PROU VIOLÈNCIA DE GÈNERE

Aquesta setmana ha estat molt negativa i tràgica per a les dones, ja que la violència de gènere ens ha mostrat la cara més lletja, ja que en 24 hores quatre dones han mort a mans de les seves parelles. Aquest fets terribles ens recorden la magnitud i el perill que per a les vides de les dones comporta aquesta xacra social.

Disset, ja en portem des del començament any, aquests fets demostren la necessitat d’instruments públics potents per fer front a la violència de gènere, una violència contra les dones que és persistent en el temps i transversal a tota la societat.

Tenim una llei integral contra la violència de gènere referent a tot el món, però hem de posar el màxim esforç perquè cal acabar de desplegar totes les mesures recollides en aquesta llei. Cal aplicar la llei amb rotunditat, cal que totes les administracions donin prioritat a la lluita contra la violència de gènere.

Aquestes són, resumides, les mesures que el govern socialista ha fer durant la legislatura que acabem.

• La primera llei del Govern de Zapatero ha estat la Llei Orgànica de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere.

• Creació de la Delegació Especial del Govern contra la Violència sobre la Dona.

• Creació de Jutjats especialitzats i compatibles.

• Endurir les penes als agressors per maltractament de gènere i transformar en delicte les coaccions i amenaces lleus a la dona víctima

• Nomenament de fiscals especialitzats i d'una Fiscal de Sala contra la Violència sobre la Dona.

• Creació de l'Observatori Estatal contra la Violència de Gènere.

• Creació d'un registre central per a la protecció de les víctimes.

• Posada en marxa del nombre de telèfon 016 gratuït, que no deixa petjada en la factura i és d'atenció permanent.

Malgrat el treball fet, segur que no és suficient, i que hem de continuar treballant, i modificar la llei per adequar-la. A finals del mes de juny la vicepresidenta ens va convocar a les portantveus dels grups polítics per treballar-hi però el final de legislatura no ens va permetre d’avançar.

Aquesta setmana Zapatero s’ha compromès, si guanya les eleccions, convocarà una conferència de presidents autonòmics per abordar i desenvolupar el Pla Nacional de Sensibilització i Prevenció per reduir i eradicar la violència de gènere.

“Con la Ley Integral, las mujeres están más protegidas ante la violencia de género, aunque los malditos asesinos sigan humillándonos con el horror de sus muertes”, José Luís Rodríguez Zapatero (Debate sobre del Estado de la Nación 2006).

La immigració: drets i deures

Ahir vaig rebre aquest correu electrònic molt il·lustratiu de com es deuen sentir les persones arribades al nostre país amb afany de ser ciutadanes davant una convocatòria d'eleccions

Lo más probable, es que hayas estado a apunto de borrar este e-mail.

Para ti soy algo desconocido, podría ser un spam, quizá te han dicho que un virus...

Esto es exactamente lo que ocurrirá el próximo 9 de marzo.

A todos las personas que llegamos a este país con la ilusión de ser una más,

a las que trabajamos contigo, o para ti,

a las que pagamos impuestos desde hace tiempo,

a las que debemos cumplir todas las leyes, y no tenemos todos los derechos,

a las que no recibimos ni una ayuda más, y sí muchas menos,

se nos tratará como intrusas, se nos borrará.

Se nos borrará como ciudadanos. Impidiéndonos participar, opinar, votar.

¿Por qué no se nos quiere reconocer como ciudadanos?

Formamos parte innegable de esta sociedad, que ya es la nuestra.

Aportamos a este país mucho más de lo que se muestra.

Creemos, como tu, en una democracia justa.

Así que si todavía no me has borrado,

si crees que merezco voz y voto,

si ves una persona y no un spam, o un virus,

por favor, firma el manifiesto en www.sosracisme.org y reenvía este correo.

El sistema no puede borrarnos,

Al menos, si tu no quieres.

Para reconocer el derecho al voto de las personas extranjeras bastaría con modificar el mismo artículo de la Constitución que se cambió para reconocer el derecho a voto de los ciudadanos comunitarios.

No és el mateix un GOVERN SOCIALISTA que un govern del PP

Per als nostres pobles i ciutats del Garraf
NO ÉS EL MATEIX
un govern socialista que un govern del PP

"MANIFEST D’ALCALDES, ALCALDESSES I CÀRRECS ELECTES DEL GARRAF"

El proper diumenge 9 de març, les ciutadanes i els ciutadans del nostre territori ens hi juguem molt. La suma dels vots de tots nosaltres pot tenir dos resultats ben diferents: la continuïtat de l’acció de govern socialista, de la mà del president Rodríguez Zapatero, o el retorn a la crispació i els atacs continuats contra Catalunya, de la mà del Partit Popular.
Aquests dies s’ha parlat molt de si hi ha diferència entre aquestes dues opcions: Els alcaldes, alcaldesses i els regidors i regidores del Garraf, volem expressar clar i català que per als nostres pobles i ciutats, no és el mateix Zapatero que Rajoy.

L’acció i la complicitat entre el Govern de Catalunya i el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero ens ha permès, entre d’altres, aconseguir un Estatut que, un cop desenvolupat, ens donarà una capacitat d’autogovern com mai havíem tingut a Catalunya. A això, cal afegir-hi l’acord entre el governs català i espanyol per pal·liar el dèficit històric d’inversions a Catalunya, que garanteix 34.500 milions d’euros per als propers set anys.
Els ciutadans i ciutadanes del nostre territori seran també beneficiaris d’aquests acords, reclamats insistentment des dels nostres municipis. El nostre territori té projectes de gran importància que necessiten d’aquest pacte: el desenvolupament del Tren Orbital, la millora i la redefinició de les Rodalies, la millora dels eixos viaris... Tots ells formen part del Pacte Nacional d’Infraestructures que necessita de la col·laboració del Govern d’Espanya, del Govern de Catalunya i dels municipis perquè pugui ser una realitat.
En contra d’aquesta voluntat, Rajoy ha deixat escrit en el seu programa electoral que el PP està disposat a revocar els 34.500 milions d’euros d’aquest acord. Amb aquesta actitud, el PP deixa clar que, si governa, posarà fre a les expectatives de Catalunya, a allò que els catalans hem decidit i formalitzat amb el nostre Estatut i que té per objectiu millorar els nostres serveis. Per això no és el mateix un govern socialista que un govern del PP.

Però no únicament són les infraestructures allò que ens preocupa com a responsables municipals. També ens preocupen els drets dels nostres ciutadans i ciutadanes i la seva qualitat de vida. En aquests quatre anys hem viscut el major avenç social de les darreres legislatures. S’han aprovat lleis que afavoreixen la igualtat de drets entre homes i dones. S’ha aprovat la llei per fer més fàcil tenir cura de les persones amb dependències. S’ha augmentat notablement el sou mínim interprofessional i les pensions de rendes més baixes.
Contra tota aquesta bateria de mesures per fer un societat més justa i solidària, l’únic que hem sentit com a alternativa del PP, ha estat l’insult, el crit i el soroll per crispar una societat que el que ens demana als polítics és que treballem per millorar-la cada dia.

