Aquesta setmana està a Vilanova l’exposició “Educació democràtica, una utopia?”que varen preparar en motiu de la trobada d’homenatge a la Marta Mata, i que es va poder veure a Barcelona, el 14 d’abril d’enguany. De cada paraula de la pregunta que serveix de lema a l’exposició, la Marta en feia una conferència i ens ensenyava, com a mestra de mestres, que per l’educació, la democràcia i l’utopia l’únic que calia era treballar cada dia amb fe i amb intensitat.
Aprofito la avinentesa de l’exposició, que recomano visitar, per recordar-la públicament i fer un ràpid repàs de la seva vida, en relació a la meva pròpia, i a la nostra ciutat.
Vaig veure la Marta, per primera vegada a meitat dels anys seixanta, en una conferència que va impartir al Cercle Catòlic. Va ésser convidada per una sèrie de pares inquiets, que cercaven una escola catalana i de més qualitat que les que hi havien a l’època. Per a mi, va ser impactant, i per aquells pares també. Poc temps després, esperonats per les idees valentes de la Marta, crearen l’escola Cossetània utilitzant la forma jurídica de societat cooperativa. La Marta sempre va sentir un gran apreciï per aquesta escola, i ho podem comprovar en la publicació del manuscrit que ha editat la Fundació Rafael Campalans i que diu textualment:
“Per mi era aquesta pràctica, la de cooperació professional amb que s’iniciava Rosa Sensat infonent la de formació de mestres, companys en l’aventura de transformar l’escola, que el 1975, deu anys després es formulava en un document de política educativa: Per una nova escola pública. Entremig havia aconseguit conèixer a Joan Reventòs, l’advocat cooperativista que va fer els estatuts de la primera escola cooperativa de pares i mestres alhora: l’escola Cossetània, que ha passat a ser pública en el procés històric del CEPEPC”
Després d’aquella primera conferència, en varen seguir forces més, tant a l’escola Cossetània, com a l’escola Llebetx que es va crear en posterioritat. En qualsevol cicle de conferències de vessant educativa, la Marta parlava amb precisió, raonant els seus arguments en convenciment i escoltant amb atenció les aportacions, suggerències i preguntes que li formulaven. Tenia un bon cercle de persones que la seguíem, travant una bona amistat amb moltes de nosaltres. Des de les escoles que he anomenat, fins, darrerament, l’aula per a la Gent Gran han estat institucions -vilanovines- amigues i deixebles de la gran pedagoga.
Més endavant va arribar el seu compromís polític amb el PSC, i com a militant penedesenca va participar en mítings, actes polítics i taules rodones a Vilanova i a la comarca. La seva bonhomia feia que respongués afirmativament a qualsevol demanda que se li feia i, el seu discurs connectava la realitat sociopolítica d’aquell moment, amb la que va viure a la República. Als joves ens agradava perquè ens donava a conèixer el que no ens havien explicat mai a l’escola, mentre que als grans els feia reviure moments importants de la seva vida. També en la relació política va fer nombroses amistats, i no tan sols amb els homes i dones progressistes, sinó, també, amb aquells i aquelles que representaven opcions polítiques enfrontades a la seva. La persona, una vegada més, complementava i enriquia les idees.
Can Mata, a Saifores, es va constituir en el centre pedagògic del Penedès. Des de l’any 1979, un bon grapat de mestres, homes i dones, hem participat a l’Escola d’Estiu del Penedès. Allà convivíem amb ella i apreníem del seu mestratge. Finalment, els dos darrers anys de la seva vida (ens va deixar el 27 de juny del 2006) van ser alguns centres d’esplai qui van voler obrir espais de reflexió comú amb ella. D’aquesta manera, alguns nois i noies, monitors i monitores de centres d’esplai de la ciutat van gaudir de la seva persona.
Xerrar una estona amb la Marta Mata era un dels plaers que encara enyoro. Segurament que tornant a veure l’exposició em reeixiran vells records, velles idees que contraposaré a les actuals. De tot plegat, en quedarà la certesa que treballant dia a dia per una educació democràtica, aquesta no serà una utopia.
