ORDINADORS I/O TECNOLOGIES DE LA INFORMACIÓ ?

DE Dª. MARÍA ASSUMPTA BAIG I TORRAS, DEL GRUPO PARLAMENTARIO ENTESA CATALANA DE PROGRÉS, SOBRE LAS PREVISIONES DEL GOBIERNO PARA QUE LA INCORPORACIÓN DE LAS TECNOLOGÍAS DE LA COMUNICACIÓN EN LA ESCUELA COMPORTE LA RENOVACIÓN DEL SISTEMA EDUCATIVO PARA AFRONTAR LOS RETOS DE LA SOCIEDAD DEL CONOCIMIENTO. (NÚM. EXP. S. 680/000381)

El señor PRESIDENTE: Pregunta de la senadora Baig.

La señora BAIG I TORRAS: Señor ministro, ante todo, felicidades. Le deseo mucho acierto para todos los asuntos relativos al Ministerio de Educación, pues nos hace falta.
Señor ministro, coincidimos en que las prioridades de la educación - tal y como se recogió en el debate sobre el estado de la nación y en la conferencia sectorial- son la lucha contra el abandono escolar prematuro, la extensión de la educación infantil y la reforma de la formación profesional. Todos ellos son objetivos importantísimos, aunque se haya hablado mucho más de la propuesta del presidente de dar ordenadores portátiles a los alumnos de quinto de primaria de los centros públicos y concertados.
Los que algo conocemos de educación sabemos que la escuela, una institución esencialmente conservadora, no debe mantenerse ajena al instrumento de los ordenadores ni a la innovación tecnológica, ya que se han convertido en herramientas de uso habitual en la sociedad y en cualquier lugar de trabajo se demanda su conocimiento y manejo. Bienvenidos pues a la escuela los ordenadores y cualquier avance tecnológico; y si son para todos, mucho mejor, ya que nos ayudarán a eliminar brechas tecnológicas, siempre respetando el principio de que la tecnología debe estar al servicio de la educación y no al revés. Sin embargo, es necesario que el árbol nos deje ver el bosque, pues siendo imprescindible que un plan de equipamiento tecnológico llegue a todos los centros, no será únicamente esto lo que nos hará mejorar la educación.
Espero que la entrada de estos instrumentos del siglo XXI nos sirva de empuje necesario para la modernización e innovación del sistema educativo, para la renovación pedagógica del modelo, para una enseñanza más personalizada, más individual y que, incluso, posibilite trabajar en red a los alumnos con sus maestros y profesores. En definitiva, que su llegada sea un posibilidad para avanzar hacia otro modo de construir el conocimiento en las aulas.
Y permítame desmitificar el bulo de que maestros y profesores no están al día en conocimientos informáticos. Unos dominan mejor que otros los instrumentos tecnológicos, pero todos comparten una preocupación: que sus alumnos lleguen a los aprendizajes establecidos.
Mi interés es conocer si desde las administraciones educativas se da todo el impulso necesario para la innovación y la renovación de la educación del futuro, si equipamos las escuelas con las herramientas de este ciclo, si incorporamos todos los lenguajes, porque, en mi opinión, gran parte del modelo educativo vigente hace tiempo que ha caducado. Por eso, le planteo esta pregunta, que le formulo en catalán.

_ Quin és el capteniment del govern perquè la incorporació de les tecnologies de la comunicació a l’escola comporti la innovació i renovació del sistema educatiu per afrontar els reptes de la societat del coneixement?


El señor PRESIDENTE: Gracias, señoría.
Tiene la palabra el señor ministro de Educación.

El señor MINISTRO DE EDUCACIÓN (Gabilondo Pujol): Muchas gracias, señor presidente.
Señoría, comparto las prioridades que subraya y sus planteamientos.
El proyecto que hemos denominado Escuela 2.0 persigue la integración de las tecnologías de la información y la comunicación en los centros educativos para generalizar en las aulas lo que ya es una realidad en otros ámbitos sociales y económicos. Es un proyecto integral, un plan, un programa, no se trata simplemente de una distribución de ordenadores, un proyecto con el que queremos dotar de infraestructura tecnológica y conectividad básica a las aulas de nuestro país.
Como ya anunció el presidente del Gobierno, las actuaciones se van a basar, en una primera fase, en el tercer ciclo de Educación Primaria, comenzando en el próximo curso 2009-2010 con 5º de Primaria en todos los centros sostenidos con fondos públicos. Pero en realidad el Gobierno está diseñando un proyecto de futuro, un proyecto para llevar a nuestras aulas los instrumentos tecnológicos y la formación del siglo XXI. Queremos incorporarlos sin eliminar otros modos bien acreditados de aprender. No es solo la presencia de las TIC en las aulas ni su utilización, no consiste simplemente en la incorporación de tecnología, sino que va más allá. Se trata de incorporar nuevas posibilidades en los métodos docentes más convencionales y situar las TIC al servicio de la innovación educativa y de la mejora de las formas de aprender y de enseñar, y de otra cultura de la relación y de la comunicación.
Siempre hay que otorgar un mayor protagonismo a quien aprende, que no es, como ya se sabe, un mero receptor pasivo, y que ha de compartir y contrastar sus conocimientos en un ámbito abierto y plural. Siempre es necesario que los alumnos sean creativos, que tengan iniciativa y motivación de trabajo, siempre hace falta que sean inteligentes y críticos con la información que reciben, así que no buscamos las TIC para hacer de ello un ámbito de aislamiento, las queremos en las familias, en las aulas, las queremos porque pretendemos que las aulas sean un espacio de convivencia, de relación, de trabajo en equipo y de búsqueda en común.
Por eso hay que transformar los centros educativos -este es el objetivo-, para que tengan la tecnología adecuada, dotándoles, además, de ordenadores con conexión a Internet. Estos planes de transformación de los centros van a ser la clave fundamental en el éxito de la iniciativa, y hemos de incidir, como se ha hecho con acierto, en el papel de los profesores como asesores, orientadores y mediadores, más necesarios que nunca en la enseñanza y el aprendizaje, a través de programas de formación específicos. Y necesitamos de los planes de los centros, de la implicación de las familias y de la comunidad educativa.
El Gobierno considera que por sí mismo, con una mera distribución de ordenadores se produce este hecho. Por eso vamos a impulsar acuerdos de colaboración con editoriales y otras entidades, para facilitar el acceso de profesores y alumnos a nuevos materiales didácticos y a nuevos contenidos. No se trata simplemente de otorgar nuevas herramientas, es otra cultura, otro modo de entender y concebir la enseñanza y el aprendizaje.
Para finalizar, quiero dejar constancia en la Cámara que representa la diversidad y cohesión territorial del Estado de mi compromiso de pactar este gran proyecto con todas las comunidades autónomas, algunas de ellas ya tienen excelentes proyectos singulares en esta materia, y este plan viene a sumarse, a integrarse, no a sustituir ni a imponer ningún criterio.
Muchas gracias.

El señor PRESIDENTE: Muchas gracias, señor ministro.

