6.20.2007

ABSTENCIÓ


La constitució dels nous ajuntaments, que es va fer dissabte, juntament amb les notícies publicades aquests dies en el tema de pactes, m'ha deixat una sensació d'insatisfacció i de feina no ben feta per part dels partits polítics.
Les eleccions municipals, elaboració de llistes, nombre de regidors i regidores, i ara nombre d'alcaldes i alcaldesses de cada grup polític ens les ha convertit en una competició estadística, que em sembla, que satisfà poc a la ciutadania. Aquest fet de millorar el ranking respecte l'anterior elecció municipal, i respecte als altres grups, ens comporta està més atents a la quantitat que a la qualitat.
Molts són els homes i dones que representen els valors del socialisme català, i d'altres opcions polítiques, en els seus pobles i ciutats cercant l'interés públic en les seves decisions; però malauradament, a tots els partits, se'ns comencen a "colar" persones que els mouen interessos privats personals o de promotores que juguen als seus interessos.
També tots els pactes són lícits per aconseguir el govern en els municipis però costen d'entendre quan responen a ideologies diferents, de dreta o d'esquerra, i, molt més quan els d'una mateixa opció conservadora o progressista podien sumar i no ho han fet.
Aquests, entre altres, són motius que creen abstenció i desencís de la democràcia, i que algunes persones diuen:" A la propera no votaré", i, cada vegada n'hi ha més que compleixen en les seves paraules.

6.12.2007

15 de juny Trenta anys de Democràcia

Aquest matí m’han entrevistat a Canal Blau Ràdio per recordar els 30 anys de les primeres eleccions democràtiques després del franquisme, i, tot recordant una data inoblidable, 15 de juny de 1977, hem repassat aspectes prou actuals com les campanyes electorals, l’absentisme, la llei electoral, tots ells amb un objectiu: ENFORTIR LA DEMOCRÀCIA.

Fa 30 anys la campanya electoral va ser la preparació d’una gran festa ja que ens calia donar a conèixer els partits, els candidats, el programa. Cada dia sortíem al carrer amb megafonia, tríptics, eslògans, música per recordar que el dia 15 era per moltes persones la nostra primera votació en democràcia i per altres era la recuperació d’una nova època democràtica. Ara, després de 30 anys i amb tecnologies de la informació i comunicació tan diferents, les campanyes queden realment mediatitzades pels mitjans de comunicació i centrades mediàticament pels líders de les forces polítiques, tant si són eleccions municipals com legislatives.

Fa 30 anys tots i totes estàvem motivats per anar a votar i obrir portes a un nou sistema polític, ara malauradament les persones absentistes ho veuen d’una altra manera ja que algunes es senten desmotivades pels polítics (homes i dones) per algun motiu, altres ja els hi sembla bé com estan i per això no hi participen, i ,altres no donen valor a la democràcia. Cal ensenyar a viure democràticament i per tant a ser, tots i totes, partícips de la mateixa. Participar vol dir tenir drets i correspondre amb els deures, i, un d’ells, és votar.

Fa 30 anys estrenàvem la llei electoral espanyola (perquè de catalana encara no n’hem aprovat cap) i, des de fa temps ja la qüestionem. Després de 30 anys ens cal reflexionar perquè la nova llei doni resposta a una democràcia participativa i representativa amb més força per governar sense anar en detriment dels partits amb menys representació i de la representativitat d’homes i dones de forma paritària.

La societat d’avui i la de fa 30 anys és diferent però malauradament continuem tenint un petit reducte terrorista que no creu en la democràcia i que ens marca molt a l’hora de fer política.

5.29.2007

Treballar contra l'abstenció per reforçar la democràcia

Avui m'he despertat amb la veu del president Zapatero a la televisió que comentava que aquestes eleccions municipals havien anat bé al PSOE i que havia escoltat que també l' hi havien anat bé al PP. He comprovat que estava prou desperta i he pensat que un cop més en unes eleccions tothom guanya, o tothom s'enganya, perque es valoren aspectes que no són pels que la ciutadania va exercir diumenge el seu vot.
La campanya de les eleccions municipals ha estat per part dels mitjans de comunicació i dels partits polítics una precampanya de les eleccions generals, que de no anticipar-se, no s'han de celebrar fins a principi del proper any. I, en consequència la valoració també es fa com si es tractes d'una primera volta de les eleccions generals.
Aquests, com altres, són aspectes que causen cansament a la ciutadania ja que desvirtuen el principi democràtic de les eleccions convocades.
Si les campanyes i les eleccions han de tenir una única visió seria molt millor convocar-les totes el mateix dia cada quatre anys, resultaria més econòmic, menys fatigòs pels que fem campanyes i potser hi hauria més votants.
Si valorem la necessitat de tenir un nivell alt de votants per donar consistència a la democràcia ens haurem de plantejar com un repte la motivació de la ciutadania davant les eleccions amb anàlisi i reflexió de llistes obertes, de convocatòria amb dies laborables, d'obligatorietat d'anar a votar i d'altres, però, de ben segur, que no podem continuar sense fer res perquè la democràcia s'afebleix.

