Tisorades a l'educació dels més petits

Ja ho diuen les dites populars: Cal viure per veure. I ara, tot ens indica que és per anar enrere, encara que no se pas que esperàvem d’uns governs de dretes com el del PP i el de CiU en polítiques d’atenció a les persones: com l’educació, la salut i les polítiques socials.

I, tal com era d’esperar, en el camp de l’educació, els que primer afectarà seran els més petits: les escoles bressol, pels infants de 0 a 3anys, que tant ens va costar fer-les avançar, i que agradi o no recordar, el pas més gran va venir de la mà de la iniciativa popular que va ser possible aprovar en un Ple del Parlament, just a l’arribada del govern presidit per en Pasqual Maragall, i el seu desenvolupament ha estat durant els anys de govern d’en Maragall i del president Montilla.

Just ha arribat el govern presidit per Artur Mas i comencen les retallades, i enguany i el proper tot apunta a que aquésta es farà amb tisores de podar, ja que el seu interès és mínim.

Personalment em sap molt greu perquè el PSC, en contra de la meva voluntat, va pactar amb CiU suavitzar aspectes de la llei, i ara resulta que quan ells li han de donar compliment ens diuen que tenen un altre model. També social i políticament em sap greu ja que cada vegada més es coneixen estudis que confirmen la importància per la persona en el futur depèn de l’educació dels nens i nenes de 0 a 6 anys. Se’ns recorda que els diners que s’hi destinin no és una despesa sinó una inversió; però quan cal ajustar el cinturó el primer que es retalla és l’educació dels més petits.

He estat benèvola a l’afirmar que tornem a temps passats ja que crec que el nostre retrocés serà més greu perquè serà difícil que la dona es pugui quedar a casa per tenir cura dels fills i filles (com se’ns deia per part de CiU i del PP) a l’inici de la reivindicació de la importància de l’educació dels més petits, doncs l’economia familiar i els passos donats per la incorporació de les dones al món públic no ho permeten, i, per tant el perjudici és per la infància que seran el futur de la societat.

FETS REALS I ACTUALS DE DIFÍCIL COMPRENSIÓ

L’equip de govern de CiU a l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, de manera prou lícita i per tant respectable (que no és el mateix que s’hi estigui d’acord) va configurant el seu equip de treball amb persones, que hem de pensar, que són de la seva confiança.
El que em va xocar,i no puc manifestar el meu acord, és la contractació d’un gerent per l’Ajuntament que, feia uns dies l’alcaldessa havia acomiadat de la PIVSAM per ineficàcia, (deixem-ho així ja que el desprestigi estava fet) i, que li havia pagat la indemnització corresponent.
Qui pot entendre tal embolic, i , quina quantitat ens ha costat als vilanovins la indemnització i ara la contractació , ja que la figura de gerent no ha existit mai, fins ara, en l’ajuntament vilanoví.
Resulta incomprensible l’actuació de l’alcaldessa en aquest tema: t’acomiado per incompetent, et pago una indemnització i, al cap de pocs dies, et contracto de nou per una figura de gerent, càrrec de confiança, que va proclamar als quatre vents que mai tenia ni tindria.
I si és incomprensible el cas del gerent de l’ajuntament, resulta incoherent amb l’actuació que ha tingut amb el gerent de l’IMET que a més de retirar-li la confiança (que no té perquè tenir-li) el desprestigia per la seva feina amb fets que són desmentits pel propi afectat, per 45 persones que treballen a l’IMET i pel comitè d’empresa.(Diari de Vilanova del 3 de febrer i 10 de febrer)
Per substituir el gerent de l’IMET, que no acomiada, ni indemnitza, ni el truca per oferir-li una altra feina, hi posa dues persones: gerent i adjunt a la gerència. Substitueix un lloc de treball per dos llocs de treball, i les anomena tan ràpidament que deuen ser també càrrecs de confiança, d’aquells que no tenia ni mai tindria .
Són les falsedats i les incoherències les que més desprestigien la política i les persones que s’hi dediquen.

