ENS CAL LA PEDAGOGIA?

Dissabte ens vam trobar a Saifores, unes vuitanta persones, en motiu de la II Jornada Marta Mata sota el títol Ens cal la pedagogia? Parlem-ne. Aquest és el material que em vaig preparar i que vaig exposar en dos moments diferents al llarg del matí.
El mes de maig es va publicar aquest manifest NO ES VERDAD que us entreguem que hem firmat tant a títol personal com algunes associacions com Rosa Sensat i Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya i que van promoure la REDIRIS a nivell de tot Espanya, segurament des de la preocupació compartida que algun dels mals de l’educació al nostre país prové de la manca de pedagogia de mestres i professors i el que resulta més greu encara i que alguns han anat estenent impúdicament que la LOGSE ha fet fracassar l’educació. Aquests són els que diuen que tots els mals de l’educació d’avui provenen de la LOGSE i de la seva pedagogia que permetia fer el que un volgués. Malauradament la seva tesi s’ha difós i benaventurats els que s’han deixat influir per la mateixa ja que podem dir que són pobres de solemnitat en pedagogia.

Us hem fet arribar prèviament la lliçó magistral que Marta Mata va pronunciar, l’any 99, en l’acte d’investidura com a doctora Honoris Causa de la Universitat Autònoma de Barcelona .

“La tesi és que el compromís dels poders públics per a l’educació, l’acció en la societat per complir aquest compromís, el que anomenem l’educació pública, progressa i s’implanta històricament i geogràficament, aquí i arreu, a través de la concepció i la realitat de l’escola pública que s’erigeix com a resposta al dret a l’educació de tot infant. Que per ser realment escola pública, l’escola ha de tenir els requisits que li permetin afrontar l’educació de tots i cada un dels infants, amb èxit, l’èxit d’ajudar-los a ser persones, ciutadans actius d’aquest món.”

Vocabulari sempre precís el de la Marta èxit, no excel•lència (paraula molt de moda) i persones, ciutadans actius d’aquest món, que vol dir persones amb actituds, valors i coneixements, puntualitzo perquè per alguns, no els que avui compartim el treball, sols donen valor als aprenentatges, a la memorització... i per ells, els que reivindiquem la pedagogia en qualsevol acte educatiu, escola, instituts o món del lleure, creuen, i proclamen, que nosaltres no valorem els coneixements, ni l’esforç.

Aquesta setmana vaig llegir al diari que hi havia hagut una taula de debat sobre valors (crec que promoguda per en Jordi Pujol) amb la Victòria Camps, en Gregori Luri i en Francesc Torralba i, segons el periodista, els tres coincidien que calia recuperar els valors d’abans com l’esforç, el sentit d’autoritat i el respecte.

I jo em pregunto: Com poden pensar que nosaltres no volem valors a l’educació si l’objectiu es aconseguir ciutadans actius. Un ciutadà actiu en el món professional, en el de l’economia, en el món del treball, en el de la política... ho poden ser sense coneixements, sense esforç, sense responsabilitat, sense autoritat, sense respecte...

Perdoneu el que passa és que a cadascun d’aquests valors hi donem significats diferents des d’un sentit de la responsabilitat també diferent.

Fa pocs dies el PP en el Senat va presentar una moció per a constituir una ponència per estudiar les causes de la manca d’autoritat i respecte al professorat a la classe i fora, així com les mesures que s’han d’adoptar per recuperar la autoritat dels docents i l’adequat clima escolar.

La meva intervenció que reprodueixo en castellà en el meu bloc (ja que encara reglamentàriament no la podem fer en català) ja explica la meva indignació en voler trametre i generalitzar que el sistema educatiu no funciona i..., de forma subtil que desitgen una autoritat en les escoles i classes que no comparteixo.

Sovint i així els hi vaig dir confonen, com diuen els clàssics “ Potestas con auctoritas”Ja que l’autoritat ni es dona, ni es concedeix, sinó que s’aconsegueix o s’obté a partir de la capacitat d’influir, a partir de la capacitat de convèncer a las persones, a partir de la capacitat de fer-les raonar, per tal que sense necessitat de recorre al poder, o a la força,
es convenci i s’assumeixin conductes determinades.

Estic convençuda que en el camp de l’educació l’autoritat sols es pot exercir des de l’autoritat moral, ja que des de l’autoritat poder és impossible- diguem difícil- educar persones autònomes, ciutadans actius, capaces de fer funcionar realment la societat.

Però amics i amigues per influir, per convèncer, per ajudar a raonar i a traspuar valors es necessària la pedagogia no el poder ni la força, i cal per tant reivindicar-la.