El govern de Zapatero és també un govern que busca la pau. Un govern que va demostrar saber escoltar el clam de molts ciutadans i ciutadanes dels nostres pobles i ciutats quan ens vam manifestar en contra de la guerra il·legal a l’Iraq i un govern que ha treballat per buscar la fi de la violència al nostre país.
El govern de Zapatero és un govern que, enfront de la crispació, la confrontació, els boicots i la creació de falsos problemes de convivència lingüística, ha apostat i apostarà per la convivència entre ciutadans i la col·laboració entre els governs dels diferents àmbits del país.
El govern de Zapatero és també un govern que, lluny dels atacs constants contra Catalunya, ha plantejat i plantejarà accions per reconèixer i millorar el nostre autogovern, la gestió pròxima dels problemes i el respecte a la nostra nació. El reconeixement del català a Europa, l’aprovació de l’Estatut, el retorn dels papers de Salamanca, l’acord d’augment de la inversió pública, el traspàs de competències a Catalunya en matèria de treball i immigració, el reconeixement del domini .cat, etc. són exemples prou evidents de la línia que volem que el govern espanyol continuï aplicant a partir del 9 de març.

Per això reivindiquem el vot per als socialistes, perquè no és el mateix el que ofereix el nostre programa per als nostres ciutadans i ciutadanes, que el que ens planteja el PP.
Perquè amb un govern socialista es continuarà donant prioritat a la creació d’ocupació, en els propers quatre anys.
Perquè amb un govern socialista a l’estat Espanyol, seguirem augmentant el salari mínim (l’objectiu immediat és arribar fins als 800 euros mensuals).
Perquè amb un govern socialista s’apujaran 200 euros les pensions mínimes, cosa que és una necessitat urgent per a un sector de la població que havia estat força desprotegit fins l’any 2004.
Perquè amb un govern socialista s’augmentarà el permís de paternitat de dues a quatre setmanes.
Perquè amb un govern socialista s’aprovarà una Llei d’Igualtat de Tracte i contra la Discriminació amb l’objectiu que els delictes que tinguin motivacions racistes, xenòfobes o homòfobes tinguin una regulació més adequada i no quedi cap espai de discriminació entre individus.
Perquè amb un govern socialista 30.000 joves catalans tindran accés a una beca – salari per a estudiar la Formació Professional o el Batxillerat.
Perquè amb un govern socialista s’elevarà la construcció d’habitatge protegit en més de 50.000 habitatges a Catalunya durant tota la legislatura, el que significa triplicar l’esforç en habitatge social sobre la inversió que va fer el govern del PP l’any 2003.
Perquè amb un govern socialista s’arribarà al 0,7 per cent de la Renda Nacional Bàsica en ajuda al desenvolupament.
Perquè amb un govern socialista tenim garanties que desplegarem el nostre Estatut amb tota la seva potència al servei dels catalans.
I com hem vist aquests quatre anys, perquè un govern socialista compleix els seus compromisos per treballar per una societat més justa i solidària.

Certament, NO és el mateix votar Rajoy que Zapatero.
Volem mirar cap endavant amb optimisme, per resoldre els problemes que els ciutadans i ciutadanes dels nostres pobles i ciutats ens plantegen.
Per això demanem el vot per al PSC. Perquè no és el mateix un govern socialista que un govern del PP.
Sitges, 26 de febrer de 2008

PRIMER DEBAT després de 15 anys

Hem tingut d’esperar 15 anys i estar en el govern els socialistes per emprendre novament els debats entre els dos líders que aspiren a governar Espanya. Els socialistes, tant Felipe González com José Luís Rodríguez Zapatero, veiem en els debats un valor afegit a la democràcia i un valor cultural i polític de la ciutadania. Valors que en aquesta legislatura el president ha exercit donant més joc polític a les càmeres (congrés de diputats i senat) responent preguntes en el senat, entre altres.

Avui, segons els sondejos i la majoria de la premsa, donen guanyador a Zapatero, encara que alguns, com El País, diuen que ha estat mínima la diferència.

El debat en sí ha reproduït el que han estat aquests 4 anys de legislatura amb fidelitat ja que la tensió i crispació venia de les intervencions de Rajoy que fins i tot es va atrevir a acusar a Zapatero de mentider amb temes de terrorisme i de seguretat, quan tots recordem les mentides i falsedats en els que ens tenien acostumats Zaplana i Acebes, que continuen sent els puntals del PP, ja que la dreta més Europea com Piqué i Gallardón han perdut dins el partit.

Ara haurem d’esperar el debat de la propera setmana que esperem trobar-hi més propostes de cara el futur.

La meva opinió coincideix ja que per arguments i raonaments ha estat així però em va semblar que el president va estar molt més rígid i incòmode que en altres ocasions. La meva opinió és que el format del debat era tant rígid i encotillat que era difícil trobar-s’hi còmode, i, pels que el seguíem des de casa, era també un disseny poc suggerent per no dir que cansava o avorria, i molt més, quan Rajoy es posava a llegir els papers que portava prèviament preparats.

NO SÓN IGUALS

Massa sovint, mig en broma mig en serio, es transmet en converses informals, però també formals, als mitjans de comunicació i arreu, que tots els polítics són iguals, que les diverses opcions polítiques són iguals i, en aquesta campanya tant centrada en els dos líders polítics, que Zapatero i Rajoy són iguals.

A aquest plantejament, tant i tant estès, cal dir un NO rotund i afirmar que és una falsedat que interessa i beneficia a la dreta més dreta. Intentaré explicar-me.

Primer de polítics, homes i dones, n’hi ha de tot estil, caràcter i actituds fins i tot diria que per igual en tot el ventall polític, ja que són persones amb les seves habilitats i febleses però al pertànyer a diverses opcions ideològiques són aquestes les que han de fer seguiment de les persones públiques que els representen i, sinó responen fer-les plegar.

Segon les opcions polítiques responen a diverses ideologies i cal diferenciar entre les conservadores que defensen posicions més individuals i en el camp privat, de les opcions d’esquerra que cerca la innovació i el progrés de l’individu com a persona en una col·lectivitat i des del servei públic.

No ens deixem enredar en el tots són iguals i anem a votar el 9 de març.

A la dreta li interessa divulgar que tot és igual per desencisar el vot d’esquerres i progressista perquè sap que l’abstenció l’afavoreix ja que els votants de dreta acostumen a anar, tots i totes, a la urna a dipositar el seu vot.

I, tercer Juan Luís Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy tampoc són dos líders iguals, ja que els hem conegut tots dos en el govern en posicions antagòniques. Recordem el Sr. Rajoy, com a ministre d’educació o de seguretat o de vicepresident, gris molt gris i passant desapercebut o informant de falsedats com el cas de “los hilillos de plastilina” per no recordar-ne altres més lamentables, i el Sr. Zapatero, com a president de govern, complint promeses electorals, donant més joc democràtic i transparència de govern des de les cambres parlamentàries (Congrés de Diputats i Senat) i en els errors, que també n’ha tingut, demanant disculpes (cas AVE arribada a Barcelona) o fent saber canvi d’estratègia davant la manca de voluntat negociadora de la ETA, entre altres.

COMBATRE L'ABSTENCIÓ

Ahir, ens va acompanyar en el primer acte de campanya la Carme Chacón a Vilanova i la Geltrú. El PSC en vàries campanyes, per no dir moltes, arrenca el primer divendres de campanya amb l’acte central a la nostra ciutat, i, els socialistes vilanovins coneixem el difícil que resulta aconseguir gent quan encara l’ambient no està prou tensat. Gràcies a tots i totes els que ahir compartirem la satisfacció d’un envelat socialista que feia goig de veure, i, oidà, el caliu que hi varem crear.

La Carme ens convidà a tots a combatre l’abstenció, una de les grans preocupacions per aquesta convocatòria, ja que d’ella en depèn, en bona mesura, el govern que es podrà constituir. Els socialistes sabem que l’abstenció pot perjudicar a totes les forces polítiques, però a unes més que altres, i, la majoritària de l’esquerra és sempre la més afectada. Aquest és el motiu pel que els socialistes catalans treballàrem durant aquesta campanya.

