7.12.2011

APRENDRE A APRENDRE


Ahir a l’Escola d’estiu, de Rosa Sensat, va participar-hi el ministre Àngel Gabilondo en el Tema General, que enguany dediquem a tractar el tema: “Aprendre a aprendre”. Aquest és el resum que es publica, en el diari d'EE, escrit per David Altimir i Jordi Navarro.


“En la seva intervenció el ministre d’Educació, Ángel Gabilondo, va mostrar-se a favor d’un model de mestre coratjós i potent com a profes¬sional, que integri coneixement i ètica, i que tingui el deure de millorar la societat a partir del desenvolupament de les potencialitats de tots els infants i joves que té al davant.
Gabilondo, que no en va és catedràtic de Filosofia, va dir que millorar l’educació vol dir començar millorant-nos nosaltres mateixos, i va defensar que, per ser bon professor, s’ha de ser primer bona persona i tenir curiositat. «Ser professor vol dir tenir la necessitat de canviar, de millorar, amb humilitat, i que mai es coneix prou, i educar és acceptar que un mateix no està del tot educat». Per això, en l’ofici de mestre hi ha la necessitat de continuar aprenent.
En la mateixa línia, el ministre va dir que «aprendre no és un lloc de pas, sinó un lloc per viure-hi, per instal•lar-s’hi tota la vida», i que aprendre no és buscar el sentit de les coses, sinó que és donar sentit a les coses.
Pel que fa a la tasca dels mestres i professors, Gabilondo va expressar que el mestre té una tasca molt humil, que és sortir del davant, però saber estar al costat. «El bon mestre és qui diu ‘fes-ho amb mi’ i no ‘fes-ho com jo’», i també el que sap motivar, mobilitzar emocio¬nalment l’alumne.
De fet, pel professor i ministre Gabilon¬do, ensenyar és molt difícil perquè vol dir deixar aprendre, i deixar aprendre és una acció. No és no fer res, és donar pro¬tagonisme a l’altre i, per tant, paraules com esforç, treball i exigència no tenen propietari.
Finalment, Ángel Gabilondo va acabar fent una referència a la gestió política, tot dient que les con¬viccions s’han de re¬flexar als pressupostos i que, en aquest sentit, es necessiten més recursos per a l’educació”

6.03.2011

La política, ostatge de la banca

Els governs han d'actuar enfront de la crisi sense culpar-ne les víctimes i sense reformes oportunistes
Dijous, 2 de juny del 2011