5.25.2007

EL DRET AL VOT I EL DEURE CIUTADÀ


El dret a votar és el dret democràtic que ens dona pas a tenir altres drets com el dret a una educació pública i de qualitat, a un servei de salut digne, a una jubilació quan ens pertoqui, a una atenció per a les persones amb dependències i... a altres drets; però en aquest país, el dret al vot és lliure exercir-lo o no, i aquesta és la qüestió.
Democràticament m'agrada defensar que la decisió d'exercir el dret a vot sigui un acte lliure i personal però em preocupa que aquest acte, en masses persones, no respongui a una voluntat de decidir sinò a un tant "enfotisme", a un acte de deixadesa o a un depend del temps que tingui o del temps metereòlogic. Alguns fins i tot ho justifiquen amb raonaments com "votar no va amb ells o elles" o "tots els polítics són iguals" o "no entenc en política".
A tots ells els hi diria que si volen reclamar drets i que cada dia millorin en qualitat cal exercir el primer dret que és el d'anar a votar per tal de poder tenir també el dret de queixa i de reivindicació.
I, els polítics (homes i dones, entre les que m'incloc) crec que hem de fer més pedagogia democràtica dels drets i deures de les persones; cercant camins d'apropament a la ciutadania mitjançant noves eines i estructurant les institucions democràtiques al servei de les persones.
Diumenge exercint el dret de vot complim el deure de ciutadà demòcrata.

5.15.2007

ELECCIONS MUNICIPALS 2007


L’any 1979 es van celebrar les primeres eleccions municipals d’aquesta època democràtica i vaig tenir la sorpresa, per mi incomprensible, que en les eleccions més properes a la ciutadania l’índex de participació era més baix.

Això no és així en els pobles petits on les diferents opcions polítiques són representades per persones conegudes i per tant la gent hi participa més; però quan ens trobem en pobles una mica més grans la participació baixa.

En les primeres eleccions ho atribuíem al desconeixement de la ciutadania a quin era el paper dels ajuntaments respecte els serveis que gestionava, per cert, molt pocs directament a les persones.

Durant tot aquest temps, doncs aquestes ja seran les vuitenes eleccions, són molts els serveis a les persones que gestionen els ajuntaments, ja que les lleis i els governs més progressistes, han apropat la gestió dels mateixos cap a la ciutadania.

Ara quan anem a votar a les eleccions municipals estem escollint els regidors i regidores i l’alcalde que han de liderar durant quatre anys el futur de la nostra ciutat, des de d’urbanisme, al dia a dia dels serveis a les persones, educació, salut, atenció a les persones dependents, i, també neteja i convivència, entre altres.

I no és cert que tots els polítics siguin iguals ja que alguns representen forces polítiques amb projectes nacionals, i/o de l’estat espanyol, i altres els desconeixem perquè no tenen referents més enllà de la candidatura local.

Entre els polítics més coneguts també es cert que alguns els hi coneixem ja la seva manera de gestionar, el seu projecte de ciutat, la relació amb la ciutadania, i... per tant li podem donar la confiança amb més tranquil·litat. Aquest és el cas de la candidatura que presentem els socialistes a la nostra ciutat, on hem governat, impulsant i transformat la ciutat en cinc mandats municipals, dels set períodes d’aquesta època.

Els socialistes a Vilanova hem dipositat la nostra confiança per liderar el projecte de ciutat que entre tots hem formulat i que anem revisant i adequant als nous temps a JOAN IGNASI ELENA, com en altres ocasions ho havíem fet a Jaume Casanovas, Victor Forgas i a Sixte Moral.

5.07.2007

Sana enveja la participació en les eleccions franceses


No dec revelar cap secret si dic que no m'ha agradat el resultat final de les eleccions presidencials a França, ja que com a dona i socialista hauria celebrat, que els i les franceses haguessin donat la confiança amb el seu vot a Sègolene Royal. I, encara vull expressar un desig personal, m'agradaria que ella fos la que pugués continuar liderant el procés renovador del socialisme francés ja que malgrat no assolir la majoria de vots, cal no desestimar la confiança que li han mostrat molts ciutadans i ciutadanes del seu país, i en masses ocasions semblants hem vist sortir des dels partits veus de companys que demanen el cap o que s'ofereixen per ser ells els "liders", ara que Royal ja ha obert un nou camí.
Avui però jo em volia fixar amb l'alta participació (un 87%) oidà! ja que em provoca una sana enveja i em planteja dubtes de la feina que fem els polítics, homes i dones, i els partits, en el nostre país, per crear una apatia tan gran a la nostra ciutadania.
A voltes han surgit veus argumentant manca de tradició democràtica, de reiteració de votacions, de disfunció entre el que diuen i fan els polítics i els mateixos partits, i així hi podriem afegir justificacions infinites, perquè l'únic cert és que tenim una baixa participació i en les eleccions municipals, les més properes a la ciutadania, aquesta és encara més baixa.
Necessitem donar valor real a la política democràtica acostant-nos a la ciutadania, als seus problemes, que són també els nostres, i oferir respostes creïbles per a solventar problemes cada dia des de la proximitat a les persones.
Els partits han d'existir, mentre no trobem una organització millor, però en ells la vida ha de ser democràtica i prou transparent perqué l'entenguem els afiliats i la puguem trametre als simpatitzants. Massa sovint es donen fets inexplicables que responen a estratègies d'aquells que estan més aprop dels "aparatos" que de la gent que representen.
Cal donar valor al fet d'estar afiliat a una organització política, fins i tot per part de la mateixa organització, perquè darrerament fins i tot el partit dona més importància a l'independent (que costa creure que se'n pugui ser) que a les persones que des de fa temps s'han afiliat, i amb tots els seus dubtes, treballen voluntàriament o ajuden econòmicament a que els partits sobrevisquin. De sempre, he valorat més una persona compromesa amb un partit, d'aquella que diu que no és política, perquè de ben segur que no és possible.
Els partits però necessiten una forta sacsejada d'organització, de renovació en el seu tarannà diàri, amb la seva representativitat, i amb la renovació d'idees perque la participació i la cultura democràtica doni resposta a la ciutadania i aquesta pugui correspondre participant en les votacions en èpoques electorals i incrementant també el nombre d'afiliats i afiliades en els partits polítics.
La democràcia l'hem d'apendre a viure a la família, a l'escola, al municipi, a la societat i, també, en els partits polítics.