I tampoc ens cansarem d’afirmar que de totes les opcions polítiques catalanes, la única que sabem de cert que els seus diputats i diputades votaran a José Luis Rodríguez Zapatero, com a president de govern d’Espanya, és el PSC, el Partit Socialista de Catalunya.

Enganxada primer cartell

A mitja nit, inici de la campanya, i, com marca el protocol, primera enganxada de cartell i primeres declaracions d’en Sixte Moral, el candidat de la comarca, a Canal Blau TV. Actes simbòlics en aquest moment, però que avui encara ens serveixen, principalment en les ciutats, per donar el tret de sortida a la campanya. No tardarem gaire temps en substituir-los per alguna altra activitat que no ens comporti anar dormir tant tard.

L’avantatge d’entrar en campanya es que ja hi veiem el final i comença el compte enrere fins el dia 9 de març, i, molt més en una pre-campanya tant llarga i crispada com la que hem viscut. I, no oblidem que així ha estat tota la legislatura, ja que el PP sense acceptar el resultats de les darreres eleccions legislatives, ha anat crispant i tensant l’ambient polític fins a cotes inimaginables, amb manca d’educació i falta de respecte democràtic.

Aquest matí a la ràdio, mentre anava cap El Vendrell, escoltava una tertúlia de la importància dels assessors i orientadors de campanyes mediàtiques per arribar a la gent del carrer i als votants de les opcions polítiques. Un comentarista s’estranyava de l’excessiu protagonisme que el PSOE donava a Zapatero, ja que, segons ell, el president ja estava cremat per la seva acció de govern, diferenciant el paper de líder, quan s’ha governat, de quan encara s’està a l’oposició. Ràpidament he recordat les crítiques que escoltàvem durant les campanyes, quan Felipe Gonzalez, era el president de govern, i sols feia campanya els cap de setmana i els dos darrers dies.

Avui tenim acte electoral a Vilanova i la Geltrú amb la Carme Chacón, de ben segur que també aquests tipus d’actes han d’anar canviant, davant la possibilitat de debats dels líders dels dos partits majoritaris en les televisions, que hauríem d’incorporar en normalitat pel futur.

CAMPANYA LEGISLATIVES 2008

Divendres a les 0 hores comença la campanya electoral i el meu compromís a tractar temes relacionats durant la campanya diàriament però avui vull donar-vos a conèixer els dos actes que ja tenim previst fer a Vilanova i la Geltrú i que evidentment us vull demanar que ens acompanyeu.

DIVENDRES dia 22 a les 7 de la tarda a l'Envelat amb la CARME CHACÓN, ministra de la vivenda

DILLUNS dia 25 a les 7 de la tarda al Marqués de Castrofuerte amb DAVID VEGARA, secretari d'estat d'hisenda

Educació: diàleg i participació

Aquesta setmana hem comprovat que el món més escolar, mestres i professors i alumnes, estan insatisfets, i /o preocupats, i s’han sumat a una vaga convocada pels sindicats tot demanant la retirada del Document de Bases de la Llei d’educació de Catalunya, que es va presentar la segona quinzena del mes de novembre.

Avui transcric el document que vaig fer arribar al Conseller en motiu de la seva lectura

Reflexions entorn a les bases de la llei d’educació a Catalunya

Aquesta llei hauria d’especificar la garantia del dret de l’educació a Catalunya als menors de 18 anys (de 0 a 18 anys , ens diria la Marta Mata) ; no sols dins el sistema escolar sinó ampliada en totes les seves modalitats: educació formal i no formal i oberta a la formació al llarg de la vida dels ciutadans.

El dret de l’educació en el marc de l’acompliment dels drets de l’infant i la seva continuïtat com a formació per esdevenir la garantia de noves oportunitats i de la no exclusió del món del treball i de la societat.

L’escola, o institut, com la institució o centre de referència de la infància i/o la joventut per aprendre, estudiar, experimentar, practicar esport, amb ofertes de temps lliure o d’oci (biblioteca, ludoteca, esplais o moviments escolta)...

El model d’escola pública inclusiva ha de respondre a una personalitat pròpia o singular, que atén als seus alumnes segons les seves necessitats i diferències, que té unes instal·lacions dignes i obertes a acollir altres funcions, que compta amb la participació activa de la comunitat escolar, que es connecta amb xarxa amb altres escoles, que està arrelada a la seva ciutat o poble i a retre comptes de la feina feta.

Aquesta llei hauria de potenciar l’educació infantil de 0 a 6 anys com una etapa educativa cohesionada amb la seva línea pedagògica i que es coordina amb la dels centres de primària i de secundària d’una mateixa zona.

El repte més gran d’aquesta llei és posar les bases de funcionament i gestió dels centres educatius sostinguts amb fons públics per articular una xarxa integrada i integradora del servei públic educatiu del país. Unes bases que permetin comptar amb experiències creatives i innovadores des d’ escoles públiques, i també escoles concertades, en un marc comú de compromisos i deures i una mateixa obligació de retre comptes. Des d’un govern de progrés crec que hem d’estar atents a corregir la desviació històrica de la proporcionalitat de titularitat d’escoles. Respecte l’externalització del servei cal vigilar que els recursos econòmics que s’hi destinin serveixin per la qualitat del servei i, en tot cas, el contractant no pot donar un servei inferior al que ja dóna l’administració. Cal especificar criteris per a la concessió, mecanismes per fer-ne el seguiment i clàusula ben específica per a la seva recessió.

Motivar i estimular el professorat des de la confiança en la seva feina i l’apropament de la gestió per treure entrebancs sovint burocràtics que no li permeten l’estabilitat ni la concentració en la pedagogia i metodologia davant el seu afer educatiu i d’ avançar en coneixements els infants i joves. Possibilitar una carrera docent des de les diverses funcions i responsabilitats a exercir dins l’escola o institut, a la seva voluntat d’innovar i experimentar i la seva vinculació al projecte d’escola.

El director i el seu equip de mestres i/o professors han de comptar amb la participació de la comunitat educativa per tirar endavant el projecte presentat. La possibilitat de coordinar-se pedagògicament i de vincular els projectes de centres educatius de diferents etapes per avançar en una mateixa línea pedagògica per una oferta de 0 a 18 anys igual a la que ofereix la concertada la veig, avui per avui, més viable que una sola direcció.

El principi d’autonomia de gestió dels centres educatius és per trencar la uniformitat normativa perquè molts són els centres que experimenten i innoven en l’atenció a la diversitat dels seus alumnes i a la renovació de mètodes i continguts. L’hauríem d’ampliar respecte un marc clarament establert que permeti respondre l’arribada dels professionals als perfils que el centre demanda i la possibilitat de la seva organització per a respondre als grups d’alumnes i a la distribució horària entre tasques docents i de gestió o de coordinació. I, igualment es necessita el marc de l’autonomia econòmica amb els recursos per contractar obres i serveis i prioritzar l’adquisició de bens inventariables que s’ajustin al projecte singular del centre.

El contrapunt important de l’autonomia és l’administració educativa que vetlla, segueix i analitza els passos i els temes amb puntualitat i constància i té la capacitat per a donar resposta a desviacions o problemes que sorgeixen abans que sigui massa tard.

L’avaluació ha de ser contínua i no ha de respondre a comparacions desiguals de centres i alumnes sinó que ha de respondre a la diversitat de centres i als seus compromisos en el projecte educatiu que l’administració ha avalat.