Anton Costas

Aquesta crisi deixarà ferides profundes que trigaran a cicatritzar. Les destrosses econòmiques, poc o molt, se superaran. Però hi ha un altre tipus de mals que seran duradors. Un és la pèrdua d'independència i sentit moral de la política. He pogut comprovar aquest mal en gent diversa. L'última vegada, la setmana passada en una xerrada a l'Ateneu de Sant Cugat. Al col•loqui, un dels assistents em va fer la pregunta que he sentit nombrosíssimes vegades en aquests dos últims anys: «Si la causa de la crisi van ser els excessos dels financers, la complicitat de les agències de control i la negligència dels supervisors públics, ¿per què, llavors, tots ells viuen tan tranquils i els polítics ens fan pagar a nosaltres la factura, mitjançant reduccions de salaris i pensions, augments d'impostos i retallades de despeses socials?».
És una pregunta justa i necessària. La resposta me la va donar el meu bon amic, el prestigiós notari i intel•lectual, Juan-José López Burniol. Després de demanar la meva opinió sobre la capacitat de la política per fer passar per l'adreçador la banca, va acabar dient amb paraules sàvies i santes: és a dir, el que la política li diu a la banca és «heus aquí l'esclava del senyor, faci's en mi segons la teva paraula».
Dit De manera menys evangèlica, molts ciutadans veuen la política com a ostatge de la banca; i els governs, com a portaveus dels banquers. Aquest sentiment ciutadà està molt estès. Ha impulsat l'onada d'indignació que ha portat molta gent a ocupar les places de les nostres ciutats. Molts dels cartells que es podien llegir denunciaven aquesta complicitat entre política i banca.
Però és un sentiment compartit per molts altres ciutadans que sense haver ocupat les places se senten igualment indignats per aquesta servitud de la política. Això explica la tolerància amb aquestes ocupacions i la dificultat dels responsables de l'ordre públic per desallotjar-los.
Mala cosa aquesta de la falta d'independència de la política. No deixarà de tenir conseqüències a llarg termini, en termes de pèrdua de legitimitat dels governs, independentment del seu color polític.
El moviment ciutadà de signe conservador del Tea Party als Estats Units va tenir l'impuls inicial en la indignació amb les ajudes del Govern de George W. Bush a la banca. Barack Obama es va beneficiar electoralment d'aquest rebuig, però ara els seus partidaris l'estan acusant del mateix. El Govern laborista de Gordon Brown al Regne Unit va resultar perjudicat per aquest sentiment i va perdre les eleccions. Però el del conservador David Cameron ha hagut d'expressar la seva impotència política per controlar la banca. A Espanya, aquest sentiment ja ha passat factura al president Rodríguez Zapatero. I, a Catalunya, les mobilitzacions contra les retallades de despesa s'alimenten de la mateixa font.
¿Que potser estic dient que els nostres governs no han d'enfrontar-se als efectes de la crisi, com és el dèficit públic? De cap manera. Siguin quines en siguin les causes, ara s'ha d'actuar per evitar mals majors. El que no pot fer, no obstant, un Govern són dues coses.
La primera, culpabilitzar les víctimes. Això és afegir humiliació al dolor. La causa de l'actual dèficit públic no van ser ciutadans pidolaires o governs malgastadors, com de manera irresponsable diu la cancellera alemanya Angela Merkel. Irlanda o Espanya tenien superàvit abans de la crisi. El dèficit va sobrevenir com a conseqüència de les ajudes públiques a la banca, de les despeses soials més grans i del descens dels ingressos públics que va portar la recessió econòmica. Però la majoria de ciutadans són conscients que ara l'esforç l'hem de fer entre tots; el que els indigna és que se'ls culpabilitzi.
La segona és no vendre gat per llebre. És a dir, no actuar de manera oportunista, aprofitant la crisi per fer reformes que tenen una altra justificació; o per anar al desballestament de polítiques socials o del sector públic només per beneficiar interessos privats. És el cas de la Big Society de Cameron. Hi ha reformes com les de les pensions que no tenen res a veure amb la crisi, i que, no obstant, és necessari abordar. Però s'han d'explicar sense mals oportunismes.
Un cas paradigmàtic en el nostre cas és el de les caixes d'estalvi. Han estat durant més d'un segle unes institucions financeres exemplars i exitoses. Però la negligència dels seus gestors durant el període de vaques grasses i la deixadesa de la supervisió pública les han portat a la situació actual. Els fons públics que s'han d'utilitzar i les decisions polítiques que s'han de prendre han de servir per mantenir l'essència de les caixes, no per entregar-les a aquells que les han portat a aquesta situació. Contràriament, seríem davant del descontrol financer més gran de la nostra història. Seria un exemple clar de com la política ha acabat sent ostatge de la banca.
És necessari i urgent rescatar la política de la situació d'ostatge en què està. En aquest sentit, és encoratjador veure com el moviment dels indignats espanyols el que busca és una regeneració moral de la política democràtica.
Catedràtic de Política Econòmica (UB

5.20.2011

Editorial de Nou Cicle: L’àgora té drets!



Arran de la obtusa resolució de la Junta Electoral Central, i per si no era prou clar, els portantveus dels concentrats han declarat públicament que no figura entre les seves intencions la de demanar el vot per ningú ni contra ningú; ni tampoc cap activitat destinada a impedir o dificultar la votació de la ciutadania. La seva intenció és tan sols la de fer constar, mitjançant la concentració o la manifestació, la situació dramàtica en què es troba la gent que està rebent les pitjors conseqüències de la crisi econòmica, entre els quals una joventut més preparada que mai però condemnada a viure a precari.
La transparència d’aquestes intencions ha estat captada per la immensa majoria de la ciutadania, que no cessa de donar mostres de solidaritat amb els concentrats, des del qui participen a les cassolades nocturnes o ofereixen la seva col•laboració especialitzada en un o altre tema, fins als bars veïns o els particulars que aporten aliments al llarg del dia.
La Junta Electoral Central ha de revisar la seva resolució o bé els governs encarregats d’aplicar-la n’han de forçar la interpretació, de manera que el dret de concentració i de manifestació que no interfereix en el procés electoral sigui plenament garantit.
L’assemblea no és la democràcia. La democràcia ha de tenir totes les garanties formals necessàries perquè no esdevingui l’imperi dels clàssics “culs de ferro” assemblearis, perquè l’opinió de tots i cadascun dels ciutadans i ciutadanes, arribat el moment decisiu, valgui exactament igual, rics o pobres, homes o dones, joves o vells, obrers o pagesos, savis de l’acadèmia o savis de la vida, artistes o artesans, religiosos o agnòstics o ateus, llestos o no tan llestos, xerraires o meditatius…. Aquesta és precisament la grandesa de la democràcia.
L’assembla, però, és l’àgora del comú, és la deliberació lliure i oberta de la qual va néixer la democràcia. I és, segurament, on la democràcia es regenera, en la mesura que promou la implicació col•lectiva de les persones, la seva solidaritat amb els altres i la reflexió necessària per poder enriquir el debat. L’àgora és el bressol de la democràcia. Respecte per l’àgora. L’àgora té drets.
Nou Cicle

5.04.2011

ALERTA A LES CRISIS


fa un cert temps que parlem, des de tots els àmbits, de la crisi econòmica, molts sense entendre-hi gaire; però personalment començo a estar més preocupada per la crisi política.