OTRA ESCUELA ES NECESARIA Y ES POSIBLE

Las organizaciones y personas que firmamos este Manifiesto estamos profundamente preocupados por la difusión de creencias sobre la escuela que distorsionan la realidad. Por eso afirmamos que:

No es verdad que en la escuela predomine un modelo de enseñanza dife-rente al tradicional. Al contrario, a pesar de que hay muchos argumentos en co-ntra, la cultura dominante sigue basándose en la transmisión de bastantes conteni-dos desfasados, en el aprendizaje repetitivo, en la evaluación sancionadora y en la prolongación de la jornada con abundantes deberes. La mayoría del alumnado, co-mo siempre ha ocurrido, identifica el saber con retener información para el examen.

No es verdad que en la escuela hayan bajado los niveles. Basta observar los libros de texto para comprobar que cada vez se pretende enseñar más contenidos. La idea de que “los niveles bajan” trata de dar una explicación fácil al fracaso esco-lar. Pero los estudiantes fracasan porque el modelo de enseñanza tradicional, y no otro, no provoca aprendizaje duradero y de calidad. Esto siempre ha sido así. No entender muchas explicaciones, estudiar para los exámenes y olvidar lo estudiado son experiencias compartidas. En un mundo donde la información circula por Inter-net, donde los problemas son interdisciplinares, donde las certezas absolutas han desaparecido y nos enfrentamos a un futuro crítico, incierto y complejo, la escuela sigue anclada en contenidos y métodos del pasado.

No es verdad que el alumnado sea peor que el de antes. Es diferente, pero no peor. Los menores son el producto de la sociedad en la que viven. Juzgarlos negati-vamente como colectivo es ocultar la responsabilidad adulta. La incitación al con-sumo, la cultura del triunfo y de la superficialidad, su conversión en objetivos del mercado y la forma de vida de los adultos con los que viven son, entre otras, reali-dades que influyen en su desarrollo. La sociedad tiene una actitud hipócrita: se ve reflejada en el espejo de ellos y, a veces, no le gusta lo que ve, pero, en vez de analizar las causas, arremete contra la imagen que se proyecta. En la escuela esto es especialmente grave. Los “medios” han favorecido una alarma injustificada. La falta de respeto hacia los docentes, el acoso entre iguales, etc., aun siendo proble-mas reales, se han sobredimensionado, convirtiéndolos en productos de consumo.

No es verdad que los docentes tengan un exceso de formación pedagógica y un déficit de formación en contenidos. Todo lo contrario. Los profesores de secundaria después de 5 años de formación en una licenciatura sólo han recibido un curso de dos meses sobre aspectos tan importantes como: la psicología del alum-nado; la importancia de lo afectivo; los modelos pedagógicos; la selección de con-tenidos; el diseño de actividades; el uso de los recursos, especialmente aquellos próximos a los estudiantes; las formas de evaluar y sus repercusiones formativas; las tendencias innovadoras en educación; la dinámica de grupos; etc. En una profe-sión centrada en la práctica, los docentes han tenido una formación muy poco vin-culada a los centros escolares (es de justicia reconocer el esfuerzo de muchos do-centes al intentar responder a los problemas profesionales a pesar de su insuficien-te formación inicial, de la cual, no son responsables). Por eso consideramos necesa-ria una profunda reforma de la formación inicial del profesorado que asuma, por fin, que para enseñar no basta con saber el contenido.

La escuela y la universidad necesitan un cambio. Este cambio no puede venir del modelo tradicional, como reclaman algunos, ignorando que es el responsable del fracaso actual. Tampoco aplicando políticas de mercantilización de lo educativo, ni modelos empresariales de planificación y control de calidad. Las personas no son mercancías. Algunos principios de la escuela que necesitamos son:

1. Centrada en los estudiantes y en su desarrollo integral. 2. Con contenidos vincu-lados a las problemáticas importantes de nuestro mundo. 3. Con metodologías que promuevan aprendizajes funcionales y la capacidad de aprender a aprender. Donde el esfuerzo tenga sentido. 4. Con recursos didácticos modernos y variados. Una escuela que utilice de forma inteligente y crítica los medios tecnológicos de esta época. 5. Con formas de evaluación formativas que abarquen a todos los implicados y que impulsen la motivación interna. 6. Con docentes formados e identificados con su profesión y estimulados para la innovación. 7. Con una ratio razonable y con profesorado ayudante y en prácticas. Con momentos para diseñar, evaluar, formar-se e investigar. 8. Con un ambiente acogedor, donde los tiempos, espacios y mobi-liarios estimulen y respeten las necesidades de los menores. 9. Cogestionada por toda la comunidad educativa. Que promueva la corresponsabilidad del alumnado. 10. Auténticamente pública y laica. Con un marco legal mínimo basado en grandes finalidades y obtenido por un amplio consenso político y social.

/Una de les més de 4000 firmes és la meva.

Gràcies TV3

Aquesta mitjanit arranca la campanya electoral, i en els partits polítics estem ja preparant-la. A Vilanova i la Geltrú, els socialistes ens trobàrem a les 9 del vespre per sopar i distreure’ns tots junts, ja que sinó ens podria vèncer la son, per anar a les 23’55 davant la cartellera del capdamunt de la Rambla a enganxar el primer cartell electoral.

Aquest és un acte que forma part de la litúrgia electoral, ja que la ciutadania se n’assabentarà de que ha començat la campanya per les eleccions europees quan escolti el locutor o locutora de torn, de TV3 i/o de Catalunya Ràdio, amb aquella cantarella contrària als blocs electorals que limiten el temps i l’ordre de les informacions, no per un criteri professional sinó polític. M’acabo d’assabentar que han anunciat una vaga parcial, desconec si per substituir la cantarella o com un medi més de forçar una solució.

Avui però no vull entrar en el debat de si vulnera o no la llibertat d’expressió dels periodistes i quin ha de ser el paper dels mitjans de comunicació respecte als partits polítics, ni qüestiono la mesura, ja que crec que en un sistema democràtic totes les opcions són vàlides i respectables. Avui sols ho he comentat com el sistema més cert de que TV3 aconseguirà fer arribar aquesta informació a tots els ciutadans, de totes les edats i sexes, que l’esforç voluntari dels companys i companyes que ens trobarem fins més enllà de les 12.

12 de 14: Endavant Edurne

Endavant Edurne Pasabán i moltes, moltes felicitats pel teu esforç en aconseguir el dotzè cim dels 14 cims més alts. La meva felicitació és des de l’admiració com afeccionada a l’alpinisme, i com a dona, ja que igual com en tantes altres coses d’aquesta nostra societat, es fa encara més difícils pel simple fet de ser dona.

Les que per motius d’edat, i corresponent al moment social, polític i econòmic d’aquells anys, ens vam tenir d’ acontentar preparant ascensions als Alps i als Pirineus durant les vacances, fem un seguiment de les expedicions actuals amb una enveja saludable i celebrant cada nou èxit de qualsevol alpinista, i molt més si és català, basc, espanyol, europeu i/o de qualsevol altre lloc; però la satisfacció és plena quan és una dona.

El món de la muntanya, de l’alpinisme i qualsevol altre esport relacionat amb la natura, tots ells esports minoritaris, acostumen a tenir ben poc espai en la premsa, malauradament sols és notícia si succeeix alguna desgràcia, tant en l’oral, com en l’escrita, i igual en els mitjans audiovisuals.

Les que en algun moment hem practicat l’alpinisme sabem de la seva duresa, de les renúncies però de les moltes satisfaccions personals i de la importància que en aquells moments té la pràctica de valors poc valorats en una societat tant individualista i consumista que tenim. Nosaltres sabem que vol dir en profunditat cooperació, solidaritat, exigència, esforç ... i tants altres, per gaudir de la bellesa, solitud i companyia a la vegada, risc i prudència i tants altres.