Per donar resposta a l’autonomia i a l’avaluació és important clarificar les atribucions, competències i responsabilitats de cada administració en l’afer educatiu, des de l’estat, la Generalitat, i l’administració local i la seva relació amb les zones educatives que es crearan.

Ara la meva preocupació, i el meu desig, és que totes les parts retrobin la via del diàleg i l’entesa per arribar a elaborar la llei d’educació amb la participació i l’acord necessari perquè pugui ser vàlida, duradora i tothom se la senti seva.

LA RENOVACIÓ PEDAGÒGICA

TORTOSA 2 de febrer 2008

Aquests dies, dissabte a Tortosa, i, dimarts a Sevilla, he glosat la figura pedagògica de Marta Mata i el seu llegat de renovació pedagògica i d’escola activa que tant ens ha ajudat a les generacions de mestres formades durant la negror del franquisme.

Gràcies a la Marta, i a sis mestres més, es va crear l’Escola de Mestres Rosa Sensat, que ella mateixa ens descriu en un document

“els alumnes de Rosa Sensat són mestres joves que ja han començat a treballar a l’escola, els fundadors són mestres amb deu anys d’experiència i el record de la bona escola del temps de la República. Els orientadors són ja mestres molt grans separats de l’escola pel franquisme, però encara capaços d’orientar en la recuperació pedagògica. És una escola diferent, no nomes per la seva clandestinitat i modèstia en recursos materials, sinó també per la riquesa pedagògica que se’n dedueix. Els alumnes no hi van per examinar-se i obtenir un títol acadèmic, sinó que estudien sobre la pròpia pràctica i per pròpia voluntat. Els professors parteixen de l’experiència en el treball per la recuperació pedagògica.”

Per la Marta ,” la formació dels mestres és un afer professional i social alhora, i el caràcter , d’aquesta formació no es basava tant en la relació professor-alumne, com en la invitació a un treball conjunt de renovació”

Mentre ho preparava jo mateixa em preguntava si calia explicar-ho com un fet històric o també com una necessitat d’avui i de futur, i la resposta, la vaig trobar en un altre article de la Marta que ens diu

“La renovació pedagògica ha de ser una constant al servei de l’objectiu prioritari de satisfer les necessitats educatives, diverses i canviants de tots i cada un dels infants, en totes i cada una de les escoles, en els diversos i canviants medis socials” (extret del capítol “Per avançar en l’educació” del llibre “Democràcia i participació ciutadana)

Vaig acabar la meva intervenció amb unes paraules que vaig treure del discurs pronunciat a la UAB en motiu del seu nomenament com a Doctora Honoris Causa

“ Voldria remarcar la constatació que he fet al llarg d’aquests vint anys, molt més enllà del que es podia veure en les instàncies polítiques, de legislació i d’administració on he treballat. La consecució de l’escola pública necessita la feina de cada dia, en tots i cada un dels llocs on som, a l’escola, a la universitat, a l’administració, però sobretot necessita horitzons conceptuals i geogràfics tan amplis com ens sigui possible abastar, i fins la humilitat i certesa de saber que n’hi ha que no abastem, i l’esperança que segurament altres hi arribaran”

La Marta va ajudar-nos a fer un camí importantíssim, principalment als de la meva generació enllaçant-nos amb l’escola de la República, amb cercar eines i recursos de tot estil per fer escola catalana. .. Ara ens pertoca continuar treballant i passant el testimoni als més joves perquè aquest esperit de renovació i de qualitat de l’escola pública, democràtica, catalana, laica i gratuïta, continuï i perduri en el temps.

Aules d'acollida

Sovint quan hi ha noves propostes en el camp de l’educació m’interrogo a partir del que vaig aprendre de Marta Mata i de les aportacions que en el món educatiu compartirem.

Un dels pensaments que més va repetir és que els nens i nenes no s’han de separar mai , ens ho va dir en el debat de la llengua a l’escola, i ho va deixar per escrit en un article, l’any 2003, “Per avançar en l’educació” publicat en el llibre titulat “Educar en la política” que va impulsar l’Eduard Vallory amb dotze capítols o dotze sòlids arguments per entendre la importància de participar en la vida pública .

Marta Mata va escriure

…” Però a cada canvi, dins o fora de l’escola, les inèrcies a favor de la separació dels infants reapareixen, i amb més força, si els canvis es donen alhora dins i fora de l’escola, i com a reforçant-se en dificultat. Aixa passa en el nostre cas actual, quan els canvis proposats per una reforma del sistema educatiu, es produeixen en ambient de magnificació de les dificultats dels fets migratoris, i de desorientació respecte els canvis de valors, i de tècniques.

El problema és greu: en el somni de l’educació en democràcia, de Plató a Dewey, passant per Fröbel, es preconitza textualment que cal oferir-la a “tots els infants junts”. Per tant, cal ordenar el sistema educatiu de manera que cap infant pugui sentir-se en una escola de selecció, per damunt de, ni de segregació, per dessota o apart de. No pot ser que dins d’una escola hi hagi grup-classe A o B, dels millors o dels pitjors, cal que la dinàmica de cada grup-classe infants, mestres, relació entre ells i amb els sabers definits i que es defineixen en l’entorn natural-social, sigui una dinàmica efectivament educativa per a tots . Caldrà que cada any és faci l’oportú plantejament pedagògic de la situació.”

Les aules d’acollida als centres educatius, com eina de coneixement de la llengua i per a la integració dels nouvinguts, continua sent un bon recurs que convé generalitzar a tots els centres, tant públics com concertats, i, arraconar propostes que no passin per la integració a l’escola.

L'ESGLÈSIA I LA FAMÍLIA

ANY NOU, VIDA NOVA ens diu la dita, i, personalment intentaré fer-ho en els comentaris al blog.

He passat uns dies desconectada dels diaris i al fer-ho m’ha semblat que havia tornat a uns anys enrera quan, una part de l’esglèsia, les autoritats, recolzaven la dreta del moment, el franquisme, mentre una altra part acollien en les parroquies l’escoltisme, els moïments jovenils i fins alguns grups d’oposició al règim establert.

Sorprenent que després de 30 anys de democràcia i d’una transició gairebé modèlica sigui l’esglèsia, novament les autoritats, la que amb manifestacions i prèdiques ens vulgui imposar un únic model de família, i ho faci, sense cap mena de respecte per les altres opcions.

La meva indignació, és que sigui la jerarquia de l’esglèsia catòlica, des d’una visió exclusiva de família, o servint interessos de la dreta més “carca”, la que provoqui reaccions més radicals i, molt més, quan l’actual govern socialista ha sapigut donar resposta, i drets, a tots els models de família, com a projecte de vida en comú des del respecte mutu.

L'ENTESA RECLAMA L'ÚS DE LES LLENGÜES OFICIALS EN EL SENAT I LA REFORMA DE LA CONSTITUCIÓ PER A CANVIAR LA FUNCIÓ DE LA CAMBRA

El portaveu de l'Entesa Catalana de Progrés, Ramón Aleu, defensarà demà en el Ple del Senat, una moció del grup en què es demana que el Senat canviï el seu Reglament per a reconèixer i emparar l'ús oral i escrit de les llengües oficials de l'estat espanyol en l'activitat ordinària de la Cambra Alta. També, es reclama que el Senat iniciï els treballs per a elaborar una proposta de reforma constitucional per tal què aquesta institució pugui exercir la funció de Cambra de representació territorial.