Vull desenvolupar la meva tesi amb el màxim respecte i solidaritat amb tots aquells (homes i dones) que pateixen la crisi econòmica, des de l'atur, o que subsisteixen per la col·laboració de familiars, amics o coneguts.

Tinc el ple convenciment que en un periode de temps raonable, els més experts, ja que no està tan en les nostres mans com en la d'ells (i poques elles), aconseguirem de nou una estabilitat entre treball i economia que ens faci avançar per surtir de la cris econòmica. Tot vaticina que no tornàrem a ser "los nuevos ricos" com semblavem aquests darrers anys però sense comparacions amb l'abans podrem viure amb dignitat.

Em preocupa més la crisi política perquè la seva superació està en mans de tots i totes i sembla que no hi dediquem la importància necessària quan algun grup polític utilitza de la manera més barroera i cínica les seves intervencions per evidenciar els governants, sense donar-se en compte,o potser sí, que el que posen en entredit és la política i els homes i dones que en aquests moments representem els nostres electors i electores.

De mica en mica es van laminant les institucions, els partits, els procesos electorals..., i fins hi tot el món associatiu, deixant la societat sense mitjans i medis per encarar processos democràtics forts i fiables, imprescindibles i necessaris en una societat democràtica.

A aquest trist panorama cal afegir-hi un ingredient, possiblement encara més preocupant, que es el poc interès per fer viure la democràcia als infants i joves a l'escola, a casa, en la societat.

Si ningú vetlla i cuida la democràcia com podrà subsistir i/o avançar la democràcia amb participació i creació amb noves formes per adaptar-nos a la societat del coneixement?.

4.14.2011

14 D'ABRIL


De Antonio Machado:

" Unos cuantos hombres honrados, que llegaban al poder sin haberlo deseado, acaso sin haberlo esperado siquiera, pero obedientes a la voluntad progresiva de la nación, tuvieron la insólita y genial ocurrencia de legislar atenidos a normas estrictamente morales, de gobernar en el sentido esencial de la historia, que es del porvenir. Para estos hombres eran sagradas las más justas y legítimas aspiraciones del pueblo; contra ellas no se podía gobernar, porque el satisfacerlas era precisamente la más honda razón de ser de todo gobierno. Y estos hombres, nada revolucionarios, llenos de respeto, mesura y tolerancia, ni atropellaron ningún derecho ni desertaron de ninguno de sus deberes".

Salut i Republica!!!

GRÀCIES CHIQUI PER LA SALUTACIÓ QUE M'HAS ENVIAT AQUEST MATÍ I PEL PERMÍS PER PENJAR-LA AL BLOG

4.13.2011

HISTORIA DE UNA MAESTRA


Feia uns quants dies que volia dedicar un espai a Josefina Aldecoa, una dona que admirava pel seu recorregut com a mestra i com escriptora. Avui he trobat aquest article que m'ha agradat.

Cuando yo tenía ocho años, vivía en una casa en el campo, una casa perdida en las montañas de León, la casa en que nací. Para ti es imposible imaginar lo que supone esto, el aislamiento y la libertad, la dureza y la debilidad, la valentía y el miedo de los niños en el campo”. Así arranca Cuento para Susana, que Josefina Aldecoa escribió para su hija y que hoy se continúa leyendo, mejor dicho, dictando, en las aulas de primaria del colegio Estilo, que fundó a finales de los años cincuenta –una isla en pleno franquismo–.

Estas palabras, que siguen explicando tan bien la infancia de aquellos que buscábamos renacuajos en el patio del colegio y acabamos criando a nuestros hijos entre moles de cemento, reverberaron ayer en el Círculo de Bellas Artes de Madrid durante el homenaje a la que fue escritora, pedagoga y, por encima de todo, una mujer elegante. No me refiero tan sólo a sus collares de perlas ni a la media melena rubia y lacia que lució hasta su muerte. Se trata de otra cualidad que interioriza la firmeza y la tolerancia, la curiosidad y la prudencia, capaz de desplegar un sentimiento confortable a su alrededor. Lo recordaban ayer algunos padres de alumnos, como Jorge Valdano o Joaquín Estefanía: no hubo mejor ejemplo de refinamiento estético y progresismo intelectual que ella. Victoria Prego habló de la obra magna que Aldecoa tejió a lo largo de cincuenta años, la que no genera derechos de autor pero deja huella. “Y eso que el colegio le costaba dinero”, recordó. Padres y alumnos, por un día, nos sentamos mezclados y muy cerca, lejos de debates desalentadores y conscientes del peso de ese motor social llamado escuela.