Endavant Edurne i el meu desig és que poguessis ser la primera dona en aconseguir els 14 cims però sinó és així, continuaré celebrant i felicitant tots els èxits teus i de qualsevol alpinista, homes i dones.

A LA TAREA !

Aquest final “A la tarea” es dir, “a treballar”, és com ha tancat el debat de l’estat de la nació el president del govern. Un debat caracteritzat per presentar mesures per pal•liar la crisi i trobar un nou model de creixement econòmic, un debat de present i de futur. Malauradament, no tots els que hi han intervingut ho han volgut així, i s’ha parlat de molts altres temes, principalment dels que interessen a cada CCAA, des del finançament i traspàs de rodalies en el cas de Catalunya, al pacte de PSOE i PP al País Basc, les infraestructures galegues, els aturats i la immigració de Canàries.

En Rodríguez Zapatero ha insistit, en més d’una ocasió, de la necessitat i de la seva voluntat política de canviar el sector productiu per aconseguir un nou model de creixement econòmic per Espanya, i que aquest ha de venir de la mà de l’educació, la formació i la inversió en I+D+i per preparar-nos pel futur.

Els grans trets com objectius en l’educació, que ha dit que impulsaria el nou ministre, seria en primer lloc aconseguir un pacte social de l’educació, i juntament amb les CCAA treballaria per reduir el nombre d’escolars que abandonen els seus estudis, aconseguir pel 2012 places d’educació infantil de 0 a 3 anys per tothom dins el plan Educa3 i concloure la reforma de la Formació Professional. Oidà! la feinada que hi ha per avançar en aquests temes.

Avui però del que més es parla, en el camp educatiu, és la mesura que va proposar pel proper curs: tots els alumnes de 5é de primària, de centres públics i concertats, reverien un ordinador portàtil.

Sempre en el camp educatiu hi ha d’haver aspectes que ens distreuen del debat important, en aquest cas serà l’ordinador (qui el paga, quin sistema operatiu, quina marca...) del debat real: quin ha de ser el seu paper en l’educació (dins i fora de l’escola) i quins programes hi haurà, i ... hem de fer classe com a començament del segle XX amb eines del segle XXI, i... moltes coses més que ens hem de plantejar en la societat del coneixement.

A treballar! ens ha dit el president i té raó perquè feina n’hi ha molta per preparar la ciutadania pels canvis en el sector productiu amb unes empreses i/o autoempreses amb llocs de treball molt més qualificats, amb compromís ciutadà per a col•laborar en els temes públics i col•lectius i amb coresponsabilitat en la feina familiar perquè dones i homes puguin conciliar la seva vida personal, familiar i laboral.

Argument Postmasclista

Transcric, ja que m'hi vaig comprometre al parlar d'escola diferenciada, la qüestió que li vaig formular a D. Miguel Lorente Acosta, delegado del gobierno para la violencia de género en la compareixença a la comissió d'igualtat del Senado el dia 23 d'abril de 2009




"Quiero plantear una reflexión y una pregunta. Hace
algunas semanas surgió —y esta semana con más ímpetu
en Cataluña— el tema de la escuela diferenciada. No voy
a entrar en el aspecto de su financiación, ya que corresponde
a otra comisión, sino a las implicaciones que puede
tener en lo que respecta a la violencia de género. Ayer leí
la opinión de los que la quieren impulsar porque ven ventajas
en ella, e incluso opinan que terminaría con la violencia
de género. Mire usted qué fácil ¿Cómo puede ser que
ahora todo sea tan distinto a los años en que, justo al
empezar nuestra Transición, estuvimos valorando la
importancia de la escuela mixta coeducativa —no solo la
mixta, sino la mixta coeducativa?
En este sentido, hemos dado pasos adelante; hemos
conseguido que, tanto en las escuelas de primaria como en
los institutos y en la universidad, la convivencia entre
hombres y mujeres sea lo más normal del mundo, no hacer
distinciones entre unos y otros; incluso hemos tenido que
advertir a las jóvenes que el mundo no será después tan
bonito como en la época estudiantil; pero ahora vuelve a
surgir la escuela diferenciada, que nos dicen terminará con
la violencia de género.
Nos ha dado usted unos datos que considero muy interesantes
respecto a la distinta percepción de hombres y
mujeres; nos ha dicho que algunos hombres han dado
algún paso adelante a este respecto y me gustaría preguntarle
cuál es su punto de vista en cuanto a la escuela
diferenciada.

D. Miguel Lorente Acosta, delegado del gobierno para la violencia de género

En cuanto a la escuela diferenciada, deduzco de sus
palabras que tenemos la misma postura. Creo que es uno
de los grandes argumentos que se pueden utilizar en lo que
denominamos el posmachismo para seguir manteniendo la
desigualdad sobre la diferencia. Es un argumento que nace
de un hecho objetivo: el desarrollo biológico de niños y
niñas, de hombres y mujeres, no es simultáneo. Tampoco
lo es el de todas las mujeres o el de todos los hombres. Y no
sé si, a partir de este criterio, en lugar de la escolarización
por edad vamos a plantear la escolarización por desarrollo
de caracteres sexuales secundarios; o si se van a plantear
diferencias sobre otro tipo de factores, como el cociente
intelectual, el nivel socioeconómico, el origen nacional,
etcétera. Y es que cualquier argumento puede ser útil para
mantener diferencias sobre elementos objetivos que pue-
den facilitar la homogeneidad y, por tanto, el avance
simultáneo, pero perdiendo algo que los niños y las niñas
deben tener a esa edad: referencias para convivir en armonía,
sobre la base del respeto, de la diversidad y de la diferencia,
pero siempre respecto de la igualdad. Como muy
bien ha dicho, pasamos de una escuela diferenciada a una
de educación mixta coeducativa pero con la referencia tradicional
patriarcal, por tanto, monolítica. Por eso, lo que
tenemos que propiciar es la educación mixta coeducativa
sobre la diversidad, sobre la diferencia, a través de la
igualdad. Esa es la clave: socializar para convivir, y no vivir
para diferenciar, que es lo que da lugar a los conflictos de
función y roles que surgen en los hombres que recurren a
la violencia.

VISITA AL CONSELL D'EUROPA

Just a l’acabar el ple del senat una delegació de l’Entesa Catalana de Progrés marxarem cap a Estrasburg per a visitar la seu del Consell d’Europa i assistir a l’assemblea Parlamentària del Consell, en la que el dimecres a la tarda hi participà el President del govern, José Luis Rodríguez Zapatero i dijous el Ministre d’Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, que aquest semestre ha ostentat la presidència de torn del Comitè de Ministres del Consell d’Europa. La seva intervenció i les preguntes que li formulàren les seguírem des de la tribuna dels visitants.

La delegació encapçalada pel portaveu Carles Bonet la formàvem, tal com es veu en la foto, les senadores Maite Arqué (per Barcelona), Pepa Celaya (per Girona), Maria Burgués (per Lleida) i jo mateixa, senadora autonòmica igual com el senador Joan Josep Nuet, i en Josep M. Esquerda (senador per Lleida). La visita ens feia molta il•lusió ja que ens l’havia preparat el company de grup, senador per Girona, en Lluís M. de Puig, que durant dos anys va ser elegit com a president de l’Assemblea del Consell d’Europa.