4.12.2007

14 d'abril HOMENATGE a MARTA MATA


"Abril, aguas mil", diu la dita en castellà i enguany sembla que és així. Desitjo que aquesta porti fecunditat i prosperitat al país, que falta ens fa.
Feia dies que en el bloc també hi havia sequera, no per falta de temes per a tractar-hi sinó al contrari per excés, ja que el mes de març vaig anar tant i tant enfeinada que no em va ser possible dedicar-m´hi.
Les dues lleis, la de la igualtat i la d'universitats, que vaig portar com a portaveu de l'Entesa em van comportar feina de preparació, de negociació i d'exposició en comissió i en el ple que el bloc se'n va resentir. Intentaré però fer algun text per cada tema durant aquest mes per poder compensar el buit d'aquests dies.
Dissabte, 14 d'abril, aniversari de la república, celebrarem l'HOMENATGE A MARTA MATA, promogut per la Generalitat, l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona i organitzat per Rosa Sensat. Per a més informació www.martamata.cat que es pot consultar.
Avui, quan preparava la meva aportació a la taula rodona de la tarda de la formació continuada dels mestres i constatava l'evolució de l'Escola d'Estiu, d'aquella primera per mi, encara estudiant, i segona d'aquesta època, la de l'any 1967 ,que es celebrà als locals de les escoles Betània- Patmos a Pedralbes, del 17 al 30 de juliol, de forma totalment voluntària i pagant una quota indicativa de 700 ptes. per anar-hi, més els viatges i el dinar, em fa pensar en l'esperit renovador, altruïsta i d'implicació que teníem les 560 persones que hi vam participar.
És en aquella Escola d'Estiu que vaig veure per primer cop a la Marta Mata en un curs de lectura per a nens i nenes que ella hi feia de professora i recordo que ens va parlar del llibre "Un rètol per a Curtó", que vaig fer servir en el meu debut com a mestra per a llegir conjuntament nens i nenes de 8 a 11 anys que tenia en la mateixa classe.
L'Escola d'Estiu, des de l'any 1966 és una activitat emblemàtica de formació permanent per als mestres, des de la seva organització, a les classes, actuant en unes de professora i en altres d'alumna, i programant més activitats per a completar la formació no sols didàctica o pedagògica sinò també ciutadana.
Aquests dies que he rellegit molts articles, editorials i entrevistes de la Marta he fet un ampli recull de cites i aquí crec que aquesta s'hi adiu prou:
" Sempre he pensat que la formació del mestre havia d'anar íntimament lligada amb la pràctica escolar i fins i tot social.
Trobo una cosa terrible un mestre que només s'hagi mogut en el mon de l'escola i la Universitat. M'estimo més que es mogui en el món de la vida, dintre del qual s'engloba la ciència"

3.13.2007

Llei per la igualtat efectiva d'homes i dones




La setmana passada, coincidint amb el Dia de la Dona, vam aprovar en el senat el text de la llei que ara sols li resta l'aprovació definitiva en el Congrés de Diputats i la seva publicació en el Butlletí oficial de l'Estat.



Vaig tenir la sort de ser la ponent del grup de l'Entesa Catalana de Progrés i poder participar en la ponència, comissió i finalment en el ple

2.19.2007

HOMENATGES A MARTA MATA

Ja és hora! D'un temps ençà em neguitejava pensant que teníem un deute amb la Marta i ara em neguiteja pensar si estarem a l'alçada del que es mereix.
Dissabte 3 de març li organitzem des de la Fundació Àngels Garriga de Mata, la fundació que ella va crear i que dedicà a la seva mare. És a dos quarts de dotze del migdia a la casa de Can Mata de Saifores i preveiem que tingui una durada de dues hores per aquells i aquelles que vulguin conèixer la casa. Ho hem organitzat amb una explicació de la visió del Penedés des del terrat de la casa (a la Marta li encantava explicar-ho en totes les visites que tenia) i a continuació, tal com feia ella, portar-los cap a la Biblioteca Curtó, nom literari de Saifores. La biblioteca està repartida en vàries estàncies de la casa però ja té una extensió de 200 m. quadrats.
A continuació, aproximadament cap a dos quarts d'una començarà l'acte amb un esquetx preparat per Marduix, una glossa del pensament de la Marta, breus parlaments i clourà l'acte una coral.
És una acte obert a totes les persones que es vulguin sumar a homenatjar una persona que va dedicar la seva vida a l'educació, principalment dels més petits, a treballar per l'escola pública, catalana i arrelada al seu entorn des del món pedagògic i del polític i sempre que podia des d'El Penedés.