Així ens ho deia Marta Mata en la seva lliçó Doctora Honoris Causa:

“Així, no és el mateix l’estudi de la pedagogia, de les ciències de l’educació, la formació de mestres generalistes i mestres especialitzats, la formació de tots aquells que d’una manera o altra treballen en educació, si l’educació es considera només un fet psicològic, propi de cada infant, una professió pròpia de cada mestre, que si es considera un fet social que comporta la satisfacció d’un dret de tots i cada un dels infants... continua la Marta Així, reblant el clau, l’educació i l’escola públiques són l’objectiu de cultiu de la pedagogia, de les ciències de l’educació”.

La Marta continua amb una espigolada en la col•lecció de Textos Pedagògics d’EUMO, l’editorial de la Universitat de Vic.

Permeteu-me que enguany que celebrem el Centenari de la mort- injusta- d’en Ferrer i Guàrdia i el 150 aniversari del seu naixement faci una pausa en el que ens hi diu la Marta.

“ M’agradaria que tots poguéssim dir el nostre Ferrer i Guardià-.Una guerra que ell també va viure com a guerra d’escola quan va morir amb el crit de “Viva la escuela moderna!” Ferrer pretenia, a traves d’una escola privada alternativa, l’Escola Moderna, però amb més vocació d’escola pública que la seva contemporània, contribuir al capgirament de la societat, més enllà de l’Estat. Una utopia que li costaria la vida en aquella Espanya i aquesta Catalunya, no sense haver deixat, però, un model amb moltes de les fibres pedagògiques que ben es començarien a teixir a la mateixa muntanya de Montjuïc on va ser afusellat, i que dècades més tard retornarien amb el nom d’Escola Popular i d’escola Moderna, que Celestin Freinet difongué indistintament a partir de l’escola pública, passada a cooperativa, de poble, francesa, tot assumint la crítica de l’escola burgesa feta per Ferrer i Guàrdia, a la recerca, tots dos, del difícil equilibri de la concepció d’escola laica, però no light, no neutre, sinó viva, al servei del poble.”

I sintetitzant diré que la Marta deixa entreveure que

“Però el gran canvi al començament del segle XX ens el dona l’escola nova i l’escola activa, basada sempre en el desenvolupament de l’activitat del nen, és el model d’escola que hem vist estendre’s i arrelar arreu, fins a arribar a creure que entre el model d’escola pública i el d’escola activa s’ha establert una correspondència biunívoca”.

En aquesta II Jornada i ja iniciat el segle XXI en el que l’entorn de l’escola ha canviat tant, amb nous mitjans (TICs i/o TACs o el nom que vulgueu) en una societat del coneixement , una invasió d’informació i múltiples opcions d’aprenentatge voldria remarcar com deia la Marta:

“La consecució de l’escola pública necessita la feina de cada dia, en tots i cada un dels llocs on som a l’escola, a la universitat, a l’administració, però sobretot necessita horitzons conceptuals i geogràfics tan amplis com es puguin abastar, i fins la humilitat i certesa de saber que n’hi ha que no abastem i l’esperança que segurament altres hi arribaran. Per cert Kant ja ho deia”.

“La lliçó de política educativa, d’educació i d’escoles públiques, que ens donen els pedagogs al llarg de la història ens proposa unes orientacions: la del somni, la de la tensió per l’educació, la de la ràbia, la de la justícia per acomplir un dret, la del treball i la il•lusió, la de l’atenta observació, la de la imaginació, la de la col•laboració i la de la bonhomia i el bon humor, la del sentiment del deure envers l’educació de cada infant, en la perspectiva de la realització de la persona, de la comunitat, de la humanitat”.

I acabo, com sempre, citant el meu pedagog preferit en Celestin Freinet i les seves invariants.(principis inatacables o codi pedagògic)

La n. 29

L’oposició de la reacció pedagògica, element de la reacció social i política és també una invariant amb la qual, dissortadament, haurem de comptar, sense que ho puguem evitar o corregir

“Si tants dels nostres són criticats, denigrats, calumniats, si de vegades s’arriba a mobilitzar contra ells la conjunció de d’immobilisme i del conservadorisme, vol dir que això també és un invariant del progrés escolar i social.

No us faci pas estrany. Sapigueu, primer de tot, que cal comptar amb aquesta invariant, que és el preu de les vostres conquestes i que les mateixes dificultats i sofrences estan sempre en el camí dels qui volen anar endavant, perquè s’esforcen per ser educadors de debò, generosos formadors d’homes”.

I dona pas a la n.30

També hi ha una invariant que justifica tots els tempteigs i autentifica l’acció nostra: l’esperança optimista en la vida

La II Jornada Marta Mata va ser un dia fantàstic ja que vam poder gaudir de manera virtual de la xerrada d'en Meirieu, pedagog francès, traduït i gravat gràcies a la col.laboració de la Maria i d'en Marc Lucchetti, d'unes experiències per obrir el debat i de la xerrada de la M.Antònia Canals. Tot el dia va ser d'un bon ambient i de la necessitat i reivindicació de la importància de la pedagogia en qualsevol acció que vol ser educativa.