El Consell d’Europa, l’organització política intergovernamental més antiga, ja que va ser creada l’any 1949, acull en aquest moment representació parlamentaria de 47 democràcies pluralistes europees i compta amb representació de 5 observadors (Canadà, Estats Units, Japó, Mèxic i la Santa Seu).

Els seus objectius entre altres són la consolidació de l’estabilitat democràtica d’Europa, protegir els drets humans, promoure la cohesió social i els drets socials, i desenvolupar identitat cultural europea posant atenció a l’educació.

La seva estructura és un òrgan de deliberació, l’Assemblea Parlamentària, una instancia decisòria, el Comitè de Ministres (integrat pels ministres d’assumptes exteriors), el Congrés de Poders Locals i Regionals, el Tribunal Europeu de Drets Humans, el Secretari General i la Secretaria del Consell d’Europa.

Per a més informació és pot connectar amb http://www.coe.int

Seriosament: ESCOLA MIXTA I COEDUCATIVA

Aquests darrers dies està sortint a la premsa la polèmica sobre l’escola diferenciada, uns a favor i altres en contra, amb una polèmica al meu veure desenfocada ja que es centra més en la possibilitat o no de tenir concerts educatius (i per tant en un aspecte econòmic) que en conceptes pedagògics i en concepte d’un treball equitatiu per avançar en la igualtat d’homes i dones.

Des d’una vessant pedagògica crec que és errònia qualsevol segregació (i Aixa m’he manifestat sempre , com en el cas dels immigrants) ja que de fa temps m’he possessionat per l’escola inclusiva, l’escola de tots i totes: l’escola pública mixta, plural i coeducativa.

D’ençà que vaig conèixer l’Escola de Mestres de Rosa Sensat, en el meu segon any de carrera, llavors dirigida per Marta Mata vaig valorar la importància que a l’escola hem d’aprendre coneixements però, també hi hem d’aprendre a conviure i a socialitzar-nos, i per fer-ho ens cal conviure tots junts.

I, des del treball equitatiu per a la igualtat entre homes i dones ens és imprescindible la socialització per a conviure, i no la de viure per a diferenciar-nos, com és l’escola diferenciada .

Dijous vaig demanar l’opinió a Miguel Lorente, director estatal de l’observatori per a la violència de gènere, i la seva resposta va ser prou il•lustrativa ja que la va definir com a proposta postmasclista per a continuar vivint amb diferències.

TRENTA ANYS I UN DIA

Avui, fa trenta anys i un dia, de la constitució dels primers ajuntaments democràtics, personalment, la vivència política més emotiva no tant, que també, en el ple de constitució que va ser elegit alcalde, el nostre líder i cap de llista, en Jaume Casanovas, com la vivència, aquella mateixa tarda, de la celebració de molts ciutadans i ciutadanes que s’aplegaren a la Plaça de la Vila per donar sentit al nostre eslògan electoral ENTRA AMB NOSALTRES A L’AJUNTAMENT.

Vaig, tenir l’honor de ser regidora de l’ajuntament de Vilanova i la Geltrú, des de l’any 1979 fins el 1991, tres legislatures, però la vivència de la primera, la de l’any 1979 a 1983, és inigualable, ja que per a tots era una experiència nova amb una ciutat per planificar i per encaixar en un projecte més ampli: Catalunya i Espanya. Van ser quatre anys de feina molt intensa, semblava que sols teníem aquella oportunitat, però en la que la participació de la gent voluntàriament ens va ajudar a reflexionar i a fer avançar forces temes. M’agrada mencionar la Comissió de Recerca de la Cultura Popular i Tradicional que va anar configurant el calendari festiu vilanoví i la Comissió d’Escolarització de l’escola pública amb participació de representants de pares, professors i directors, anys abans, que la regularitzes amb una ordre el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.

I fa també trenta anys que va nàixer l’Arcadi, el primer fill, i ho vull esmentar perquè ara es parla molt de la conciliació de la vida laboral i familiar, i, en aquell moment les tres dones del primer consistori vilanoví sumarem a la conciliació de la feina i la família , la vida política en el món local. Ho he volgut recordar com a visió històrica ja que en aquells anys no era ben vist, per força gent, que la dona es dediqués a altres afers que la seva família. La perspectiva del temps m’ho fa veure en positiu.
.

NOVA ETAPA, NOU GOVERN

Reiniciem la tasca parlamentària en el Senat, després d'aquest breu descans de Setmana Santa, que ens ha deixat un canvi de govern a l'Estat Espanyol. Un canvi per renovar i reforçar el govern del president Rodríguez Zapatero en un moment delicat per la crisi econòmica internacional, per tenir en portes unes eleccions europees (el proper 7 de juny)i perquè el primer semestre del 2010 Espanya assumirà la presidència de la Unió Europea.

Aquest matí ens hem reunit els diputats i senadors socialistes de les Corts Espanyoles, els diputats socialistes europeus i els ministres, amb el president Zapatero, per obrir aquesta nova etapa, segona fase d'acció política d'execució de mesures contra la crisi a les que és necessari donar un ritme més accelerat per poder arribar amb forces a la tercera fase que ens haurà de permetre superar la situació crítica de l'economia, i que el president dibuixava, amb una situació nova per l'economia, al finalitzar Espanya la presidència europea.

Com és habitual el president ha posat èmfasi en la necessitat, en moments de crisi, de la formació i l'educació demanant un pacte educatiu que ha encarregat al nou ministre d'educació i universitat.

El que, al meu veure, ha restat més clar és la importància de dedicar-nos a treballar començant per les eleccions europees.

CRISI: Unió Europea i cohesió social

En el Diari de sessions del Senat en el Ple n.33 del 24 de març del 2009 (pàgines 1511 a 1515) podeu seguir la interpel•lació sobre les conseqüències de la crisi econòmica en la Unió Europea, com espai de cohesió econòmica i de solidaritat que va suscitar un debat, molt interessant, principalment, pels neòfits en matèria internacional i econòmica. L’interpel•lant era el senador del Grup de L’Entesa Lluis M.de Puig i pel govern va respondre el ministre d’economia Pedro Solbes.

La recomano per l’actualitat del tema, pel rigor en que es va tractar i per donar a conèixer la moció conseqüència de la interpel•lació que es tractarà en el proper ple del dia 14 d’abril.

La moció està plantejada amb sis punts:


1. Defensar en tot moment en el si de la Unió Europea, polítiques d'unitat i posició comuna davant la crisi, garantint el manteniment i millora del mercat únic i enfortint la unitat política.
2. Seguir actuant amb mesures immediates en els països de l'est europeu per tal de pal•liar els efectes de la crisi, així com establir polítiques financeres i econòmiques a mig i llarg termini a fi que Europa surti de la crisi sòlidament reforçada.
3. Donar suport i promoure les actuacions orientades a la reforma i millora del sistema financer europeu, amb la fixació d'instruments i noves regulacions que impedeixin derives negatives del sistema tals com els paradisos i frau fiscals, el blanqueig de diners.
4. Establir mecanismes de supervisió dels moviments bancaris en la pròpia Unió Europea per a evitar les situacions de creditors i morosos entre els països membres que creen desequilibris afegits a la crisi.
5. Prioritzar l'element humà actuant de manera que la resposta a la crisi suposi un alleugeriment de caràcter social, amb polítiques de creació de nous tipus de treballs, de millora del mercat de treball, ampliant el Fons d'Ajuda i duent a la reunió extraordinària sobre l'Ocupació propostes sobre l'actual situació de crisi i avançant amb l'Estratègia de Lisboa cap a la nova realitat que arribarà després de la crisi.
6. Promoure i impulsar l'ampliació de la zona euro, element de cohesió i estabilitat, considerat bàsic per al desenvolupament equilibrat i solidari del projecte europeu


Desconec si la moció tindrà els vots necessaris per reeixir però els senadors i senadores que l’escoltàrem en sortirem satisfets. Tant en Lluis M. De Puig, com en Pedro Solbes són dos grans coneixedors de política Europea .

