció fa llei, és a dir, que s’aplica a cadascun dels països i que els ciutadans de cadascun d’aquests països poden apel•lar a aquesta convenció davant dels tribunals i també davant de les instàncies polítiques d’aquests països.

La Declaració dels Drets de l’Infant i després la Convenció Internacional dels Drets de l’Infant, proposen dos tipus de drets: el que podem anomenar els drets-crèdits i els drets-llibertats

Els drets-crèdits són els drets “a”: l’Infant té dret a ser alimentat, a ser curat, a tenir un nom, senzillament, a tenir també un entorn que l’ajudi a desenvolupar-se, té dret a ser instruït; té uns drets fonamentals que cal recordar que una gran majoria dels infants del món malauradament no han adquirit.

Al costat d’aquests drets-crèdits, els drets “a”, hi ha els drets “de”: el dret que té l’Infant d’expressar-se, de donar el seu punt de vista, de fer-se escoltar, d’existir, de comunicar informacions, de participar lliurement en reunions, associacions, etc.

I en el fons, reprenent la distinció entre drets-crèdits i drets-llibertats, podem considerar que l’adult té un deure doble: el deure de crear les condicions en les quals l’Infant es pugui desenvolupar (aquestes condicions són materials, l’alimentació; són ambientals, la riquesa de l’estimulació, la seguretat afectiva que li donem a l’infant; tenen a veure amb la instrucció, amb tot el que cal transmetre-li i donar-li; tot això són les condicions materials i objectives sense les quals l’Infant no pot créixer), i després, al costat d’aquestes, en relació amb els drets-llibertats, l’adult ha de crear unes situacions. Les situacions són marcs, projectes pedagògics al si dels quals l’Infant podrà, gràcies a l’adult, investir-se i construir-se com a subjecte progressivament.”