Segons l'Entesa, l'ús de les llengües oficials en el Senat està excessivament restringit per a expressar la pluralitat lingüística d'Espanya. L'última reforma del Reglament ha permès l'ús de totes les llengües en la Comissió General de les Comunitats Autònomes i la publicació de les iniciatives no legislatives en les llengües en què es presentin, a més del castellà. Tot i positiu aquest canvi, considera l'Entesa que és ineludible abordar el reconeixement de l'ús ple en l'activitat ordinària de la Cambra, tant en el Ple com en les Comissions, a més de la reproducció íntegra en el Diari de Sessions de les intervencions en la llengua en la qual s'hagi realitzat i de totes les iniciatives.

La Reforma del Senat és l'altre aspecte que es demana en la moció, ja que com defensa l'Entesa, quan la Constitució va consagrar al Senat com cambra de representació territorial, no es van detallar les seves funcions tenint en compte la incertesa sobre quantes comunitats autònomes i quin seria el seu grau competencial. Avui es produeixen incoherències com la composició majoritària de caràcter provincial, sent la província un concepte de voluntat centralista i no propi d'un estat de nervi federal. Per això, s'afegeix, es fa necessari un nou sistema d'elecció de senadors.

Altres aspectes que tracta la moció sobre la reforma del Senat és l'aspiració que el Senat proporcioni a les CCAA un fòrum de participació per a evitar conflictes de competències amb l'Estat, un lloc per a establir la cooperació entre les CCAA i l'Estat per a decidir la composició dels òrgans constitucionals i en les institucions europees. A més el Senat hauria d'assumir competències legislatives exclusives en qüestions territorials.

UN APUNT SOBRE L'INFORME PISA

Ahir, era el dia prèviament pactat per presentar els resultats de l'Informe PISA, i, per tant dels comentaris que s'han de fer de la lectura del mateix, però una primera qüestió que ens hem de plantejar és la incapacitat de custodiar els resultats i l'incumpliment davant els altres països.
A Catalunya teniem un debat iniciat sobre l'estat de l'educació a partir de l'informe-anuari de la fundació Jaume Bofill i li sumem el resultat del PISA i, ràpidament, tothom és bó per crear alarma sobre el sistema educatiu, i, conscientment o no, a la institució escola i als mestres i professors; malgrat que en llenguatge políticament correcte s'acabi dient que el problema i la solució ha de ser col·lectiva de la societat.
Algunes persones valoren que parlar de l'educació públicament, encara que sigui en negatiu, és bó i se'n poden treure aspectes positius. Personalment podria estar-hi d'acord perquè sovint la societat avança més en les crisis que en la monotonia del dia a dia; però en l'educació, que hi treballen persones dedicades a altres persones (infants, joves i adults), totes elles amb personalitat, sensibilitat i emocions diverses i, que els resultats són a llarg terme, el tema és ben diferent i, l’ experiència em diu que en cada moguda hi ha mestres i professors que queden “tocats” emotivament i professional.
Fa anys, en el meu inici com a mestra, vam debatre molt i molt com trametre l'avaluació dels nens i nenes als pares per no posar etiquetes falses i per tal de tenir-hi en compte les actituds, aptituds i característiques pròpies, i, no reduir-ho a la fredor d'un número.
Ara, el món lliberal i de mercat, ens etiqueta els països, estats, comunitats autònomes i el que faci falta amb indicadors i "rankings", comparant, en masses ocasions, aspectes incomparables ja que cadascún d'aquests països respon a la seva història, cultura i situació social i acadèmica.

De tota aquesta “moguda” em quedo amb la reflexió que feia en una entrevista Andreas Scheleicher, responsable de l’educació de l’OCDE i director de l’informe PISA

“Existen dos factores que van unidos de la mano en los mejores sistemas educativos del mundo: ambicionan lo más alto para sus alumnos y lo combinan con el acceso a las mejores prácticas profesionales en las escuelas, de forma que esto incentiva al profesorado a personalizar la enseñanza”. Estos patrones, explica, son bastante similares a los que está buscando el Gobierno español, y” nuestra experiencia sugiere que son mucho más efectivos para crear una cultura de esfuerzo que presionar y dirigir a los alumnos.”

RODALIES I CONFIANÇA

Ahir es va mig reprendre el servei de rodalies en la línea C-2 de Sant Vicenç a Sants per Vilanova i la Geltrú (la setmana passada algun mitjà de comunicació escrita ens va sorprendre dient Sitges) . Dic mig reprendre perquè en el tram conflictiu sols s’ha posat en funcionament una via.
Avui però he tingut d’agafar el cotxe per anar a l’aeroport i, he comprovat per l’afluència de trànsit i per la durada en temps del trajecte, que moltes deuen ser les persones que agafen el cotxe malgrat les mesures d’emergència que es van posar per resoldre la fallida del tren. Vull deixar constància que aquestes, les mesures alternatives públiques, han funcionat encara que tots els passatgers, que hem continuant confiant amb el transport públic, hem tingut de renunciar a una part del nostre temps personal.
CONFIANÇA és la paraula clau en el moments delicats i difícils pels que travessa aquest servei públic, i, aquesta és la que en aquests moments alguns passatgers estan qüestionant i resolent amb altres mitjans de transport, principalment amb el cotxe privat.
La pèrdua de CONFIANÇA en un marc ampli de possibilitats; des de la manca de puntualitat, a la de seguretat, a la d’un mínim de confortabilitat, entre altres, i, recuperar la CONFIANÇA des d’un servei públic demana el seu temps i la feina ben feta amb discreció.
El 18 d’octubre de l’any 2006 vaig formular una pregunta a la ministra en la que li recordava:

“Según la revista OCU de este mes de octubre, los usuarios de cercanías están más satisfechos con su línea cuanto más frecuentemente pasan los trenes, más puntuales son y más información reciben, y la queja principal es la información sobre los retrasos.”

Aquest és segurament un camí per tornar a guanyar la CONFIANÇA dels ciutadans en l’ús del transport públic i segurament més efectiu que anar-nos tirant els plats pel cap les diferents opcions polítiques. Els polítics (homes i dones) hem de col·laborar a la recuperació de la CONFIANÇA en el servei públic i a l’exigència que aquest funcioni en benefici de tothom.

EDUCACIÓ SEXUAL I ALTRES RECURSOS

Avui he preguntat al govern de l'Estat sobre un dels temes que tinc la impressió que el pas del temps ens fa caure en una rutina que no beneficia als joves ni a la societat en general. Transcric la pregunta i la resposta del Ministre de Sanitat.

DE DOÑA MARÍA ASSUMPTA BAIG I TORRAS, DEL GRUPO PARLAMENTARIO ENTESA CATALANA DE PROGRÉS, SOBRE LOS PROGRAMAS QUE IMPULSARÁ EL GOBIERNO PARA DISMINUIR EL NÚMERO DE EMBARAZOS NO DESEADOS EN ADOLESCENTES QUE HAN COMPORTADO UN INCREMENTO DEL NÚMERO DE ABORTOS.

El señor PRESIDENTE: Pregunta de la senadora Baig. Tiene la palabra su señoría.