INTERRUPCIÓ VOLUNTÀRIA DE L'EMBARÀS (IVE)

En el sopar de dones del PSC d'aquest mes de març vam convidar a ELVIRA MENDEZ, metge, presidenta de l'Associació de Salut i Família i professora de polítiques públiques. Escoltar-la va ser un plaer ja que es gran coneixedora de polítiques de salut i en concret de temes relacionats amb la sexualitat, ús de contraceptius i avortaments.

La intervenció la va desenvolupar a partir de tres eixos:

1. Evolució de la interrupció voluntària de l’embaràs a Catalunya i Espanya

La Llei Orgànica 9/1985 va despenalitzar l’avortament a Espanya als supòsits de risc per a la salut física i/o mental de la dona (sense límit d’edat gestacional) de violació (amb límit de dotze setmanes) i de risc o diagnosi de malformació fetal (amb límit de vint-i-dos setmanes). D’ençà aquesta data, els principals centres proveïdors d’avortament han estat privats i fins l’any 2006 el 97,49% de les IVES declarades a Espanya es van portar a terme a clíniques privades.

Les principals disparitats que presenta la taxa d’IVE a Espanya són el seu augment gradual entre les dones menors de vint anys i les taxes significativament elevades entre les dones d’origen estranger. Malgrat això, la taxa (2006) de 15,04‰ entre les adolescents catalanes es situa al tram baix de l’escala internacional i la taxa (2006) de 28,96‰ entre les dones estrangeres residents a Catalunya es situa al tram mitjà de l’escala internacional.

L’augment progressiu de la taxa d’IVE entre les adolescents espanyoles i catalanes té com a factors determinants l’accés deficient i la manca d’utilització de serveis de consell contraceptiu entre més de la meitat de noies que avorten, la utilització erràtica de mètodes contraceptius i la disminució de l’edat d’inici a la vida sexual.

Mundialment s’estima que el 40% dels embarassos són no desitjats i/o no planejats. En un sentit general, l’embaràs inesperat succeeix quan les parelles fracassen en harmonitzar el seu desig de mantenir relacions sexuals amb les seves aspiracions de no concebir una criatura en un moment donat. Així, des de l’òptica de salut pública, el problema nuclear arreu són els nivells d’ocurrència de l’embaràs no desitjat i/o inesperat.

2. El règim jurídic de la interrupció voluntària de l’embaràs

La principal mancança estructural de la Llei Orgànica 9/1985 és que no reconeix a les dones la capacitat de decidir per sí mateixes sobre la interrupció voluntària del seu embaràs. La possibilitat de realitzar una IVE sense conseqüències penals resta al criteri dels facultatius que fan la indicació, essent les dones situades com a demandants d’una prestació que ha d’ésser autoritzada per tercers. També, existeixen restriccions legals (Llei 41/2002) pel que fa al reconeixement de la capacitat de consentiment d’una IVE legal per part de les noies menors d’edat, quan aquesta capacitat és acceptada per altres procediments de salut.

La inseguretat jurídica que potencialment suposa el sistema legal d’indicacions de la IVE afecta principalment als professionals sanitaris i de retruc, a les dones.

Internacionalment esta ben documentat el paper positiu que juguen les diferents tipologies de regulació de la IVE sobre la seguretat, l’accés i la qualitat de la prestació malgrat que cap regulació té un impacte significatiu sobre l’augment o la reducció de les xifres d’IVE. En aquest sentit, les lleis restrictives no redueixen el volum d’interrupcions de l’embaràs, simplement provoquen que es realitzin de forma insegura i que les dones siguin estigmatitzades o tinguin que desplaçar-se a d’altres països.

L’avantatge d’una llei mixta (sistema de terminis durant el primer trimestre de gestació i sistema d’indicacions per a edats gestacionals més avançades) és, fonamentalment, la millora del reconeixement jurídic de la capacitat de les dones a decidir per sí mateixes sobre la seva maternitat i la reducció de la inseguretat jurídica potencial de dones i proveïdors sanitaris durant el període gestacional emparat pel sistema de terminis

3. Les polítiques de salut reproductiva

Les polítiques de salut reproductiva a Espanya i Catalunya necessiten ésser reestructurades de forma prioritària i rigorosa adaptant l’oferta de serveis a les noves necessitats i perfils de la població de dones. L’equidat del sistema de prestacions contraceptives i d’IVE és un aspecte cabdal ja que les dones amb una salut reproductiva més precària es concentren als grups vulnerables de població, els quals tenen risc de patir un ampli ventall de riscos que van acumulant-se i potenciant-se al llarg de la vida.

Així doncs, les inajornables reformes de caire pragmàtic de les polítiques de salut reproductiva serien:

 Revisar i actualitzar la cartera de mètodes contraceptius finançats pel sistema sanitari públic.

 Augmentar l’oferta de serveis contraceptius culturalment competents adreçats a dones pertanyents a grups vulnerables de població (59,4% de dones amb IVE en 2007 no havien consultat cap centre de planificació familiar).

 Establir un sistema de copagament públic de la IVE adreçat prioritàriament a dones pertanyents a grups vulnerables de població.

 Garantir l’oferta sistemàtica i gratuïta d’atenció contraceptiva immediata post-IVE, posant especial èmfasi a la contracepció reversible de llarga durada.

 Equilibrar la contribució dels proveïdors públics i privats en la realització de la IVE i l’atenció contraceptiva immediata post-IVE.

 Pal•liar els eventuals efectes adverses d’una llei mixta de la IVE augmentant la provisió de serveis públics d’IVE pel segon i tercer trimestre d’edat gestacional.

EL 0`7% DE L' IRPF (Impost sobre la Renda de les Persones Físiques)

Avui, el Senat ha donat també, la seva aprovació a l’esmena presentada per l’Entesa, que és la mateixa que ahir es va aprovar al Congrés de Diputats, per adequar el finançament de les ONG a partir de l’assignació del 0’7% del IRPF.

L’esmena és fruit de l’esforç dels socialistes catalans a les Corts, del grup d’ERC_ICV, del govern de l’Entesa de la Generalitat de Catalunya i del Ministeri de Educación, Política Social y Deporte i votat per tots els grups al Senat amb excepció del Grup Popular.