Un altre homenatge és el que es prepara pel 14 d'Abril a Les Drassanes de Barcelona. Un altre dia us en faré cinc cèntims però avui es per convidar-vos a Saifores el proper 3 de març

2.09.2007

Nou periode de sessions al Senat



Aquesta setmana hem reiniciat la nostra presència al Senat i de nou he comprovat la duresa del PP en la seva acció política. El seu lema deu ser el "tot s'hi val" per poder governar, i, en la política hauria d'imperar l'ètica per apropar de nou la gent a la seva importància.
Dilluns, en la comissió d'educació i ciència, durant la compareixènça del secretari d'estat d'universitats i d'investigació per informar-nos de la feina feta pels diferents consells i organismes dedicats a la investigació en el sector públic i de les línies mestres pel futur, els senadors del PP van intentar convertir-la en una campanya, autonòmica o local, d'un centre de Ponferrada (León) entestant-se en parlar de diverses contratacions de personal que responien a noms de coneguts polítics, sense posar en evidència si hi havia hagut irregularitats en la seva contratació o si no responien al perfil demanat, la seva queixa era perquè eren fills de polítics. En la meva intervenció no em vaig poder callar la meva posició perquè tots els que ens dediquem a la política hem d'exigir els passos correctes en les contratacions però els nostres fills o filles han de poder tenir les mateixes possibilitats que tota la ciutadania.
Igual d'incòmode va ser la pregunta que li va formular el PP al president Zapatero ja que en tot moment va fer servir un llenguatge i un gir de paraules per agradar els seus; però tinc els meus dubtes que l'agressivitat que s'hi destila sigui de l'agrat de la majoria de la població.

La foto és el nou grup de l'Entesa Catalana de Progrés

1.27.2007

Ernest Maragall a la comarca d'El Garraf



Ahir el nou Conseller d'educació, Ernest Maragall, va dedicar el dia a visitar municipis i escoles de L'Alt Penedès i El Garraf. A primera hora de la tarda va posar, simbòlicament, la primera pedra del CEIP Sant Nicolau de Canyelles, dic simbòlicament perquè darrera ja s'hi veu una part de l'estructura de la nova escola, que des de fa tant temps la comunitat educativa del poble, i l' Ajuntament, hi han dedicat energies perquè sigui una realitat. En dono fe perquè també jo hi he posat part del meu treball, com va citar el Conseller en un elogi immerescut, com a parlamentària d'aquesta comarca.

A Vilanova i la Geltrú es va reunir amb la comunitat educativa que va voler participar, i es va poder esperar, ja que el Conseller arribà amb bastant retard. Va ser una trobada distesa en la que es tractaren diferents aspectes de l'educació, més de gestió que de reflexió, i en la que els presents van intercanviar demandes amb el Conseller. Va sortir la sisena hora, el barem i zonificació del decret de preinscripció d'alumnes, el manteniment i millora de centres, la necessitat de programació, i els delicats temes d'escoles bressol, les llengües a l'escola, la relació educació i món del treball i la descentralització de la gestió cap als ajuntaments.

Personalment vaig observar que les preguntes, demandes o suggerències al Conseller no van ser, en general, fetes pels mestres i el professorat i que sovint demanem autonomia per a les escoles però a la vegada demanem normes que siguin uniformes per a tots els centres. Cal obrir una reflexió respecte l'autonomia escolar i la democràcia en la gestió diària dels centres escolars que ens clarifiqui les competències, drets i deures, de cada administració i en el centres escolar de l'equip directiu, del consell escolar, de l'associació de mares i pares, del claustre i de cadascú des del seu àmbit individual com a persona.

1.25.2007

ANY 2007



Any nou, vida nova ens diu la dita popular, i enguany em coincideix, ja que just abans de Nadal vaig acreditar-me com a senadora, en una nova etapa que no hauré de compatibilitzar la feina i la presència amb la del Parlament de Catalunya.
Fa pocs dies vaig participar, amb en Carles Bonet, en el programa de 135 escons que s'emet per TV2 i el periodista, tot bromejant, deixava entreveure que el senat és el regne del cel d'un polític, posiblement perquè és una cambra desconeguda i la feina que s'hi fa encara més. De ben segur que necessita una reforma tal i com demana el president Zapatero però el PP amb la seva tossuderia de no modificar la Constitució ho fa inviable.
Aquest mes de gener, que a les Corts espanyoles no hi ha sessions parlamentàries, haig de confessar que m'ha ant prou bé per avançar feina a la Fundació Ângels Garriga de Mata, que va fundar la Marta Mata, i que des que ella ens va deixar hi ha molta feina a endreçar papers i a reempendre amb els nous Estatuts, que casualment la Generalitat ens aprovà la mateixa setmana que es va morir. Des del patronat de la Fundació i l'escola d'estiu del Penedès estem preparant un homenatge pel proper dia 3 de març al matí a Saifores.
També com a presidenta en funcions de la Fundació, participo amb el que li està organitzant Rosa Sensat, per encàrrec de la Generalitat, l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona pel proper 14 d'abril.
Dimarts, l'agrupació local varem proclamar candidat a l'alcaldia pel PSC al company i actual alcalde Joan Ignasi Elena en un acte a La Paperera. En Joan Ignasi Elena ( que nosaltres coneixem per Natius) ens adreçà unes paraules enllaçant el passat, el present i el futur de la nostra ciutat desde les persones que hi vivim i que ens volem comprometre dia a dia per la qualitat de vida de la gent, convidant a que cada vegada siguem més gent a col·laborar en aquest projecte. El PSC ha estat, i continua sent, un partit municipalista que cerca, amb responsabilitat i compromís, guanyar-se de nou la confiança dels homes i de les dones, de totes les edats, que vivim a la ciutat.