Heredera de los principios educativos de la República, Josefina Aldecoa se hizo mayor el día en que fusilaron a su profesor de la Escuela Preparatoria. A pesar de la censura, simultaneó sus dos pasiones: literatura y educación, y dado que conseguir libros era una tarea ardua en los cuarenta, estableció una buena red con sus compañeros de juventud: José María Valverde, los Sánchez Ferlosio, Alfonso Sastre, Jesús Fernández Santos, o posteriormente con el que sería su marido, Ignacio Aldecoa. Miembro de la generación de los 50, la joven Josefina iba a visitar a Pío Baroja y veía pasar a Azorín por la calle de la Montera. Su ideario educativo, inspirado en el de la Institución Libre de Enseñanza, insistía en tratar a cada niño como una persona, estimular su creatividad, exigirle lo mejor de sí mismo, desarrollar su sentido crítico e imponer pautas: “Pocas, pero muy claras”, solía decir, consciente de que nada desconcierta más a un niño que la ausencia de normas.

Desde hace dos años, Josefina dejó de ir a diario a la escuela y se refugió en su casa de Santander, Las Magnolias, donde falleció antes de llegar la primavera. A pesar de que la tentaran para entrar en política, se resistió a abandonar las famosas puertas correderas de su despacho. “Nunca castigaba”, recordaron los alumnos, pero bastaba una mirada suya, cuatro palabras, para saber qué límite se había traspasado. En los últimos tiempos intervino en algunos debates actuales: aseguraba que era una barbaridad separar a niños y a niñas; también sostenía que, si bien era imprescindible que los padres dedicaran tiempo a los hijos, había comprobado que los niños cuyos dos progenitores trabajaban respondían mejor. Defendía la cultura del esfuerzo, pero sin disociarla de su principal prioridad: “Lo más importante es que los niños sean felices”.

Tal vez por ello, en las aulas se escucha su aria preferida, con la que se le despidió, el dueto de las flores de Lakmé, ahora que el jazmín se entrelaza a la rosa.

JOANA BONET

4.01.2011

La gran cortina de fum d’Artur Mas





Posted: 31 Mar 2011 05:21 AM PDT del blog d'en MIQUEL ICETA

El govern de Convergència i Unió està creant una gran cortina de fum per emmascarar la seva política de retallades socials.

Ara s’inventen unes preteses noves exigències del Govern d’Espanya per reduir la despesa. No hi ha cap nova exigència, el cert és que el Consejo de Política Fiscal y Financiera (un dels pocs organismes de tipus federal que tenim) va aprovar el 2010 –amb el vot favorable de la Generalitat de Catalunya– uns criteris de contenció del dèficit que fixen un objectiu concret per a l’any 2011. En aquest exercici, els pressupostos de la Generalitat no poden incorporar un dèficit superior a l’1,3% del PIB. És una exigència que es van autoimposar el conjunt d’administracions públiques espanyoles.

Correspon al Govern de Catalunya presentar uns pressupostos conforme a aquest objectiu. Si el Govern de Catalunya decidís no complir-lo, seria sota la seva responsabilitat i hauria d’afrontar la penalització que patiria la credibilitat de les finances de la Generalitat.

L’altre argument del govern Mas és que l’Estat no s’ha compromès a abonar a la Generalitat 1.450 milions d’euros acordats en el Fons de Competitivitat incorporat al nou model de finançament vigent des de l’any 2009. Els socialistes hem exigit, abans des del govern i ara des de l’oposició, el pagament d’aquesta quantitat. De fet, aquest compromís està també recollit en la moció d’ERC aprovada aquesta setmana al Congrés dels Diputats amb els vots favorables del Grup Socialista. Des del nostre punt de vista en el Govern de Catalunya ha d’incorporar aquesta partida com a previsió d’ingressos en el projecte de pressupostos de la Generalitat. Si el govern espanyol no abonés aquesta quantitat abans del 31 de desembre, l’increment del dèficit que en resultaria seria responsabilitat exclusiva de l’Administració General de l’Estat.

El govern Mas ha de deixar de jugar amb les xifres i parlar de maquillar-les, i presentar d’immediat un projecte de pressupostos de la Generalitat per permetre un debat transparent i rigorós sobre la qüestió.

Els socialistes, que som partidaris de polítiques d’austeritat i reformes, ens oposem a la política de retallades socials indiscriminades impulsada pel govern, especialment en els terrenys de la salut i l’educació públiques. Es poden complir els objectius de dèficit de manera ben distinta i, sobretot, renunciant a eliminar el que queda de l’impost de successions i donacions, ja suficientment reduït pel govern anterior, per no reduir encara més els ingressos de la Generalitat en una conjuntura econòmica tant adversa.