L’esmena aprovada resol la inquietud que es va produir a Catalunya quan l’esborrany del ministeri tancava la possibilitat d’acollir-se a les ONG d’àmbit no estatal a la demanda d’ajuda , i a més ens

• Garanteix que totes les ONG catalanes (i també d’altres CCAA, tal com han manifestat algunes d’andaluses i de Castilla-La Mancha) independentment del seu àmbit d’actuació puguin accedir a la convocatòria del 2009 com ho venien fent els anys anteriors.
• Garanteix que també hi puguin accedir les d’àmbit local i autonòmic
• Garanteix també que les ajudes es dediquin prioritàriament vers les persones més desafavorides econòmicament, ja que són les que estan patint més la crisi
• Garanteix l’adequació normativa definida pels estatuts autonòmics
• Garanteix la creació d’un nou model pel futur amb acord dels partits polítics, govern de l’Estat i de les Comunitats Autònomes i dels representats de les ONG amb l’objectiu de territorialitzar les ajudes i enfortir les estructures i xarxes associatives d’aquestes organitzacions a nivell autonòmic i estatal

BEQUES I COMPETENCIA AUTONÒMICA

Fa temps, anys, que vaig fent un seguiment parlamentari sobre el tema de la gestió i distribució de les beques, ja que des de la comissió de política educativa del PSC comprovarem que les famílies i estudiants que vivim a Catalunya quedàvem desigualment tractades. Sota la batuta d'en Josep M.Bas vaig iniciar aquesta feina i ara sembla (toco fusta perquè sigui així)que arribarem aconseguir.
Reprodueixo la pregunta i la resposta de la ministra en el ple de la setmana passada al Senat.

La señora BAIG I TORRAS: Buenas tardes, señora ministra.
(La señora Baig i Torras pronuncia palabras en catalán, que se reproducen según el texto que facilita a la Redacción del “Diario de Sesiones”): “Hem llegit amb satisfacció que en el passat Consell de Ministres del 30 de gener de 2009 s’ha aprovat un presupost per a les beques que incrementa en 4 punts percentuals el creixament d’1,7% al 5,4% que de ben segur sera més quantitat de beques per a tot l’alumnat espanyol.”
Señora ministra, esta senadora viene trabajando desde hace años en distintos ámbitos parlamentarios sobre el tema de las becas. Es para mí un tema recurrente, porque tengo el convencimiento de que el régimen centralizado de las becas y ayudas al estudio no alcanza el objetivo de igualdad de oportunidades ni el fin de que todas las personas disfruten de las mismas condiciones en el ejercicio de su derecho a la educación, con independencia de su lugar de residencia.
Se nos dio la razón por medio de dos sentencias del Tribunal Constitucional, en 2001 y en 2005. El Ministerio de Educación, en la pasada legislatura, resolvió este tema con dos reales decretos que definen los conceptos de becas y ayudas al estudio, distinguiendo entre becas territorializadas, respecto de las cuales el Estado establece la normativa básica y las comunidades autónomas el desarrollo legislativo, y becas no territorializadas, cuya competencia corresponde enteramente al Estado. Cataluña se encuentra en este momento en la situación de cumplir con el nuevo Estatuto de Autonomía y conseguir a la vez la igualdad respecto a los alumnos de otras comunidades autónomas en cuanto al acceso a las becas.
Para conseguir las becas territorializadas este año estamos a falta de un paso muy importante: el traspaso de competencias en la comisión mixta; traspaso que se va retrasando año tras año.
Nos parece que ahora estamos ya en el buen camino. Yo terminé mi intervención en la comisión celebrada en diciembre diciendo que nuestro grupo parlamentario brindaría porque el 2009 fuera el año del traspaso de la competencia.
Por ello ahora le formulo la siguiente pregunta, señora ministra; y permítame que lo haga en la lengua catalana, pues tenemos pocas posibilidades de hacerlo. (La señora senadora continúa su intervención en catalán, que se reproduce según el texto que facilita a la Redacción del “Diario de Sesiones”): “Serà durant l´any 2009, que Catalunya podrà assumir el traspàs dé aquesta competència?
Muchas gracias.

El señor PRESIDENTE: Gracias, señoría.
Tiene la palabra la señora ministra de Ciencia e Innovación.

La señora MINISTRA DE CIENCIA E INNOVACIÓN (Garmendia Mendizábal): Gracias, señor presidente.
Señoría, como muy bien recoge su exposición de motivos, el pasado día 30 de enero aprobamos en Consejo de Ministros un plan de actuación específico para el año 2009 de apoyo y modernización de las universidades españolas. Una muestra más del compromiso del Gobierno de España con la educación universitaria.
Dicho plan contempla medidas destinadas a que las personas y las familias no queden relegadas ni tengan ninguna dificultad, no solo en el acceso, sino también en la permanencia en la Universidad. Con este objetivo el Consejo de Ministros aprobó una partida extraordinaria de 37,9 millones de euros para becas universitarias en el 2009, haciendo, como muy bien ha indicado, que el crecimiento en el presupuesto aumente en 3,7 puntos porcentuales, es decir, desde un crecimiento previsto del 1,7 por ciento hasta un 5,4 por ciento. Esto supone disponer de un presupuesto de 732 millones de euros para este ejercicio. Parte de estos recursos se destinarán específicamente a ampliar la convocatoria para másteres universitarios que nos permitirá duplicar el número de estudiantes becados, pasando de 3.800 a unos 7.700.
En cuanto al traspaso de las competencias de gestión de becas, objeto principal de su pregunta, me gustaría indicarle, señoría, que nos consta el interés por todos expresado, pero de una forma muy concreta por parte del Gobierno de Cataluña, de tratar dicha cuestión en la comisión bilateral Cataluña-Estado.
Tras recibir el formato de acuerdo por parte de la Generalitat, los ministerios implicados estamos elaborando una propuesta a partir de nuestra interpretación de las competencias normativas, así como de la modulación territorial de las becas, aspectos que entiendo están muy bien regulados en el real decreto 1721/2007, de 21 de diciembre, por el que se establece el régimen de becas y ayudas al estudio personalizadas y cuyos criterios de implantación fueron acordados en el marco de la comisión bilateral con Cataluña. Estará de acuerdo conmigo en que este fue un avance y un buen principio para el entendimiento respecto de la política de becas.
Puedo, pues, confirmarle, señoría, que el Gobierno de España está trabajando para lograr que las diferencias interpretativas que actualmente existen entre la Generalitat y el Estado puedan resolverse para llegar a un entendimiento seguro durante los próximos meses de este año 2009. Estoy segura de que la solución que pactemos va a repercutir en una mejora en la eficiencia y en la eficacia de la gestión de las becas que, desde luego, es una política preferente, una política social del ministerio, que, como ha podido comprobar, hemos ido reforzando año tras año en nuestros presupuestos.
Gracias.