TANQUEM LES ESCOLES BRESSOL D'EN JORDI SERRANO

En països civilitzats del nord van començar a construir l’estat del benestar fa més de cent anys. Aquí ja era molt tímid, es va desenvolupar durant la república i vam retrocedir a nivell de país pobre del tercer món per una dictadura de classe. La pressió fiscal per als rics era quasi inexistent, el grau de corrupció brutal i les polítiques econòmiques fonamentades en el nacionalisme espanyol de l’autarquia delirants. Molta gent s’hi va resistir de forma heroica i va fer certa l’afirmació d’Albert Camus, “los oprimidos no sólo quieren librarse del hambre, quieren también librarse de sus amos”. I es va començar a construir la nació, la democràcia i l’estat de benestar alhora.
Un dels serveis públics de creació més recent són els serveis a les famílies. La versió socialdemòcrata es fonamenta en el feminisme i en la conciliació d’horaris (qui diu que l’esquerra no defensa la família?). I un dels seus aspectes centrals són les escoles bressol, un plantejament pedagògic en l’etapa 0 a 3 anys. Encara hi ha indocumentats que ho veuen com una guarderia. La idea d’una etapa educativa als 0 als 3 anys és del Consell per l’Escola Nova Unificada de l’etapa republicana de 1936 a 1939, que reprèn 64 anys més tard el govern d’esquerres a la Generalitat. No són casualitats. Els científics ens diuen que l’etapa més important de la persona és des dels 0 als 3 anys, metafòricament és quan es construeixen els programes, a partir d’aquí només s’emmagatzema informació. Per tant, si és tan important aquesta etapa, com és que alguns polítics la consideren com la menys important? És aquí on hauríem de dedicar els millors mestres i els hauríem de pagar com el que més. En canvi, avui les escoles bressol públiques o d’iniciativa municipal estan a punt de desaparèixer. La consellera Rigau va dir que les escoles bressol eren un caprici dels Ajuntaments. Tots els serveis públics que poden ser negoci estan a punt de desaparèixer.
L’estat de benestar és un producte de la llibertat. Ha costat molt muntar-lo. Ara tot apunta que ens el volen desmuntar uns psicòpates neoliberals. Les societats es poden jutjar pel tracte que donen als seus nens. Vivim unes polítiques econòmiques sense ?entra??nyes, sense ànima, que no s’aturen ni davant les necessitats més bàsiques de les nenes i els nens. Tant els fa que es morin de gana o que no tinguin oportunitats en la vida. Les escoles bressol no són un servei més, són el símbol d’un món en perill. Educar és fonamentalment un acte d’amor, especialment quan són tan petits; si algú quan veu un nen d’un any l’únic que sap veure és una oportunitat de negoci, potser que s’ho faci mirar. Si els nens poguessin opinar…

APRENDRE A APRENDRE

Ahir a l’Escola d’estiu, de Rosa Sensat, va participar-hi el ministre Àngel Gabilondo en el Tema General, que enguany dediquem a tractar el tema: “Aprendre a aprendre”. Aquest és el resum que es publica, en el diari d'EE, escrit per David Altimir i Jordi Navarro.

“En la seva intervenció el ministre d’Educació, Ángel Gabilondo, va mostrar-se a favor d’un model de mestre coratjós i potent com a profes¬sional, que integri coneixement i ètica, i que tingui el deure de millorar la societat a partir del desenvolupament de les potencialitats de tots els infants i joves que té al davant.
Gabilondo, que no en va és catedràtic de Filosofia, va dir que millorar l’educació vol dir començar millorant-nos nosaltres mateixos, i va defensar que, per ser bon professor, s’ha de ser primer bona persona i tenir curiositat. «Ser professor vol dir tenir la necessitat de canviar, de millorar, amb humilitat, i que mai es coneix prou, i educar és acceptar que un mateix no està del tot educat». Per això, en l’ofici de mestre hi ha la necessitat de continuar aprenent.
En la mateixa línia, el ministre va dir que «aprendre no és un lloc de pas, sinó un lloc per viure-hi, per instal•lar-s’hi tota la vida», i que aprendre no és buscar el sentit de les coses, sinó que és donar sentit a les coses.
Pel que fa a la tasca dels mestres i professors, Gabilondo va expressar que el mestre té una tasca molt humil, que és sortir del davant, però saber estar al costat. «El bon mestre és qui diu ‘fes-ho amb mi’ i no ‘fes-ho com jo’», i també el que sap motivar, mobilitzar emocio¬nalment l’alumne.
De fet, pel professor i ministre Gabilon¬do, ensenyar és molt difícil perquè vol dir deixar aprendre, i deixar aprendre és una acció. No és no fer res, és donar pro¬tagonisme a l’altre i, per tant, paraules com esforç, treball i exigència no tenen propietari.
Finalment, Ángel Gabilondo va acabar fent una referència a la gestió política, tot dient que les con¬viccions s’han de re¬flexar als pressupostos i que, en aquest sentit, es necessiten més recursos per a l’educació”

La política, ostatge de la banca

Els governs han d'actuar enfront de la crisi sense culpar-ne les víctimes i sense reformes oportunistes
Dijous, 2 de juny del 2011