Les fotos corresponen a l'acte d'homenatge a la Marta Mata que organitzà Vilanova del Camí en el CEIP Marta Mata el 12 de gener

12.19.2006

PARITAT???


Aquest matí hem passat, pur formalisme, el "hearing" per avaluar la idioneitat dels senadors/res de designació autonòmica. A Catalunya ens en corresponen set, i, novament som sis senadors i una senadora. En la meva intervenció he lamentat que sols el grup socialista hagi pensat en la paritat, i, en la meva intervenció a la premsa he reivindicat que quan els partits o grups parlamentaris han de designar una sola persona també pot recaure en una dona, ja que darrerament aquesta és l'excusa que més escoltem per nomenar sols homes.
El senat d'Espanya està desequilibrat en la proporció d'homes i dones ja que de 259 persones que en formem part, sols 61 som senadores.
La representació paritaria sols serà possible quan tinguem voluntat de cumpliment homes i dones, i, de cap de les maneres pot solament ser la reivindicació de les dones.

12.18.2006

ELECCIÓ SENADORS i SENADORES

Avui la Comissió executiva del PSC m'ha proposat al Parlament de Catalunya per ocupar de nou el càrrec de senadora per la CCAA. Estic contenta per dos motius. El primer com a reconeixement de la feina feta i de la meva voluntat a continuar treballant pel projecte socialista i el segon per poder continuar les feines que en aquest moment, meitat de la legislatura, estan en tramitació, entre altres, la llei d'universitats, la llei d'igualtat, el treball en les ponències d'obesitat infantil, de violència i assetjament escolar i la de prostitució, que aquests dies s'acaba el termini de presentació del dictamen preceptiu.

12.12.2006



Avui en el Senat, com a portaveu, del grup de l'Entesa Catalana de Progrés, a la Comissió d'educació, ciencia i esports, he participat en la trobada amb una delegació parlamentària del consell de federació de l'assemblea federal de la federació de Rùssia, per tractar de joventut i esports.

Un cop més he comprovat l'interès que hi ha arreu d'Europa amb la paritat que apliquem a l'estat espanyol.

Hi adjunto la foto de Clara Campoamor com homenatge personal a la dona, que el mes de desembre de fa 75 anys ens va aconseguir el dret a vot per a les dones espanyoles.

Els nois i noies de Catalunya han de dominar el català i el castellà

El Consell de Ministres va donar el seu vist-i-plau al decret d’ensenyaments mínims de l’ensenyament primarihttp://www.mec.es/files/rd-primaria-y-anexos.pdf, i, el debat està servit en varis temes: la religió i l’educació de la ciutadania, ja eren coneguts, però de forma supressiva sorgeix les hores setmanals de castellà i de català que s’hauran de fer a l’escola, com si la quantitat d’hores fos la metodologia d’aprenentatge de les llengües.
Com era d’esperar els polítics som sempre els primers en reaccionar proposant el recurs, la impugnació, recorre el decret... i ho convertim ràpidament en un debat polític.
Em pregunto si és necessari establir un horari mínim, rígid en les diverses matèries, i, molt més en el tema de les llengües, o seria, més útil i menys problemàtic, marcar-nos un objectiu d’aprenentatge i coneixement de les dues llengües al finalitzar l’educació obligatòria i donar autonomia als centres per organitzar el treball i la metodologia per arribar-hi, corresponent a l’administració el seguiment i l’avaluació.
Com podem ser rígids en les normes i en horaris quan l’aprenentatge de llengües ha de respondre a l’aprenentatge de cada alumne?
Creiem en el treball i la professionalitat de cada mestre i la necessitat d’autonomia de cada centre per organitzar les matèries i la forma d’aprenentatge de català i castellà.?
Personalment crec que és més important que ensenyem a parlar i a entendre’ns en català i en castellà, i, que aquestes siguin les llengües d’aprenentatge a l’escola, que el còmput d’hores que hem de fer.
Tinguem més confiança en l’escola i els seus professionals, avaluem i ajudem-los des de les administracions i no posem entrebancs i debats innecessaris.
I, un cop ja publicat el decret, els partits catalans, juntament amb el govern, ens correspon treballar conjuntament per cercar la solució amb el Ministeri, amb l’objectiu definit que els alumnes, nois i noies, al final dels estudis obligatoris dominin el català i el castellà .