NOU CALENDARI ESCOLAR

El Conseller Maragall , ens ha ofert una nova proposta: la modificació del calendari escolar, tot aprofitant el dictamen que, preceptivament cada curs escolar, elabora el Consell Escolar de Catalunya. (al menys era així durant els forces anys que hi vaig participar en representació de la Federació de Municipis de Catalunya).
La proposta, enguany, porta implícita la novetat d’avançar una o dues setmanes l’inici del curs escolar i fer cinc o deu dies, segons el cas, de festius el mes de febrer, i/o un altre mes de l’any, per tal de fer uns períodes lectius més equilibrats.
Aquest debat no és nou, ja que en el mateix Consell Escolar de Catalunya, l’hem tingut en més d’una ocasió i, per recordar-ne algun, l’any 1993 es va crear una subcomissió específica que va elaborar un document aprovat per majoria absoluta l’any següent.
Possiblement el que pot resultar un atreviment per part del Conseller és voler contemplar la proposta pel proper curs, ja que és una variació que no afecta sols la vida escolar, sinó que afecta l’organització de la vida familiar, de la conciliació dels horaris de treball i, també, la vida de les ciutats (des de la circulació, a la seguretat…) entre altres … per tant és un canvi que repercuteix a les costums i hàbits de la nostra vida social. És un debat seriós que cal portar amb serenitat, rigor i en profunditat.
La frivolitat de molts és emmarcar-lo en les vacances d’estiu, excessivament llargues pels infants i joves, o pitjor encara aquells que pensen que són les mateixes que fan els mestres i professorat. Tampoc podem situar el debat pensant en la necessitat dels horaris de treball dels pares i mares o de l’organització de les infraestructures de la ciutat i de la seva vida social, i/o de les repercussions econòmiques únicament. Cal dir que en les vàries ocasions que hem entrat en aquestes discussions sempre s’ha frenat per algun d’aquests motius, i el més recurrent, ha estat en qui aporta els recursos econòmics necessaris per donar una resposta positiva d’atenció als infants en la nova organització del calendari.
El Conseller Maragall, al meu veure, ha actuat precipitadament ja que la importància del tema mereix d’un treball acurat per part de tots els estaments i institucions que hi ha de participar.
La reflexió i la nova proposta no pot ser únicament des del Departament d’Educació i ni tant sols del món educatiu.

Un petit problema amb RENFE de fàcil solució

Aquesta setmana estic aterrant a la dura realitat del món de la feina, dels problemes, de la crisi, de les propostes difícils d'entendre en el camp de l'educació... Sols fa dos dies que he arribat de les vacances i ja m'agradaria tornar-hi.
Enguany hem tingut la sort, en Pere i jo, de poder arreglar-nos uns quants dies de vacances durant aquest mes de gener i gaudir d'un viatge, somiat durant molts anys: visitar l’Argentina Patagònica i caminar fins a la base de les Torres del Paine, en el parc nacional xilè.
Ahir, primer dia d'anada a Barcelona, vaig tenir la sorpresa d'un control de vigilància de RENFE en el carrer Àncora que no em permetia passar a l'estació per comprar el bono-tren de 10 viatges que normalment utilitzo.
RENFE ens ho posa difícil, als veïns del barri de Mar de Vilanova i la Geltrú, ja que no ens permet l'aparcament al costat de l'estació, sinó utilitzes abonament mensual, no ens instal•la màquina de compra de bitlles en el carrer Àncora i no ens deixa accedir a l'estació sinó tens una targeta de l'Ajuntament, que donaren, gota a gota, fa bastants anys.
Estic d'acord, i dono tot el suport que sigui necessari, a tenir molt més control, per part de RENFE, a que tots els viatgers portem el bitllet, però també es necessari que RENFE tingui les instal•lacions necessàries per donar resposta a la ciutadania que accedim al seu servei des del barri de Mar, ja que reitero no ens deixa aparcar al costat de l'estació.
Una altra possibilitat que podria haver fet servir RENFE és la coordinació amb l'Ajuntament per distribuir targetes a tots els veïns del barri, però no deixar-nos, d'un moment a l'altre, sense la possibilitat d'agafar el tren que un desitja.
Els usuaris habituals sabem que vam donar gran part del nostre temps quan hi va haver els problemes inesperats en la construcció de la línea de l'AVE, però ara és una qüestió de planificació, d'organització i de treball conjunt entre administracions

COMIAT AL SABRI, un bon amic de fa molts anys

La Núria Jorba, la dona d'en Sabri, em va demanar que m'encarregués del protocol de la ceremònia de comiat. Hi he donat bastants tombs i finalment m'he decantat cap a un format més de relat de la vida i relació amb ell i la Nùria i anar intercalant les intervencions dels amics. Aquest ha estat el guió ja que crec que he dit algunes coses més com la seva primera anada a peu a Montserrat i la "bellisima cabriola" del campionat d'esquí.


Toc de MATINES

JOSEP RAMON SABRIÀ FERRER, el SABRI

Avui ens hem reunit per acomiadar en Sabri .Tots i totes el coneixíem alguns més d’altres.
Alguns fa forces anys, altres menys.
Ens queda el rècord de la teva mirada franca, el teu somriure sincer, el teu optimisme i la frase ocurrent per a cada moment, la teva lluita davant la vida i sobretot la teva estima.

La teva malaltia va fer que connectéssiu amb l’associació ACMAH i que avui l’Angelina ens vulgui dir unes paraules.

Personalment et recordo quan de molt jove compaginaves els estudis a Can Culapi i la feina, tot arrossegant una carretel•la de treball en algun lloc que no recordem. Eren temps difícils i com a germà gran, d’una família treballadora i nombrosa de ben segur que vas conèixer ben aviat limitacions i renuncies. D’aquells temps et recordem amb una memòria i agilitat mental impressionant que vas mostrar en el teu pas pel programa de televisió Cesta y puntos. La competició i el joc en equip t’havien agradat i com que eres bon company, fort i valent et volíem per jugar, per anar a la muntanya, per passejar ...

Amb el Sabri vaig compartir de joves els petits avanços que fèiem comprant la primera motxilla d’alta muntanya, el piolet, els grampons, els primers esquís, la primera americana per anar a vendre enciclopèdies (crec que no en va vendre cap) i també les primeres corregudes per poder anar amb la Núria de parella en alguna de les moltes marxes de muntanya que havíem participat.

Érem la gent jove de la Talaia d’aquella època. Més endavant, amb la gent del TRUC (el darrer grup de l’escoltisme) vam formar el CADAM ( Col•lectiu Autònom d’Alta Muntanya) i és en la muntanya que travem una amistat tant ferma que ha continuat sempre més.
L’alta muntanya, els rallis d’alta muntanya, les marxes, les sortides d’entrenament per preparar-nos per noves fites, ens han fet viure plegats aventures, unes agradables i altres no,.
De la muntanya seguim amb l’esquí per continuar vivint l’ambient net i pur de la natura.

En Xavier Capdevila del grup d’amics del CADAM ha fet un escrit en el seu bloc ja que avui no podia estar entre nosaltres i ens ho llegirà la Montse Barti.

Són els anys de la creació de la colla de Bordegassos i en Sabri també hi era pujant o fent pinya. Sempre des d’un lloc discret però era constant i puntual a totes les seves aficions igual com en els molts i diferents treballs que va anar realitzant en els anys que la malaltia el va deixar treballar.

La Núria i en Sabri feien amics arreu i en unes vacances vau incorporar l’amistat des dels Països Catalans del Sud , i avui la Pilar ens adreçarà el comiat en el seu nom.

Són els anys que amb la Núria us plantegeu una vida conjunta, més endavant incorporeu en David per viure plegats una vida familiar d’amor i estima immesurable . El resta de la colla també hi anem incorporant els fills i recordem l’estada a Rocacrespa, primer vivint amb el Campillo i la Montse i després allà als pins.

I també l’època de les caravanes i la descoberta de la vida de càmping. És en aquest ambient de càmping d’hivern, un dia d’intensa nevada i d’espessa boira que coneixem que emprens el darrer camí llarg i feixuc, que has tingut de fer molt aviat, massa. I, ha estat a la caravana i en el càmping que durant tants anys hem celebrat el Fi d’Any o l’inici del proper que la colla d’amics hem plorat col•lectivament la teva pèrdua. Colla d’amics que amb el pas dels anys n’hem anat incorporant molt més.