La señora BAIG I TORRAS: Bon dia, señor ministre.
En el periodo 1995-2005 en España las tasas de fecundidad entre las chicas adolescentes, entre 15 y 19 años, han pasado de ser de 7,77 por mil al inicio del periodo a ser de 11,59 por mil el año 2005. Asimismo, la tasa de interrupciones voluntarias del embarazo en el mismo grupo de edad era de 4,51 por mil al inicio del periodo y de 11.48 por mil el año 2005.
Se estima que las interrupciones voluntarias del embarazo representan más de un 55 por ciento sobre el total de embarazos entre las adolescentes.
Por último, es relevante el incremento en el mismo periodo 1995-2005 de los nacidos vivos de madres no casadas en todos los grupos de edad, que han pasado del 11,09 por ciento en 1995 al 26,57 por ciento en 2005.
A pesar de estos datos y del incremento de la interrupción voluntaria del embarazo entre chicas adolescentes españolas debo decir que, si son preocupantes, no son alarmantes, ya que se sitúa en el tramo bajo de la escala internacional. Pero es cierto que las chicas adolescentes, como ocurre en la mayoría de países occidentales, empiezan a mantener relaciones coitales a edades más tempranas que en épocas anteriores, a la par que la edad media de la madre al nacimiento del primer hijo se ha ido retrasando.
Este escenario demuestra que la percepción ha disminuido y muchos adolescentes tienen relaciones sexuales sin protección en un momento en que, a mi entender, no hay suficientes centros de planificación específicos para jóvenes. Muchas escuelas han caído en un planteamiento rutinario y obsoleto de educación sexual y demasiados padres no tratan el tema con la excusa de que los jóvenes tienen múltiples oportunidades de informarse, confundiendo información con formación.
En este sentido, deberíamos preguntarnos si los jóvenes confían suficientemente en las políticas públicas activas de promoción y atención a las necesidades de salud sexual y reproductiva; si la cartera de servicios públicos en materia contraceptiva está suficientemente actualizada y diversificada; si son suficientemente accesibles y equitativos los servicios públicos para dar alcance a las diferentes subpoblaciones, entre ellas la adolescente; si en las escuelas e instituciones educativas públicas están ofreciendo de forma sistemática y actualizada información y educación específica sobre los diferentes métodos anticonceptivos y su utilización apropiada; si las administraciones, familias, escuelas, la sociedad en general se ha relajado y bajado la guardia ante esta realidad.
Por esto, señor ministro, como maestra y como mujer, le pido y le suplico que de nuevo afrontemos con rigor este tema y no lo dejemos únicamente en manos de las escuelas y de la educación sexual, sino que pongamos los recursos necesarios.
Muchas gracias, señor presidente.

El señor PRESIDENTE: Gracias, señoría.
Tiene la palabra el ministro de Sanidad.

El señor MINISTRO DE SANIDAD Y CONSUMO (Soria Escoms): Muchas gracias, señor presidente.
Señoría, aunque efectivamente la cifra actual supone un 50 por ciento de la que existe en el Reino Unido o el 30 por ciento de Suecia, se ha producido un aumento -la cifra casi se ha triplicado- desde el año 1997 hasta el 2004, y eso nos preocupa y posiblemente está indicando un cambio de tendencias y conductas en cuanto al inicio de la actividad sexual.
En este sentido, el ministerio ha incluido en el Plan de calidad para el sistema nacional de salud 2007 el análisis de la variabilidad de servicios al que usted se ha referido para atender a la salud sexual y reproductiva de los jóvenes en el sistema. Por otra parte, el real decreto aprobado en 2006, que establece la cartera de servicios comunes, incluye entre las prestaciones de atención primaria -por lo tanto, estamos trabajando con atención primaria- facilitar la promoción de conductas saludables en relación a la sexualidad, así como evitar embarazos no deseados y, cómo no, enfermedades de transmisión sexual. Además, dentro de los servicios de atención a la mujer se incluye la indicación y seguimiento de métodos anticonceptivos o quirúrgicos y el asesoramiento sobre otros métodos anticonceptivos e interrupción voluntaria del embarazo. También, como usted sabe, la atención especializada contiene prestaciones de planificación familiar.
Señoría, aunque los programas de sexualidad, reproducción y asistencia sanitaria son responsabilidad de las comunidades autónomas, el ministerio va a poner en marcha las siguientes actuaciones. En primer lugar, revisar junto con las comunidades autónomas el sistema de información de las interrupciones voluntarias del embarazo; tras veinte años de funcionamiento, está claro que necesita adaptarse a las nuevas realidades sociales y a las peculiaridades de las usuarias. En segundo lugar, analizar las necesidades y dificultades de las y los jóvenes inmigrantes para el acceso a los servicios de salud sexual y reproductiva con el fin de diseñar actuaciones adecuadas e incluirlas en el Plan de calidad del sistema nacional de salud.
Por otra parte, realizar una encuesta sobre salud sexual y reproductiva para conocer las necesidades de información, atención y accesibilidad de los recursos existentes, especialmente los orientados a la población menor de 30 años. También, plantear de común acuerdo con las comunidades autónomas y los ayuntamientos las acciones formativas necesarias para que el personal sanitario, preferentemente el de atención primaria, pueda abordar adecuadamente los problemas de salud sexual y reproductiva. Asimismo, desarrollar estrategias de información y educación sexual y, también, para el uso correcto de la anticoncepción. Por último, desarrollar instrumentos y campañas para promover la responsabilidad compartida entre los jóvenes en las relaciones afectivo-sexuales y para la prevención de embarazos no deseados. Todo ello contando siempre con la participación del Ministerio de Educación, el Instituto de la Juventud, el Instituto de la Mujer y el resto de administraciones, además, como no podría ser de otra forma, de los propios jóvenes.
Muchas gracias.

El señor PRESIDENTE: Gracias, señor ministro.

Pasqual Maragall: un polític tot terreny

Dissabte tornant amb el cotxe d’una sessió de treball, FES-TE ENTORN, amb gent jove per parlar de la importància de dedicar espais i metodologies pedagògiques i educatives per millorar l’autonomia de l’infant com a ciutadà amb drets i deures, vaig escoltar la declaració d’en Pasqual Maragall donant a conèixer que li han detectat símptomes incipients d’Alzheimer i la seva voluntat de treballar per a combatre-la.
En aquell moment em van passar pel cap vivències com a polític responsable de gran ciutat, com a polític a l’oposició d’un govern esgotat d’anys d’exercici, la immensa il·lusió del dia de la firma del Pacte del Tinell i la variabilitat de sentiments com a President de la Generalitat de Catalunya, ja que no van ser temps gens fàcils. Dissabte però em va emocionar el gest i la valentia d’en Pasqual.
De llavors ençà reflexiono respecte si la vida privada es una qüestió personal, íntima/familiar, o si és la continuïtat de la vida pública. No tinc una sola resposta perquè tinc el convenciment que les dues opcions són respectables.
En Pasqual, durant la seva vida política ha innovat en actituds i normes afrontant amb naturalitat i tossuderia reptes polítics, a voltes amb divergències de fins i tot aquells que li donaven confiança, però tots ells acompanyats d’un gest humà i familiar que el caracteritza.
Amb el comunicat de dissabte i amb els dos articles apareguts aquests darrers dies a la premsa ha socialitzat el seu patiment respecte la malaltia que ha d’afrontar i amb naturalitat i tossuderia, de ben segur, treballarà per avançar en la recerca i poder-la vèncer no sols per al seu cas, com persona afectada, sinó per al col·lectiu humà que pateix o patirà la malaltia.
Als demés sols ens resta agrair-li el gest i donar-li l’escalf humà, familiar i solidari que ell practica.