12.04.2006

El meu retorn al blogger


Després d'aquesta llarga pausa de gran intensitat política i d'una situació un xic incòmoda personalment vaig decidir fer vacances i quan he volgut reempendre m'he trobat novament amb dubtes per fer-ho. Sortosament m'han donat un cop de mà, que vull agrair, a en Francesc i la Raquel.

JA TENIM PRESIDENT I NOU GOVERN

Vaig tenir la sort de poder assistir al Palau de la Generalitat on el president Montilla va prometre com a President de la Generalitat de Catalunya amb un aire tant emotiu per gran part dels assistents, mentre alguns, molt pocs, restaven indiferents.

La pluralitat política ens comporta la diversitat de comportaments i els diferents sentiments en un mateix acte


6.19.2006

JA TENIM ESTATUT

Ahir no vaig tenir temps d'escriure. Al matí vaig esmenar força temps en el col·legi electoral,del que era apoderada, per tal que m'entreguessin la còpia de l'acta de constitució de la mesa. Les persones que formaren la mesa interpretaven que al no tenir interventors no ens la tenien de donar, i la junta electoral va tenir de donar l'ordre perqué l'entreguessin.
A la tarda vaig arribar-me a Barcelona a veure la companya, i amiga, Marta Mata, que està hospitalitzada, i ja va ser l'hora del recompte de vots.
Retornant de Barcelona, entre set i vuit de la tarda ja em va fer molt mala espina veure tants cotxes parats a la carretera que feia impossible arribar a votar. Estic segura que forces ciutadans i ciutadanes van ser poc previsors i finalment no hi van arribar.
Evidentment, ha guanyat el Sí, però la participació, sense ser gens despreciable, ens hauria agradat, al menys personalment, que fos el 55%, entre altres hauria guanyat la "porra" que havíem fet a l'inici de la campanya la colla de la "cucamolla".

6.17.2006

REFERENDUM : 1 dia

Dissabte, 17 de juny, dia de reflexió, i per fer-ho, he cercat la intervenció d'Isidre Molas el dia d'aprovació del text en el Senat. El format correspon a la col·lecció Criteris, que periòdicament ens prepara la Meritxell Batet.

núm. 26 14/06/2006 criteris@socialistes.org

L’ESTATUT D’AUTONOMIA DE CATALUNYAIntervenció d’Isidre Molas en el debat sobre la proposta de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya en el Ple del Senat. 10 de maig de 2006

1. La tradición del catalanismo político

Durante más de un siglo el catalanismo político ha sido en España un factor capital de renovación, de modernización, de iniciativa, de libertad. Hoy, más allá de las escuelas de partido, el catalanismo político constituye una amplia tradición dotada de una base plural, expresada en este Senado por personalidades tan relevantes como Raimon d’Abadal, Joan Rigol y Joan Reventós.
Este movimiento transversal está presente y arraigado en todas las corrientes del pensamiento político, incluso en aquellas que a veces aparecen más alejadas de él. Desde la derecha a la izquierda, desde la derecha de raíz foralista o democrática al centro liberal y a las izquierdas socialistas, en todas estas corrientes late un mismo sentido de unión en libertad que a menudo se ha definido [...] como federalismo. Muchos de nosotros creemos, junto con Reventós [...], que el federalismo se entiende como la unión en la diversidad y que es la mejor vía para la convivencia, porque exige siempre diálogo y búsqueda de acuerdos. ¿No es este en el fondo el tradicional pactismo catalán, anterior incluso a la edad contemporánea?
El catalanismo político constituye una amplia tradición dotada de una base plural, arraigada en todas las corrientes del pensamiento político
A efectos del debate, sería bueno hacer memoria de dos episodios de la historia de esta tradición, pues pueden ofrecer a todos motivos de reflexión.
El primer episodio fue protagonizado por Cambó entre 1918 y 1919, y terminó con una frustración. Nunca hasta entonces Catalunya había estado tan cerca de su autonomía como al finalizar la guerra europea. Un proyecto de estatuto había sido entregado al Gobierno con el apoyo de todos los sectores políticos catalanes, pero el proyecto naufragó porque, para no provocar la división de los partidos catalanistas, Cambó radicalizó sus posiciones y se negó a participar en la comisión extraparlamentaria de Romanones, lo que provocó el fracaso del proceso, y con ello la Restauración siguió descendiendo un peldaño más en su imparable decadencia. Durante toda su vida lamentaría el líder regionalista su decisión.
Las enseñanzas de este hecho fueron recogidas en 1932 por Macià. El ex presidente de la Generalitat fue un hombre de izquierdas en sentido amplio, con un proyecto de estatuto que había sido plebliscitado por el pueblo catalán, sensiblemente alterado por las Cortes en el curso de su debate, y que sólo salió adelante gracias al sentido de Estado de Azaña. Macià no comparó el nuevo marco jurídico aprobado por las Cortes, es decir, el históricamente posible, con sus aspiraciones e ideales, que mantuvo, o con la propuesta inicial, sino que valoró las grandes e innegables ventajas que comportaba el nuevo texto para la sociedad catalana, y acertó. Esto significó un hecho histórico, no sólo porque fue un acuerdo que acercaba posiciones dispares de regionalistas y republicanos sobre autonomía y federalismo, sino porque dio paso a un modelo para toda España que acabaría inspirando la Constitución actual.