Tampoc no podem acceptar l’intent de CiU de defugir responsabilitats, demorar problemes i justificar retallades per la via de reivindicar el pacte fiscal. L’any 2013 s’haurà de revisar el sistema de finançament vigent tal com el propi acord preveu, cosa que CiU havia oblidat d’incorporar en l’acord de finançament del 2001. CiU està en el seu dret de plantejar al govern d’Espanya sorgit de les eleccions generals de l’any vinent l’obertura de negociacions, però fins llavors correspon al Govern de Catalunya defensar el model vigent i extreure’n el màxim rendiment.

3.30.2011

Ara parlarem dels UNIFORMES


La Consellera Irene Rigau, per anar despistant a la gent de les grans preocupacions del món educatiu i pedagògic, i poder “anar fent bullir l’olla” ha llençat el debat dels uniformes escolars i ràpidament ha matisat que és un tema que han de decidir els consells escolars de cada centre.
Sorprèn aquesta nova manera de governar, jo us marco agenda en temes delicats de decisió i entretant no es tracten temes pedagògics, de l’aprenentatge de l’infant i/o jove, de la comprensió i aprofundiment dels temes, de l’organització i planificació per atendre a cadascú des de les seves necessitats, i...
Naturalment que els centres han de tractar de quina és, i ha de ser ,la forma correcta de vestir-se per anar a l’escola, ja que a cada feina correspon un vestuari adequat, que no necessàriament ha de ser un uniforme.
Crec que la Consellera ha formulat la proposta més fàcil, tots iguals, i, a la vegada més semblant a l’escola privada i concertada d’elit. No és nou, doncs fa pocs dies, ens la feia en l’escola segregada de nens i nenes.
Jo estic més d’acord en la visió que he llegit en algun mitjà de la directora de l’Institut Superior d’Estudis Psicològics (ISEP) Clínic de Granollers, Lourdes Nadal, que diu : “Hem d’educar en la diversitat perquè l’escola no és una bombolla diferent a la societat”. En aquest sentit, Nadal aposta per “potenciar la cohesió, treballant les diferències individuals de cadascú”.
Decidir diàriament quina és la roba que l’infant o el jove es posarà, segons l’activitat que es realitzi, ha de ser un treball educatiu: de diàleg i acord entre infants i joves amb els adults, de saber escollir i d’ armonització estètica, entre altres. Si ho fem des de que són petits serà més senzill dialogar i raonar de més grans.

3.22.2011

El mes de març, el mes de les DONES


Enguany hem celebrat el centenari de la celebració del dia de la dona treballadora- el 8 de març- i, darrerament més que la celebració d’una data, que també, es va allargant gairebé durant tot el mes de març.
Durant aquest mes vaig formular una pregunta oral en el Ple del Senat a la ministra Leire Pajín per conèixer les intencions del govern per incrementar les denúncies de maltractaments i violència de les dones des del principi de la falta de respecte dins la parella.

Vaig formular la pregunta des de la indignació, preocupació i impotència, no sols meva, sinó que la comparteixo amb altres dones, quan escoltem, que una dona ha estat assassinada pel seu marit o company sense que hi hagués denúncia.
A hores d’ara coneixem que des de les primeres agressions fins a l’assassinat acostuma a passar prou temps; però malauradament, en masses casos, no hi ha denúncia a l’agressor, malgrat conèixer que sense denúncia prèvia no hi ha protecció possible.

La ministra en la seva resposta va continuar demanant a les dones que fessin les corresponents denúncies per poder actuar, reconeixent que es un pas difícil però que cal fer-lo.

Dijous passat vaig poder llegir com a notícia que la ministra de sanitat, política social i Igualtat anunciava que s’ampliava l’ús dels telèfons mòbils de teleassistència per a les víctimes de violència de gènere encara que no hagin fet la denuncia a comissaria. La proposta l’havia fet en la reunió amb els consellers de les CCAA.

Crec que és un pas endavant per ajudar a les dones víctimes de mals tractes, i, que ben aviat es creïn els passos o procediments perquè les dones que s’adrecin als ajuntaments o als Instituts de les Dones de les CCAA se’ls hi entreguin els dispositius i pugui ser una mesura eficaç, encara que serà molt difícil d’avaluar.

En el ple següent vaig tenir la possibilitat d’intervenir en la moció que va presentar el Grup Socialista per a incentivar projectes que tinguin com a finalitat la participació activa de les dones grans en tots els àmbits de la societat. De fet era una continuació del congrés que s’havia clausurat el dia abans sobre les dones grans.