LEY PARA LA IGUALDAD EFECTIVA DE MUJERES Y HOMBRES

DIMECRES dia 17 a les 19,30 al PSC (Rbl. Samà) tertúlia sobre la llei d'igualtat, per començar transcric literalment el que vaig comentar el dia de la seva aprovació com a portaveu del grup de l'Entesa Catalana de Progrés

Señorías, empiezo anunciando la retirada de las enmienda que nuestro grupo mantenía vivas. (Aplausos.) Eran pocas, pero vale la pena hacerlo.

Además, quiero agradecerles a todos los grupos su apoyo a las enmiendas transaccionales sobre prematuros o neonatos, como los llama ahora la transaccional.

Queremos agradecer a todos los grupos porque nos parece como un ejemplo real de que vamos a una sociedad donde hombres y mujeres cuiden a sus bebés, a sus hijos y a sus hijas, no solamente desde el ámbito de la salud en términos físicos, sino también psicológico y de la educación emocional. Si desde la más tierna infancia atendemos a nuestros pequeños, niños y niñas, desde un aspecto emocional, de tranquilidad de la madre y de responsabilidad del padre, seguro que avanzaremos a una sociedad mejor. Éste es realmente el motivo por el que nosotros hemos llenado este vacío que existía en el proyecto tras su paso por el Congreso de los Diputados.

Quiero también agradecer especialmente al Grupo Parlamentario Socialista que la haya ampliado a todos los colectivos con el fin de que realmente no crea desigualdades una ley que es para la igualdad; no lo habíamos hecho incluso por desconocimiento del término jurídico. Por lo tanto, lo agradecemos y creemos que hemos, así, colaborado todos los grupos a mejorar esta ley, una ley que evidentemente nos da satisfacción, personalmente la misma satisfacción que cuando se aprobó la Constitución en España porque a las mujeres en aquél momento se nos empezó a considerar como personas, fue una gran conquista respecto a la etapa anterior de triste recuerdo. Esta senadora que les habla pasó por la experiencia de que una vez casad tuvo que pedir permiso o consentimiento a su marido para poder renovarse el pasaporte. Este es un ejemplo claro de que la libertad de la mujer estaba supeditada al hombre. Por suerte esto ha avanzado, pero hemos tenido que ver cómo pasaban veinticinco años de la carta magna para que nos tomáramos definitivamente en serio el mandato constitucional del artículo 14 en relación con el artículo 9.

Por esto nos parece que esta es una ley valiente. Es una ley que aborda la igualdad en todos los ámbitos, en el empleo, en la educación, en la salud, en los medios de comunicación, en la participación social y en la política. Es una ley que define principios sobre igualdad de trato y no discriminación. Es una ley que remueve obstáculos para que la igualdad sea real y efectiva en los planes de igualdad, en la paridad en las listas electorales, superando el debate de las cuotas. Esta no es la ley que consolida cuotas, sino que las supera, porque permite avanzar hacia una sociedad para compartir cargos y cargas en todos los ámbitos públicos y privados. Es una ley que servirá para mejorar la democracia a partir de la participación de hombres y mujeres. Es una ley que garantiza nuevos derechos, como el derecho de la paternidad y la conciliación de la vida laboral, personal y familiar.

La paternidad como derecho de los padres varones a estar con su hijo recién nacido para corresponsabilizarse tal y como le corresponde. Cuando doy charlas a jóvenes, a los hombres siempre, desde hace años, les invito a no perderse este tiempo de crecimiento físico, psíquico y emocional inolvidable de su hijo o hija. Con esta ley ya dispondrán de este derecho y me gustaría que muchos padres, hombres, se acogieran no como una baja laboral, sino como un compromiso y una corresponsabilización en el trabajo familiar y del hogar, porque esta es una forma de conciliar, de compartir y de tener tiempo para la vida familiar y también para la vida pública.

Creo que hoy ponemos la base. Es una ley importante, pero sabemos -como han dicho otras senadoras que me han precedido en el uso de la palabra- que única y exclusivamente con la ley no vamos a avanzar, tenemos que continuar cambiando actitudes y valores para que la igualdad sea realmente efectiva, y eso no lo podemos hacer las mujeres solas. Esta no es una ley solo para las mujeres. Hoy las mujeres estamos contentas pero lo estaremos mucho más si este trabajo lo podemos compartir con los hombres porque así podremos alcanzar esta sociedad de igualdad efectiva entre hombres y mujeres.

El señor ministro ha afirmado que esta primavera será más igualitaria. Evidentemente, pero mi deseo sería que no fuera únicamente en la primavera, porque después de la primavera vienen el verano y el invierno, y las cosas no pueden cambiar. Esta primavera ha de continuar siendo más igualitaria, pero no solo como una primavera estacional sino una primavera para todo un siglo, un siglo que no sea solo de mujeres sino que sea el siglo de la igualdad efectiva entre hombres y mujeres.

Muchas gracias (Aplausos en los escaños de la izquierda.)

SENAT: construcció de l'Espai Europeu d'Educació Superior

Ahir en la Comissió d’Educació i Ciència del Senat va comparèixer la ministra Sra. Mercedes Cabrera per informar sobre política universitària en el procés de construcció de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES), conegut, també, com a procés de Bolognia, i la conseqüent reelaboració de titulacions universitàries.
La meva intervenció com a portaveu del grup de l’Entesa Catalana de Progrés va reforçar algunes de les línies que han estat les nostres aportacions durant la legislatura: els centres d’educació superior contemplats en l’article 3.5 de la LOE i la seva vinculació a l’article 36 de la LOU modificada. El govern ha de regular el règim de convalidacions per a continuar estudis universitaris a col·lectius amb titulacions de Grau Superior Artístics, Deportius i de Formació Professional. Aquest podria ser un camí per les persones, majoritàriament dones, amb el Títol del Cicle Formatiu de Grau Superior en Educació Infantil i volen estudiar per obtenir el Títol de Mestre.
Al fil de la verificació per part d’alguna administració dels títols universitaris que elaborarà cada universitat vaig enllaçar la reflexió amb els continguts d’educació de la ciutadania contemplats en alguns llibres de text, i els meus dubtes a que responguin al marc jurídic i legal de la Constitució i de les lleis aprovades en les Corts espanyoles.Observo un debat amb gran soroll mediàtic i, per la via dels fets, les editorials i els llibres de text van introduint, segons el seu parer i/o ideologia, les seves posicions dins les classes.

CREIX LA TENSIÓ EN ELS DEBATS

El ple del Senat de la setmana passada va ser il·lustratiu de la diferenciació de llenguatge i per tant d’actituds i d’ideologia entre els senadors del Partit Popular i els senadors del grup Socialista, principalment en el debat que es va fer de dues propostes de llei sobre la Guàrdia Civil. Tot escoltant pensava que resultaria interessant que la ciutadania seguís algun d’aquests debats en directe per diferenciar la dreta (en aquest cas la més "carrasposa") i l’esquerra.

El grup Popular havia presentat una moció per fer comparèixer el president del govern, en el senat, per tractar sobre les deficiències de rodalies a Catalunya. A part que el reglament no ho permet ja que el seguiment de l’acció de govern la pot respondre qualsevol membre del govern, resulta curiós que ho facin en una moció saltant-se el reglament (que tots els grups volem modificar i ells s’hi oposen) i no ho facin en una pregunta al president del govern que durant aquesta legislatura (per primer cop des de l'inici de la democràcia) mensualment assisteix al senat per respondre als diferents grups, i el grup popular li pregunta en cada ocasió. Va perdre la moció perquè sols la va votar el seu grup, malgrat que en el moment de la votació va aparèixer el senador Josep Piqué i que no vam tornar a veure en els dos dies de ple.