2. La España plural

Veinticinco años después de la autonomía de Catalunya, la España plural [...] da un paso adelante. El patriotismo, como decía Azaña en su defensa de la autonomía de Catalunya, no es un código de doctrina, el patriotismo es una disposición del ánimo que nos impulsa, como quien cumple un deber, a sacrificarnos en aras del bien común, pero ningún problema político tiene escrita su solución en el código del patriotismo. El patriotismo no es un cuerpo cerrado de doctrina que alguien impone o puede imponer y del que nadie nos examina o puede examinar; el patriotismo es patrimonio de cada uno, y por ello tiene un carácter abierto. Este es el patriotismo de Campalans, el que lo impulsó a titular uno de sus libros “Hacia la España de todos”. [...]

3. El Estatuto es una ley pactada y es una ley de todos

El Estatuto de Autonomía es un pacto, un acuerdo. Catalunya hace una propuesta, se debate en las Cortes, se llega a un acuerdo entre Catalunya y España y eso le convierte en [...] una ley orgánica, una ley orgánica paccionada, que exige el acuerdo de dos voluntades: la del Estado, a través de las Cortes Generales, y la del pueblo de Catalunya. Por esta razón incluso, porque tiene este carácter de dos voluntades que se unen, la Constitución le permite tener una rigidez de la que no adolecen ninguna de las otras leyes de la categoría de ley orgánica.
El Parlamento, pues, realiza una propuesta que se discute en las Cortes, con una delegación nombrada por el Parlamento, con el fin de llegar a un acuerdo que pueda ser aceptado por una y otra parte. La votación del Senado, [...] lejos de ser innecesaria o irrelevante, es política y jurídicamente fundamental, porque el acuerdo del Senado, mediante su votación final en el Pleno, sella y ratifica el texto definitivo sobre el que deberá definirse finalmente el pueblo de Catalunya. Sólo entonces nacerá, en tanto que ley, el nuevo texto del Estatuto de Catalunya.
El Estatuto de Autonomía exige el acuerdo de dos voluntades: la del Estado, a través de las Cortes Generales, y la del pueblo de Catalunya.
Cuando el Estatuto de Catalunya sea ley, no será de nadie, sino de todos, porque será una ley vigente [...]. No tiene mucho sentido discutir qué partido o grupo lo ha conseguido, sería ridículo. Que nadie se lo apropie [...], será de todos, incluso de aquellos que hoy puedan discrepar. Tampoco tiene mucho sentido discutir quién lo dijo primero, pero sólo les digo que, en 1995, el Partido de los Socialistas de Catalunya, dirigido por Nadal como candidato, hizo propaganda electoral de su posición sobre este punto, que ha mantenido invariablemente, mientras que en 1999 otros renunciaban a Satanás, a sus pompas y a sus glorias. [...]

4. Nuevos tiempos, nuevas necesidades, nuevo Estatuto

Es de justicia reconocer que el vigente Estatuto de Autonomía de Catalunya ha tenido en este cuarto de siglo una existencia realmente positiva. Ha presidido el período más largo y fecundo de la vida política catalana y el período más largo de crecimiento, bienestar y libertad para nuestros ciudadanos. En estos momentos vamos a entrar en una nueva fase de actualización de la autonomía catalana, pues debe adecuarse a los nuevos tiempos. Así nos lo ha propuesto su Parlamento, y lo ha hecho porque durante estos veinticinco años, especialmente en los diez últimos, han pasado muchas cosas, algunas de las cuales deben tener una traslación directa en un texto legal.
Por ejemplo el ingreso de España en la Unión Europea y el crecimiento de la globalización, el aumento de la interdependencia, no sólo en Europa y en el mundo, sino también en España. También el aumento de la sociedad de la información, el crecimiento de un tipo de sociedad distinta y la creación de la sociedad red. Por tanto, el cambio de estructura del poder: la concepción relacional del poder se impone hoy sobre la concepción sustantiva. Cada vez es más difícil decir que el poder es un saco que uno puede agarrar o un trono donde uno puede sentarse, como decía Hobbes, más aun si es un tipo de poder relacional. Eso ha aumentado las migraciones, ha aumentado la importancia de las identidades de todo tipo frente a la seguridad de decisiones lejanas, y, en la medida en que sea necesario, las leyes deben reflejarlo.
Vamos a entrar en una nueva fase de actualización de la autonomía catalana, ya que debe adecuarse a los nuevos tiempos.

5. Mayor autogobierno

Se establece la más amplia autonomía que haya alcanzado Catalunya en los últimos siglos.
El acuerdo sobre el Estatuto de Autonomía de Catalunya [...] establece la autonomía más actualizada y sobre todo más amplia que haya alcanzado nunca Catalunya en los últimos siglos. Se trata de un magnífico acuerdo para Catalunya que es bueno también para España. He de decirlo en voz alta y quizá con rotundidad: nunca Catalunya había dispuesto de un nivel tan elevado de competencias como el previsto en este Estatuto. Nunca había dispuesto de unos recursos tan importantes como los de este Estatuto; nunca, de un reconocimiento tan firme de su identidad y de sus símbolos nacionales como en este Estatuto; nunca,de unos derechos y un autogobierno tan amplios; y quizá tampoco nunca se había manifestado en España, con tanto vigor y capacidad de resistencia, una opinión tan dispuesta a aceptar la actualización y la reafirmación del marco de convivencia plural en el seno de la Constitución.
Se trata de un Estatuto mucho mejor que el de 1979. Es más adecuado a las necesidades actuales, es más amplio, es mejor. Refuerza la libertad de nuestra sociedad civil porque aumenta las libertades y derechos de sus miembros [...].