Aquesta va ser la meva intervenció pel grup de l’Entesa Catalana de Progrés:


Vull començar reconeixent el valor de la lluita de moltes dones per la igualtat, per la visibilitat d’aquestes dones, la majoria anònimes, i el treball callat i discret que han fet les dones grans en aquesta societat. Vull també felicitar la ministra. Crec que enguany ha estat un encert dedicar el Dia Internacional de la Dona Treballadora (a mi encara m’agrada dir «dona treballadora») a les dones grans. M’atreveixo a dir que possiblement el treball per la igualtat de drets i deures d’homes i dones és la transformació de més gran importància duta a terme en el nostre país en les últimes dècades. Espero, desitjo i treballaré per complir el títol del manifest del Partit Socialista de Catalunya amb motiu del 8 de març, que es diu «Ni un pas enrere».
Aquesta setmana, a l’entorn del 8 de març, són moltes les qüestions que es publiquen sobre l’avanç i allò que encara ens resta per fer. Jo avui em vull referir a l’estudi de la retribución laboral por géneros, perquè és on jo crec hi ha en aquest moment més diferències. Diferències que calculen que, fins i tot, no podrem estar en una igualtat salarial fins dins d’una dècada. Déu n’hi do! Tot i així, l’estudi té unes notes optimistes, com que la desigualtat salarial és més petita entre els més joves. De fet, diu que entre 18 i 25 anys la diferència és de 1 554 euros, però aquesta es dispara a partir dels 65 anys, amb una diferencia de 12 364 euros anuals.
Aquesta és la realitat, forma part de la nostra història i de la nostra cultura. La majoria de dones que avui estan entre els 65 i els 75 anys van haver de deixar els estudis sense haver-los acabat per anar a treballar i per treballar sense Seguretat Social. Fins i tot hi havia les grans empreses que feien plegar les dones en el moment que es casaven, perquè poguessin dependre dels seus marits. Algunes, no pas totes, després s’han pogut incorporar al món del treball i de les cotitzacions a la Seguretat Social. Però ara, quan són grans, els arriba la jubilació i el que cobraran, evidentment, és molt diferent del que continuaran cobrant les seves parelles o els homes, en general.
Són una generació, però, que ha lluitat per tants temes que tampoc vol compassió. I així ens ho van deixar molt clar ahir en el manifest del Congrés. No volen compassió, volen ser considerades ciutadanes de ple dret i que se’ls faciliti l’envelliment actiu i participatiu, perquè les seves aportacions són una ajuda a la cohesió social, al coneixement i a la cultura.
M’ha agradat aquesta iniciativa del Grup Socialista, perquè la societat, i sobretot els seus governants, tant els de l’Estat espanyol com els de les comunitats autònomes, han de reconèixer el saber, l’experiència, el treball voluntari, el suport emocional i econòmic que la gent gran aporta a les famílies i en conseqüència a la societat. El nostre grup considera excel•lent l’exposició de motius de la moció, però des del primer moment va tenir la impressió que els dos punts que presenta la moció —punts que també compartim— es fonamenten molt en el treball, l’esforç i la voluntat de les dones d’una generació que s’ha implicat i ha treballat molt per ser actives i fer avançar la família i la societat. Per això nosaltres vam proposar unes esmenes que avui hem vist que s’han transaccionat. La primera perquè s’insti el Govern a actuar, però que es faci també conjuntament amb les comunitats autònomes, perquè a Catalunya l’Estatut de Catalunya considera una competència de la Generalitat totes les polítiques adreçades a dones i polítiques d’igualtat. Per això ens sembla important fer aquest pas i deixar-ne constància a la moció. I nosaltres també hi volem afegir un punt. Un punt per la implicació també del Govern de l’Estat, conjuntament amb les comunitats autònomes, per continuar —i fixem-nos que diem «continuar», conscients com som que en temps de crisi no ens podem permetre grans alegries— impulsant les polítiques de salut, de serveis a les persones, de l’habitatge, igual com l’accés a la cultura a l’esport i al temps de lleure.
Insisteixo en la necessitat de continuar amb aquest impuls, perquè en aquest temps que es parla tant de retallades, cal tenir en compte que seria injust fer retallades en polítiques adreçades a les dones grans. I per això també vull deixar constància en aquest moment de la meva estranyesa que Convergència i Unió que va dient i demanant i fent un ambient d’inestabilitat econòmica a Catalunya i de retallades, i va dient que retallarà i retallarà i retalla serveis a Catalunya, faci propostes amb cost econòmic al Govern de l’Estat. Compartim les seves demandes però ens sembla que ara no és el moment, que és en cada moment quan hem de veure quan hem de demanar el pas per poder-lo fer en positiu. Ens congratulem, però, que hi hagi hagut aquesta transaccional, que contempla les nostres dues esmenes i que avança també amb el pas que Convergència i Unió demanava. Jo des d’aquí també li demano que sobre tot a Catalunya no es facin retallades a les dones grans, i deixar també potser constància que en els moments que estem vivint, de situació de crisi, cal no retallar, cal continuar impulsant polítiques, però també hauríem de començar a tenir en compte que en temps com els actuals les polítiques que hem de fer també han de tenir en compte la gran heterogeneïtat que hi ha entre les dones, o també entre homes i dones, i aquesta heterogeneïtat comporta situacions diferents i necessitats també diferents. Potser ja no es el moment de dir que ens agradaria que tot fos per a totes les dones, sinó que comencéssim a considerar que unes i altres necessiten polítiques diferents, perquè les situacions que viuen també són diferents.