NOTA. Fins divendres es pot visitar l'exposició a l'escola Cossetània i dissabte a Neàpolis durant el fòrum d'educació al que pot assistir-hi tothom
Aprofito la avinentesa de l’exposició, que recomano visitar, per recordar-la públicament i fer un ràpid repàs de la seva vida, en relació a la meva pròpia, i a la nostra ciutat.
Vaig veure la Marta, per primera vegada a meitat dels anys seixanta, en una conferència que va impartir al Cercle Catòlic. Va ésser convidada per una sèrie de pares inquiets, que cercaven una escola catalana i de més qualitat que les que hi havien a l’època. Per a mi, va ser impactant, i per aquells pares també. Poc temps després, esperonats per les idees valentes de la Marta, crearen l’escola Cossetània utilitzant la forma jurídica de societat cooperativa. La Marta sempre va sentir un gran apreciï per aquesta escola, i ho podem comprovar en la publicació del manuscrit que ha editat la Fundació Rafael Campalans i que diu textualment:
“Per mi era aquesta pràctica, la de cooperació professional amb que s’iniciava Rosa Sensat infonent la de formació de mestres, companys en l’aventura de transformar l’escola, que el 1975, deu anys després es formulava en un document de política educativa: Per una nova escola pública. Entremig havia aconseguit conèixer a Joan Reventòs, l’advocat cooperativista que va fer els estatuts de la primera escola cooperativa de pares i mestres alhora: l’escola Cossetània, que ha passat a ser pública en el procés històric del CEPEPC”
Després d’aquella primera conferència, en varen seguir forces més, tant a l’escola Cossetània, com a l’escola Llebetx que es va crear en posterioritat. En qualsevol cicle de conferències de vessant educativa, la Marta parlava amb precisió, raonant els seus arguments en convenciment i escoltant amb atenció les aportacions, suggerències i preguntes que li formulaven. Tenia un bon cercle de persones que la seguíem, travant una bona amistat amb moltes de nosaltres. Des de les escoles que he anomenat, fins, darrerament, l’aula per a la Gent Gran han estat institucions -vilanovines- amigues i deixebles de la gran pedagoga.
Més endavant va arribar el seu compromís polític amb el PSC, i com a militant penedesenca va participar en mítings, actes polítics i taules rodones a Vilanova i a la comarca. La seva bonhomia feia que respongués afirmativament a qualsevol demanda que se li feia i, el seu discurs connectava la realitat sociopolítica d’aquell moment, amb la que va viure a la República. Als joves ens agradava perquè ens donava a conèixer el que no ens havien explicat mai a l’escola, mentre que als grans els feia reviure moments importants de la seva vida. També en la relació política va fer nombroses amistats, i no tan sols amb els homes i dones progressistes, sinó, també, amb aquells i aquelles que representaven opcions polítiques enfrontades a la seva. La persona, una vegada més, complementava i enriquia les idees.
Can Mata, a Saifores, es va constituir en el centre pedagògic del Penedès. Des de l’any 1979, un bon grapat de mestres, homes i dones, hem participat a l’Escola d’Estiu del Penedès. Allà convivíem amb ella i apreníem del seu mestratge. Finalment, els dos darrers anys de la seva vida (ens va deixar el 27 de juny del 2006) van ser alguns centres d’esplai qui van voler obrir espais de reflexió comú amb ella. D’aquesta manera, alguns nois i noies, monitors i monitores de centres d’esplai de la ciutat van gaudir de la seva persona.
Xerrar una estona amb la Marta Mata era un dels plaers que encara enyoro. Segurament que tornant a veure l’exposició em reeixiran vells records, velles idees que contraposaré a les actuals. De tot plegat, en quedarà la certesa que treballant dia a dia per una educació democràtica, aquesta no serà una utopia.
NOTA. Fins divendres es pot visitar l'exposició a l'escola Cossetània i dissabte a Neàpolis durant el fòrum d'educació al que pot assistir-hi tothom