6. Un Estatuto Constitucional

El Estatuto de Catalunya que estamos debatiendo es constitucional [...]. No se trata de una reforma constitucional encubierta, como si la Constitución, que es la norma que exige un procedimiento rígido de reforma, pudiera ser reformada de tapadillo [...]. Nosotros queremos una ley constitucional vigente porque queremos resolver con instrumentos adecuados los problemas que hoy tiene Catalunya, y creemos que esto facilita que España pueda resolver sus problemas con mejores instrumentos y, por tanto, debe ser constitucional.
No encuentro digna la campaña de descalificaciones al por mayor que se ha llevado a cabo durante mucho tiempo, con más mentiras que exageraciones [...]. El Estatuto de Catalunya no rompe nada. Los catalanes no rompemos nada. No rompemos el poder judicial. No establecemos la poligamia. No establecemos la eutanasia. No rompemos el Estado. No expulsamos del Estado de Catalunya. No ponemos el Estado en almoneda. ¡Por favor!
Queremos una ley constitucional, vigente, porque queremos resolver con instrumentos adecuados los problemas que hoy tiene Catalunya
Además, ¿qué tiene que ver el Estatuto de Catalunya con una supuesta larga mano de ETA, como algún irresponsable ha afirmado? Quien escupe hacia arriba, ya sabe el resultado. Hay cosas que ofenden mucho, y esta ofende mucho. Debo decir esto, porque en algún sitio se debe decir lo que es una realidad. En Catalunya hay muchas personas ofendidas personalmente, con independencia de su opinión política o ideológica.
No puedo decir lo mismo sobre el comportamiento del debate en el Senado. Creo que ha sido intenso, apasionado, lleno de argumentos, con razones críticas, importantes, pero algunos hemos tenido que soportar los pirómanos en nuestra propia casa. Y ha sido una demasía. Ha habido demasiadas demasías.

7. Un Estatuto incluyente y una Constitución integradora

No romperemos España. Haremos la España que queremos, que es una España constitucional, abierta, donde todos los pueblos de España puedan sentirse libres en su interior. Ustedes saben que con este Estatuto podrían gobernar y nada les impediría realizar su programa. Ustedes lo saben. Y ustedes saben también que Catalunya siempre ha querido abrir rutas de libertad para España y va a seguir haciéndolo. Sé que tiene un costo personal, que se han de aguantar invectivas e incomprensiones. Lo sé, pero aguantaremos. No importa, porque el objetivo es suficientemente importante, y nosotros queremos una España inclusiva donde quepamos todos --como decía Campalans, la España de todos--, y una concepción integradora de la Constitución. Esta es nuestra concepción, no excluyente sino integradora.
Los sistemas políticos se mantienen fuertes cuando hay lealtad institucional y respeto a la ley y confianza de los unos en los otros, y las sociedades también se mantienen fuertes cuando existen y no se rompen aquellos lazos sutiles e invisibles de los que nos hablaba Tocqueville, y que más allá de las leyes se asientan en las voluntades, los afectos y los prejuicios --si quieren los juicios previos-- entre las personas. Muchos se han roto, y costará algún tiempo rehacerlos. Lo vamos a hacer, porque tenemos confianza en que todos los demócratas quieren la mejor situación y el mejor gobierno para su territorio, para su país. Tengo una confianza inmensa en la capacidad de nuestro pueblo y creo y he creído siempre firmemente, incluso en los peores momentos personales, en el pueblo de mi pueblo, y sé que lo que este quiere es darse las manos en señal de amistad y no enfrentarse entre ellos más allá de la polémica política, porque al fin y al cabo la política no es dividir, no es la bulla sino la suma, el diálogo y, cuando sea posible, el acuerdo. Esa tradición del pactismo, que lejos de la sumisión y de la protesta estéril pretende llegar a acuerdos estables y beneficiosos, es mi planteamiento, es mi posición.
Queremos una España inclusiva donde quepamos todos y una concepción integradora de la Constitución.

8. Conclusión: un magnífico Estatuto

Para finalizar, decir que nos encontramos ante un Estatuto que consagra una autonomía para Catalunya bajo un texto común aprobado por la Comisión General de las Comunidades Autónomas del Senado y la representación elegida al efecto por el Parlamento de Catalunya, que es el mejor, que ofrece un autogobierno más amplio y más actual que el hoy vigente, que es bueno, y en eso estoy de acuerdo con muchos, pero ya no es el adecuado, que es mejor también para España y para su Estado de las Autonomías porque lo refuerza y lo moderniza.
Sin duda se trata de un magnífico Estatuto que merece la aprobación de la Cámara, que merece la aprobación de todos ustedes.