En aquest ple es va aprovar per unanimitat una moció del grup de l'Entesa que demana al govern una comissió d’estudi per a buscar una solució patrimonial als edificis i instal·lacions propietat de la Seguretat Social que, en l’actualitat estan gestionats i mantinguts per les Comunitats Autònomes. Hi participaran el govern d'Espanya, les Comunitats Autònomes, la Seguretat Social, les organitzacions socials i els ajuntaments i en el termini d'un any han de fer una proposta a les Corts Generals.

EDUCACIÓ DEMOCRÀTICA, UNA UTOPIA?

Aquesta setmana està a Vilanova l’exposició “Educació democràtica, una utopia?”que varen preparar en motiu de la trobada d’homenatge a la Marta Mata, i que es va poder veure a Barcelona, el 14 d’abril d’enguany. De cada paraula de la pregunta que serveix de lema a l’exposició, la Marta en feia una conferència i ens ensenyava, com a mestra de mestres, que per l’educació, la democràcia i l’utopia l’únic que calia era treballar cada dia amb fe i amb intensitat.

Aprofito la avinentesa de l’exposició, que recomano visitar, per recordar-la públicament i fer un ràpid repàs de la seva vida, en relació a la meva pròpia, i a la nostra ciutat.

Vaig veure la Marta, per primera vegada a meitat dels anys seixanta, en una conferència que va impartir al Cercle Catòlic. Va ésser convidada per una sèrie de pares inquiets, que cercaven una escola catalana i de més qualitat que les que hi havien a l’època. Per a mi, va ser impactant, i per aquells pares també. Poc temps després, esperonats per les idees valentes de la Marta, crearen l’escola Cossetània utilitzant la forma jurídica de societat cooperativa. La Marta sempre va sentir un gran apreciï per aquesta escola, i ho podem comprovar en la publicació del manuscrit que ha editat la Fundació Rafael Campalans i que diu textualment:

“Per mi era aquesta pràctica, la de cooperació professional amb que s’iniciava Rosa Sensat infonent la de formació de mestres, companys en l’aventura de transformar l’escola, que el 1975, deu anys després es formulava en un document de política educativa: Per una nova escola pública. Entremig havia aconseguit conèixer a Joan Reventòs, l’advocat cooperativista que va fer els estatuts de la primera escola cooperativa de pares i mestres alhora: l’escola Cossetània, que ha passat a ser pública en el procés històric del CEPEPC”

Després d’aquella primera conferència, en varen seguir forces més, tant a l’escola Cossetània, com a l’escola Llebetx que es va crear en posterioritat. En qualsevol cicle de conferències de vessant educativa, la Marta parlava amb precisió, raonant els seus arguments en convenciment i escoltant amb atenció les aportacions, suggerències i preguntes que li formulaven. Tenia un bon cercle de persones que la seguíem, travant una bona amistat amb moltes de nosaltres. Des de les escoles que he anomenat, fins, darrerament, l’aula per a la Gent Gran han estat institucions -vilanovines- amigues i deixebles de la gran pedagoga.

Més endavant va arribar el seu compromís polític amb el PSC, i com a militant penedesenca va participar en mítings, actes polítics i taules rodones a Vilanova i a la comarca. La seva bonhomia feia que respongués afirmativament a qualsevol demanda que se li feia i, el seu discurs connectava la realitat sociopolítica d’aquell moment, amb la que va viure a la República. Als joves ens agradava perquè ens donava a conèixer el que no ens havien explicat mai a l’escola, mentre que als grans els feia reviure moments importants de la seva vida. També en la relació política va fer nombroses amistats, i no tan sols amb els homes i dones progressistes, sinó, també, amb aquells i aquelles que representaven opcions polítiques enfrontades a la seva. La persona, una vegada més, complementava i enriquia les idees.

Can Mata, a Saifores, es va constituir en el centre pedagògic del Penedès. Des de l’any 1979, un bon grapat de mestres, homes i dones, hem participat a l’Escola d’Estiu del Penedès. Allà convivíem amb ella i apreníem del seu mestratge. Finalment, els dos darrers anys de la seva vida (ens va deixar el 27 de juny del 2006) van ser alguns centres d’esplai qui van voler obrir espais de reflexió comú amb ella. D’aquesta manera, alguns nois i noies, monitors i monitores de centres d’esplai de la ciutat van gaudir de la seva persona.

Xerrar una estona amb la Marta Mata era un dels plaers que encara enyoro. Segurament que tornant a veure l’exposició em reeixiran vells records, velles idees que contraposaré a les actuals. De tot plegat, en quedarà la certesa que treballant dia a dia per una educació democràtica, aquesta no serà una utopia.

NOTA. Fins divendres es pot visitar l'exposició a l'escola Cossetània i dissabte a Neàpolis durant el fòrum d'educació al que pot assistir-hi tothom

A L'ESCOLA

Avui ha començat el nou curs escolar i, com cada any, les planes dels diaris i els mitjans de comunicació tracten dels mateixos temes de cada any: el preu dels llibres de text, el calendari i horari de classe, el tractament de les llengües, el desequilibri d’alumnes de la immigració entre l’escola pública i la privada, el fracàs i la manca de places d’educació infantil de 0 a 3 anys, entre d’altres. Tots són aspectes que ens afecten en el dia a dia de les famílies, escola i societat, i es necessari tractar amb profunditat, no sols a l’inici de curs sinó durant tot l’any cercant, sempre, nous camins per avançar positivament.

Enguany, el tema nou ha estat el debat sobre educació per la ciutadania i la seva possibilitat d’objecció,i, aquests últims dies s’hi ha sumat la defensa de l’escola laica amb la visita del Dalai Lama. L’escola laica com l’escola del respecte a totes les religions, l’escola de la llibertat i de la democràcia que transmet valors a partir de la seva pràctica.

Personalment, ahir i avui, he extret dues frases de la premsa per ajudar a la reflexió:
Correspon a un polític francès, Jules Ferry, per cert un promotor de l’escola pública i laica “No se trata de abrazar todo lo que es posible saber, sino de aprender aquello que no nos está permitido ignorar”
Resposta de Marcel Rufo, neuropsiquiatra, a la pregunta de que pot exigir un pare a l’escola dels seus fills. “Que no robe las esperanzas de tus hijos. Es decir, que si tu niño no es muy bueno en una cosa, que sepan mostrarle que bien puede serlo en otra. Intentemos que la escuela no uniformice a todos nuestros hijos.

EDUCACIÓ DE LA CIUTADANIA

Aquest estiu la prensa, que diu que es reflexe de la societat, ha omplert planes en el tema de l'assignatura d'Educació de la ciutadania. Alguns a favor i altres totalment en contra, tant que fins i tot demanen poder-ne objectar, coincidint aquests en moltes ocasions amb els més afins a un extremisme de practicants de la religió catòlica. Em resulta difícil comprendre que practiquen la religió que els fa bones persones i no vulguin ser a la vegada bons ciutadans, ara i en el futur, que ha de ser l'objectiu d'aquesta assignatura.
humana en el respecte que L'educació de la ciutadania ha de respondre al mandat constitucional de l'article 27.2 de la Carta Magna que diu " L'educació tindrà com objecte el ple desenvolupament de la personalitatals principis democràtics de convivència i als drets i a les llibertatsfonamentals". Educar en valors democràtics ha de reflexar el pacte constitucional i els valors a educar no poden ser propietat de ningú, ni de dretes ni d'esquerres , ni de creences confessionals ni dels aconfessionals, han de ser valors comuns, tractats i viscuts a l'escola amb objectivitat, neutralitat i transparència.