L’escrit d’en Salvador i consensuat amb tots ens l’intentarà llegir ell mateix.

Avui però fent meves les paraules de la Núria ja no hem de mirar enrere sinó endavant cap el futur.
Com fèiem a la muntanya quan la set o el cansament ens feien defallir i volíem fer cim. Amunt ens dèiem i parlàvem del vermut, la cervesa i els calamars a la romana que ens podríem estar prenent a la rambla i que pel nostre mal cap ...


Ens has deixat a les darreries de l’any però com que volem mirar endavant i en Sabri sempre estava disposat a fer alguna o altra celebració us desitjo en nom de la Núria, d’en David, de la família i de tots els amics i amigues un Bon Any ple de solidaritat i de bona convivència.

Toc d’aleta


La Núria m’ha insistit molt que us digui que la seva força l’ha aconseguit gràcies al suport i embolcall dels amics i amigues. Núria, ja ho he dit però l’amistat no genera deutes sinó solidaritat d’uns i altres, tu amb la teva generositat i bon humor també ens has fet créixer a nosaltres. Avui som tots encara més amics i més persones.


Les mostres de condol a la família no tenen perquè acabar avui poden continuar el proper any.

Podem anar sortint tot escoltant la música d’en LLach

El ple dels "vetos" al Pressupost General de l'Estat pel 2009

Acabem de votar en el ple del Senat els quatre vetos que s'havien presentat al projecte de Pressupost General de l'Estat pel 2009. Per ser més precisa hem votat tres vetos ja que el presentat per ERC ja ha tingut més de la majoria absoluta de vots i per tant el projecte de pressupost retorna al Congrés tal i com ens havia arribat. No hem tingut ocasió de fer la votació del presentat per ICV-EUiA.
Els vots del veto que ha obtingut la meitat més un del nombre de senadors i senadores corresponen al PP i a CiU més ERC i ICV-EUiA.
Amb aquesta suma tant estranya de vots fa difícil legitimar els principis polítics de cada grup i fa poc creïble les paraules i declaracions que dia a dia escoltem; però en canvi deixa veure de manera precisa i transparent que PP i CiU sols tenen un objectiu: desgastar el govern d'Espanya i de Catalunya.
Com és possible que el PP voti el veto presentat pels senadors d'ERC per incompliment amb l'Estatut de Catalunya pel tema de finançament quan el Partit Popular han presentat un recurs al constitucional per l'Estatut? És que el PP pensa retirar el recurs o és que sols té interès per fer caure el govern presidit per Zapatero? Com és possible que demani que el president Montilla no pugui fer govern amb ERC per unes paraules d'en Tardà i en canvi ell pugui votar el veto d'ERC? És el PP un partit que vol governar algun dia l'Estat o és un partit en el que tot és possible?
Cadascú pot donar resposta a aquestes preguntes i treure les seves conclusions. Jo personalment confesso que no m'agrada que els companys d'ERC i d'ICV-EUiA presentin veto als pressupost pel tema de la finançament ja que tinc el convenciment i la confiança amb els dos governs que més aviat o més tard arribaran a un acord satisfactori, amb renúncies per les dues parts, tal com passa en qualsevol negociació que es vulgui arribar a un acord.
Avui en nom d'un treball i diàleg que han de fer els dos governs hem perdut la possibilitat de fer debat del Pressupost de l'Estat pel 2009, i, qui sap si, la possibilitat d'introduir alguna esmena més en benefici de Catalunya.
Ara el projecte de pressupost retorna al Congrés i el govern ha de cercar els vots per poder aixecar el veto, i, si és així, com desitjo, per l'any 2009 Catalunya rebrà més diners que en cap altre pressupost en compliment de la disposició addicional tercera de l'Estatut.

Violència: Tolerància zero. Solidaritat infinita

Dia 25 de novembre: Dia internacional contra la violència de gènere

En el ple d’aquesta setmana hem vist una moció socialista sobre la violència de gènere a les dones immigrants com un dels col•lectius més vulnerables.

La meva intervenció com a portaveu del grup de l’Entesa l’he centrat, tal com havíem acordat en la reunió de grup, sobre la violència de gènere com una lacra que vivim avui en la societat, i com a lacra històrica difícil d’eradicar.
Sortosament tenim una llei, des de l’any 2004: la llei de Mesures de Protecció Integral contra la violència de gènere.
Aquesta llei, aprovada per unanimitat de tots els grups, és un compromís amb la ciutadania, amb les institucions, amb els equips professionals que treballen el tema, i, molt especialment, amb les víctimes d’aquesta violència.
Tenir una llei, és molt important, però és insuficient davant un repte tan greu, ja que no té una procedència jurídica i/o administrativa sinó que les seves arrels són costums culturals difícils d’abordar ja que incideixen en el respecte a la dona pel sol fet de ser dona.
Malauradament són molts encara els homes amb costums masclistes que es creuen que la dona es seva i en poden fer el que volen. D’aquí el meu interès en demanar sempre la possibilitat de treballar conjuntament amb els homes per fer-los adonar de la importància de canviar el seu posicionament.
La llei, sortosament, està incidint en visualitzar el problema i donar forces a les dones víctimes d’agressió que tenen el camí de la denúncia per poder guanyar la seva dignitat. La llei ha aconseguit també que el que fins fa poc era un problema en l’àmbit de la llar o privat sigui ara un problema de l’àmbit públic com a vulneració dels drets humans.
Com a grup he manifestat el nostre suport i solidaritat vers les víctimes i la nostra exigència a l’administració perquè incrementi els recursos per atendre amb rapidesa a la dona agredida.

Contra l'explotació dels infants

El 20 de novembre de 1989 l’assemblea general de les Nacions Unides va acordar en 54 articles la convenció sobre els drets de l’Infant que posteriorment va ser ratificada pels diversos estats que en són membres.
Vull reproduir els articles 34, 35 i 36 ja que enguany els blocaires ens hem autocompromés a tractar sobre la explotació infantil.

Article 34 Els Estats membres es comprometen a protegir l’Infant de totes les maneres d'explotació i d'abús sexual. Amb aquesta finalitat, els Estats integrants, en particular, han de prendre totes les mesures nacionals, bilaterals i multilaterals necessàries per impedir: a) La inducció i la coacció a un infant perquè participi en qualsevol activitat sexual il•legal; b) L'explotació d'infants en la prostitució o en d'altres pràctiques sexuals il•legals; c) L'explotació d'infants en espectacles i en material pornogràfic.

Article 35 Els Estats membres han de prendre totes les mesures nacionals, bilaterals i multilaterals convenients per impedir el segrest, la venda o el tràfic d'infants per qualsevol motiu i de qualsevol manera.

Article 36 Els Estats membres han de protegir l'infant contra tota altra mena d'explotació que pugui perjudicar qualsevol aspecte del seu benestar.

Dinou anys després de la seva aprovació segurament és interessant repensar la nostra aportació en aquest afer: com a govern tant de l’Estat com de la Generalitat en aquest món tan global en el que les “màfies” i “la tracta i explotació d’infants i de dones” està a l’ordre del dia.

El meu compromís avui és formular una pregunta oral al govern des del grup de l’Entesa Catalana de Progrés en el Senat.