2.28.2011

En el món educatiu de l'ESPLAI hi ha diversitat d'opcions


Massa sovint tendim a homogeneitzar l'escola, l'educació, les famílies, els nens i nenes i..., sortosament, sota de cada concepte hi ha diversitat d'opcions igual com cada persona i nen i nena és única i diferent de l'altre.
Us copio el comunicat que han publicat avui alguns esplais, que el practiquen des de l'associacionisme educatiu i voluntari, farts ja de que se'ls vulgui encasillar amb una oferta més mercantilista.
Quina llàstima que en dues legislatures, com a mínim, del Parlament de Catalunya, treballàrem, sense èxit, per a promoure una llei de l'associacionisme educatiu i el món del lleure. Avui continua faltant-nos per a poder prioritzar polítiques en aquest camp




Esplais Catalans, Esplac critiquem el tractament que rep l'esplai per part d'alguns mitjans de comunicació, associant-lo a criteris mercantils i de prestació de serveis.
L'inici de la setmana blanca a les escoles catalanes ha portat a què diferents mitjans de comunicació, entre ells els de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, se'n fessin ressò. Les diferents notícies que han aparegut en els mitjans, han anat estretament lligades a la paraula 'esplai' com a 'serveis' educatius de lleure per distreure els infants durant tota aquesta setmana. A més a més, s'han fet declaracions on es vinculava directament la viabilitat del que s'anomenava 'esplai' a la conjuntura econòmica de crisi. Aquest tractament, lligat a la diversitat de moviments d’educació en el lleure al nostre país, porta a la coexistència de models i objectius diferents sota l’empara d’una mateixa denominació: l’esplai.

Tot i així, Esplais Catalans entenem que la prestació de serveis socioeducatius i l’associacionisme educatiu són dues coses que cal diferenciar. No concebem cap altra manera d'entendre l'esplai, sinó com a part d'aquest associacionisme educatiu de base, voluntari i popular. Els esplais treballem a partir dels valors de l’educació en drets dels infants, la laïcitat, el voluntariat, l’associacionisme, l’internacionalisme i l’amistat. Construïm una participació activa i democràtica de les persones en la presa de decisions, per esdevenir una escola de ciutadania compromesa amb la transformació social i el país.

Amb aquest comunicat, Esplais Catalans, volem fer arribar tant als mitjans de comunicació com a la societat en general, el nostre malestar pel tractament i la vinculació directe de l'esplai a criteris econòmics sense cap més funció que la prestació d'un servei. Demanem obrir espais de debat als mitjans de comunicació per explicar la vinculació històrica de l'esplai al moviment associatiu, educatiu i juvenil.

En cap cas volem desmerèixer o criticar la prestació de serveis socioeducatius, que entenem com a quelcom important i amb una funció social cabdal per a la societat, però que cal diferenciar de la tasca voluntària.

Aprofitem també per emplaçar als mitjans de comunicació a fer ressò de la Monifesta't, la Trobada de Monitors i Monitores d'Esplais Catalans, que celebrarem a Canet de Mar els propers 26 i 27 de març, on l'eix central girarà al voltant dels esplais laics, associatius i voluntaris.

2.07.2011

CiU aplica el programa del PSC en la flexibilització del 80 Km/h


Les vacilacions de CiU amb el tema del 80 Km/h han estat a l'ordre del dia aquestes darreres setmanes, i fins i tot el temps metereològic se li ha posat en contra.

Dissabte a la C-32 anunciaven que diumenge a partir de les 22 hores hi hauria canvi de senyalització i avui ha estat el dia que en més trams de l'autopista la senyalització ens ha fet anar a 80 km/h. És o no un tema de contaminació?

El conseller Felip Puig ens va dient que no servia per reduir la contaminació, ni tampoc la siniestralitat d'accidents, per tal de donar la raó al president Mas quan en campanya deia “CiU suprimirà aquesta limitació ja que no obeeix al sentit comú ni a la prioritat de reduir accidents” I, resulta que els primers dies que posa en marxa la proposta, que fa ara, que és precisament la contemplada en el programa del PSC, la metereologia li demostra que és una mesura per reduir la contaminació, mostra que el govern tripartit treballava amb sentit comú.