Anton Costas

Aquesta crisi deixarà ferides profundes que trigaran a cicatritzar. Les destrosses econòmiques, poc o molt, se superaran. Però hi ha un altre tipus de mals que seran duradors. Un és la pèrdua d'independència i sentit moral de la política. He pogut comprovar aquest mal en gent diversa. L'última vegada, la setmana passada en una xerrada a l'Ateneu de Sant Cugat. Al col•loqui, un dels assistents em va fer la pregunta que he sentit nombrosíssimes vegades en aquests dos últims anys: «Si la causa de la crisi van ser els excessos dels financers, la complicitat de les agències de control i la negligència dels supervisors públics, ¿per què, llavors, tots ells viuen tan tranquils i els polítics ens fan pagar a nosaltres la factura, mitjançant reduccions de salaris i pensions, augments d'impostos i retallades de despeses socials?».
És una pregunta justa i necessària. La resposta me la va donar el meu bon amic, el prestigiós notari i intel•lectual, Juan-José López Burniol. Després de demanar la meva opinió sobre la capacitat de la política per fer passar per l'adreçador la banca, va acabar dient amb paraules sàvies i santes: és a dir, el que la política li diu a la banca és «heus aquí l'esclava del senyor, faci's en mi segons la teva paraula».
Dit De manera menys evangèlica, molts ciutadans veuen la política com a ostatge de la banca; i els governs, com a portaveus dels banquers. Aquest sentiment ciutadà està molt estès. Ha impulsat l'onada d'indignació que ha portat molta gent a ocupar les places de les nostres ciutats. Molts dels cartells que es podien llegir denunciaven aquesta complicitat entre política i banca.
Però és un sentiment compartit per molts altres ciutadans que sense haver ocupat les places se senten igualment indignats per aquesta servitud de la política. Això explica la tolerància amb aquestes ocupacions i la dificultat dels responsables de l'ordre públic per desallotjar-los.
Mala cosa aquesta de la falta d'independència de la política. No deixarà de tenir conseqüències a llarg termini, en termes de pèrdua de legitimitat dels governs, independentment del seu color polític.
El moviment ciutadà de signe conservador del Tea Party als Estats Units va tenir l'impuls inicial en la indignació amb les ajudes del Govern de George W. Bush a la banca. Barack Obama es va beneficiar electoralment d'aquest rebuig, però ara els seus partidaris l'estan acusant del mateix. El Govern laborista de Gordon Brown al Regne Unit va resultar perjudicat per aquest sentiment i va perdre les eleccions. Però el del conservador David Cameron ha hagut d'expressar la seva impotència política per controlar la banca. A Espanya, aquest sentiment ja ha passat factura al president Rodríguez Zapatero. I, a Catalunya, les mobilitzacions contra les retallades de despesa s'alimenten de la mateixa font.
¿Que potser estic dient que els nostres governs no han d'enfrontar-se als efectes de la crisi, com és el dèficit públic? De cap manera. Siguin quines en siguin les causes, ara s'ha d'actuar per evitar mals majors. El que no pot fer, no obstant, un Govern són dues coses.
La primera, culpabilitzar les víctimes. Això és afegir humiliació al dolor. La causa de l'actual dèficit públic no van ser ciutadans pidolaires o governs malgastadors, com de manera irresponsable diu la cancellera alemanya Angela Merkel. Irlanda o Espanya tenien superàvit abans de la crisi. El dèficit va sobrevenir com a conseqüència de les ajudes públiques a la banca, de les despeses soials més grans i del descens dels ingressos públics que va portar la recessió econòmica. Però la majoria de ciutadans són conscients que ara l'esforç l'hem de fer entre tots; el que els indigna és que se'ls culpabilitzi.
La segona és no vendre gat per llebre. És a dir, no actuar de manera oportunista, aprofitant la crisi per fer reformes que tenen una altra justificació; o per anar al desballestament de polítiques socials o del sector públic només per beneficiar interessos privats. És el cas de la Big Society de Cameron. Hi ha reformes com les de les pensions que no tenen res a veure amb la crisi, i que, no obstant, és necessari abordar. Però s'han d'explicar sense mals oportunismes.
Un cas paradigmàtic en el nostre cas és el de les caixes d'estalvi. Han estat durant més d'un segle unes institucions financeres exemplars i exitoses. Però la negligència dels seus gestors durant el període de vaques grasses i la deixadesa de la supervisió pública les han portat a la situació actual. Els fons públics que s'han d'utilitzar i les decisions polítiques que s'han de prendre han de servir per mantenir l'essència de les caixes, no per entregar-les a aquells que les han portat a aquesta situació. Contràriament, seríem davant del descontrol financer més gran de la nostra història. Seria un exemple clar de com la política ha acabat sent ostatge de la banca.
És necessari i urgent rescatar la política de la situació d'ostatge en què està. En aquest sentit, és encoratjador veure com el moviment dels indignats espanyols el que busca és una regeneració moral de la política democràtica.
Catedràtic de Política Econòmica (UB

Editorial de Nou Cicle: L’àgora té drets!

Arran de la obtusa resolució de la Junta Electoral Central, i per si no era prou clar, els portantveus dels concentrats han declarat públicament que no figura entre les seves intencions la de demanar el vot per ningú ni contra ningú; ni tampoc cap activitat destinada a impedir o dificultar la votació de la ciutadania. La seva intenció és tan sols la de fer constar, mitjançant la concentració o la manifestació, la situació dramàtica en què es troba la gent que està rebent les pitjors conseqüències de la crisi econòmica, entre els quals una joventut més preparada que mai però condemnada a viure a precari.
La transparència d’aquestes intencions ha estat captada per la immensa majoria de la ciutadania, que no cessa de donar mostres de solidaritat amb els concentrats, des del qui participen a les cassolades nocturnes o ofereixen la seva col•laboració especialitzada en un o altre tema, fins als bars veïns o els particulars que aporten aliments al llarg del dia.
La Junta Electoral Central ha de revisar la seva resolució o bé els governs encarregats d’aplicar-la n’han de forçar la interpretació, de manera que el dret de concentració i de manifestació que no interfereix en el procés electoral sigui plenament garantit.
L’assemblea no és la democràcia. La democràcia ha de tenir totes les garanties formals necessàries perquè no esdevingui l’imperi dels clàssics “culs de ferro” assemblearis, perquè l’opinió de tots i cadascun dels ciutadans i ciutadanes, arribat el moment decisiu, valgui exactament igual, rics o pobres, homes o dones, joves o vells, obrers o pagesos, savis de l’acadèmia o savis de la vida, artistes o artesans, religiosos o agnòstics o ateus, llestos o no tan llestos, xerraires o meditatius…. Aquesta és precisament la grandesa de la democràcia.
L’assembla, però, és l’àgora del comú, és la deliberació lliure i oberta de la qual va néixer la democràcia. I és, segurament, on la democràcia es regenera, en la mesura que promou la implicació col•lectiva de les persones, la seva solidaritat amb els altres i la reflexió necessària per poder enriquir el debat. L’àgora és el bressol de la democràcia. Respecte per l’àgora. L’àgora té drets.
Nou Cicle

ALERTA A LES CRISIS

fa un cert temps que parlem, des de tots els àmbits, de la crisi econòmica, molts sense entendre-hi gaire; però personalment començo a estar més preocupada per la crisi política.

Vull desenvolupar la meva tesi amb el màxim respecte i solidaritat amb tots aquells (homes i dones) que pateixen la crisi econòmica, des de l'atur, o que subsisteixen per la col·laboració de familiars, amics o coneguts.

Tinc el ple convenciment que en un periode de temps raonable, els més experts, ja que no està tan en les nostres mans com en la d'ells (i poques elles), aconseguirem de nou una estabilitat entre treball i economia que ens faci avançar per surtir de la cris econòmica. Tot vaticina que no tornàrem a ser "los nuevos ricos" com semblavem aquests darrers anys però sense comparacions amb l'abans podrem viure amb dignitat.

Em preocupa més la crisi política perquè la seva superació està en mans de tots i totes i sembla que no hi dediquem la importància necessària quan algun grup polític utilitza de la manera més barroera i cínica les seves intervencions per evidenciar els governants, sense donar-se en compte,o potser sí, que el que posen en entredit és la política i els homes i dones que en aquests moments representem els nostres electors i electores.

De mica en mica es van laminant les institucions, els partits, els procesos electorals..., i fins hi tot el món associatiu, deixant la societat sense mitjans i medis per encarar processos democràtics forts i fiables, imprescindibles i necessaris en una societat democràtica.

A aquest trist panorama cal afegir-hi un ingredient, possiblement encara més preocupant, que es el poc interès per fer viure la democràcia als infants i joves a l'escola, a casa, en la societat.

Si ningú vetlla i cuida la democràcia com podrà subsistir i/o avançar la democràcia amb participació i creació amb noves formes per adaptar-nos a la societat del coneixement?.