1.26.2011

NO VOLEM SEGREGAR A LES ESCOLES


Ahir va ser noticia en els mitjans de comunicació visuals, i , avui ho és en els escrits, que el president de la Generalitat, Artur Mas, la consellera d’ensenyament, Irene Rigau, i el conseller de cultura, Ferran Mascarell es van reunir amb representants d’entitats de la societat civil com Òmnium Cultural, el Centre Unesco de Catalunya o la Plataforma per la Llengua, de la que en forma part Rosa Sensat, per fer front comú en la defensa del model lingüístic actual de l’escola catalana.

Davant de la premsa Rigau va assegurar que “mai no se separaran els alumnes per raó de llengua” i que no es farà “ni un pas enrere” en un model que fa trenta anys que funciona i que té el recolzament majoritari de la societat. Chapeau!, que dirien els gavatxos i tot el meu recolzament perquè així sia. Amb la llengua i la cultura d’un poble no s’hi juga ni es fa electoralisme. Aquesta és una premissa que vaig “mamar” a casa i al llarg de la meva trajectòria, tan política com ciutadana, mai l’he oblidat ni traicionat. D’aquí la meva satisfacció quan dimarts passat vaig poder parlar en català al Senat.

Estic totalment d’acord amb la Consellera que “mai no se separaran als alumnes per raó de llengua” però crec que s’ha quedat curta en l’afirmació, ja que, molts i moltes, el que volíem escoltar és que “mai no se separaran els alumnes a Catalunya per cap raó ni de llengua, ni de sexe, ni de procedència, ni de res” ja que malauradament fa uns pocs dies afirmava, també a la premsa, que no sols acceptava, de bon grat, que hi haguessin escoles que separen per sexe, sinó que obria la porta a dóna’ls hi el concert., tal com ja va fer en el seu moment la consellera, Carme Laura, en els governs de Pujol. És de justícia recordar, que els governs presidits per Maragall i Montilla no van incrementar els concerts amb escoles que separessin nens i nenes.

1.19.2011

CATALÀ AL SENAT


Dia 18 de gener del 2011. Quin gran dia pels senadors i senadores que ens expressem habitualment amb llengües diferents a la castellana però que també són llengües oficials. Personalment el vaig viure com un dia molt emocionant.

Ahir el nostre Estat plurilingüístic va donar un pas més a l’estrenar una modificació del reglament del Senat que ens dona el dret a expressar-nos en les llengües catalana, valenciana, gallega, euskera i en castellà (naturalment) en els debats de les mocions en el Ple del Senat.

Malauradament l’emoció i l’alegria no va ser plena ja que el Grup Popular (que ja no havia votat aquesta modificació) no va fer ús d’aquest dret, i el seu rebuig va portar a que molts d’ells, i d’elles, no es posessin els auriculars (els “pinganillos” que els hi diuen per depreciar l’eina) .

Aquesta sensació agredolça també l’he tingut avui al llegir en alguns mitjans de comunicació aspectes com “capricho político”, “pinganillos de oro” i altres, remarcant el cost econòmic de la mesura i titllant-ho de frivolitat en temps de crisi. Pocs han estat els que han donat a la notícia l’avanç com a respecte i protecció d’unes llengües que són de tot l’Estat espanyol.

Voler situar aquest debat des del cost econòmic és no tenir cap altre argument ja que cal conèixer que no ha incrementat el pressupost del Senat sinó que ha fet un exercici de restitució d’altres despeses per donar viabilitat a una realitat del nostre Estat.

El meu desig és que el pas de poder expressar-nos cadascú en la nostra llengua ajudi a l’entesa d’aquesta realitat plurilingüística per part de tots els pobles d’Espanya i a convertir el Senat com autèntica cambra territorial de cooperació entre els territoris dotant-la de majors competències en el procés legislatiu.

1.07.2011

2011 : anem enrera en l'educació? i en l'ensenyament?


Avui s'ha publicat en el DOG l'estructura del Departament d'ensenyament i per tant confirmo algunes qüestions que ahir havia llegit en algun diari dels que vaig fullejar.
Primera qüestió: el canvi de nom del departament que passa a ser d'ensenyament i no d'educació. El canvi no és baladí sinó que respon a diferents visions d'interpretar el paper de l'escola, la família i la societat en la formació i educació de la persona. CiU retorna al seu model d'ensenyar.
Segona qüestió:la separació en dues direccions generals, una per a les escoles públiques i una altra per a les escoles concertades i privades. Sorpresiu que CiU després de tant insistir per fer-nos canviar el model educatiu com a servei públic pel d'interés públic per tal que englobés les escoles públiques i les privades sostingudes amb fons públics, ara estableix la gestió separant-les en dues direccions generals.
Tercera qüestió: en moments de crisi i després d'insistir en la reducció de càrrecs m'ha semblat que hi ha més direccions generals que en l'anterior departament.
Així podria anar incidint en aspectes que en el pas del temps hi trobarem explicacions o que podrem anar comentant.